“Tal dia com avui, però 298 anys enrere, o sigui el 22 d’abril de 1714, va començar, a Barcelona, una jornada tranquil·la dintre de la situació de setge que ja feia mesos que durava. Només alguns trets entre els fusellers i a les avançades de les línies borbòniques. Tres batallons custodiaven la ciutat, tot vigilant portes, baluards, Palau i Castell de Montjuïc.
Aquella tarde, a Leucata, un indret prop del baluart de Santa Eulàlia (no gaire lluny d’aquí per cert) es va passar revista a les tropes que s’havien designat per tal d’acompanyar la bandera de Santa Eulàlia. Misser Rafael Casanova, Conseller en Cap, i com a cap de la “Coronela” (la milícia ciutadana) va donar ordre de marxa als distints batallons i, posat al capdavant, marxaren “amb pas militar” vers l’Arenal on es desenvoluparen diverses evolucions i exercicis, en presència del General Antoni de Villarroel, dels altres generals i oficials superiors i d’un nombrós “poble” (públic) que va acudir (talment com avui) a presenciar als seus conciutadans, disposats a sortir en defensa de la ciutat, sempre que ho ordenessin els seus dirigents.
Els moviments, iniciats pels granaders i seguits pels batallons de la “Coronela” fins arribar a comptar amb la participació de tota la força foren “precisos i exactes” i portaren a Villarroel a exclamar:
“Que farien si fossin veritables soldats !!!”
En concloure l’acte els diversos batallons acompanyaren les banderes fins “la Casa de la Ciutat” dipositant-se a la capella.
Aquella nit es va sentir un fort canoneig a la banda del Llobregat, activitat que va precedir l’entrada a port de dues fragates que foren rebudes amb grans mostres d’alegria per part de la ciutadania i, fins i tot, del Conseller en Cap que va acudir a port a rebre a Joan Miquel Berberena, cavallerís i assistent del Virrei de Mallorca, que era qui havia enviat les naus per tal de fer arribar a la ciutat assetjada diverses i importants cartes de l’Emperador. Llegides per Casanova, va ordenar amb la màxima urgència una reunió dels Comuns de la Diputació del General i Braç Militar, així com trameté avís al General Villarroel per tal de comunicar-los el contingut de les mateixes. També es va reunir, a banda, el savi “Consell de Cent” convocat “a la una de la matinada” a tocs de campana de la Catedral fet que encara va estendre més –entre la ciutadania- la sensació de que passava quelcom important.
Les cartes, del rei-emperador Carles i de l’emperadriu Elisabet Cristina, feien especial esment als acords presos a Rastatt (ciutat de l’actual lander alemany de Baden-Würtemberg) que desenvolupaven diversos aspectes dels successius Tractats d’Utrecht (als Països Baixos) i de la Pau signada entre els aliats i els borbònics. El més significatiu és que s’havia acordat la retirada de les tropes “estrangeres” del conflicte peninsular i això es va entendre, des de la ciutat, com un possible alleujament o, si més no, com un possible i immediat aixecament, d’un setge que, justament, estava sustentat en la presència de forces franceses.
Per celebrar aquestes bones notícies s’acordà que l’endemà (de fet, però, ja estaven a la matinada del 23 d’abril) i per ser Sant Jordi se celebraria un solemne “Te Deum” i, el dia següent, un altre a la Catedral, amb assistència del consistori dels Consellers i Prohoms del Consell de Cent, amb exposició del Santíssim Sagrament i destinant diverses quantitat a il·luminacions i d’altres festes “profanes” i que se celebressin 1.000 misses per tots els caiguts al setge, a les diverses esglésies i capelles de la ciutat.
Aquella nit la ciutat no va dormir gaire, mostrant gran satisfacció i joia, trets de salves, “Visques a Carles III”, música i d’altres demostracions d’eufòria col·lectiva.
Tot aquell enrenou va arribar a les guàrdies perimètriques i piquets avançats de fusellers que també participaren de la festa i dispararen les seves armes enmig de la sorpresa i estranyesa del campament enemic, on cregueren que igual es preparava algun intent de sortida i atac, per part de la ciutat ... i que es va haver de mantenir en estat de màxima alerta tota la nit, sense poder esbrinar –amb claredat- el motiu d’aquelles demostracions de joia a que es lliurava la ciutat assetjada.
Va arribar la matinada del dia 23, Sant Jordi, i les cartes ja copiades i impreses es distribuïren per tota la ciutat, generant un nou clima de força i, sobretot, esperança. El General en Cap, Villarroel, acompanyat dels altres generals i Estat Major, va passar a felicitar als Comuns i Diputació, essent rebut amb la major deferència i donant-se les mes cordials felicitacions per les notícies i esperances d’aquelles “Cartes reials”.
Totes les institucions, plegades, acudiren a la celebració del Te Deum, oficiat per l’Il·lustre Francesc Barata, canonge de la Catedral, per bé que amb l’absència dels consellers de la ciutat, reunits per tractar assumptes d’alta importància per a la defensa de Barcelona.
Per la tarda, una nova trobada del consistori dels Diputats, Consellers municipals i Consell de Cent. Més tard es feu una “triple salva”, disparant amb bales, menys als quarters francesos. La ciutat, novament, es lliurava a les més diverses expressions d’alegria.
L’enemic, ... mut de sorpresa i tement –novament- ser atacat. Va doblar guàrdies i va arribar a apressar alguns paisans sortits de la ciutat per tal d’interrogar-los sobre els motius d’aquell insospitat moviment.
A Ciutat, el primer batalló custodiava portes, el sisè els baluards i mitges llunes i el cinquè feia de “reten” a Palau.
I així, amigues i amics, va transcórrer la Diada de Sant Jordi del 1714.”
Carles Serret i Bernús
Responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat
Biògraf de “Rafael Casanova i Comes”
Fotografies: Maria-Lledó Barreda i Casanova, Joan Baptista Serret i Carles Serret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada