ALLIBERAR LES ILLES BALEARS

JOSEP FERRÉS I MARIGÓ

MEMÒRIES [fragment]

         "[...] Al cap de mig mes de la sublevació, es començava a parlar de la intenció d'alliberar les Illes Balears. Finalment, decidirem intentar‑ho, començant per les illes més petites i, quan aquestes illes ja fossin alliberades, calia recuperar la més gran. En aquesta illa s'hi havia de desembarcar per sorpresa, calia fer‑hi un "cap de pont". De nou s'organitzà una nombrosa expedició militar per intentar ocupar Mallorca.

         A Sant Boi s'intentà contribuir enviant una centúria per això es feu un allistament de voluntaris entre els membres dels partits polítics del poble. Entre els militants d'Esquerra Republicana i els d'Estat Català s'arribà als cent voluntaris. Setanta membres de la centúria eren d'Esquerra Republicana i els altres trenta eren d'Estat Català. Vàrem fer una gran bandera, amb les quatre barres, perquè fos l'ensenya de la centúria catalana en aquesta expedició a les illes Balears.

         A l'hora de formalitzar la inscripció dels voluntaris, jo vaig ser l'encarregat de confeccionar la llista perquè era el secretari d'Estat Català. Em vaig trobar amb un problema: només hi havia inscrits vint‑i‑nou dels trenta voluntaris previstos. L'Estat Català s'havia compromès a contribuir amb trenta homes a la "Centúria Rafael Casanova". Com que no n'hi havia cap més, no vaig voler ser un "capità manaia" que embarcava la gent i ell es quedava a terra, i em vaig inscriure. No vaig explicar el motiu a ningú. Certament, la meva posició era compromesa: era casat, pare de dos fillets petits, tenia esposa, pare i sogra que depenien de mi. Anava a una guerra i no a una festa major, per això no sabia que em podia arribar a passar.

         El dia oportú, ens n'anàrem amb un camió gran de Sant Boi vers el castell de Montjuïc, a Barcelona. Hi estiguérem una setmana. Durant aquest període, varem visitar les instal·lacions del castell. Una cosa que m'impressionà molt fou el lloc on pocs dies abans havien afusellat el general Goded, el qual havia estat condemnat per un consell de guerra. A terra encara hi havia restes de sang de la víctima.

         No vaig voler tornar a casa per acomiadar‑me un altre cop de la família, abans d'anar‑me'n. Alguns companys tornaren a Sant Boi però jo vaig preferir quedar‑me al castell i no fer passar més penes a la família perquè considerava que amb un acomiadament ja n'hi havia prou, i no volia fer‑ne cap més.

         La majoria dels voluntaris de la nostra centúria tenien al voltant de vint anys d'edat i, per això podien ser mobilitzats en qualsevol moment, en una o altra de les lleves que s'anaven demanant. Jo era una mica més gran i no m'afectava tan directament. El motiu que fossin a la centúria era bàsicament perquè allí es trobaven amb companys i coneguts de Sant Boi i això els evitava que, en una altra situació, haguessin de fer companys entre estranys. Per això el president del nostre partit els animà a allistar‑se a la centúria i, així, evitar ser mobilitzats.

         Vàrem embarcar un dissabte al vespre per fer el trajecte de nit vers Maó, la capital de l'illa de Menorca. Quan arribàrem al port, els primers que desembarcaren varen ser els de la CNT‑FAI. En canvi, nosaltres fórem els darrers de l'expedició de més de dos mil homes que havien arribat amb vaixell des de Barcelona per intentar ocupar l'illa de Mallorca. No me'n recordo del nom del vaixell que ens portà de Barcelona a Maó i tampoc me'n recordo del temps que trigàrem viatjant.

         No obstant això, el viatge es va realitzar perfectament, sense cap contratemps.

         Un cop acabada la nostra breu estada a Maó, ens férem novament a la mar, en un vespre fosc, vers l'illa de Mallorca. No sabíem certament que ens podia passar ni què podíem trobar. A trenc d'alba, arribàrem a la platja anomenada "Punta d'Amer". Quan vàrem ser tots a la platja, ens rebé el comandant Bayo amb una patriòtica salutació en nom de la República.

         Enaltí el nostre gest per haver vingut i, tot seguit, des d'unes muntanyes altes, all`s lluny, un canó d'artilleria ‑que seria de quinze i mig‑ començà a disparar‑nos. Ens donaren una colla de fusells màuser perquè els netegéssim i, un cop desengreixats, un company que ens esperava ens acompanyà vers on estaven les posicions avançades, al front de Portocristo, rebatejat com a "Porto‑Rojo". Vàrem estar ben bé una hora per arribar‑hi.

         Tot seguit, un cop tinguérem el fusell net de greix, en columna de tres vàrem emprendre el camí per arribar el més aviat possible allí on ens enviava el comandant Bayo. El canó no parava de disparar‑nos i els obusos passaven baixos sobre els nostres caps. Cada cop la por anava en augment. Cada cop que el canó disparava, ens feien ajupir el cap perquè no ens ferissin. Tants cops ho haguérem de fer que, finalment, ja ho fèiem mecànicament. Per desgràcia, el company Comes ferí el company Cervera que anava al seu darrere. Li va fer una ferida a la cara per la qual cosa el traslladàrem a un petit camp d'aviació per curar‑lo. Al cap de dos o tres dies, un avió feixista metrallà el camp d'aviació i, de resultes d'aquesta acció, ocasionà la mort del company Cervera. Aquest company fou l'única víctima mortal que tingué la Centúria Rafael Casanova, la qual no tornà a Sant Boi quan ens retiràrem de Mallorca.

         La mort del nostre company ens dolgué molt. Si bé no era del grup dels trenta d'Estat Català, era membre de la Centúria Rafael Casanova i era un company de la fàbrica. A això s'hi afegeix que fou un dels nostres companys que el ferí fortuïtament. Vàrem enterrar el company Cervera a la mateixa platja de Punta d'Amer.

         Pel camí estàvem tots molt cansats. Teníem molta set i volíem beure aigua. Varem trobar una cisterna i ens n'alegràrem molt perquè pensàvem fer‑nos un tip de beure, però un company que estava allà ‑dels primers que havien fet el cap de pont‑ ens advertí que l'aigua de la cisterna estava enverinada i que ell era allí per avisar‑nos. Quan sentirem aquesta paraula, a tots ens passà la set de cop. Aleshores encara vàrem continuar caminant una llarga estona i, quan arribàrem al front de Portocristo, tot seguit rellevàrem els companys que hi havia. S'anava a fer fosc i teníem intenció de reposar ‑si els feixistes ens ho deixaven fer.

         A la nit no hi hagué cap complicació ni contratemps. Els dies que estiguérem en els alts de Porto‑Rojo també foren calmats. Un dia, ens van ordenar que ataquéssim una posició dels enemics i, quan aquests se n'adonaren, varen respondre a l'atac amb una metralladora. No ens quedà cap altre remei que retirar‑nos a l'acte. Va anar ben just de poder tornar al lloc d'origen. Vaig haver d'amagar‑me darrere d'un marge de pedra que em protegia i, quan deixaren de disparar, en unes dècimes de segon vaig tornar al meu lloc. Darrere del mateix marge on estava, hi devia haver alguna persona morta perquè desprenia una forta olor; era un baf molt intens i insuportable.

         Cada dia hi havia el mateix per menjar: en els tres àpats que fèiem menjàvem figues i ametlles. Aquests fruïts els collíem dels arbres o els arreplegàvem del sol i, tot i que no estaven racionats i en podíem menjar tants com en volguéssim, eren la nostra única dieta.

         No teníem res més: estàvem abandonats. Semblava fet exprèssament perquè ens en tornéssim a Catalunya. Des de Madrid, el ministre socialista Indalecio Prieto no veia amb bons ulls l'alliberament de les Illes pels catalans perquè tenia por que Catalunya, juntament amb les Illes, es declarés independent, per la qual cosa posava tots els seus esforços en la defensa de Madrid. No volia veure ‑tot i que ho sabia ben bé‑ que els avions que contínuament bombardejaven Barcelona tenien la seu a les Illes i que cada bombardeig de la ciutat ocasionava un gran nombre de destrucció, de morts i de ferits. Un dels aviadors més cèlebres que bombardejaven Barcelona fou Ramón Franco, l'avió del qual ‑tocat‑ va caure al mar i va morir.

         Un dia, l'amic i company Blasco es va atrevir a baixar a Porto‑Rojo per mirar de trobar aliments en condicions. Com que el poble estava deshabitat, creien que trobarien aliments amb facilitat. Si que trobaren aliments, però s'havien de coure i, aleshores, els feixistes, quan veieren el fum, els dispararen morters i se n'hagueren d'anar perquè la casa se'ls ensorrava. No tingueren més ganes de tornar‑hi i es conformaren a passar privacions com els altres.

         Nosaltres només teníem una sola metralladora, i encara no era nostra, sinó que era dels companys que havíem anat a rellevar i que no sabíem ben bé de quin partit eren. Un bon nombre de membres de la nostra centúria començava a trobar‑se malament, bàsicament tenia problemes intestinals per estar mal menjats. El desè dia del nostre desembarcament, abans que es fes de dia, pujàrem als vaixells per anar‑nos‑en. Nosaltres vàrem pujar a la mateixa barca que ens havia vist desembarcar feia no gaires dies a la platja i que ara ens traslladava fins al vaixell‑hospital "Marquès de Comillas". Ens n'anàrem sense ni dir adéu a les terres de Mallorca i marxàrem contents perquè ens treien d'allí. Qui més qui menys estava malhumorat per l'experiència que havia viscut a Mallorca.

         Pujàrem, doncs, al vaixell‑hospital que estava ancorat vora mateix del cuirassat de guerra "Jaume I". Poc desprès d'haver pujat al vaixell‑hospital, es presentaren dos avions per bombardejar‑nos i sort en tinguérem del cuirassat, perquè els canons anti‑aeris d'aquest vaixell repel·lien els bombardejos dels avions. La intenció dels avions era enfonsar el vaixell‑hospital i nosaltres estàvem molt espantats perquè temíem que aniríem ben aviat a fer companyia als peixos i als simpàtics dofins que ens seguien darrere del vaixell.

         A la barca on havia pujat jo, curiosament hi havia un guàrdia civil d'uns cinquanta anys. Era curiós perquè era l'únic guàrdia civil que havia vist allí; no en vaig veure cap més ni sabia que n'haguessin vingut.

         Al vaixell‑hospital on vàrem pujar hi havia amb nosaltres uns quatre mil homes, el doble dels que havien vingut quan vàrem desembarcar. L'altre vaixell, el "Mar Negro", que portava els homes que no havien cabut en el vaixell‑hospital, se n'anà cap a València duent una part de la nostra centúria.

         Durant el trajecte es produí un fet alarmant: un company que viatjava en el vaixell morí i, com es costum, s'havia de llençar al mar per enterrar‑lo. Com que aquest fet és molt curiós, la majoria dels companys combatents ho volguérem contemplar i tothom s'acostà al més a prop possible del cadàver. Això feu que es desequilibrés el vaixell perquè la nau només concentrava el pes en un sol costat. Quan ens adonàrem del perill, inmediatament tornàrem al costat oposat per intentar anivellar el vaixell i ho aconseguirem. Sortosament només es va tirar a l'aigua el company difunt i no tots els que anàvem a bord.

         Sense cap altra novetat en la nostra travessia, arribàrem a Barcelona. [...]"

Nota: aquestes pàgines foren publicades, el 1997, dintre del treball més extens "MEMÒRIES" (pàgines 161 a 185), del llibre "MEMÒRIA COMPARTIDA. RECULL DE TEXTOS SANTBOIANS". El títol d'aquest post, és obra nostra, aprofitant la primera frase del fragment escollit.
Les imatges procedeixen dels fons documentals de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.