ELS SETEMBRES D’ABANS (Publicat el setembre de 1957)

Qui gosaria, entre els nous vinguts a la vila i el jovent, que durant tot el mes de setembre no era possible creuar els carrers santboians sense trobar gent atrafegada en les tasques de la verema?.

Les vinyes senyorejaven tot el terme: a la bandada de la Torre de la Vila, pels faldars de la muntanya fins ben a prop de l’ermita de Sant Ramon, als Camps Blancs i les Orioles. Als Vinyets, tocant les parets del poble. Pel cantó del Bori i del Llor i fins a la plana de Marina.

            I no ens referim pas als temps que precediren a la invasió de la filoxera, el terrible flagell que devastà per complert la producció santboiana i la immensa riquesa vinícola de Catalunya. Els ceps de les nostres vinyes assortien amb grans quantitats de vi les cases pageses i, a més, al Pla especialment, eren conreats per a la venda als mercats barcelonins.

            Feixars i marines eren plenes de salzes i d’àlbers plantats expressament per a sostenir les parres dels raïms de plaça, des de temps immemorial, d’una gran varietat de menes entre les que descollava la de grecs, portada a la nostra terra pels almogàvers, que s’havia aclimatat aquí i quedava con record vivent d’aquella gloriosa gesta mediterrània.

            En Magí Castells, en els seus manuscrits, deia la bellesa dels ceps emparrats. Jo en vaig  veure encara les darreres mostres, ja fa alguns anys i, veritablement, impressionaven de veure amb els grans penjolls de raïms que, curosament guardats, s’havien de vendre durant tot l’hivern fins als voltants de la diada de la Candelera.

            Amb l’adopció dels peus americans, resistents a aquella malura, se superà l’estrall i els nous mallols anaren refent les vinyes del nostre terme. Alguns foren empeltats de Sant Jaumes, destinats a la plaça, però la majoria de les noves plantacions estaven encaminades a la producció de vi.

            Tot el mes de setembre nombroses colles, per a la formació de les quals la majoria de pagesos practicaven l’antiga consuetud del torna-jornals, i que s’incrementaven encara amb noies i infants, s’estenien per les vinyes i entre cançons i rialles començaven la verema, la collita de raïms, esdeveniment anyal sempre esperat amb desig i sempre també recordat en les llargues vetllades hivernals.

            Els pesats cistells, plens a vessa, eren buidats dintre les portadores que, amb els seus bons curolls i arranjades amb tapadores d’espart, al bast alguna volta, en lleugers carrets gairebé sempre, eren traginades a la vila.

Base de premsa de "Can Torrents"
(Fotografia: Carles Serret - AHMSBL)

             I aleshores començava una nova fase no menys joiosa de les veremes: la trepitjada del raïm en els cups, que no mancaven en cap casa pagesa.

            El trepitjador practicava la seva comesa amb ritme airós, més propi d’un ball que de tasques de tot el dia. Molts cops era ajudat també dels infants amb els pantalons, com aquell, ben arremangats. I el vi novell que naixia dels grans, aixafats amb fruició, els tenyia peus i cames. Arribada l’hora d’obrir alguna de les posts per a fer caure la raïmada, ja prou espremuda, al fons dels cup, tenien que retirar-se els nois per a guardar-los del gran perill d’una caiguda que podria ésser de mortals conseqüències segons el punt de fermentació que tingués la verema a baix apilotada.

            Un o dos dies més tard es buidava el vi obtingut amb el treball anterior, que era la major quantitat i el de millor qualitat i aleshores, en portadores també, es recollien les restes, ben eixamorades, de rapa i pell dels grans, moment de veritable perill que es veia atenuat després d’obrir totalment el cup i ventejar-lo amb canyes verdes per a foragitat la bravada de la fermentació.

            L’home que aplegava a baix la brisa, per molt fort que fos, havia de pujar de tant en tant a respirar l’aire pur no aviciat per les emanacions pròpies dels cups que, cada any, en un poble o altre causaven la mort d’algun dels abnegats jornalers que dedicaven el seu esforç al noble treball del camp.

            En carros o ajudant-se a parelles els homes amb samalers, duien les portadores a les premses que, al revés que els cups, tenien només en comptades cases, i, mitjançant el pagament d’una part del vi que s’obtindria, eren utilitzades per la totalitat dels vinyaters.

            Algunes eren modernes i relativament fàcils d’utilitzar. El que escriu aquestes ratlles havia fet premsades a la premsa de torn de cal Fraret, potser la més vetusta de Sant Boi, i sota aquella volta medieval, característica de les cases més antigues de la vila, quatre homes, suant a raig fet, rodaven el torn, apretant amb l’espatlla les manuelles quan ja no podien amb els braços, fins que era materialment impossible continuar. Crec que devien formar una estampa més pròpia de forçats o d’esclaus, que d’homes del segle XX. Sortosament no era cosa de moltes hores.

            Ben separats el vi del cup i el de la premsa, tan aspre, feien cap els cellers santboians i omplien les bótes i durant la tardor s’aclaria i s’entonava per convertir-se en un líquid lleuger i picant, de poc grau, però que semblava fet expressament per a encoratjar els treballadors del camp i alegrar la vida dels homes.

            I encara venien els carros d’uns corredors que només actuaven aquells dies i adquirien la brisa per a dur-la a les fassines on extraurien els darrers productes de l’expremuda verema.

            I eren les esmentades feines que escampaven tota la mesada una sentor tan forta pels nostres carrers, que no calia preguntar pas de què procedia. Com la vila de Vendrell, que bellament cantava el poeta Josep Carner, la nostra feia també

                                    Una olor mesclada

                                    de garrofa i vi novell

            Però l’olor de la garrofa ha anat predominant i ha substituït a la del vi i avui quasi es podrien comptar amb els dits les vinyes santboianes. Garrofers i cirerers ocupen les afraus de muntanya on anys enrera senyorejaven els ceps i no cal dir que també a la marina han desaparegut.

            Sempre, però, recordem les tasques joioses de la verema que eren una festa pels qui hi interveníem. Acudits i rialles, contes i cançons, eren ressò del seu pas i eixien joiosament de les boques dels collidors, quan no estaven plenes dels gotims més saborosos i daurats d’aquelles incomptables raïmades.

CARLES MARTÍ I VILÀ
Cronista de la Vila

Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 22, setembre de 1957, pàgines 5 i 6).