EL VESTIT DE CASAMENT COM A REPRESENTACIÓ DE L'ACTE SOCIAL DEL MATRIMONI

El matrimoni no deixa de ser un canvi de família i d'estatus. La cerimònia del casament era tradicionalment el punt final de tot un procés de festeig, prometatge i negociacions econòmiques entre dues famílies.

Els pactes entre famílies o entre parelles venen de lluny i comencen amb la necessitat masculina de certificar que els fills nascuts del pacte de parella són legítims. Aquest pacte, doncs, neix com una forma de protecció mútua i protecció de la descendència.

Ara bé, l'origen etimològic de la paraula matrimoni ve de l'expressió romana matri-monium, és a dir, el dret que adquireix la dona que contrau matrimoni per  poder ser mare dins de la legalitat.

Però el que avui volem presentar és el vestit de núvia o vestit de casament, l'usat per la dona per a la cerimònia del gran dia. La importància del color i de l'estil del vestit depèn de la religió, els costums, la moda i la cultura dels qui hi participen (o dels participants). D'altra banda, aquests tipus de vestits eren també clars indicadors de l'estatus social de la casa de la noia que es casava, ja que tenien un alt cos econòmic, per la qual cosa no totes les famílies se’ls podien permetre.

Nosaltres parlarem de la tradició occidental, que és la tradició en què s'emmarca el vestit que presentem. És un vestit de finals del segle XIX, d'estil modernista, fet de seda negra amb aplicacions de brodats, tul i lluentons. És el vestit de núvia de Mercè Onze Solanes, que es va casar amb Bernat Martí Priu cap al 1900. La seva neta, Mercè Comas Martí, ha fet la donació del vestit i una altra neta, Immaculada Martí Farrés, ha donat la fotografia de la parella amb el seu fill, Pere Martí Onze. La fotografia és del 1912 aproximadament.

La utilització del negre com a vestit de núvia a l'Estat Espanyol ve de lluny i perdura fins a mitjans segle XX. Es deia que el matrimoni començava i acabava de negre, color vinculat històricament a la seriositat i a la solemnitat.

Però a la resta d'Europa, el color dels vestits de noces és el blanc. La popularitat d'aquest color pot remuntar-se a 1840, any en què es va produir el matrimoni de la reina Victoria d'Anglaterra amb  Albert de Saxònia. La reina va escollir un vestit de color blanc per a l’esdeveniment. La fotografia oficial del retrat de noces va ser extensament difosa i, arran d’això,  el blanc va esdevenir el color de les núvies. A més, Coco Chanel, cap al 1920 va ser una aferrissada defensora del blanc per als casaments.

El vestit blanc va simbolitzar la puresa de cor i la inocència de la infantesa, i més recentment s'hi ha afegit la simbologia de la virginitat, però aquesta pauta no quadra amb els vestit blancs de les segones núpcies o les parelles que han fet Pasqua abans de Rams.

Mentre que a Europa s'estenia el blanc, a Espanya la situació era molt diferent, el negre era el color imposat per als cerimonials i ocasions significatives que requerien un vestit especial. Confirmacions, casaments, oficis religiosos, funerals, exceptuant comunions, aquest color no sols permetia que el vestit pogués ser utilitzat en ocasions de dol, sinó que també admetia que el vestit s’empraria als matins o per a qualsevol ocasió, ja fos vespre o nit. D’aquesta manera el vestit era negre simplement perquè la  moda, funcionalitat i normes socials i rituals  ho establien així. A més era l’opció més adequada per al moment de realitzar la despesa econòmica.

Dintre dels vestits negres podíem trobar, és clar, vestits més assequibles, i d’altres de molt més cars, que incorporaven reflexos d’altres colors, o confeccionats amb teles, textures i acabats diferents. Sobretot a partir dels anys 10, es va convertir en comú afegir-hi brodats, passamaneries complexes i elaborades que van fer que aquelles que volien vestir de negre poguessin aconseguir un conjunt per utilitzar en les ocasions més distingides. A més, es podia incloure algun detall en blanc com puntes, ramells i buquets de flors de tarongina o altres tipologies, o vel i detalls del vestit a conjunt, per fer veure que d’alguna manera  el blanc també estava present a la indumentària.

És molt curiós com als anys 30, durant el període de la II República Espanyola, el negre es converteix en el color més comú; no obstant, i veient les fotografies originals del moment, no sols es va utilitzar aquest color, si nó que fou molt comú als vestits nupcials emprar colors pastís, cotons i raions estampats i teles en liquid satin, organza i chiffon, sobretot popularitzades per a l’estiu.

També es van posar de moda els conjunts ‘’de curt’’: moltes dones decidiren casar-se amb conjunts de sastre de dues peces, en faldilla i jaqueta, no sempre negres, sinó també en color marró obscur, tweed, color gris i inclús blau marí, normalment emprats a l’hivern i que eren molt còmodes també per la seva funcionalitat.

No obstant, i seguint amb el color negre, els anys quaranta a Espanya són un reflex de la situació socioeconòmica que va suposar l’entrada d’un regim feixista, que va imposar un model de dona supeditada al poder de l’home en l’àmbit de la llar i vestida de forma sòbria i sense cap tipus de color que suposés un escàndol o atreviment per a un moment en què la religió va ser una severa marca del ritual matrimonial.

A partir de 1950 comencen a substituir-se el vestits negres pels blancs i al 1960 tots són blancs, més o menys complexos, però tots blancs.

A partir de la moda, el vestit blanc sofrirà canvis en la llargada i en l'ornamentació, la moda ie-ie escurçarà el vestit, la moda hippy, farà que els vestits siguin més florits, i el casament de Diana de Gal·les farà que els vestits adoptin un estil neoeduardià.

Fins a l'actualitat, que els vestits de casament són tan variats com núvies es casen.

Maria-Lledó BARREDA I CASANOVA

MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT


Nota complementària:
Aquesta petita mostra va anar acompanyada d'altres accions participatives, divulgatives, que ens ajuden a ampliar el coneixement i mantenir un diàleg constant amb la ciutadania.
Podeu veure les notes publicades a Facebook:

     - Recollida de fotografies de casaments

     - Exposició i campanya de recollida de fotografies

L'AIGUAT DE SANT RAMON

            Celebraven aquest any el XXX aplec a l'ermita encimbellada en el turó que antigament nomenaven La Fita, perquè en el punt més enlairat hi havia la que assenyalava la partió de tres termes: el de Viladecans, el de Sant Climent i el de Sant Boi.

            Quan varen iniciar-se els aplecs, feia pocs anys que s'escaigué el terriblement famós aiguat de Sant Ramon, que amb aquest nom restà imborrablement a la memòria dels santboians que sofriren o presenciares els seus estralls.

            L'aiguat de Sant Ramon (1926) fou l'esdeveniment més gran i de més tràgiques conseqüències que han vist les actuals generacions a la nostra vila. A tot Catalunya va passar a la memòria com l'aiguat dels Mas Bagà, perquè, en les grans inundacions que l'acompanyaren, va morir tota la família d'aquells conegudíssims industrials, uns dels més importants de la Barcelona d'aquell temps.

            A Sant Boi varen ser dos els temporals, d'una intensitat impressionant tots dos. El primer s'escaigué a primeres hores de la tarda.

            Recordo que, potser degut al mal temps que amenaçava, contra la meva costum, em vaig queda a fer una petita migdiada. Sentia ploure fort, sense arribar a despertar-me. Prou que ho va fer la meva esposa, al cel sia, ben jove encara donà proves de l'aplom i serenitat que l'acompanyaren tota la vida. Al costat de casa els entrava l'aigua de la riera que tocava les nostres parets i anava creixent per moments.

            Com que només hi havia dones a la casa a aquelles hores, vaig anar-hi jo, i no aconseguia aturar la força de l'aigua, perquè tot just deixava els improvisats aturalls, als pocs moments, cedien de nou.

            Tot seguit m'avisaren que ho deixés, que l'aigua havia envaït el carrer i entrava per davant de les cues cases isolades.

            Vivia aleshores el que escriu a la casa n.º 3 del carrer de Raurich. Tota la vida recordaré la impressió que va causar-me el veritable riu d'aigua que baixava pel carrer de Montmany, avui de Lluís Pascual, ajuntant-se, davant les nostres llars, amb la que venia del carrer de Raurich, que sense poder engolir-la la riera de can Pinyol en el pont que unia aquest carrer amb el de Miquel, no tenia més sortida que l'ampla via, almenys amb tres pams d'alçada, de banda a banda, com un torrent.

            Més terrible era encara l'aiguabarreig que es formava amb tot el que baixava de la part de la Caseta de Montclar, l'actual carrer de Lluís Pascual, i la de la riera, que no tenia més sortida que la pròpia riera, insuficient, i el carrer de Lluís Castells, des d'on s'escampava per tota la part fonda de la vila, que s'inundà completament, amb alçaries d'aigua que, en record dels vius, no tenien més precedent que la famosa riuada de Sant Antoni.

            Quan començava a cedir la fúria del temporal, enmig de l'esverament general, tothom comença a inquietar-se pels nens d'una escola que amb el seu professor havien pujat, amb motiu de la diada, a l'ermita de Sant Ramon. Sortosament, s'aixoplugaren a les porxades i l'església que volten l'església del cim i, un cop passada la fúria de la maltempsada, retornaren a les seves llars sense més dany que la gran mullena.

            Amb en Pere rosanes de company, que vivia a la casa veïna, jo, que era una mica més jove que ara, després d'escórrer l'aigua de les nostres llars, vàrem anar a la de la meva mare i a les de parents i amics.

            Les obertures que en molts llocs tingueren de fer-se per treure l'aigua de dintre les cases, al vespre serviren perquè s'inundessin de nou amb més facilitat, ja que l'aiguat de la nit del 31 d'agost al primer de setembre no sols igualà, sinó que degué superar en intensitat el de la tarda.

            Les parets de tanc de l'hort de can Raurich, al començament d'aquest carrer, que havien resistit el pes de l'aigua del primer temporal, no resistiren el segon. ¿Per estar ja consentides o per major alçaria de la inundació? A la tarda ja s'enderrocaren les de l'hort de can Villaret, actualment casa Jordana.

            Sembla que la riera d'en Bertran, principal desembocadura de les aigües al riu Llobregat, acomplí la seva comesa a la tarda. No fou així a la represa nocturna del mal temps, perquè el riu baixava ja de ple i amb les aigües altes fou més difícil la sortida de les que omplien els carrers de Sant Boi.

            En estendre's l'aigua per l'hort va matar tots els planters que per les temporades de l'hivern i primavera tenia el germà de mossèn Baldiri, el Quimet Pugés, el planteraire de Sant Boi. Va perdre igualment les verdures i coses que collia, i, deixant-lo es pot ben bé dir que a la ruïna, les cries de garins i l'aviram que posseïa. Era un homenàs alt i ben plantat, en la flor de la vida. Havien anat als banys a Castelldefels, i en trobar-se amb el gran daltabaix, va rebre una impressió tan forta que no va fer res més de bo i va morir pocs anys després, ben jove encara.

            A tot Catalunya es varen anar succeint els aiguats des de les tres de la tarda fins a primeres hores de la nit, sense interrupció, contràriament al que passà a Sant Boi, on foren dos, perfectament delimitats. Entre les sis i les set, a la riera de Ripollet, s'escaigué la tràgica mort de la família Mas Bagà. Tornaven de Sant Feliu de Codines, on havien celebrat el sant del pare, que es deia Ramon, aquest, la muller i les filles, amb el nen petit, la seva dida i el xofer, i moriren tots en la catàstrofe. I encara també un home que els volia auxiliar quan el cotxe restà aturat al mig de la corrent. Fou lligada una corda al vehicle, però la força de l'avinguda la trencà, arrossegant aquell, amb tots els seus ocupants. També a Sant Andreu (Barcelona) moriren quatre persones dintre una casa i altres desgràcies acompanyaren els tràgics esdeveniments del diluvi d'aigües.

            A Sant Boi la família de Jaume Valls tenien una botiga al carrer Nou, que, com totes les cases veïnes, estava inundada.

            Vivien a la casa, amb en Valls, la seva esposa Montserrat Badia i Pugés, de 35 anys, un dependent Vicenç Vendrell Faura i una minyona, Antònia Rego (?) Vives, de 60 anys.

            Amb la botiga plena amb tots els gèneres que venien, i un metre d'aigua, baixaren a veure com estava tot. Volgué la dissort que es mullessin uns bidons de carbur i es formés gran quantitat de gas. En baixar els tres primers amb una espelma encesa, per la manca de corrent elèctrica, es produí una enorme explosió que ensorrà totalment la casa, destruint també parcialment els immobles veïns.

            La mestressa i els dos empleats moriren en la catàstrofe. En Valls, expliquen els veïns, es trobava enfront del portal obert i la força de l'explosió el llançà al mig del carrer, sofrint ferides, però salvant la vida, que havia de perdre poc temps després, també en desgraciades circumstàncies.

            A la versió publicada a "La Vanguardia" diu que fou un veí, que acudí als crits de socors, qui encengué l'espelma i provocà l'explosió, i que en Jaume Valls quedà a dalt i es tirà en veure que havia caigut la paret mestre de la casa. Creiem més ajustada als fets la versió dels veïns. Diu que la minyona estava al llit, però morí com tots els demés.

            Una néta d'aquesta i la filla del primer matrimoni de Montserrat Badia, la que avui és senyora Lola Bonet de Zenon, alarmats tots amb l'aiguat de la tarda, havien estat portades a casa d'altres parents.

            Les dues cases veïnes sofriren grans danys. A l'una els estadants eren fora i a l'altra estaven sopant. Va caure la paret i les bigues s'aguantaren momentàniament a l'aire, malgrt quedar sostingudes per un sol extrem. No reberen danys d'importància.

            A bastants carrers els infants foren trets dels indrets perillosos a coll d'abnegats veïns. A la caseta dels hortolans de can Villaret, amb gran perill, salvaren un jornaler refugiat al pis, un veterà del Rugby, en Lleó Pinyol, amb en Josep Burgès, també col·laboraren en Jacint Valls, en Pere Puig i altres. Els perjudicis soferts a tota la població, i no cal dir als barris menys alts, foren quantiosos, però no es registraren més desgràcies personals. La humitat que produí la doble entrada de l'aigua durà alguns anys dintre les cases, ja prou humides de si, als baixos de Sant Boi.

            Viladecans, Cornellà, l'Hospitalet i totes les poblacions del Pla del Llobregat sofriren també molt dels aiguats, però els danys foren només materials.

            Altres vegades ha sofert la vila de Sant Boi les avingudes del Llobregat, que han envaït els seus carrers, però mansament.

            Entraven reculant, agravada sempre la situació, quan la riuada era extraordinària, per la manca de pas que davant la població tenien les aigües que han de passar, i encara esbiaixadament, per un sol ull de pont dels cinc que té aquest. Abans de la guerra, en la que, a l'any 39, durant la retirada de les tropes republicanes, fou volat el pont en tenia sis. Per resoldre la destrucció, la primera pilastra de la riba esquerra fou convertida en cap de pont i se suprimí tota una secció del pas de les aigües.

            Aquesta anormalitat, que no s'hauria tolerat en cap altra població, fa aixecar, potser en un metre, el nivell de les avingudes extraordinàries, a la desembocadura de la Riera d'en Bertran, principal desguàs de la localitat, i l'aigua comença a envair carers i cases, entrant per les clavegueres, abans que en franca inundació, quan ha superat els terraplens i construccions que impedeixen o dificulten el seu pas.

            L'aiguat de Sant Ramon, contràriament, envaí la població en forma torrencial i barris sencers, on no havia entrat mai l'aigua, sofriren els mateixos danys que la part baixa de la població.

            El trasbals que l'aiguat de Sant Ramon portà a molts indrets de la vila fou tan gran, que estic segur que tots els santboians que visqueren aquelles hores i llegeixin aquestes ratlles, podrien afegir-hi quelcom, si no tan dolorós, potser tan important com el que portem ressenyat.

            En la impossibilitat material de recollir plenament les repercussions i detalls del gran esdeveniment, el cronista ha intentat només donar una idea als nous habitants de la vila i als qui tenen la fortuna de no haver complert els cinquanta anys i renovar el record d'unes hores que restaren gravades en el cor i en el pensament de tots els qui les visqueren.

                                                Carles Martí Vilà

                                                Cronista de la Vila

NOTA EDITORIAL: 

Publicat a “Vida Samboyana” (número 227, octubre de 1974, pàgines 8 i 9). 

ELS SETEMBRES SANTBOIANS. LA VEREMA (Publicat el setembre de 1971)

            Fins els darrers del segle XIX, a Sant Boi ja havien passat aquells dos mesos tan calorosos i llargs com són el juliol i l’agost i que les eres ja estaven totes voltades de pallers, d’aquella palla rossa, de la qual s’hi havia extret el blat daurat, aquell blat que era el nostre pa de cada dia, aleshores començava a la nostra vila la festosa tasca anomenada “La Verema”.

Vinyes al Bori (any 1900, aproximadament)

             Cal mencionar que la major part del terreny, tant l’extens somontà com el pla, del nostre terme, es componia de vinyes, amb una gran varietat de ceps, entre els quals es destacaven els raïms moscatells, picapolls, i xereblos com a blancs i les carinyenes, montones i palops com a negres. Per tot, Sant Boi, era poble de vi, i en començar el setembre, totes les persones aptes per les feines de “La Verema” es mobilitzaven com un vertader exèrcit. Calia veure les famílies esteses en diverses vinyes, com tot cantant i fent broma omplenaven els cistells de raïms i els buidaven a les portadores, tot posant-se a la boca els grans de raïms més vistosos. Ningú els privava de menjar raïms. Fins eren molts els collidors i collidores que en els menjars i en les begudes, no usaven altra cosa que pa i raïm. Bo era, també, veure els traginers a bast i els carros, la cura que havien de posar en els transports de les portadores curulles des de les vinyes als cups, en els difícils camins de les muntanyes i els plans. Havien d’ésser homes bregats en tals feines.
 

            Calia, també, fixar-se amb els moviments d’homes i dones, en molts carrers de la vila, des dels cups on trepitjaven els raïms fins que el vi era transportat amb semals, pels semalers des dels cups a llurs pròpies cases i tots mostraven esquitxos d’aquell novell i balsàmic most enganxadís. Arreu se sentien dringar els cadells de les novíssimes premses de ferro, que havien substituït les de fusta. El sonor dringar d’aquells cadells, era l’himne al·legòric a la verema que ressonava per tota la vila. Els senyors que venien a passar l’estiu a Sant Boi, no marxaven de la vila fins que s’havia acabat “La Verema” a fi de poder respirar més temps aquella flaire alenadora del ric most que es trafegava i dels munts de brisa que hi havia en els carrers, davant les cases on hi havia premses.

            Tot això, passava els primers dies del setembre a la most que es trafegava i dels munts de brisa que hi havia Sant Boi era una de les hortes més extenses i riques de la comarca. Els mercats de Barcelona es nodrien d’una gran varietat de verdures i fruites. Cal recordar aquelles preferides cols de Brussel·les verdes i de capdell. Els raves, enciams i escaroles. Les mongetes tendres, els pèsols garrofals, cebes i d’altres verdures. ¿Qui no recordarà aquelles formoses pomes minguetes, gitanetes i joaquimes?. ¿I aquells melosos préssecs gavatxos blancs, resclosos i santmiquels, que eren els únics de Catalunya i els preferits per les persones de bon paladar?. A més de la fruita mencionada, no serà endebades recalcar que estaven encambrats molts milers de melons d’hivern que duraven fins a les festes de Nadal i Cap d’Any com a postres preferents.

            A més de tot això, restava encara la collita de les mongetes del ganxet i faccioses, ja seques, i el moresc, tot molt abundant en la nostra horta.

            En conjunt, el mes de setembre, a més d’ésser la Festa del Treballl mes alegre de l’any a la nostra vila, era la més desitjada i esperada perquè de tots aquells treballs en venia la recompensa dels esforçs de tot l’any. Heus ací els setembres santboians.

  

JOAN BADOSA BRIQUETS

 Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 190, setembre de 1971, pàgina 9).

ELS SETEMBRES D’ABANS (Publicat el setembre de 1957)

Qui gosaria, entre els nous vinguts a la vila i el jovent, que durant tot el mes de setembre no era possible creuar els carrers santboians sense trobar gent atrafegada en les tasques de la verema?.

Les vinyes senyorejaven tot el terme: a la bandada de la Torre de la Vila, pels faldars de la muntanya fins ben a prop de l’ermita de Sant Ramon, als Camps Blancs i les Orioles. Als Vinyets, tocant les parets del poble. Pel cantó del Bori i del Llor i fins a la plana de Marina.

            I no ens referim pas als temps que precediren a la invasió de la filoxera, el terrible flagell que devastà per complert la producció santboiana i la immensa riquesa vinícola de Catalunya. Els ceps de les nostres vinyes assortien amb grans quantitats de vi les cases pageses i, a més, al Pla especialment, eren conreats per a la venda als mercats barcelonins.

            Feixars i marines eren plenes de salzes i d’àlbers plantats expressament per a sostenir les parres dels raïms de plaça, des de temps immemorial, d’una gran varietat de menes entre les que descollava la de grecs, portada a la nostra terra pels almogàvers, que s’havia aclimatat aquí i quedava con record vivent d’aquella gloriosa gesta mediterrània.

            En Magí Castells, en els seus manuscrits, deia la bellesa dels ceps emparrats. Jo en vaig  veure encara les darreres mostres, ja fa alguns anys i, veritablement, impressionaven de veure amb els grans penjolls de raïms que, curosament guardats, s’havien de vendre durant tot l’hivern fins als voltants de la diada de la Candelera.

            Amb l’adopció dels peus americans, resistents a aquella malura, se superà l’estrall i els nous mallols anaren refent les vinyes del nostre terme. Alguns foren empeltats de Sant Jaumes, destinats a la plaça, però la majoria de les noves plantacions estaven encaminades a la producció de vi.

            Tot el mes de setembre nombroses colles, per a la formació de les quals la majoria de pagesos practicaven l’antiga consuetud del torna-jornals, i que s’incrementaven encara amb noies i infants, s’estenien per les vinyes i entre cançons i rialles començaven la verema, la collita de raïms, esdeveniment anyal sempre esperat amb desig i sempre també recordat en les llargues vetllades hivernals.

            Els pesats cistells, plens a vessa, eren buidats dintre les portadores que, amb els seus bons curolls i arranjades amb tapadores d’espart, al bast alguna volta, en lleugers carrets gairebé sempre, eren traginades a la vila.

Base de premsa de "Can Torrents"
(Fotografia: Carles Serret - AHMSBL)

             I aleshores començava una nova fase no menys joiosa de les veremes: la trepitjada del raïm en els cups, que no mancaven en cap casa pagesa.

            El trepitjador practicava la seva comesa amb ritme airós, més propi d’un ball que de tasques de tot el dia. Molts cops era ajudat també dels infants amb els pantalons, com aquell, ben arremangats. I el vi novell que naixia dels grans, aixafats amb fruició, els tenyia peus i cames. Arribada l’hora d’obrir alguna de les posts per a fer caure la raïmada, ja prou espremuda, al fons dels cup, tenien que retirar-se els nois per a guardar-los del gran perill d’una caiguda que podria ésser de mortals conseqüències segons el punt de fermentació que tingués la verema a baix apilotada.

            Un o dos dies més tard es buidava el vi obtingut amb el treball anterior, que era la major quantitat i el de millor qualitat i aleshores, en portadores també, es recollien les restes, ben eixamorades, de rapa i pell dels grans, moment de veritable perill que es veia atenuat després d’obrir totalment el cup i ventejar-lo amb canyes verdes per a foragitat la bravada de la fermentació.

            L’home que aplegava a baix la brisa, per molt fort que fos, havia de pujar de tant en tant a respirar l’aire pur no aviciat per les emanacions pròpies dels cups que, cada any, en un poble o altre causaven la mort d’algun dels abnegats jornalers que dedicaven el seu esforç al noble treball del camp.

            En carros o ajudant-se a parelles els homes amb samalers, duien les portadores a les premses que, al revés que els cups, tenien només en comptades cases, i, mitjançant el pagament d’una part del vi que s’obtindria, eren utilitzades per la totalitat dels vinyaters.

            Algunes eren modernes i relativament fàcils d’utilitzar. El que escriu aquestes ratlles havia fet premsades a la premsa de torn de cal Fraret, potser la més vetusta de Sant Boi, i sota aquella volta medieval, característica de les cases més antigues de la vila, quatre homes, suant a raig fet, rodaven el torn, apretant amb l’espatlla les manuelles quan ja no podien amb els braços, fins que era materialment impossible continuar. Crec que devien formar una estampa més pròpia de forçats o d’esclaus, que d’homes del segle XX. Sortosament no era cosa de moltes hores.

            Ben separats el vi del cup i el de la premsa, tan aspre, feien cap els cellers santboians i omplien les bótes i durant la tardor s’aclaria i s’entonava per convertir-se en un líquid lleuger i picant, de poc grau, però que semblava fet expressament per a encoratjar els treballadors del camp i alegrar la vida dels homes.

            I encara venien els carros d’uns corredors que només actuaven aquells dies i adquirien la brisa per a dur-la a les fassines on extraurien els darrers productes de l’expremuda verema.

            I eren les esmentades feines que escampaven tota la mesada una sentor tan forta pels nostres carrers, que no calia preguntar pas de què procedia. Com la vila de Vendrell, que bellament cantava el poeta Josep Carner, la nostra feia també

                                    Una olor mesclada

                                    de garrofa i vi novell

            Però l’olor de la garrofa ha anat predominant i ha substituït a la del vi i avui quasi es podrien comptar amb els dits les vinyes santboianes. Garrofers i cirerers ocupen les afraus de muntanya on anys enrera senyorejaven els ceps i no cal dir que també a la marina han desaparegut.

            Sempre, però, recordem les tasques joioses de la verema que eren una festa pels qui hi interveníem. Acudits i rialles, contes i cançons, eren ressò del seu pas i eixien joiosament de les boques dels collidors, quan no estaven plenes dels gotims més saborosos i daurats d’aquelles incomptables raïmades.

CARLES MARTÍ I VILÀ
Cronista de la Vila

Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 22, setembre de 1957, pàgines 5 i 6).

FA CENT ANYS: REINAUGURACIÓ DE L'ESTAGE SOCIAL DE L'ATENEU FAMILIAR

     Escrivim aquest article avui, un 21 de maig, l'endemà de la "Festa Major" de Sant Boi de Llobregat. Ahir, s'acompliren 100 anys de la "reinauguració" de l'estatge social de l'Ateneu Familiar, al carrer de la Pau. I, parlem de "reinauguració" per unes circumstàncies dramàtiques, per sort sense danys personals, que afectaren al primer estatge.

     L'Ateneu Familiar, sorgint d'una escissió de la massa social de l'Ateneu Santboià, es va constituir l'hivern de 1912-1913 i va ser legalitzat a les portes de la primavera de 1913. Des del primer dia tingué un objectiu a l'horitzó immediat, dotar-se d'una seu social, amb sala d'espectacles, per afegir-se a l'oferta cultural local. Un any i mig més tard, l'octubre de 1914, pogueren celebrar -amb gran èxit- el "Banquet de la Coberta" (i del que us presentem una imatge) i, tot seguit, es desplegaven diverses iniciatives socials.

     El vent, però, ho malbarataria tot. Va ser la nit - matinada del 21 al 22 de febrer de 1915 quan una formidable ventada, "un huracà" segons paraules de Baldiri Déu (nosaltres afegim que equiparable -en quant a força- a la del 24 de gener de 2009, de tràgiques conseqüències per la nostra ciutat) va anorrear tota aquella tasca, poques hores després què s'hagués celebrat, en aquell local, una festa infantil de carnestoltes. Va ser la mateixa ventada que tombà el popular "Pi del Cartró".

     La contundència de les imatges parla per ella mateixa. Les pèrdues econòmiques foren considerables, però la societat no va defallir i, tot seguit, emprengueren les tasques de reconstrucció amb aportacions en metàl·lic, cessió de materials, jornals voluntaris, ...

     El llibre d'Actes municipal recull, en data 9 de maig de 1915, que:

            "[...] se había cursado al Excmo. Sr. Gobernador Civil de la Provincia una instancia del Ateneo Familiar de esta villa solicitando permiso para la inauguración del local reconstruido, el día 20 del corriente."

     I, la setmana següent, sense coneixèr-ne els detalls (Acta de la sessió del 16 de maig de 1915):

            "Dióse cuenta:

            De una comunicación del Gobierno Civil dirigida al Sr. Alcalde relativa al local reconstruido del Ateneo Familiar."

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

FA CENT ANYS: MESURES CONTRA LA CRISI

La sessiò plenària de l’11 d’octubre de 1914 va acordar, entre d’altres temes, mesures per intentar alleujar a la classe jornalera local, greument afectada per la crisi:

     “El Sr. Presidente expuso que se le habían acercado varios jornaleros manifestándole su triste situación por falta de trabajo solicitándolo del Ayuntamiento. Que siendo fundadas por desgracia estas peticiones pues á nadie se le oculta la crisis porque atraviesa la clase trabajadora y la negra prespectiva que se presenta para el próximo invierno, cree que deben ser atengida en lo posible por la Corporación municipal.
     El Sr. Miravent recuerda que ya en otra ocasión propuso que se rebajara el cauce de la Riera Bertran, medida por demás conven iente para evitar inundaciones y en cuya obra encontrarían ocupación buén número de braceros. En cuanto á los medios económicos para hacer frente á este gaso indicó un repartimiento entre los dueños de edificios afectados por las inundaciones.
     Obgetó el Sr. Presidente que sería acertado el plan sin las disposiciones vigentes autorizaran dicho repartimiento.
     El Sr. Miravent conviniendo en que efectivamente el reparto en cuestión no está autorizado propouso que se convocaran á los propietarios afectados para recabar su adhesión.
Prolongóse la discusión sobre esta materia acordándose finalmente, que sin perjuicio de intentar la realización del plan expuesto por el Sr. Miravent se procediera de momento á rebajar el piso de la calle transversal á la de Baudilio Comas cándose un voto de confianza á la Comisión de Fomento para que cuida de la realización de la obra y de resolver los detalles de colocación de tierras sobrantes y demás que se presenten.
     En cuanto al acarrero de tierras se acuerda que se verifiquen por pretación personal entre los dueños de carrurajes, indemnizándoles á razon de 2'50 pesetas por jornal para la manutención de la caballería, entendiéndose que este acuerdo regirá solo para este caso particular."

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

FA CENT ANYS: OPOSICIÓ AL TRASLLAT DE LES DESPULLES DE CASANOVA (AGOST DE 1914)

     L’estiu de 1914 fou de gran efervescència, cultural i política i, a Barcelona, diversos grups treballaven en la preparació del bicentenari de l'Onze de Setembre de 1714. Carreras, al seu treball de 1912, havia escrit:

     "Are que Catalunya comença a despertar en la lluyta per ses llivertats, perseguint l'ideal de conseguir tot lo que possible sía en pro de sos interesos, dins los organismes moderns, fóra un acte de gran trascendencia honorar les despulles d'aquell gran patrici que s'anomená Rafel Casanova i Comas, construintli un monument apropiat en la metexa Barcelona que tan heroicament defensá, hon aquestes despulles fossen conservades com a foch sagrat del amor patri.

     Data millor pera fer la solemne traslació cap altra com lo día 11 de Setembre de 1914, segon centenari del heróich i suprem esforç del poble catalá ..."

     I l'onze de setembre de 1913, des de La Veu de Catalunya va fer pública la proposta de creació d'un Panteó de Catalans Il·lustres, on proposava fossin traslladades les despulles de Casanova, i demanava -també- el trasllat de l'estàtua del Saló de Sant Joan a la Ronda de Sant Pere - Alí Bei, al punt aproximat on fou ferit l'ex-conseller.

 

La capella “castrense” del Parc de la Ciutadella, on es volia crear el “Panteó de Catalans Il·lustres”.

     Joan Crexell ha explicat, amb tot de detall, l'evolució d'aquestes propostes des de l'òptica barcelonina i, nosaltres, presentem el tema des de les dades consignades als arxius santboians. El consistori barceloní va aprovar, l'estiu de 1914, una proposta favorable al trasllat de les despulles. La resposta santboiana no es feu esperar:

      "Manifiesta el Sr. Presidente que haciéndose intérprete de la opinión publica en esta villa contraria á que se trasladen los restos del insigne patricio D. Rafael de Casanova, inhumados en una tumba de la Iglesia parroquial propone que se dirija atenta comunicación a D. José Antonio Torrents propietario de dicha tumba, interesándole que se oponga a dicho traslado y que en el caso de que el mismo no pudiese evitarlo, por disposiciones de la superioridad, se exija que quede en esta villa alguna obra artística que recuerde a los samboyanos la honra que les cupo de ser depositarios de tan venerables restos. El Sr. Miravent abundó en la opinión de la Presidencia diciendo que los que guardaron a Casanova en vida bien pueden guardar sus restos mortales como preciada joya; siendo del parecer que se consulte con una persona competente averiguando quienes pueden tener derecho a disponer el traslado contra la voluntad del pueblo." [1]

     A l'oposició, moderada, del consistori s'afegí la decidida voluntat del poble de Sant Boi. Es va presentar una instància:

     "suscrita por cuatro presidentes de asociaciones de esta villa y 195 vecinos de la misma solicitando que este Ayuntamiento se oponga a la traslación de los restos de D. Rafael de Casanova, asunto sobre el cual ya ha recaido acuerdo de esta Corporación en el sentido expresado en la solicitud ...". [2]

     Finalment, i solidaritzant-se amb la posició santboiana, es va rebre una carta de Josep Antoni de Torrents, descendent directe de la família Martí i Catà, dient que:

      "contestando a la petición que le hizo el Ayuntamiento sobre los restos de D. Rafael de Casanova, (...) expresa que obrará de acuerdo con este Ayuntamiento." [3]

     El tema del trasllat de les restes quedava oficialment tancat, si bé, des de les pàgines de La Veu de Catalunya, seguirien insistint en alguna que altra ocasió. [4]

CARLES SERRET I BERNÚS

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

Bibliografia:
CARRERAS I BULBENA, Josep Rafael: Estudis Biográfichs i Crítichs de Catalans Ilustres. Antoni de Villarroel, Rafel Casanova i Sebastiá de Dalmau heròichs defensors de Barcelona en lo siti de 1713-14, Impremta Editorial Barcelonesa, 1912.
CREXELL, Joan: El monument a Rafael Casanova, El Llamp, Barcelona, 1985.
SERRET I BERNÚS, Carles: “1743-1993: 250 anys de la mort de Rafael Casanova”. Dins Misce·lània d’homenatge a Jaume Codina. Columna – El Pont de Pedra, S. L. – Ajuntament del Prat de Llobregat, 1994. Pàgines 443 a 466.
SERRET I BERNÚS, Carles: Rafael Casanova i Comes, Conseller en Cap. Ajuntaments de Barcelona, Moià i Sant Boi de Lllobregat, 1996.

Informació complementària:
http://imatgesdesilenci.blogspot.com.es/2010/09/panteo-de-catalans-illustres-un.html

---

[1] Llibres d'Actes Municipals. Sessió del 2 d'agost de 1914 (AHMSBL).
[2] Llibres d'Actes Municipals. Sessió del 23 d'agost de 1914 (AHMSBL).
[3] Llibres d'Actes Municipals. Sessió del 30 d'agost de 1914 (AHMSBL).
[4] Veure l'article de Joan de Canyamàs (pseudònim) aparegut a La Veu de Catalunya, el 10 de setembre de 1919, i els articles "11 de Setembre 1714-1919" i "Rafel Casanova" apareguts a la revista santboiana Or i Grana del 16 de setembre de 1919.

Fa cent anys: La II “Fiesta del Pedal”. Una festa reivindicativa.

CICLISMO

LA FIESTA DEL PEDAL

IMPRESIÓN  

     Pocas veces una manifestación ciclista ha alcanzado tanto éxito como el que obtuvo el domingo pasado la «Fiesta del Pedal», que por segunda vez celebraron las huestes velocipédicas barcelonesas en San Baudilio de Llobregat.

     Indudablemente el ciclismo crece con la rapidez que crecen en nuestra capital todos los deportes. De ello es prueba el éxito de la manifestación deportiva del domingo, como lo es también el acto de protesta que figuró en el programa de la “Fiesta del Pedal”.

     Los ciclistas barceloneses que con gran entusiasmo dirigen sus máquinas por nuestras intransitables carreteras, en busca un día de un trofeo, de la diversión otro, o sencillamente impulsados por el deseo de fortalecer sus músculos, de respirar el sano ambiente del campo y dé visitar los cercanos y simpáticos pueblos que rodean la capital, protestaron enérgicamente el domingo en San Baudilio, del abandono en que se tiene a nuestros caminos, por donde el ciclista con gran entusiasmo dirige su máquina para “hacer sport”, para practicar el bello deporte velocipédico.

     Y protestaron porque tienen derecho, porque les sobra razón, y porque son fuertes. Fuertes, porque ese crecimiento del deporte ciclista los ha elevado a categoría de potencia deportiva, en cuyo reinado se cuentan a miles los súbditos que rinden culto a su soberano, al soberano deporte velocipédico.

     He aquí el por qué siendo fuertes se puede protestar con toda la energía que proporciona el número, la razón y la calidad de los protestantes.

     La calidad de los protestantes en el sentido más grande de la palabra, porque quien como el ciclista anhela por mutuo propio fortalecerse mediante el deporte, es que quiere que España cuente con hombres de hierro, con hombres regenerados físicamente por el ejercicio, y quien desea la regeneración física de la raza de su patria, merece toda suerte de aplausos.

     Si elogios merecen los ciclistas por su perseverante labor unionista cuyos resultados nos es dable señalar, de muchos más son acreedores por la obra de divulgación que del deporte realizan por fuera de Barcelona, gracias -a sus excursiones. Y estas visitas a los rústicos lugares apartados de la capital, no siempre proporcionan a esos pueblos sólo morales beneficios, sino que cual el domingo dejan a la vez un átomo de progreso y una molécula de caridad para alivio de las penas que semejantes nuestros sufren por culpa de su infortunio.

     Explayamiento, deporte, unión, política rural, caridad ... he aquí los motivos de la fiesta que en San Baudilio de Llobregat celebraron nuestros ciclistas.

     Exito, éxito y éxito . . he aquí el resultado de la manifestación deportiva de la “Fiesta del Pedal”.

 

La reunión

     Anticipadamente de la hora señalado para reunirse en la plaza de la Universidad, punto de partida de la manifestación ciclista, iban llegando en grupos y aisladamente todos cuantos ciclistas gustan de disfrutar de las gestas deportivas, y son, por consiguiente, verdaderos amantes del deporte.

     Llegaron también gran número de motoristas, en motos y sidecars, que al igual que sus amigos los pedalistas, participaron con gusto de la fiesta que se celebraba. Media hora antes de la que se había anunciado para la partida, empezóse a organizar el orden por el cual debían seguir las distintas -entidades ciclistas. Estas se situaron, una tras otra, en la forma siguiente:

     Grupo Ciclista de Exploradores Barceloneses, Sport Ciclista Catalá, Touring Club Ciclista, Grupo Deportivo del Centro de Viajantes y Representantes del Comercio y de la Industria, Club Ciclista de Sans y Moto Club Deportivo.

     La Unión Velocipédica Española no siguió en grupo por cuanto que la mayoría de sus socios, pertenecientes a las sociedades citadas, se supuso que se cobijarían bajo el banderín de las mismas.

     Antes de partir, numerosos fotógrafos impresionaron diversas placas, cuyas fotografías servirán para la historia del ciclismo.

La excursión

     A las 7’30 de la mañana se pusieron en marcha los excursionistas, camino de San Baudilio.

    Desde la Plaza de la Universidad dirigiéronse por la calle de Cortes, Paseo de Gracia, Granvía Diagonal, carretera de Sarriá, Paseo de Güell hasta Pedralbes, en donde se hizo el primer alto en espera de los rezagados, y para descanso de todos.

     Diez minutos desnués pusiéronse de nuevo en marcha a paso bastante rápido no parando hasta llegar a Cornellá, en cuyo pueblo hubo otro descanso de más de veinte minutos.

     Y ya desde allí dirigiéronse directamente a San Baudilio, entrando en el pueblo mucho antes de la hora de llegada que se suponía.

 

En San Baudilio

     El recibimiento que dispensó el pueblo de San Baudilio a los ciclistas barceloneses, fué extraordinariamente cariñoso.

     Casi todos los vecinos de la villa esperaban frente al mercado a los expecionarios, y en cuanto asomó el grupo de exploradores, vanguardia de la manifestación, echáronse las campanas al vuelo y todo el mundo se lanzó al paso de esa juventud deportista que iba a visitarles.

     Las muestras de la cariñosa acogida que San Baudilio hizo a los forasteros, incluso se manifestaron con un hermoso arco de triunfo levantado en una de las calles que conduce a la plaza de la Iglesia, a cuyo frente se leía en letras doradas la siguiente dedicatoria: San Boy a los ciclistas.

Fotografia: Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.

     En dicha plaza tuvo lugar la reunión, con la cual finalizó la excursión colectiva.

     Poco después empezó el desfile de cidistas, motociclistas y automovilistas, quienes se diseminaron por el pueblo en busca de provisiones con que calmar el natural apetito.

     Después del almuerzo, la comisión organizadora se trasladó a las Casas Consistoniales,
para visitar al Alcalde y Concejales y depositar en el balcón los banderines de las sociedades concurrentes al acto.

     En el despacho de la Alcaldía, nuestro compañero en la prensa Sr. Canto Arroyo hizo las presentaciones de los individuos la prensa y demás significados deportistas del ciclismo. Cruzáronse entre unos y otros las frases de rigor. El Alcalde, Sr. Salvador Bou les dió la bienvenida en nombre del pueblo.

     Las enseñas de las sociedades quedaron expuestas en el balcón en este orden: bandera de los Exploradores Barceloneses, banderines del Club Ciclista de Sant Bétulo Sport de Badalona, Grupo Deportivo del C. y. R., Sport Ciclista Catalá, Touring Club Ciclista y el que la comisión regalaba al grupo de exploradores.

     Mientras tanto, en la plaza, frente el Ayuntamiento, los ciclistas formaban animados grupos. El Sr. Samsó, desde el balcón, les dirigió la palabra para transmitirles la bienvenida del Alcalde, y les rogó, al mismo tiempo, que ninguno de ellos faltase al mitin anunciado para las 11 en la plaza de la Iglesia.

 

El Mitin

     Cerca de las doce comenzó el acto de protesta de los ciclistas. La plaza de la Iglesia se hallaba animadísima. En ella no Sólo se veían todos los ciclistas, sino también gran número de vecinos de San Baudilio.

     Nuestro compañero en la prensa señor Salvador, en nombre de la Unión Velocipédica Española, fué el primero de los oradores que dirigió la palabra a los concurrentes al mitin.

     Salvador saludó a sus compañeros y dijo que estaba satisfechísimo de que un núcleo tan numeroso de ciclistas hubiese atendido las indicaciones que se hicieron a los deoortistas barceloneses, para que asistieran a un acto de tanta importancia cual el que representaba la unánime protesta contra el pésimo estado de las carreteras españolas.

     Habló largamente con su brillantez peculiar, cuya peroración fué premiada con grandes aplausos.

     El Sr. Oliva, por el Club Ciclista de Sans, usó de la palabra en segundo término, para decir que se sentía orgulloso de poder cooperar en esa labor de regeneración física de la juventud, labor que era necesario la secundaran todos, incluso el Gobierno, en todos sus detalles, uno de los cuales era el de mejorar las carreteras por donde los ciclistas practican uno de los ejercicios de la cultura física.

     Dedicó también frases de elogio para San Baudilio.

     Fué justamente aplaudido.

     A continuación le correspondió hablar a nuestro querido amigo y compañero en la prensa, D. Narciso Masferrer, el cual fué saludado con una salva de aplausos en cuanto apareció en primer término para perorar.

     El director de Vida Moderna, en nombre de la prensa, empezó diciendo que se le perdonara que hablase en castellano.

     Manifestó que cuanto él y sus compañeros decían era oído no sólo por los que en aquella plaza se hallaban, sino por todos los ciclistas esnañoles que al igual que los barceloneses, sentían el deseo de la protesta contra el Gobierno, por el abandono en que tiene sumido los pisos de nuestras carreteras.

     Recomendó la unión para constituir la fuerza capaz de conseguir esa mejora.

     Se extendió luego en otras consideraciones que dieron a su peroración esa belleza
que tanto atrae en la fácil palabra de Masferrer.

     Como los anteriores oradores, el culto periodista fué ovacionado al terminar su brillante discurso.

     Habló por último el distinguido ex presidente de la “U. V. E.” D. Daniel Samsó, el cual empezó saludando al ilustre pueblo de San Baudilio y a sus amigos los ciclistas, elogiando el proceder de los vecinos de San Boy, por el recibimiento que dispensaron a los deportistas barceloneses.

     Se extendió luego en hermosas consideraciones sobre el motivo del mitin y terminó pidiendo un voto de confianza para que el Comité pudiera, en nombre de todos, protestar enérgicamente del abandono en que están nuestros caminos.

     Grandes aplausos coronaron el discurso del Sr. Samsó.

     Terminado el mitin, volvieron a Barcelona, en el magnífico Pilain del Sr. Aguilar, los queridos amigos Sres. Samsó, Cabot y Masferrer. También regresó a la capital en su sidecar Sun el conocido industrial Sr. Sanromá, quien formó parte de la expedición con su linda hijita, así como
nuestro corresponsal en Badalona, señor Rovira, quien llevaba en su sidecar a su bella hija.

     Cerca del mediodía se procedió a sortear los objetos donados por diversas entidades, cuyos resultados fueron:

     1.° Núm. 14, objeto del Ayuntamiento de San Baudilio.

     2.° 2.629, del ídem, ídem.

     3.º 623, de la Atracción de Forasteros de San Baudilio.

     4.° 3.878, de la U. V. E.

     5.° 5.000, del Sport Ciclista Catal.

     6.° 3.249, del Touring Club Ciclista.

     7.° 3.124, del Grupo Deportivo del Centro de Viajantes.

     8.° 469, del Club Ciclista de Sans.

     9.° 2.209, del Moto Club Deportivo.

     10. 2.588, de la Comisión organizadora.

     11. 3.966, de la ídem.

     12. 458, del Sr. Sanromá.

     13. 3.199, del Sr. Guitart.

     14. 2.702, del Sr. Carbonell.

     15. 1.283, del Sr. Vilardell.

     16. 4.256, del Sr. Santín.

     Los agraciados pueden pasar a recoger los objetos en casa del Sr. Bonjoch, Consejo de Ciento, 377.

     Antes del sorteo se hizo entrega a los Exploradores del banderín con que la Comisión obsequió a los simpáticos muchachos.

     El cronista del Comité Provincial dió las gracias a los organizadores.

     Y como final de fiesta reuniéronse en fraternal banquete los organizadores y algunos industriales y ciclistas. Muchos fueron también los expedicionarios que se quedaron a comer en San Baudilio.

     A las primeras horas de la tarde empezaron a desfilar en grupos y aisladamente, cuantos ciclistas fueron el domingo huéspedes del hospitalario San Baudilio de Llobregat.

     La Comisión organizadora hizo entrega al Alcalde del importe de 1 recaudado para los pobres del pueblo, cuya cantidad ascendía a unas 200 pesetas.

     El ciclismo barcelonés ha otorgado una nueva corona de laurel, de éxito, con la segunda “Fiesta del Pedal”.

     La tercera fiesta, la del año próximo, otorgará otra más que habremos de sumarla a la gran lista de las que posee.

ARNAL

Nota editorial: Text publicat al diari “MUNDO DEPORTIVO” del 7 de maig de 1914 (pàg. 2 i 3). Transcripció i edició a càrrec de Carles Serret (AHMSBL).

Fa cent anys: preparatius per la II Festa del Pedal

De l’Acta de la sessió plenària del 22 de març de 1914 extraiem el següent acord:

   "Manifestó el Sr. Alcalde que el día 19 del corriente había recibido la visita de la Sociedad 'Touring Clup Ciclista' de Barcelona anunciando sus propósitos de celerar la fiesta del pedal en esta villa el dia 3 de mayo próximo, consistente en la reunión de ciclistas en fraternal banquete y celebración de un mítin para impetrar del Gobierno la mejora de las carreteras y de una rifa cuyo producto íntegro será destinado á los pobres de esta localidad para cuya rifa podría adquirir este Ayuntamiento dos obgetos de arte; añadió el Sr. Alcalde que por su parte se había adherido con mucho gusto al proyecto prometiendo hacer los posibles par que prosperase y se desarrollase con el mayor esplendor. En su vista el Ayuntamiento acordó quedar enterado con suma complacencia de la designación de este para la celebración de dicha fiesta; adquirir dos obgetos artísticos con destino a la expresada rifa benéfica; que por el Sr. Alcalde se convoque á la Junta de Atracción de Forasteros al obgeto de que tan simpática empresa se vea coronada por el más brillante éxito; destinar 75 pesetas del Capítulo de Imprevistos para la adquisición de los dos obgetos artísticos y para sufragar los demás gastos que se originen, y que el producto de la rifa anunciada se reparta á los pobres el día de la próxima fiesta mayor."

Arxiu Històric Municipal

 

Nota: En una propera col·laboració ja facilitarem més informació del desenvolupament efectiu d’aquella festa, a Sant Boi, el 3 de maig del 1914. La primera “Festa del pedal” va celebrar-se l’any 1913, a Sant Cugat del Vallès; en podeu llegir-ne una crònica des de “La Vanguardia”.