L'AIGUAT DE SANT RAMON

            Celebraven aquest any el XXX aplec a l'ermita encimbellada en el turó que antigament nomenaven La Fita, perquè en el punt més enlairat hi havia la que assenyalava la partió de tres termes: el de Viladecans, el de Sant Climent i el de Sant Boi.

            Quan varen iniciar-se els aplecs, feia pocs anys que s'escaigué el terriblement famós aiguat de Sant Ramon, que amb aquest nom restà imborrablement a la memòria dels santboians que sofriren o presenciares els seus estralls.

            L'aiguat de Sant Ramon (1926) fou l'esdeveniment més gran i de més tràgiques conseqüències que han vist les actuals generacions a la nostra vila. A tot Catalunya va passar a la memòria com l'aiguat dels Mas Bagà, perquè, en les grans inundacions que l'acompanyaren, va morir tota la família d'aquells conegudíssims industrials, uns dels més importants de la Barcelona d'aquell temps.

            A Sant Boi varen ser dos els temporals, d'una intensitat impressionant tots dos. El primer s'escaigué a primeres hores de la tarda.

            Recordo que, potser degut al mal temps que amenaçava, contra la meva costum, em vaig queda a fer una petita migdiada. Sentia ploure fort, sense arribar a despertar-me. Prou que ho va fer la meva esposa, al cel sia, ben jove encara donà proves de l'aplom i serenitat que l'acompanyaren tota la vida. Al costat de casa els entrava l'aigua de la riera que tocava les nostres parets i anava creixent per moments.

            Com que només hi havia dones a la casa a aquelles hores, vaig anar-hi jo, i no aconseguia aturar la força de l'aigua, perquè tot just deixava els improvisats aturalls, als pocs moments, cedien de nou.

            Tot seguit m'avisaren que ho deixés, que l'aigua havia envaït el carrer i entrava per davant de les cues cases isolades.

            Vivia aleshores el que escriu a la casa n.º 3 del carrer de Raurich. Tota la vida recordaré la impressió que va causar-me el veritable riu d'aigua que baixava pel carrer de Montmany, avui de Lluís Pascual, ajuntant-se, davant les nostres llars, amb la que venia del carrer de Raurich, que sense poder engolir-la la riera de can Pinyol en el pont que unia aquest carrer amb el de Miquel, no tenia més sortida que l'ampla via, almenys amb tres pams d'alçada, de banda a banda, com un torrent.

            Més terrible era encara l'aiguabarreig que es formava amb tot el que baixava de la part de la Caseta de Montclar, l'actual carrer de Lluís Pascual, i la de la riera, que no tenia més sortida que la pròpia riera, insuficient, i el carrer de Lluís Castells, des d'on s'escampava per tota la part fonda de la vila, que s'inundà completament, amb alçaries d'aigua que, en record dels vius, no tenien més precedent que la famosa riuada de Sant Antoni.

            Quan començava a cedir la fúria del temporal, enmig de l'esverament general, tothom comença a inquietar-se pels nens d'una escola que amb el seu professor havien pujat, amb motiu de la diada, a l'ermita de Sant Ramon. Sortosament, s'aixoplugaren a les porxades i l'església que volten l'església del cim i, un cop passada la fúria de la maltempsada, retornaren a les seves llars sense més dany que la gran mullena.

            Amb en Pere rosanes de company, que vivia a la casa veïna, jo, que era una mica més jove que ara, després d'escórrer l'aigua de les nostres llars, vàrem anar a la de la meva mare i a les de parents i amics.

            Les obertures que en molts llocs tingueren de fer-se per treure l'aigua de dintre les cases, al vespre serviren perquè s'inundessin de nou amb més facilitat, ja que l'aiguat de la nit del 31 d'agost al primer de setembre no sols igualà, sinó que degué superar en intensitat el de la tarda.

            Les parets de tanc de l'hort de can Raurich, al començament d'aquest carrer, que havien resistit el pes de l'aigua del primer temporal, no resistiren el segon. ¿Per estar ja consentides o per major alçaria de la inundació? A la tarda ja s'enderrocaren les de l'hort de can Villaret, actualment casa Jordana.

            Sembla que la riera d'en Bertran, principal desembocadura de les aigües al riu Llobregat, acomplí la seva comesa a la tarda. No fou així a la represa nocturna del mal temps, perquè el riu baixava ja de ple i amb les aigües altes fou més difícil la sortida de les que omplien els carrers de Sant Boi.

            En estendre's l'aigua per l'hort va matar tots els planters que per les temporades de l'hivern i primavera tenia el germà de mossèn Baldiri, el Quimet Pugés, el planteraire de Sant Boi. Va perdre igualment les verdures i coses que collia, i, deixant-lo es pot ben bé dir que a la ruïna, les cries de garins i l'aviram que posseïa. Era un homenàs alt i ben plantat, en la flor de la vida. Havien anat als banys a Castelldefels, i en trobar-se amb el gran daltabaix, va rebre una impressió tan forta que no va fer res més de bo i va morir pocs anys després, ben jove encara.

            A tot Catalunya es varen anar succeint els aiguats des de les tres de la tarda fins a primeres hores de la nit, sense interrupció, contràriament al que passà a Sant Boi, on foren dos, perfectament delimitats. Entre les sis i les set, a la riera de Ripollet, s'escaigué la tràgica mort de la família Mas Bagà. Tornaven de Sant Feliu de Codines, on havien celebrat el sant del pare, que es deia Ramon, aquest, la muller i les filles, amb el nen petit, la seva dida i el xofer, i moriren tots en la catàstrofe. I encara també un home que els volia auxiliar quan el cotxe restà aturat al mig de la corrent. Fou lligada una corda al vehicle, però la força de l'avinguda la trencà, arrossegant aquell, amb tots els seus ocupants. També a Sant Andreu (Barcelona) moriren quatre persones dintre una casa i altres desgràcies acompanyaren els tràgics esdeveniments del diluvi d'aigües.

            A Sant Boi la família de Jaume Valls tenien una botiga al carrer Nou, que, com totes les cases veïnes, estava inundada.

            Vivien a la casa, amb en Valls, la seva esposa Montserrat Badia i Pugés, de 35 anys, un dependent Vicenç Vendrell Faura i una minyona, Antònia Rego (?) Vives, de 60 anys.

            Amb la botiga plena amb tots els gèneres que venien, i un metre d'aigua, baixaren a veure com estava tot. Volgué la dissort que es mullessin uns bidons de carbur i es formés gran quantitat de gas. En baixar els tres primers amb una espelma encesa, per la manca de corrent elèctrica, es produí una enorme explosió que ensorrà totalment la casa, destruint també parcialment els immobles veïns.

            La mestressa i els dos empleats moriren en la catàstrofe. En Valls, expliquen els veïns, es trobava enfront del portal obert i la força de l'explosió el llançà al mig del carrer, sofrint ferides, però salvant la vida, que havia de perdre poc temps després, també en desgraciades circumstàncies.

            A la versió publicada a "La Vanguardia" diu que fou un veí, que acudí als crits de socors, qui encengué l'espelma i provocà l'explosió, i que en Jaume Valls quedà a dalt i es tirà en veure que havia caigut la paret mestre de la casa. Creiem més ajustada als fets la versió dels veïns. Diu que la minyona estava al llit, però morí com tots els demés.

            Una néta d'aquesta i la filla del primer matrimoni de Montserrat Badia, la que avui és senyora Lola Bonet de Zenon, alarmats tots amb l'aiguat de la tarda, havien estat portades a casa d'altres parents.

            Les dues cases veïnes sofriren grans danys. A l'una els estadants eren fora i a l'altra estaven sopant. Va caure la paret i les bigues s'aguantaren momentàniament a l'aire, malgrt quedar sostingudes per un sol extrem. No reberen danys d'importància.

            A bastants carrers els infants foren trets dels indrets perillosos a coll d'abnegats veïns. A la caseta dels hortolans de can Villaret, amb gran perill, salvaren un jornaler refugiat al pis, un veterà del Rugby, en Lleó Pinyol, amb en Josep Burgès, també col·laboraren en Jacint Valls, en Pere Puig i altres. Els perjudicis soferts a tota la població, i no cal dir als barris menys alts, foren quantiosos, però no es registraren més desgràcies personals. La humitat que produí la doble entrada de l'aigua durà alguns anys dintre les cases, ja prou humides de si, als baixos de Sant Boi.

            Viladecans, Cornellà, l'Hospitalet i totes les poblacions del Pla del Llobregat sofriren també molt dels aiguats, però els danys foren només materials.

            Altres vegades ha sofert la vila de Sant Boi les avingudes del Llobregat, que han envaït els seus carrers, però mansament.

            Entraven reculant, agravada sempre la situació, quan la riuada era extraordinària, per la manca de pas que davant la població tenien les aigües que han de passar, i encara esbiaixadament, per un sol ull de pont dels cinc que té aquest. Abans de la guerra, en la que, a l'any 39, durant la retirada de les tropes republicanes, fou volat el pont en tenia sis. Per resoldre la destrucció, la primera pilastra de la riba esquerra fou convertida en cap de pont i se suprimí tota una secció del pas de les aigües.

            Aquesta anormalitat, que no s'hauria tolerat en cap altra població, fa aixecar, potser en un metre, el nivell de les avingudes extraordinàries, a la desembocadura de la Riera d'en Bertran, principal desguàs de la localitat, i l'aigua comença a envair carers i cases, entrant per les clavegueres, abans que en franca inundació, quan ha superat els terraplens i construccions que impedeixen o dificulten el seu pas.

            L'aiguat de Sant Ramon, contràriament, envaí la població en forma torrencial i barris sencers, on no havia entrat mai l'aigua, sofriren els mateixos danys que la part baixa de la població.

            El trasbals que l'aiguat de Sant Ramon portà a molts indrets de la vila fou tan gran, que estic segur que tots els santboians que visqueren aquelles hores i llegeixin aquestes ratlles, podrien afegir-hi quelcom, si no tan dolorós, potser tan important com el que portem ressenyat.

            En la impossibilitat material de recollir plenament les repercussions i detalls del gran esdeveniment, el cronista ha intentat només donar una idea als nous habitants de la vila i als qui tenen la fortuna de no haver complert els cinquanta anys i renovar el record d'unes hores que restaren gravades en el cor i en el pensament de tots els qui les visqueren.

                                                Carles Martí Vilà

                                                Cronista de la Vila

NOTA EDITORIAL: 

Publicat a “Vida Samboyana” (número 227, octubre de 1974, pàgines 8 i 9).