L'APLEC DE LA CREU DE CAN CARTRÓ

     La mitologia antiga ens parla de l'au "Fènix" que reneix de les seves cendres. La filosofia del segle XIX va aportar el concepte, nietzschià, de l'etern retorn... Sigui com sigui, la realitat és què, avui, l'APLEC DEL PI DE CAN CARTRÓ és una realitat, una festa feliçment recuperada i amb una clara voluntat de continuació, des de la confluència de l'esforç de persones, entitats i institucions, dels quatre municipis que hi conflueixen i limiten.

     Aquest "Aplec", hereu d'aquella gesta, quasi heroïcitat, de l'any 1956, quan per celebrar els 25 anys de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC), la secció local santboiana -tot just acabada de crear- va alçar aquesta creu a tocar del lloc on, fins el 22 de febrer de 1915, s'havia alçat el "Pi de Can Cartró" el vell arbre monumental que havia acollit aplecs, dinars i berenades, fins que el vent huracanat d'un temporal el va aterrar.

     Un "pi" llegendari, que la memòria popular veia i equiparava a un far que servia de referència als mariners que s'acostaven a la desembocadura del Llobregat. Des de la nostra talaia, un segle més tard, no podem valorar la versemblança d'aquella història, però sí que demostra la importància simbòlica d'aquell Pi i, especialment, d'aquest indret i d'aquests petits turons de la riba dreta del Pla del Llobregat.

     Llocs plens d'història: jaciments arqueològics, terra de frontera, de masies i camins ramaders, escenari de batalles i escaramusses vàries, de trists episodis de bandolerisme i de refugi de les poblacions del Pla en mil i una circumstàncies dramàtiques. I de fires històriques com la de Sant Pau o aplecs, com els de la sardana, que s'havien celebrat a Can Ribot...

     Perquè la seva història més pròpia, la intrahistòria és aquella vinculada a la de la pròpia gent que l'habitava, la del món dels pobles i de les masies, la de l'agricultura de muntanya, especialment la de la vinya què, després del pas de la fil·loxera a les acaballes del segle XIX, va veure's substituïda per tot tipus d'arbres fruiters i pel bosc feréstec, en constant creixement i amb els seus pros i contres associats.

     Un canvi del sistema vital que no fou gens fàcil i que va anar acompanyat de l'abandó de moltes peces de terra i amb elles, en un fet especialment greu o dramàtic, el de moltes masies en marxar les famílies masoveres -no propietàries-, a la cerca d'un millor futur en l'incipient industrialització i les majors comoditats de la vida urbana d'aquells temps. I l'abandó de camins, corriols, d'eres, rierols, fonts, ... i, amb ells, l'abandó i pèrdua de nombrosos topònims, fets i històries personals, ...

     La presència humana, permanent, va anar substituint-se per passavolants, especialment els dies festius: excursionistes, caçadors, cercadors de bolets, espàrrecs, ginesta o flors boscanes... que fruïen del paisatge, dels arbres, de les fonts (avui gairebé desaparegudes) i del silenci i sorolls de la natura. També, com no, dels serveis prestats, a diverses generacions, per masies com la propera de "Can Cartró", en especial des què amb la família Viscarri s'especialitzà en atendre, amb servei de restauració, a tots aquells visitants esporàdics, o no tant esporàdics, després d'una bona passejada... Des de fa molts i molts anys, però, l'asfalt i els vehicles a motor han anat guanyant terreny i l'excursionisme ha optat per cercar espais llunyans i cotes i fites més elevades, deixant les nostres muntanyes desprotegides davant la pressió constant que exerceixen les veïnes poblacions, cada cop més encimbellades. Pressió urbanística, infrastructural, humana...

     La història ens diu que el darrer Cartró, la darrera persona que va portar aquest cognom, abans que els Sàbat i els Viscarri es fessin càrrec de la masia, ara deu fer uns 150 anys, fou assassinat per uns lladres. Amb aquell crim execrable s'extingia una nissaga, però va deixar petja en el nom de la masia que els va veure néixer i morir, en una font, en el "Pi" i en el turó que perpetua el seu nom.

     Aquest fet dramàtic, ens ha parlat del preu que s'havia de pagar per l'aïllament. Al llarg de molts segles, partides de bandolers (de vegades producte de lluites civils i d'altres, com una via d'obtenir recursos fàcils), es feren amos i senyors d'aquestes muntanyes i valls. Més enllà del recurs a la legítima supervivència, hi havia el menyspreu per aquells què, en moltes ocasions, també els havien donat refugi. I també ens parlen de la seva insolència quan es diu que, sense cap escrúpol, es jugaven els diners mal adquirits, a les tavernes dels nostres pobles i, en posar les monedes en joc, tenien el cinisme de fer constar la seva procedència: "Un Via, un Lluch, un Sala, un Mas...".
 

     Ho havia explicat el recordat Manuel Goicoechea, excursionista i escriptor, qui va recollir -entre 1950 i 1970- diverses històries i contalles breus d'aquestes muntanyes que tan i tan bé coneixia. També ens va parlar de la Tereseta de Can Coc Vell, "la Coca" qui sortia de l'antiga casa (enrunada en temps de Goicoechea), poc més avall de la Creu d'En Querol, i, per Sant Boi i Cornellà anava a peu, a Barcelona, a vendre ous, aviram, bolets -quan n'era temps- i, de retorn, també caminant, portava bacallà, congre i arengades.

     I també recollia una contalla, de la família Viscarri, que gairebé ens fa creure que en aquest turó hi trobem el melic del món:

     "Contava en Fidel Viscarri que quan ell tenia uns deu anys, el seu pare -l'avi Josepva dir-li:
     -Demà, que és Dissabte de Glòria, anirem a la Muntanya del Pi d'En Cartró i des d'allí podràs sentir el repic d'Al·leluia de les campanes de vint-i-cinc pobles.
     -Encara que jo no vaig comprovar-ho mai -afegia el pare d'En Jaume- és de creure que així havia d'ésser, perquè, si bé era impressionant el brogit de joia de tots diversos tons, es feia impossible de comptar-los puix que cantons pujava a la muntanya amb veus metàl·liques de totes les campanes brandaven ensems... Però, el pare no mentia mai!
     Ara, que el repicar de les campanes s'esdevé a mitja nit, entre el Dissabte Sant i el Diumenge de Resurrecció, ara que dalt la muntanya s'hi enlaira la Creu en lloc del pi, encara ha d'ésser molt emocionant poder escoltar-hi el clam d'Al·leluia dels vint-i-cinc pobles de la rodalia."

     De ben segur què, ara, en ple segle XXI, amb el brogit del trànsit i de les nostres ciutats i viles, i de les infrastructures vials que les envolten i comuniquen, aquest repte d'identificar les campanes de vint-i-cinc pobles és, ben bé, quelcom inviable, impossible.
 

     Però, perquè no intentar-ho?.

     També semblava impossible recuperar l'Aplec i, ves per on, aquí estem. Després d'una desena d'edicions, des d'un dels pobles limítrofes, emprenem una nota etapa, amb l'agermanament dels quatre municipis i esperem què, per molts i molts anys, puguem seguir gaudint de les nostres muntanyes.

     Els temps moderns necessiten, com mai, que seguim recuperant -des del màxim respecte per la natura- aquells hàbits sanitosos i, ara, que està tan de moda el caminar, el fer senderisme, el "nordic walking", les bicicletes de muntanya i tantes d'altres modalitats esportives que podem practicar a prop de casa i sense gaire despeses, ni esforç. Estem en un bon moment per descobrir o redescobrir camins, torrents, masies, fonts, històries i agermanar-nos, novament i de forma periòdica, tot estrenyent vincles d'amistat i veïnatge, aquí, dalt, a la "Creu del Cartró".

                                                                      Carles Serret i Bernús
                                                                      Historiador

                                                                      Sant Boi de Llobregat, 23 d'octubre de 2016