El 1939, moltes persones van entendre que la millor manera de preservar la seva vida era prendre el camí de l’exili: la proximitat de la frontera francesa ho facilitava. No tenim xifres d’aquest exili local, però sabem que inclourà combatents, desplaçats acollits a Vilaboi durant la guerra i el nombrós contingent dels evacuats en els dies abans de l’ocupació de la vila per tropes marroquines comandades pel general Yagüe.Les esperances de la majoria quedaren truncades només travessar la frontera. Les famílies es van dividir: les dones i els nens van anar a centres d’acollida, mentre que els homes, els concentraren en camps habilitats a corre-cuita, envoltats de quatre filferros i tropes colonials tan ferotges com aquelles de les quals havien fugit.
L’esclat de la Guerra Mundial va incidir de forma decisiva en les seves vides. Amb el pas dels mesos s’anaren produint reagrupaments familiars i la sortida de camps per diversos motius. Trobem famílies de Sant Boi establertes a l’Occitània, la Catalunya Nord i la Provença, molt actives en els camps polític i cultural: integrades en associacions, partits i sindicats, participant en la resistència del maquis francès, donant suport a la lluita guerrillera a la península. Cal recordar també que alguns santboians van morir en camps de concentració nazis.
Acabada la Guerra Mundial, i en no produir-se la intervenció aliada a la península, s’esvaïren les esperances d’un retorn immediat i moltes famílies es van anar integrant a la vida del país d’acollida. Superats els anys més durs de la postguerra molts emprengueren el camí de tornada.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, març de 2007)
Foto: Grup d’exiliats santboians a Tolosa de Llenguadoc, el 1941. Fons Jaume Vilà Tous de l'AHMSBL.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada