Un altre 25 de gener, la desfeta (1939)

     Amb l’arribada de l’hivern de 1938 s’iniciava la gran ofensiva de l’exèrcit feixista i, un mes més tard, el Cos d’Exèrcit marroquí ja es trobava a les portes de Barcelona. El 23 de gener de 1939, el comandament militar responsable de la defensa de la comarca, va celebrar una reunió a la casa de la vila de Sant Boi tot preveient algunes mesures de resistència i articulant mitjans per tal de procedir a l’evacuació de la població civil. Mentrestant la marxa per les comarques veïnes, de les columnes dirigides pel general Yagüe, seguia imparable.
     Aquella mateixa nit, en plena fosca, i barrejats entremig de forces republicanes que es batien en retirada, es concentrà la major part de la població civil refugiada a la vila i amb un contingent important de vilatans i vilatanes partiren en direcció a la capital per encaminar-se, en paraules d’En Baldiri Déu, vers "(...) una destinació ignorada i comarques desconegudes (...)".
    “Tenía ganas de ver el llamado tren de los refugiados. La locomotora del último tren era una que tenía dos calderas. No sé por qué ello me impresionó. No es normal ver una máquina del tipo de aquella. En aquel último tren subía gran número de personas, la mayoría mujeres y niños. Se les veía nerviosos, agitados, apesadumbrados, en fin, no parecía ni se comportabanExili como personas normales. El ambiente tampoco lo era, algo flotaba en el mismo, algo impalpable, tal vez la tragedia que nos envolvía a todos. Para unos, aquella escena significaba la liberación. Para otros en cambio, el destierro y la suerte de un futuro nada alentador. Lástima que no recuerde perfectamente las escenas de la partida del último tren de la estación de Vilaboi. Así le llamaban entonces. Poco después, por la noche, volaban los puentes de la carretera y el del ferrocarril, en el momento de la voladura, todas las casas de la Rambla temblaron igual que si una mano monstruosa las hubiera sacudido. La que nosotros habitábamos quedó resquebrajada de arriba abajo. Esto es todo lo que puedo recordar de aquel 24 de enero de 1939.” (El último tren de la estación de Vilaboi. Testimoni de l’Enric Arandes Balaguer)
      “[...] aquella nit van marxar tots, i van marxar amb els cotxes de la col·lectivitat. Mon germà, la mare i mons germans, tots ... La meva àvia era gran i van dir que per la gent gran i les dones embarassades sortirien uns camions a la nit. Jo havia de marxar amb l’àvia, que volia estar sempre amb mi, i ens vam quedar. Aquella nit van volar el pont del riu i no es va poder passar. Ens vam haver de quedar aquí, i els demés tots eren a França.” (I ens vam quedar. Testimoni de F.R.)
    “Nosaltres ja feia tres mesos que dormíem al soterrani. El pare no baixava mai. Vam sentir un estruendo horrorós i el pare va baixar corrents. Va dir que s’havien obert totes les finestres i que havia caigut la campana de la xemeneia. A l’endemà sortim i no se sentia res. Una quietud...” (No se sentia res. Testimoni de l’Àngela Alentorn i Rué)
     El dia 25 de gener, des de ponent, arribaven les tropes marroquines al nostre terme municipal i, sense cap mena de resistència, ocupaven la vila.
    "La vila semblava talment que hagués perdut tot senyal de vida; però, a cada casa els sentiments eren diferents. Mentre uns vilatans ploraven de ràbia o d'angúnia, els altres -per contrast més que just inhumà-, reien d'alegria car pensaven -creieu que equivocadament- que la tragèdia tocava a la seva fi i amb ella la pau del benestar. Els fets demostraren el contrari, ja que la guerra cessà en aparença, però els odis no i aquests es feren més vius amb la impietosa persecució. Persecució constant, sàdica i gens ni gota humana. Tot aquell que no s'havia posat del costat rebel, va ésser considerat com un enemic i jutjat amb procediments més o menys lícits i del tot disconformes amb les doctrines del qui donà la seva per l'amor del pròxim." (La desfeta. Testimoni de Baldiri Déu i Priu)

Arxiu Històric Municipal