El dia onze de setembre
d'enguany grups de joves de totes les contrades catalanes omplen els carrers de
Sant Boi.
Els colors de la nostra
senyera, quaranta anys amagada, senyorejaven per tot i es pot dir que eren més
visibles que els mateixos que les portaven. Era el distintiu de tots ells.
A les motxiles, al
braç, a la camisa, en els cotxes, brillaven al sol amb un aire de pau i de
festa, sobre un fons daurat, les quatre barres catalanes.
Altres insígnies eren
també presentes, deixant veure les variants complementàries dels seus ideals,
però predominava sempre l'afirmació catalana que els havia aplegat a la nostra
vila.
El motiu de
concentrar-se a Sant Boi era el d'estar soterrades a l'església parroquial de
Sant Baldiri les restes de Rafel Casanova, l'heroi d'aquella diada, ferit a les
muralles de Barcelona quan, en 1714, les tropes de Felip V, assaltaren la
ciutat.
Els actes de
l'esdeveniment culminaren a la nostra plaça de Catalunya, que feia aquell dia
honor al seu nom i prenia un aire juvenil de ciutadania que li esqueia i la
dignificava.
Plena completament, la
gentada necessità tots els caps de carrer que hi convergeixen per encabir-se i
oir els parlaments dels Srs. Roca, Carbonell i Octavi Saltor, que foren acollits
amb grans aplaudiments i mostres d'entusiasme.
Al caient de la tarda i
abans d'abandonar la població, s'aplegaren molts dels concorrents a l'església
parroquial davant la tomba del Conseller Casanova, a l'altar de la Pietat, que
assenyala una làpida que costejaren fa una cinquantena d'anys, les entitats
catalanistes de Barcelona.
El que signa té la
impressió personal de que les despulles no estan a la tomba dels Martí de can
Torrents, sinó a l'altar del Roser on tenien el vas sepulcral, els Bosch de Can
Barraquer, casa en que on entrà de pubill i on anaren residint els fills i nets
d'en Rafel Casanova. Si l'enterrat en l'altar de la Pietat, potser fou degut a
les obres de construcció de l'actual temple, que estarien aleshores en plena
activitat i potser també a l'estreta relació entre les dues famílies que havien
emparentat en diverses ocasions.
El cronista creu que
mancaria el seu deure no fent les anteriors manifestacions i més encara si no
fes constar el magne esdeveniment de que fou digne marc la nostra vila, que, a
més de la manifestació d'unitat i d'amor a Catalunya, constituí una prova de la
civilitat i la maduresa política que perduren i són el distintiu del poble
català.
Carles Martí i Vilà
Cronista de la vila
Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 252, novembre de 1976, pàgina 54).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada