D’aquest llibre, i del seu autor, en parlarem el proper 24 d’octubre, en una tertúlia a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, a la que esteu totes i tots convidats.
PRESENTACIÓ
Res, doncs, més d'acord amb els seus sentiments que donar el títol de "El meu poble" al present volum que recull aquells quadrets, altres treballs publicats en diferents diaris i revistes, llegits per ell en actes memorables davant dels santboians o tramesos arreu pel micròfon, i alguns fins ara inèdits; però tots impregnats d'un fort regust local.
No dubtem que els veritables santboians que assaboreixin aquest llibre hi sentiran l'esperit del poble llur i que no regatejaran al seu autor el dret, amb tant amor conquerit, de considerar-lo també com "el seu poble". I ja que ell tenia en alta honor anomenar-se "quasi santboià", voldran testimoniar-li reconeixença i retre homenatge a la seva memòria anomenant-lo en el fons de llurs cors "santboià honorari".
En Xavier Bonfill i Trias va néixer a la ciutat de Girona el 22 de juny de 1888. Essent encara un infant, amb els seus pares anà a viure a Barcelona. Allí estudià i començà la lluita per la vida; noble lluita que sabé endolcir dedicant les hores de lleure –i no poques robades al descans- a la seva afecció predilecta: la literatura.
Estimà fondament les lletres i tot allò que enaltís la cultura catalana. Escriví -sota el pseudònim de Jordi Català- diverses novel·les, innombrables articles literaris –d'aspecte barceloní la major part d'ells- i, amb una constància de llargues anyades, contes i narracions per a la popular revista infantil "En Patufet".
Guanyà premis literaris en diversos Jocs Florals de Barcelona, Sant Boi i altres poblacions; fou organitzador, i formà part del jurat, dels celebrats en aquesta vila els anys 1920 i 1923, i secretari dels de Barcelona de l'any 1924, els quals, per circumstàncies especials, es celebraren a Toulousse.
Sant Boi fou per a ell el lloc d'esbargiment infantil, d'il·lusions i esplais jovenívols, de solaç i repòs d'home atrafegat; mes era tan viva en ell l'afecció a les lletres i a la cultura en general, que descansava escrivint i intervenint en totes les manifestacions artístiques i culturals "del seu poble": Jocs Florals, Exposicions, Teatre, Vetllades, etc.
Moltes de les seves obres les escriví a Sant Boi; no poques d'elles a l'ombra dels pins de "La Muntanyeta", i Déu sap les que forjà en la seva imaginació voltant pels carrers i places, per les vores del riu, pels camins de Marina i els corriols de les muntanyes veïnes.
La seva ànima sensible descobria belleses arreu, el seu cor generós trobava bondat en tothom, i si pels indrets que tant aimava i entre la gent per la qual tanta simpatia sentia, sabia forjar belles fantasies, com no havia de copsar-hi les impressions i els sentiments que llocs i amics li desvetllaven?
En aquest volum, els santboians -i els que no essent-ho estimem les coses santboianes- hi sentirem bategar, per avivar-los en nosaltres, les nobles impressions i els sentiments d'afecte del "santboià honorari" davant les belleses i les bondats del "seu poble" i ens evocarà, millor que altres obres de més envergadura, la personalitat –almenys la que nosaltres més coneixíem i estimàvem- de l'amic perdut el 5 de febrer de 1939. (A. C. S.)
Manuel Goicoechea
EL MEU POBLE
Ni en sóc propietari, ni en ell vàreig veure la llum primera. Però l'estimo tant; hi he passat tant temps delitós i venturer, que el considero com quelcom propi, com una d'aquestes coses que ens són tan cares perquè elles ens porten joioses recordances i ens fan somniar, a voltes, amb l'agradable remembrament agredolç d'allò que ja ha passat i no ha de tornar a venir.
El meu poble és bonic i alegre, atraient i amable. Banyant els peus en el tortuós Llobregat i recolzat en les primeres estribacions de la muntanya, té a cada cantó un bé de Déu de planúria que encisa. Així, ell gaudeix de totes les belleses i de tots els avantatges.
El riu li dóna vida regant els seus fruiterars magnífics que enjoien tot el pla, en els relleixos de la muntanyes s'hi mostren les vinyes i els garroferars que treuen bon rendiment d'un terrer sec i àrid, i, finalment, li porten una sentor delitosa i saludable els pins que coronen alegrement els monts propers.
El meu poble, considerat intrínsecament com a tal, s'assembla a la major part dels de Catalunya i sobre tot de la comarca. Es gran i agradable. Té cases velles i edificacions modernes, carrers amples i carrerons estrets, llocs de melancònic aspecte i indrets de rialler esbarjo ... Però en tots ells hi viu un "poble", un nucli de gents diverses que tenen les seves passions, els seus defectes i les seves bondats, i en totes elles, planant per sobre de tot, hi ha aquest quelcom inconfusible que fa diferenciar uns pobles dels altres, aquests caires de bellesa, de procediment, de sentiments, de visions, que és el que podríem dir-ne "l'esperit del poble" ... aquesta cosa inexplicable que resulta tan interessant i estimable pels que ho volem veure amb els ulls benevolents i amorosos.
El meu poble és bonic i alegre, atraient i amable. Banyant els peus en el tortuós Llobregat i recolzat en les primeres estribacions de la muntanya, té a cada cantó un bé de Déu de planúria que encisa. Així, ell gaudeix de totes les belleses i de tots els avantatges.
El riu li dóna vida regant els seus fruiterars magnífics que enjoien tot el pla, en els relleixos de la muntanyes s'hi mostren les vinyes i els garroferars que treuen bon rendiment d'un terrer sec i àrid, i, finalment, li porten una sentor delitosa i saludable els pins que coronen alegrement els monts propers.
El meu poble, considerat intrínsecament com a tal, s'assembla a la major part dels de Catalunya i sobre tot de la comarca. Es gran i agradable. Té cases velles i edificacions modernes, carrers amples i carrerons estrets, llocs de melancònic aspecte i indrets de rialler esbarjo ... Però en tots ells hi viu un "poble", un nucli de gents diverses que tenen les seves passions, els seus defectes i les seves bondats, i en totes elles, planant per sobre de tot, hi ha aquest quelcom inconfusible que fa diferenciar uns pobles dels altres, aquests caires de bellesa, de procediment, de sentiments, de visions, que és el que podríem dir-ne "l'esperit del poble" ... aquesta cosa inexplicable que resulta tan interessant i estimable pels que ho volem veure amb els ulls benevolents i amorosos.
EL CARRILET
El qui per primera vegada va al meu poble, queda tot estranyat en baixar del tramvia al capdavall del magnífic passeig barceloní de les Corts Catalanes junt a la Riera de Magòria, en veure el tren que l'espera quietot, en entrar a l'eixerida estació.
- I ara! que és menut! - exclama de seguida.
I en els seus llavis s'hi dibuixa un lleu somriure, meitat de llàstima, meitat de burla.
I és que ell no sap que aquella locomotora i aquells vagons col·locats sobre la via estreta no formen un tren en la veritable accepció de la paraula, sinó un carrilet, "el nostre carrilet", com diuen els del meu poble. Però un carrilet que a voltes i quan és necessari treu el gènit i es converteix en un carril "de veres" que corre rabent i decidit, tan decidit i rabent com els seus contrincants de major importància.
Bé prou que ho veurà aviat el desdenyós viatger novici. Branda la campana el cap d'estació, toca el xiulet el conductor, xiula també la màquina i el tren comença a caminar mandrós.
-Ai, que no podrà -diu el passatger amb aire sorneguer.
I en efecte, el tren dóna la volta a la fàbrica Batlló, i comença a córrer, a córrer prudentment, tal com li marca l'horari de la companyia, ni més ni menys com fan tots els carrils del món.
I el viatger burleta no pot menys que confessar-se que, a voltes, les apariències enganyen i que generalment és en el pot petit que hi ha la bona confitura. I això que ell no les coneix encara ben bé la força i l'empenta del carrilet. Li caldria veure'l quan porta retràs per l'agombolament de passatgers que el fan entretenir d'una manera inacostumada en les múltiples estacions. Aleshores coneixeria del què és capaç aquell ferrocarril minúscul, com corre per a guanyar el temps perdut, com s'afanya per arribar a l'hora, com treu tota la seva energia de "funcionari" gelós i complidor.
El passatger ja s'ha reconciliat amb el carrilet i ja en fa més cabal i el respecta. I sobre tot, va alegrant-se per punts, endut per la bellesa del paisatge que desfila per davant dels seus ulls admirats. Després que ja s'havia posat les mans en els narius per a resguardar-se dels perfums desagradables de prop de la Bordeta, es queda encantat d'albirar el pla del Llobregat que s'estén fins a perdre's de vista, i per l'altre cantó, després de donar un amical salut de comiat al Tibidabo i a Sant Pere Màrtir que van fugint a poc a poc, contempla les viles de l'Hospitalet i Cornellà, totes joioses, clares i rialleres.
El tren es desvia notablement i emprèn el camí dreturer -potser el més bonic de tota la ruta- per entre camps i fruiterars; travessa la polsosa carretera, passa sorollós per un pont metàl·lic, sota del qual s'escorren mansament les aigües del riu, i arriba al meu poble que té una estació espaiosa i quelcom "monumental" que li dóna un aspecte de "final de trajecte".
El carrilet vessa la meitat del seu passatge i, ja més descarregat, s'allunya lleugerament amagant-se entre els pomerars vells i perdent-se aviat en una propera recolzada.
LES TARTANES
Són com totes: petites i revellides; incòmodes i sotraguejadores. Arrossegades per pacients i entenimentats cavalls, fan el servei, des de la plaça del poble fins a l'estació del tren "de dalt". Abans eren l'únic medi de locomoció per anar a ciutat; anaven sempre plenes i tenien, com totes les del Pla, el punt de parada en la típica Plaça del Padró. Per cert, que jo crec que d'això deu venir el costum dels habitants del meu poble d'assortir-se de tot allò que els manca de Barcelona, en els carrers de l'Hospital i dels voltants.
Després, les tartanes feien el servei públic a Cornellà i tornada, fins que la construcció del carrilet vaticinà la seva fi. Però, contra el que molts creien, els vehicles segueixen encara fent el mateix trajecte. Degut potser a l'escàs nombre de trens que a causa de les circumstàncies especials la companyia ha pogut establir, degut també, sense cap dubte, al cada jorn més crescut moviment de passatgers, les tartanes van encara seguint, donant una nota típica al poble i causant l'alegria corresponent a la gent -que no en falta- que els plau l'especial xiroia i alegre visió d'un viatge a la usança antiga.
I verament, no deixa d'ésser interessant. Recordem-ho: El cavall mastega el contingut del morralet i d'una enèrgica jornada es vol alleugerir de la munió de mosques que el molesten i que no estan a l'abast de la cua que les venta seguidament. El tartaner, tot eixarrancat i amb les mans a les calces, roman dret "fent-la petar" amb uns amics, o ha entrat a la taverna a beure'n "cinc de la dolça".
Puja un viatger amb farcells i aviat un altre amb paquets. I després una pagesa amb el llarg cistell del país i més tard una menestrala amb "santjo".
El tartaner mira el rellotge, s'estira, badalla i comença a fer els preparatius per a la marxa. Ve a corre-cuita una moceta i li diu:
- Espereu el pare, que de seguida ve.
- Digues-li que cuiti que ja és l'hora.
Un jove s'acosta:
- Espereu un moment. Vaig fins a l'Ateneu, i torno.
- Ves, que es fa tard!
Arriba una vella amb una criatura, i s'enfilen amb penes i treballs als carruatge. El tartaner torna a mirar el rellotge -aquell rellotge gruixut que gasten els tartaners- i exclama cridant, però sense gaire convicció:
- Veiam si farem tard!
Per fi compareixen el pare tocatardà i el jove que no porta pressa, i s'encabeixen a la tartana. Són vuit i d'ells quatre de mida més que regular. No cal dir que gairebé no hi caben, però amb bona voluntat i seient més o menys bé, la qüestió és que la porta es tanca, el cotxer puja al seu lloc damunt un dels braços de la tartana, fa petar la tralla i amb un estentori "oixque Brillanta" el cavall comença a fer via amb un trot que no té res a veure amb el seu nom, però que, vaja, també s'hi coneix.
Amb el natural sotragueig del vehicle i amb l'extraordinari dels grans sots de la carretera, els passatgers van trobant la posició, i, per a passar l'estona, comencen a parlar. Mai no falta qui ha vist coses i sap explicar-les. I llavors comença amb aquella seguretat que té que han d'escoltar-lo si us plau per força:
- Doncs vet-aquí que una vegada a mi em va passar ...
I surten veritats i mentides, coses jocoses i fets tristos, i el viatge, que ja és prou curt, se'n fa encara més i fins resulta agradable ... pel qui ja està predisposat a trobar-li.
Després, les tartanes feien el servei públic a Cornellà i tornada, fins que la construcció del carrilet vaticinà la seva fi. Però, contra el que molts creien, els vehicles segueixen encara fent el mateix trajecte. Degut potser a l'escàs nombre de trens que a causa de les circumstàncies especials la companyia ha pogut establir, degut també, sense cap dubte, al cada jorn més crescut moviment de passatgers, les tartanes van encara seguint, donant una nota típica al poble i causant l'alegria corresponent a la gent -que no en falta- que els plau l'especial xiroia i alegre visió d'un viatge a la usança antiga.
I verament, no deixa d'ésser interessant. Recordem-ho: El cavall mastega el contingut del morralet i d'una enèrgica jornada es vol alleugerir de la munió de mosques que el molesten i que no estan a l'abast de la cua que les venta seguidament. El tartaner, tot eixarrancat i amb les mans a les calces, roman dret "fent-la petar" amb uns amics, o ha entrat a la taverna a beure'n "cinc de la dolça".
Puja un viatger amb farcells i aviat un altre amb paquets. I després una pagesa amb el llarg cistell del país i més tard una menestrala amb "santjo".
El tartaner mira el rellotge, s'estira, badalla i comença a fer els preparatius per a la marxa. Ve a corre-cuita una moceta i li diu:
- Espereu el pare, que de seguida ve.
- Digues-li que cuiti que ja és l'hora.
Un jove s'acosta:
- Espereu un moment. Vaig fins a l'Ateneu, i torno.
- Ves, que es fa tard!
Arriba una vella amb una criatura, i s'enfilen amb penes i treballs als carruatge. El tartaner torna a mirar el rellotge -aquell rellotge gruixut que gasten els tartaners- i exclama cridant, però sense gaire convicció:
- Veiam si farem tard!
Per fi compareixen el pare tocatardà i el jove que no porta pressa, i s'encabeixen a la tartana. Són vuit i d'ells quatre de mida més que regular. No cal dir que gairebé no hi caben, però amb bona voluntat i seient més o menys bé, la qüestió és que la porta es tanca, el cotxer puja al seu lloc damunt un dels braços de la tartana, fa petar la tralla i amb un estentori "oixque Brillanta" el cavall comença a fer via amb un trot que no té res a veure amb el seu nom, però que, vaja, també s'hi coneix.
Amb el natural sotragueig del vehicle i amb l'extraordinari dels grans sots de la carretera, els passatgers van trobant la posició, i, per a passar l'estona, comencen a parlar. Mai no falta qui ha vist coses i sap explicar-les. I llavors comença amb aquella seguretat que té que han d'escoltar-lo si us plau per força:
- Doncs vet-aquí que una vegada a mi em va passar ...
I surten veritats i mentides, coses jocoses i fets tristos, i el viatge, que ja és prou curt, se'n fa encara més i fins resulta agradable ... pel qui ja està predisposat a trobar-li.
ELS HABITANTS
Són deseixits i treballadors. Animats per la riquesa del terrer magnífic i emportats per la llur activitat, es dediquen a les feines del camp amb tota la fe i amb tot l'entusiasme.
I així, tots els voltants del poble són un veritable verger, tots els camps un jardí bellíssim i tots els turons i les muntanyes una verdor que enamora. I com que els afanys dels bons pagesos són sobrerament compensats amb la magnificència de les collites que porten al poble uns rendiments notables, els camperols redoblen encara llur innata activitat lliurant-se per complert al treball retributiu, sense descans i aprofitant àdhuc les poques hores sobreres d'algun altre quefer.
En el meu poble no tots els seus habitants són pagesos, però es pot dir que tothom en fa. Els paletes, els botiguers, els menestrals, els "fabricants", els fusters i manyans ... gairebé tothom té el seu tros d'hort o la seva vinya. I és per a ells un plaer, un entreteniment suaument agradable robar les hores al descans, als moments que llurs deures els deixen lliures, per a conrear amb amor el terrer petit o gran, per a collir-se, almenys, el vi "pel gasto" i per a portar les verdures i els fruits per a l'ús de la casa.
I si els homes són trempats, no ho són pas menys les dones. Els esforços dels primers són ben secundats pels afanys de les mestresses en contribuir al bon govern i al millor guany de la família. A més dels quefers propis del sexe (tenir la casa ben arreglada, curar dels menuts i estalviar-ho tot per a que duri més), els sobra encara temps per anar a vendre als mercats de ciutat allò que es pot valorar més, per a dedicar-se a alguna feina casolana que ajudi a la bona marxa de la llar o lliurar-se a estones als fatigosos treballs del camp.
El caràcter de la gent del meu poble és afable i franc. Com a vers catalans, no són massa pròdigs de paraules ni extremosos en els afalacs, però en el fons són bons i els seus oferiments sincers. Si alguna volta hi ha hagut qui no s'ha portat correctament i ha intentat molestar als que no porten a la població altra cosa que bon profit i una animació agradable, s'ha degut indubtablement a gent forastera sense cap mena d'afecte al bon nom del poble. Però gràcies a la bona acció de les autoritats i al comportament dels veritables habitants, s'han arribat a acabar les petites bullangues i els conflictes incivils que promovien quatre infeliços, i s'ha tingut sempre amb els forasters que van a sojornar-hi totes les atencions i totes les bones afectuositats.
És clar que en el meu poble també hi ha pobres: aquells éssers tan necessitosos que deuen captar les almoines que l'altra gent vulga fer-los-hi per a viure la vida trista i miserable de l'infeliç mendicant. Però, en general, el poble és ric, com pertoca a un poble que té per norma principal el treball incessant que porta indefectiblement el nostre pa de cada dia. I com que té diner, en gasta; el gasta amb mida com fa tothom que sap el que costa de guanyar-lo, però el gasta quan és convenient i sense estar-se del què, a més de necessari, és discreta fruïció per a la gola i descans i alegria per a l'esperit. I així no manca en gairebé cap casa el menjar saborós i nutritiu i en el poble les sanes diversions que són repòs i joia per al cos fatigat per un treball incessant.
I així, tots els voltants del poble són un veritable verger, tots els camps un jardí bellíssim i tots els turons i les muntanyes una verdor que enamora. I com que els afanys dels bons pagesos són sobrerament compensats amb la magnificència de les collites que porten al poble uns rendiments notables, els camperols redoblen encara llur innata activitat lliurant-se per complert al treball retributiu, sense descans i aprofitant àdhuc les poques hores sobreres d'algun altre quefer.
En el meu poble no tots els seus habitants són pagesos, però es pot dir que tothom en fa. Els paletes, els botiguers, els menestrals, els "fabricants", els fusters i manyans ... gairebé tothom té el seu tros d'hort o la seva vinya. I és per a ells un plaer, un entreteniment suaument agradable robar les hores al descans, als moments que llurs deures els deixen lliures, per a conrear amb amor el terrer petit o gran, per a collir-se, almenys, el vi "pel gasto" i per a portar les verdures i els fruits per a l'ús de la casa.
I si els homes són trempats, no ho són pas menys les dones. Els esforços dels primers són ben secundats pels afanys de les mestresses en contribuir al bon govern i al millor guany de la família. A més dels quefers propis del sexe (tenir la casa ben arreglada, curar dels menuts i estalviar-ho tot per a que duri més), els sobra encara temps per anar a vendre als mercats de ciutat allò que es pot valorar més, per a dedicar-se a alguna feina casolana que ajudi a la bona marxa de la llar o lliurar-se a estones als fatigosos treballs del camp.
El caràcter de la gent del meu poble és afable i franc. Com a vers catalans, no són massa pròdigs de paraules ni extremosos en els afalacs, però en el fons són bons i els seus oferiments sincers. Si alguna volta hi ha hagut qui no s'ha portat correctament i ha intentat molestar als que no porten a la població altra cosa que bon profit i una animació agradable, s'ha degut indubtablement a gent forastera sense cap mena d'afecte al bon nom del poble. Però gràcies a la bona acció de les autoritats i al comportament dels veritables habitants, s'han arribat a acabar les petites bullangues i els conflictes incivils que promovien quatre infeliços, i s'ha tingut sempre amb els forasters que van a sojornar-hi totes les atencions i totes les bones afectuositats.
És clar que en el meu poble també hi ha pobres: aquells éssers tan necessitosos que deuen captar les almoines que l'altra gent vulga fer-los-hi per a viure la vida trista i miserable de l'infeliç mendicant. Però, en general, el poble és ric, com pertoca a un poble que té per norma principal el treball incessant que porta indefectiblement el nostre pa de cada dia. I com que té diner, en gasta; el gasta amb mida com fa tothom que sap el que costa de guanyar-lo, però el gasta quan és convenient i sense estar-se del què, a més de necessari, és discreta fruïció per a la gola i descans i alegria per a l'esperit. I així no manca en gairebé cap casa el menjar saborós i nutritiu i en el poble les sanes diversions que són repòs i joia per al cos fatigat per un treball incessant.
LA PROCESSÓ AL CARRER RAURICH
A l'entrada, un arc gentil enquadra la bella visió de les acàcies rodones que en simètrica filera ombregen les voreres amples i el pas espaiós del mig. Entre arbre i arbre, unes garlandes verdes motejades per la vibrant color de flors diverses, s'ajunten amb els troncs que es veuen del tot coberts per fulles de palmera i pels enroscaments de l'heura boscana. Al final, un altra improvitzat sota un atapeït fullatge espera la visita del Redemptor que es passeja avui triomfalment per tot el poble. En les reixes i en els balcons, domassos i cobrellits, i en molts d'ells, formant com una mena d'expansió popular a la joia gran de la diada, la senyera de la Pàtria nostra. I per damunt dels arbres, entre casa i casa, serpentines ondejant, i al sòl, cobrint tota la terra, una catifa de paperets multicolors.
Animació extraordinària entre els veïns que van acabant l'arranjament del tros d'enfront de llurs vivendes, alegria en els infants que es senten emportats per la novetat de la festa; preparació entre els fidels que es disposen a concórrer a la Sacra manifestació ... Llàstima de l'absència del sol que ho hauria embolcallat tot amb la seva llum vívida i vibrant!
La processó s'acosta. Els gegants i els cap-grossos són l'encís de la canalla que se'ls miren amb els ulls oberts, amb la ingènua sorpresa del candor infantil. Al so del flabiol i del tamborí ballen les altes i serioses figures i caminen amb els passos de ritme estudiat, mentre que els seus conductors, amb la barretina a les mans a faisó de bossa, capten els diners dels espectadors ja propensos al desprendiment de l'òbol modest.
Segueixen els pendons i la Creu i venen al darrera, en trencades fileres, les colles de nois i noies del col·legis i de les congregacions, rosegant els caramels que s'han comprat a posta o que els amics que troben pel camí són amatents a donar-los-hi. Pel mig, els pendons i les banderes són portats pels més seriosos, satisfets i quelcom orgullosos de la distinció obtinguda, i entre ells, passa tot eixerit i dolç un Jesuset petitó aguantant la bola del món amb les seves mans blanes. Els homes i les donzelles de l'Orfeó, tots amb el llacet de les quatre barres catalanes en el pit i elles lluint al cap l'airosa mantellina blanca, són presidits per la senyera que, complint la invocació de l'himne popular, "farà més triomfals" les veus que aixequin al cel els ferms cantaires de les glòries nostres. Passen les damisel·les com onada suau de formosor i gentilesa ...
Però en aquest moment, una nova visió, quasi mai fruïda en les processons, atrau agradosament l'esguard. El primer tros de la religiosa manifestació, havent arribat ja al capdamunt del carrer, torna a fer al revés el camí de vinguda i es barreja en direcció contrària amb la que encara va pujant. I els sons de les orquestres acompanyatòries es confonen, i els pendons es deuen fer pas mútuament, i les fileres s'entrecreuen donant com una impressió de reverent aplec, quelcom contorbat per les petites llàgrimes de pluja que el cel envia.
De sobte, una onada de corprenedora majestat invadeix l'ànima de la concurrència que es flecta de genolls en terra i amb el cap cot eleva els seus precs al Rei omnipotent que va ofrenar a la humanitat sofrent el dolç consol de la preciosa Sang del seu Cor de bondat infinita. I la música toca i un devessall de paperets de colors virolades i de flors encara mullades per la pluja recent, cau sobre el tàlem que aixopluga amorosament l'Hòstia sacrosanta.
La processó ha passat. La gent s'aixeca comentant la importància de la festa i contenta d'haver contribuït al major èxit de la mateixa amb l'ornament adequat de les façanes.
I, com per associar-se a la joia de la tarda, el sol aconsegueix treure per entre les espesses nuvolades, un dels seus brillants raigs que enllumena per breus moments tot el carrer.
Animació extraordinària entre els veïns que van acabant l'arranjament del tros d'enfront de llurs vivendes, alegria en els infants que es senten emportats per la novetat de la festa; preparació entre els fidels que es disposen a concórrer a la Sacra manifestació ... Llàstima de l'absència del sol que ho hauria embolcallat tot amb la seva llum vívida i vibrant!
La processó s'acosta. Els gegants i els cap-grossos són l'encís de la canalla que se'ls miren amb els ulls oberts, amb la ingènua sorpresa del candor infantil. Al so del flabiol i del tamborí ballen les altes i serioses figures i caminen amb els passos de ritme estudiat, mentre que els seus conductors, amb la barretina a les mans a faisó de bossa, capten els diners dels espectadors ja propensos al desprendiment de l'òbol modest.
Segueixen els pendons i la Creu i venen al darrera, en trencades fileres, les colles de nois i noies del col·legis i de les congregacions, rosegant els caramels que s'han comprat a posta o que els amics que troben pel camí són amatents a donar-los-hi. Pel mig, els pendons i les banderes són portats pels més seriosos, satisfets i quelcom orgullosos de la distinció obtinguda, i entre ells, passa tot eixerit i dolç un Jesuset petitó aguantant la bola del món amb les seves mans blanes. Els homes i les donzelles de l'Orfeó, tots amb el llacet de les quatre barres catalanes en el pit i elles lluint al cap l'airosa mantellina blanca, són presidits per la senyera que, complint la invocació de l'himne popular, "farà més triomfals" les veus que aixequin al cel els ferms cantaires de les glòries nostres. Passen les damisel·les com onada suau de formosor i gentilesa ...
Però en aquest moment, una nova visió, quasi mai fruïda en les processons, atrau agradosament l'esguard. El primer tros de la religiosa manifestació, havent arribat ja al capdamunt del carrer, torna a fer al revés el camí de vinguda i es barreja en direcció contrària amb la que encara va pujant. I els sons de les orquestres acompanyatòries es confonen, i els pendons es deuen fer pas mútuament, i les fileres s'entrecreuen donant com una impressió de reverent aplec, quelcom contorbat per les petites llàgrimes de pluja que el cel envia.
De sobte, una onada de corprenedora majestat invadeix l'ànima de la concurrència que es flecta de genolls en terra i amb el cap cot eleva els seus precs al Rei omnipotent que va ofrenar a la humanitat sofrent el dolç consol de la preciosa Sang del seu Cor de bondat infinita. I la música toca i un devessall de paperets de colors virolades i de flors encara mullades per la pluja recent, cau sobre el tàlem que aixopluga amorosament l'Hòstia sacrosanta.
La processó ha passat. La gent s'aixeca comentant la importància de la festa i contenta d'haver contribuït al major èxit de la mateixa amb l'ornament adequat de les façanes.
I, com per associar-se a la joia de la tarda, el sol aconsegueix treure per entre les espesses nuvolades, un dels seus brillants raigs que enllumena per breus moments tot el carrer.
LA PLAÇA DE L'ESGLÉSIA
Damunt la quietud de la plaça cauen, pausades i solemnes, les batallades del cloquer que s'alça a l'angle de l'església. Després, recobra el lloc la calma reposadora i amable que és la seva característica. El silenci hi regna gairebé sempre; un silenci que no aplana ni entristeix, sinó que amoroseix l'esperit i seva encara la poesia dels indrets quiets dels petits pobles llunyans del traüt ciutadà.
És una plaça plena d'inefable poesia. Recorda la que devia "veure" el nostre gran comediògraf en crear la seva "Alegria que passa". No hi ha l'ensopiment de la gent lassa de cos i tancada d'ànima de l'obra rossinyolesca, car la gent del meu poble és molt activa i d'esperit inquiet, però la "mise en scène", l'ambient espectacular, és el mateix. Si un dia s'hi presentés el carro de la faràndula i els saltimbanquis hi lluïssin llurs facultats –les cançons de Zaida, els excessos gimnàstics d'en Cop-de-puny i les enginyositats filosòfiques del pallasso- semblaria que vivim la farsa de la nostra gran obra lírica. Us asseguro, però, que el desenllaç fóra del tot diferent, car la meva gent sap capir l'espurna de poesia que duu una bella cançó, i si té la virtut de saber guanyar diners, té la, encara millor, de saber-se'n desprendre sense greu ni enuig.
No sempre, però, resta la plaça quieta i solidària. De sobte, apareix el vehicle que condueix el cadàver que abans d'ésser soterrat va a rebre la darrera salutació de l'Església mare, i el fúnebre seguici fa una gran taca fosca en la plaça que el sol il·lumina amorosament i trenquen el silenci els cants solemnes dels capellans.
I el matí dels diumenges i jorns de festa, l'animen amb llur parloteig i l'embelleixen amb llurs figures gràcies les donzelles que sortint de missa o d'ofici major, conversen alegrement amb les amigues o amb el galant i llencen una mirada per damunt dels camps ubèrrims que des d'aquell mirador s'albiren estenent-se fins la ciutat amb un bé de Déu de verds captivadors.
És una plaça plena d'inefable poesia. Recorda la que devia "veure" el nostre gran comediògraf en crear la seva "Alegria que passa". No hi ha l'ensopiment de la gent lassa de cos i tancada d'ànima de l'obra rossinyolesca, car la gent del meu poble és molt activa i d'esperit inquiet, però la "mise en scène", l'ambient espectacular, és el mateix. Si un dia s'hi presentés el carro de la faràndula i els saltimbanquis hi lluïssin llurs facultats –les cançons de Zaida, els excessos gimnàstics d'en Cop-de-puny i les enginyositats filosòfiques del pallasso- semblaria que vivim la farsa de la nostra gran obra lírica. Us asseguro, però, que el desenllaç fóra del tot diferent, car la meva gent sap capir l'espurna de poesia que duu una bella cançó, i si té la virtut de saber guanyar diners, té la, encara millor, de saber-se'n desprendre sense greu ni enuig.
No sempre, però, resta la plaça quieta i solidària. De sobte, apareix el vehicle que condueix el cadàver que abans d'ésser soterrat va a rebre la darrera salutació de l'Església mare, i el fúnebre seguici fa una gran taca fosca en la plaça que el sol il·lumina amorosament i trenquen el silenci els cants solemnes dels capellans.
I el matí dels diumenges i jorns de festa, l'animen amb llur parloteig i l'embelleixen amb llurs figures gràcies les donzelles que sortint de missa o d'ofici major, conversen alegrement amb les amigues o amb el galant i llencen una mirada per damunt dels camps ubèrrims que des d'aquell mirador s'albiren estenent-se fins la ciutat amb un bé de Déu de verds captivadors.
ELS VELLS CARRERS
Les necessitats urbanístiques, el natural desig d'un millor confort, han alterat i han minvat notablement les belleses dels vells carrers del meu poble, però, així i tot, encara conserven algun conjunt esplèndit i no pocs recons magnífics que són un goig pels ulls i un gaudi per a l'esperit.
Tot el turó on s'encimbella l'església grandiosa, és un teixit de carrers i carrerons presentant un canvi continuat de nivell i unes sobtades giragonses que els fa altament atraients i simpàtics. Les pedres tenen la pàtina venerable del temps i aquelles entrades acollidores i aquelles finestres enjoiades pels testos florits, i aquells recons silenciosos, fan reviure èpoques pretèrites en les quals les modernes activitats més remuneradores no n'havien fet desaparèixer encara les puntaires hàbils i feineres que creaven les meravelloses randes negres que eren l'orgull i la joia de les nostres àvies. La mantellina ha mort i amb ella han desaparegut les vells amb dits de fada i les jovenetes traçudes que amb la música dels boixets desgranaven les cançons amoroses, les converses jocoses i les rialles sonores.
Avui, les feines del camp i les fàbriques han mobilitzat homes i dones, i els vells carrers del meu poble resten deserts i silenciosos, destinats a rememorar les antigues gestes i els costums oblidats, servant encara l'ambient d'aquell temps que la manca de mitjans de comunicació tenia allunyats els pobles que, tot i essent propers a la gran ciutat, vivien isolats i tranquils, sense gaire inquietud ni preocupacions.
Tanmateix, no falten als vells carrers qui els sap comprendre i qui els estima. Sovint veureu en els indrets més poèticament bells del meu poble un pintor "amateur" o professional que trasllada a la tela del cavallet i del porta-estudi la visió d'art que l'emociona i que li fa viure una estona excelsa.
LA PINEDA
A tocar del poble, s'eleva una muntanyola que convida i atrau amb una magnificència de verds que enamoren. Els pins exhalen llurs sentors benèfiques i mostren l'espessa taca vellutada que contrasta amb la gamma més fresca i viva de les gatoses. No és pas gens alterosa la muntanyeta; però, així i tot, des del seu cim hom pot gaudir d'una visió plaent i diversa, segons la direcció que l'esguard prengui. Si és de cara a mar, l'espectador es delecta amb aquella catifa multicolor que arriba fins a la llenca blava que limita la planúria; catifa que és abundosament alterada per la blancor d'un altre poble rialler que sembla unit al nostre per un doble rengle d'arbres traçats en perfecta línia recta ... Si és girant-se a ponent que hom llença la mirada, la massa de la muntanya veïna coronada per l'ermita del Sant miracler atrau l'atenció i la simpatia, i més lluny la serralada suau i sinuosa que tanca el pla del Llobregat, que va fent-se estret a mida que s'allunya de la mar. I des d'allí fins a on neix el dia els pobles que en l'altra riba destaquen llur taca d'albura per entre el verd de les hortes i la massa de la gran urbs catalana que la calitja difuma suaument.
És tota discreta la pineda del meu poble. És com una d'aquelles persones amables, modestes i senzilles que semblen creades a posta per fer bé; sense ostentacions, amb la simplicitat tan simpàtica d'un deure que s'acompleix. Ella, la muntanyola vestida de verd, s'ofereix als vilatans i als forasters amb una discreció graciosa, sense extremositats ni vanes pompes. Us acull amb una lleu remor que és l'oració que els pins llencen al vent, us dóna un xic de la sentor que guarda, us proporciona una ombra reposadora que no us amaga, però, del tot la blavor del cel i la claror del cel, us convida a un passeig gens fatigós per la lleu sinuositat del seu llom i us afavoreix encara amb ben delectables punts d'albir.
Per això és força visitada per qui té un llibre per a llegir, per qui vol gaudir del dolç vagar en una estona de lleure, per qui té necessitat de llum i d'aire i poques cames per anar-los a cercar més lluny i més amunt, i pels infants que l'omplen de rialles, de crits i de cançons.
És tota discreta la pineda del meu poble. És com una d'aquelles persones amables, modestes i senzilles que semblen creades a posta per fer bé; sense ostentacions, amb la simplicitat tan simpàtica d'un deure que s'acompleix. Ella, la muntanyola vestida de verd, s'ofereix als vilatans i als forasters amb una discreció graciosa, sense extremositats ni vanes pompes. Us acull amb una lleu remor que és l'oració que els pins llencen al vent, us dóna un xic de la sentor que guarda, us proporciona una ombra reposadora que no us amaga, però, del tot la blavor del cel i la claror del cel, us convida a un passeig gens fatigós per la lleu sinuositat del seu llom i us afavoreix encara amb ben delectables punts d'albir.
Per això és força visitada per qui té un llibre per a llegir, per qui vol gaudir del dolç vagar en una estona de lleure, per qui té necessitat de llum i d'aire i poques cames per anar-los a cercar més lluny i més amunt, i pels infants que l'omplen de rialles, de crits i de cançons.
EL RIU
I
S'escorre mansament entre canyars i salzeredes. Camina lent, com tranquil treballador que sap la feina que li toca fer; però fa la seva via decidit i emprèn les giragonses continuades del seu llit sorrós vorejat de més o menys perfectes estacades que a cada punt l'interrompen i li fan esmenar el seu natural impuls.
De dia el sol brunyeix el seu espill i de nit s'hi emmiralla la lluna i s'hi reflexen les estrelles. L'aire hi passa suau i s'hi entreté una estona remorejant entre els àlbers i pollancres i fent vinclar les canyes espesseïdes i emplomallades que hi trenen una cançó monòtona. Les postes de sol hi porten unes tonalitats diverses que joguinegen fantàsticament amb l'aigua que sembla també encantar-s'hi i que camini amb més cançoneria.
En els indrets propers del riu fa de bon estar-hi. La mainada, després d'estudi o en les festes i jorns de lleure, hi va a jugar saltant i corrent per la sorra, empaitant-se per entre els canyars i les arbredes o tirant a l'aigua mansa i brunyida petits palets que saltironen lleugers abans d'ésser dragats per líquid element. En les vores, damunt una estacada o sobre d'un marge que s'endinsa en el corrent, els pescadors de canya esperen pacientment la picada del peix incaut. I tot fumant cigarreta rera l'altra, fixa la vista en el suro que es remou constantment, i amb la pensa lliurada a diverses cabòries o adormida per la quietud i serenor del lloc, passen les hores calmoses i dolces envoltats d'un pregon encant i abandonats a la fruïció d'aquell entreteniment plàcid i tranquil.
El riu del meu poble sembla bo i mansoi a tothom. En veure el seu escàs corrent, en contemplar-lo en molts temps de l'any tan estret, que en certs llocs amb un bon salt es pot passar, molts se'l miren com a una mena de riera que no mereix fixar-hi l'atenció ni donar-li la més lleu importància. Però, a voltes, el riu s'exalta i aleshores és de témer. El riu que és flor de vida, que porta a tot el pla l'element necessari per als bons fruits i les belles floracions, esdevé una calamitat, una déu immensa d'aigua que ho ofega tot, que tot ho malmet i que sembla arreu la desolació i la ruïna. Qui ha vist els aiguats que algunes vegades han devorat amb folla carrera totes les plantacions del pla magnífic, sap el què és el riu aquest, un dia tan quiet i tranquil, quan ve exasperat de per amunt. Fa una fressa fonda com un brunyit, com un ronc de monstre fera; ve rabent i rompent marges, arrossegant troncs i emportant-se plantes i aviram i els fruits dels cims dels arbres. Es un espectacle grandiós i solemne, però a la vegada depriment i trist. I acaben de fer-li encara més els esguards dolorits i les cares llargues dels camperols que se'l contemplen aïrats i esmaperduts, veient ja les collites esmicolades i els treballs de tota una anyada esborrats i enderrocats en un moment.
Generalment l'aigua no entra a la població. Però tots recordem que, a voltes, abans amb més freqüència que ara, l'aiguat arribava a invadir els carrers de la part baixa. Jo he vist en algun d'ells, barques que anaven d'un costat a l'altre portant socors a moltes cases on els mobles hi nedaven i els estadants es trobaven tràgicament situats en els pisos esperant ansiosament la feliç descensió de l'aigua llotosa.
És per això que els del meu poble quan senten que algú dedica burlesques paraules al petit riu que s'escola mansament, li diuen amb tota serietat:
- Oh, no es pensi, que a voltes té cops amagats.
I es miren aquella mansa correntia amb certa recança remembrant calamitats passades, fins que recordant-se que ella és també qui porta la major riquesa al poble, li perdonen les seves maleses d'un dia per la bona obra que els fa sempre i que els farà més encara el jorn en que, els que poden i deuen fer-ho, procurin que l'Estat endegui finalment i d'una manera definitiva aquell riu que deuria ésser tothora, sense angúnies ni temences, una veritable font de prosperitat per a tots els pobles que travessa.
De dia el sol brunyeix el seu espill i de nit s'hi emmiralla la lluna i s'hi reflexen les estrelles. L'aire hi passa suau i s'hi entreté una estona remorejant entre els àlbers i pollancres i fent vinclar les canyes espesseïdes i emplomallades que hi trenen una cançó monòtona. Les postes de sol hi porten unes tonalitats diverses que joguinegen fantàsticament amb l'aigua que sembla també encantar-s'hi i que camini amb més cançoneria.
En els indrets propers del riu fa de bon estar-hi. La mainada, després d'estudi o en les festes i jorns de lleure, hi va a jugar saltant i corrent per la sorra, empaitant-se per entre els canyars i les arbredes o tirant a l'aigua mansa i brunyida petits palets que saltironen lleugers abans d'ésser dragats per líquid element. En les vores, damunt una estacada o sobre d'un marge que s'endinsa en el corrent, els pescadors de canya esperen pacientment la picada del peix incaut. I tot fumant cigarreta rera l'altra, fixa la vista en el suro que es remou constantment, i amb la pensa lliurada a diverses cabòries o adormida per la quietud i serenor del lloc, passen les hores calmoses i dolces envoltats d'un pregon encant i abandonats a la fruïció d'aquell entreteniment plàcid i tranquil.
El riu del meu poble sembla bo i mansoi a tothom. En veure el seu escàs corrent, en contemplar-lo en molts temps de l'any tan estret, que en certs llocs amb un bon salt es pot passar, molts se'l miren com a una mena de riera que no mereix fixar-hi l'atenció ni donar-li la més lleu importància. Però, a voltes, el riu s'exalta i aleshores és de témer. El riu que és flor de vida, que porta a tot el pla l'element necessari per als bons fruits i les belles floracions, esdevé una calamitat, una déu immensa d'aigua que ho ofega tot, que tot ho malmet i que sembla arreu la desolació i la ruïna. Qui ha vist els aiguats que algunes vegades han devorat amb folla carrera totes les plantacions del pla magnífic, sap el què és el riu aquest, un dia tan quiet i tranquil, quan ve exasperat de per amunt. Fa una fressa fonda com un brunyit, com un ronc de monstre fera; ve rabent i rompent marges, arrossegant troncs i emportant-se plantes i aviram i els fruits dels cims dels arbres. Es un espectacle grandiós i solemne, però a la vegada depriment i trist. I acaben de fer-li encara més els esguards dolorits i les cares llargues dels camperols que se'l contemplen aïrats i esmaperduts, veient ja les collites esmicolades i els treballs de tota una anyada esborrats i enderrocats en un moment.
Generalment l'aigua no entra a la població. Però tots recordem que, a voltes, abans amb més freqüència que ara, l'aiguat arribava a invadir els carrers de la part baixa. Jo he vist en algun d'ells, barques que anaven d'un costat a l'altre portant socors a moltes cases on els mobles hi nedaven i els estadants es trobaven tràgicament situats en els pisos esperant ansiosament la feliç descensió de l'aigua llotosa.
És per això que els del meu poble quan senten que algú dedica burlesques paraules al petit riu que s'escola mansament, li diuen amb tota serietat:
- Oh, no es pensi, que a voltes té cops amagats.
I es miren aquella mansa correntia amb certa recança remembrant calamitats passades, fins que recordant-se que ella és també qui porta la major riquesa al poble, li perdonen les seves maleses d'un dia per la bona obra que els fa sempre i que els farà més encara el jorn en que, els que poden i deuen fer-ho, procurin que l'Estat endegui finalment i d'una manera definitiva aquell riu que deuria ésser tothora, sense angúnies ni temences, una veritable font de prosperitat per a tots els pobles que travessa.
II
El riu s'escola mansament, quiet i silenciós; potser fatigat de la llarga i tortuosa cursa; qui sap si lassat de la xardor solar que cau feixuga damunt l'areny. El riu s'esmuny sense pressa però amb una insistència exemplar. La seva fi no és pas llunyana i això l'encoratja a continuar sense defallir. Després de reflectir els ponts metàl·lics i la silueta inconfusible de l'església parroquial amb el turonet on s'encimbella, i d'embadalir-se amb les hortes ubèrrimes, el riu s'unirà amb la mar que l'espera murmuradora i onejant, desitjosa de renovar-se, de rebre en la seva salabror l'aigua que porta regust i partícul·les de terra catalana i la salutació de la muntanya santa.
"Massa llit per tan poc corrent", pensa el foraster que desconeix els cops de geni del nostre riu. En veure les ribes sorrenques, eixutes i pedregoses, hom diria que no val la pena d'un tan ample jaç per contenir un dorment modest que s'acontenta d'ocupar l'indret que amb el temps ell mateix ha escollit. Greu equivocació; error extraordinari! Un dia qualsevol (potser un matí assolellat d'hivern o una tarda daurada de setembre) les aigües arribaran remoroses, arrossegant mates i arres i aviram i animals domèstics i aniran augmentant, augmentant, fins que envairan tot l'areny i sobreeixiran i envairan els camps propers duent la desolació arreu, truncant les esperances falagueres que eren el fruit de tota una anyada i àdhuc de moltes de treball intel·ligent i constant. És aleshores que els ulls que miraven el riu amb indiferència, el sotgen intranquils, seguint-ne els processos d'ascens i descens, pensant que allò que és la riquesa de les terres properes, esdevé a voltes la seva ruïna, la seva desesperació.
El pagès, però, és un sacerdot de la santa insistència: és un lluitador que, com tot mortal, vacil·la i s'acovardeix un dia, però que torna tot seguit a la batalla més decidit, més coratjós que mai, disposat a guanyar pel seu esforç allò que li ha estat arrabassat per voler de Déu que així prova el tremp i la laboriositat dels homes.
ELS FRUITERARS
Vistos des d'una altura, es presenten com una catifa de verds diversos; contemplats de prop, us encisen amb les taques acolorides dels ramells de fruit. Omplint les amples faixes del pla que s'estén entre el riu i els vessants de les muntanyes, els arbres, simètricament arrenglerats, furguen en la terra i n'extreuen la saba que per les arrels i tronc amunt ha d'esclatar en els branquillons en forma de petits botons que són la prometença de dolors exquisides o acideses temptadores.
Les terres del meu poble i les dels voltants són excel·lents pel conreu de l'arbre fruiter. D'aquests en trobareu de tota mena i capaços de satisfer tots els gustos, i dins d'aquesta gran varietat en podreu heure de les més extenses i millors diversitats.
La ciutat -cada vegada més devoradora de fruits- es veu en sa major part proveïda pels excel·lents productes que surten d'aquells indrets privilegiats; i no contenta d'això –de poder lluir en el mercat i de triomfar a la taula de les famílies ciutadanes- la terra beneïda es prou activa per envair nacions enllà els seus fruits i fer que es conegui arreu el nom de Catalunya com un país excepcional on el sol i el cel blau i les flors i els fruits s'afanyen a fer-la semblar un paradís.
No cal pas dir, però, que tot aquest bé de Déu que és plaer pels ulls i gaudi del paladar, no és solament a la terra que es deu, tot i que ella és excepcionalment propensa a llevar bé i amb abundància. Una bona part és obra dels camperols del meu poble que són actius fins al màxim i el suficient intel·ligents per treure el millor profit de tot. I, convençuts que cal correspondre amb amor a qui es comporta bé amb nosaltres, serven els fruiterars -riquesa i goig de la comarca- amb la millor sol·licitud i amb aquell afecte i orgull que hom té pels fills sans i bons que us fan quedar bé davant de propis i d'estranys.
Les terres del meu poble i les dels voltants són excel·lents pel conreu de l'arbre fruiter. D'aquests en trobareu de tota mena i capaços de satisfer tots els gustos, i dins d'aquesta gran varietat en podreu heure de les més extenses i millors diversitats.
La ciutat -cada vegada més devoradora de fruits- es veu en sa major part proveïda pels excel·lents productes que surten d'aquells indrets privilegiats; i no contenta d'això –de poder lluir en el mercat i de triomfar a la taula de les famílies ciutadanes- la terra beneïda es prou activa per envair nacions enllà els seus fruits i fer que es conegui arreu el nom de Catalunya com un país excepcional on el sol i el cel blau i les flors i els fruits s'afanyen a fer-la semblar un paradís.
No cal pas dir, però, que tot aquest bé de Déu que és plaer pels ulls i gaudi del paladar, no és solament a la terra que es deu, tot i que ella és excepcionalment propensa a llevar bé i amb abundància. Una bona part és obra dels camperols del meu poble que són actius fins al màxim i el suficient intel·ligents per treure el millor profit de tot. I, convençuts que cal correspondre amb amor a qui es comporta bé amb nosaltres, serven els fruiterars -riquesa i goig de la comarca- amb la millor sol·licitud i amb aquell afecte i orgull que hom té pels fills sans i bons que us fan quedar bé davant de propis i d'estranys.
EL BORI
Deixant el poble per la part de muntanya s'emprèn una carretera que en suau pujada emmena el poble de Sant Climent. A un quart d'hora escàs es troba el caseriu del Bori, un eixam de cases que s'agrupen i que formen carrer d'un sol costat a la vora de la via polsosa. La barriada aquesta, és simpàtica i pintoresca; dóna una impressió d'un veritable petit vilatge de pagès. Les cases humils de la part més baixa amb els petits coberts al davant, servint de corralets i de llenyera, amb les oques que caminen amb llur pas balancejador i amb el rítmic compàs de llur coll llarg, amb les gallines que espelluquen per entre la brossa i els gossos que s'hi ajassen mandrosament revolcant-se per terra. En les finestres enjoiades amb qualques testos, on verdegen les alfàbregues o s'hi encenen els clavells, hi pengen a voltes les panotxes de blat de moro, que també rossegen damunt el portal sostingudes per uns pals llargs, i per terra, al costat de la porta, s'hi assequen les grans carabasses. El silenci que regna per aquells indrets és sols interromput per la veu d'alguna moceta que canta alegrement dins de sa casa, o per la
remor de l'aigua que cau en fil de perles al safareig comunal on dues pageses ja velles s'hi expliquen les llurs trifulgues acompanyant-se amb enèrgics cops de picador.
Més amunt hi ha l'altra part del barri, amb una restallera de cases plaçades de cara al sol, cases també en general ben humils que mostren llurs façanes riallerament emblanquinades i per la portalada sempre oberta l'interior reposador amb la taula encimbada pel gros porró, amb les parets cobertes pels estris de l'art del pagès i amb el sostre embellit pels nombrosos ramells de tomàtecs que pengen amb un devessall de grocs, verds i vermells que enamora. Al costat, i ocupant gran part del que en podríem dir carrer, s'hi eleva ombrejada per grans plàtans la casa antiga, amb apariències de patriarcal masia, del més important propietari d'aquells indrets. L'espaiosa entrada, empedrada de grans llosanes i quedant sempre en la penombra, sembla convidar al fatigat vianant a trobar-hi un consolador repòs. Al davant de tot el barri, formant una illa de verdor, el gran jardí d'una vil·la senyorial, llença els seus més variats i enervadors perfums que semblen embolcallar tot el petit poblet. Per amunt es veu negrejar la muntanya de
Sant Ramon i per un costat, a petita distància, es veuen arredossades al peu d'un turonet les quatre cases que la gent dels volts anomena "can Carreres".
Per la seva proximitat al poble, i pel bon camí que hi porta, el Bori es veu sempre animat per la gent que el fa servir de motiu pels seus passeigs. Sobretot en els capvespres de l'estiu i de tardor és d'una bellesa corprenedora la visió de la pintoresca barriada que es veu blanquejar lleugerament entre la fosca de la muntanya que li fa de fons, mentre "Coll de Roques" es retalla valentament sobre el cel color de rosa i damunt el "Pi d'en Cartró" el sol, que ja s'ha amagat, hi envia els seus raigs presentant les més impossibles i meravelloses coloracions.
remor de l'aigua que cau en fil de perles al safareig comunal on dues pageses ja velles s'hi expliquen les llurs trifulgues acompanyant-se amb enèrgics cops de picador.
Més amunt hi ha l'altra part del barri, amb una restallera de cases plaçades de cara al sol, cases també en general ben humils que mostren llurs façanes riallerament emblanquinades i per la portalada sempre oberta l'interior reposador amb la taula encimbada pel gros porró, amb les parets cobertes pels estris de l'art del pagès i amb el sostre embellit pels nombrosos ramells de tomàtecs que pengen amb un devessall de grocs, verds i vermells que enamora. Al costat, i ocupant gran part del que en podríem dir carrer, s'hi eleva ombrejada per grans plàtans la casa antiga, amb apariències de patriarcal masia, del més important propietari d'aquells indrets. L'espaiosa entrada, empedrada de grans llosanes i quedant sempre en la penombra, sembla convidar al fatigat vianant a trobar-hi un consolador repòs. Al davant de tot el barri, formant una illa de verdor, el gran jardí d'una vil·la senyorial, llença els seus més variats i enervadors perfums que semblen embolcallar tot el petit poblet. Per amunt es veu negrejar la muntanya de
Sant Ramon i per un costat, a petita distància, es veuen arredossades al peu d'un turonet les quatre cases que la gent dels volts anomena "can Carreres".
Per la seva proximitat al poble, i pel bon camí que hi porta, el Bori es veu sempre animat per la gent que el fa servir de motiu pels seus passeigs. Sobretot en els capvespres de l'estiu i de tardor és d'una bellesa corprenedora la visió de la pintoresca barriada que es veu blanquejar lleugerament entre la fosca de la muntanya que li fa de fons, mentre "Coll de Roques" es retalla valentament sobre el cel color de rosa i damunt el "Pi d'en Cartró" el sol, que ja s'ha amagat, hi envia els seus raigs presentant les més impossibles i meravelloses coloracions.
DE LA MUNTANYA DE SANT RAMON
I - LA FONT
Al peu de la carretera que s'enfila ondejant per la muntanya fins al cim on s'aixeca la senzilla edificació de l'ermita erigida al Sant gloriós, es troba la font d'aigua pura i fresca que deixa sentir la seva remor continuada com una dolça i inacabable cançó que es fa meravellosament manyaga a les orelles. Uns grans roures estenen llur espès fullatge per damunt aquell deliciós indret, privant-lo dels raigs del sol i embolcallant-lo d'una ombra afalagadora que convida a reposar-hi. Més amunt, en costerut vessant, s'estén el bosc de pins.
Quan la font està solitària, dóna gust d'anar-hi. Hom hi sent una mena d'inefable benestar, bressat pel soroll del fil de l'aigua que cau del forat que la porta de les entranyes de la muntanya al petit bassalot que la recull per emmenar-la, arrossegant-se lleugera i cristal·lina, al marge aquell on torna a fondre's en la terra. Hom s'hi sent content i somniós, amb el cap lleuger, sense ombra de pensament i amb l'ànima mig adormida, alhora que els ulls es tanquen i s'apodera de tot el cos una lassitud estranya. Si llegiu un llibre, és difícil que arribeu a fer-vos ben bé càrrec del seu contingut; si voleu pensar en quelcom determinat, l'ensopiment us en privarà, fent-vos fugir les idees per a donar lloc a la deliciosa buidor que us fa perdre l'esment de les coses que us envolten. Us encantareu uns moments en unes formigues que, en corrua llarga i movedissa, porten apressadament, d'un lloc a l'altre, les provisions hivernals; contemplareu embadalits els jocs innocents d'uns ocells que saltironen per les branques; seguireu amb l'esguard distret el vol d'una papallona o els salts acompassats d'una llagosta de cames llargues i serra aplegada ... Però tot serà per pocs moments: o us adormireu del tot, de boca en l'aire, les cames obertes i les mans al pit, o us quedareu immòbils i els ulls mig closos, amb aquell posat momentani de dolcíssima inconsciència.
A voltes, la font es veu extraordinàriament animada. En la placeta, tocant a la carretera, els vehicles posats de braços en terra han buidat les provisions que portaven; les cavalleries desenganxades, lligades en un arbre proper, escarboten l'herba que sota llurs potes creix ufanosa, i els gossos tresquen d'ací i d'allà fent i desfent mil voltes el mateix camí. La gent hi és nombrosa i variada: homes, dones i criatures, vells i joves, menestrals i pagesos, però tots ells "gent de fontada" que val tant com dir gent alegre i tranquil·la, senzilla i tabalota, gent que sap comprendre l'encant de la vida en la bella llibertat del ple aire. Llibertat que porta el sentiment de la germanor més completa. Les colles es parlen l'una a l'altra com si fossin antigues coneixences, es deixen la sal oblidada i les graelles per coure la carn, s'ajuden a cercar llenya, es fan lloc per preparar l'amanida i per refrescar el vi i la fruita, i fins dansen entre elles quan ve l'hora de les ballades al so de l'acordió o la guitarra. Allí, si es renega, és sols per vici; si es riu, és amb la innocència que enlloc més es tindria, i si es canta és amb una gran fe i una ànsia immensa, com si cada cançó fos un himne a la llibertat que es frueix o una esparsa a l'amor que es sent per tot i en totes les coses. El sojorn en la font fa oblidar les petites misèries de la vida i embolcalla l'esperit d'una dolçor insospitada, que es tradueix en paraules jocoses, en crits de joia i en alegres cantúries que sonen valentes enmig de l'augusta quietud de la muntanya.
II – L'ERMITA
A dalt de la muntanya, en el cim més alterós, com guaita diligent de la rodalia, s'aixeca l'ermita dedicada al Sant miraculós.
Quan després de la llarga caminada heu arribat allà dalt, amb la cara suada i el cos fatigat per la pesada ascensió, la petita capella se us obre amable per resguardar-vos de l'aire que en aquelles alçades corre lliurement, i per permetre-us reposar en aquells bancs de fusta que tenen el do de portar-vos ràpidament el descans. Aleshores, els vostres llavis murmuraran unes oracions adreçades a les imatges que semblen mirar-vos amb dolcesa, i els vostres ulls encuriosits miraran per tots cantons i quedareu també ben impressionats de la protectora quietud que allí es respira.
Quan esteu ben reposats, sortiu de l'ermita i el vostre esguard contempla el panorama que es presenta meravellós. La gran planúria vibra de claror, i per mig dels extensos camps que les diferents plantacions presenten de diversos colors, llueix la faixa argentada del riu la blancor enlluernadora de les petites cases dels pobles, arredossades a la vella església d'altíssim campanar. Al lluny, tanca el pla una llarga serralada, al cap de la qual sobresurten les edificacions del Tibidabo barceloní, i sota la massa retallada del vell Montjuïc, la ciutat s'endevina pel gran nombre de xemeneies que eleven al cel, com un gloriós encens del treball, les espesses columnes de les seves fumeroles. A un costat, la plana immensa i ben curada, tota coberta d'arbres fruiters, resta gaiament limitada per la faixa blava de la mar llatina, per on llisquen lleugeres les barques de vela i les carcasses feixugues dels grans vaixells.
Doneu la volta a l'ermita, i la visió és completament distinta. Una muntanya apareix darrera l'altra, en interminables carenes, fins a formar una sèrie de serralades que es succeeixen ràpidament, per entre les quals s'albiren corriols serpentejadors i cases mig amagades en els replecs de les margedes o en les espesses arbredes dels boscos de pins, i als peus mateixos, sota el pronunciat vessant de la muntanya, uns poblets humils mostren llur pintoresc grapat de cases revellides, que divideixen, a la bona de Déu, uns carrers estrets i tortuosos.
No us mouríeu d'aquell lloc, encisats com esteu en la contemplació del magnífic panorama. Restaríeu allí, amanyagats per l'aire pur i seguint amb l'esguard atent aquell navili que veieu avançar com un punt negre per la blavor de l'aigua o aquell tren diminut que com un cuc s'arrossega per entre els arbres del pla, deixant anar el floc blanquinós del seu fum. Però, de sobte, us recordeu de la distància que us separa de la gentil vila de Sant Boi i empreneu muntanya avall, passant per la drecera que us hi emmena ràpidament.
I quan sou a baix i contempleu allà al lluny la petita edificació de l'ermita i la massa fosca del bosc, on us sembla reconèixer el lloc precís que ocupa la font d'aigua fresca i cristal·lina, la vostra ànima sadolla de joia i el vostre cor omplert d'alegria, vesseu tan deliciosa ventura amb una cançó alegre que us surt dels llavis entreoberts en un inacostumat somriure ... amb una cançó valenta que escandalitza els carrers del poble.
EL JOVE MALALT
Lema: Quan Natura riu ...
Lema: Quan Natura riu ...
Com flor que es colltorça al buf malèfic de l'oratge traïdor, aquell adolescent es decandia visiblement. Allò que es creia de primer una desgana, una enfermetat anèmica, es convertí en la demostració clara i evident de la cruel malura, mestressa de les grans ciutats, que devora la gent jove. Els metges donaren a l'últim el llur terrible diagnòstic, aconsellant emperò com una postrera esperança, com l'únic dubtós camí a seguir, el sojorn en ple camp, copsant els aires sanitosos, gaudint de la bellesa de la Natura exhuberant. I els pares del pobre malalt, gent modesta i treballadora, feren un nou sacrifici i cercaren una estada en un poble proper, en un vilatge pintoresc que, ajagut al peu d'una muntanya alterosa coronada per una ermita, banya els peus en les aigües tranquil.les del tortuós Llobregat.
Quan després del viatge curt en realitat, però llarguíssim i pesat per l'infeliç jove, quan baixant de la tartana sotraguejadora el pobre adolescent, amb la fretura d'un guariment possible i d'una dolça esperança del seu cor, obrí els balcons del pis clar i espaiós, quedà content i sentí renàixer la ja perduda força vivificadora en el seu cos feble i magristó. I àvidament, contemplà encuriosit ...
A davant, un carrer ample amb dues fileres d'acàcies que amb el llur espès brancatge protegien dels xardosos raigs de l'astre-rei les amples voreres on prenien la fresca uns quants estiuejadors que anaven al poble a cercar tranquil·litat, repòs i bons aires durant una curta temporada. Estintolat el coixinet en el tronc dels arbres o en la blanca paret de casa llur, les bones dones vilatanes feien amb els dits aspres i rugosos, però amb la lleugeresa i l'enginy d'unes veritables fades, unes puntes negres hermosíssimes cobejades pel senyoriu elegant i selecte de la gran ciutat propera. Pel bell mig del carrer hi passava a voltes algun gran carro carregat d'alfals o de fruits, alguna tartana que portava passatge al poble de més amunt a un jove de la colònia estiuenca, vestit elegantment de dril, muntant una bicicleta lluent o una moto escandalosa. Quan hi havia repòs, els gossos s'hi ajaçaven traient la llengua, mig estemordits per la força aclaparadora del sol que feia tornar vibrant de llum fins a cansar la vista, la pols blanca i tova de l'ampli carrer-carretera.
Des de l'espaiosa galeria de la part posterior de l'estada, veié sota els seus peus el reduït hortet, que per meitat amb els veïns de sota els corresponia, amb els seus arbres fruiters i amb els caminals de sorra. Una porteta donava pas a una riera des d'on travessant un camp llavors en repòs, sense cap planta, s'anava a una bella muntanyeta de pins que en aquella hora estava dèbilment il·luminada per la llum del sol morent i on entremig de les gatoses punxantes i de les farigoles flairoses, trenaven la seva dansa esbogerrada els papellons d'ales d'or.
El malalt estava cansat. El trasbals del trasllat i, potser, l'emoció agradable de les belles i lleugeres vistes preses, el deixaren quelcom atuït i, després de prendre algun aliment, se n'anà a descansar. I s'adormí profundament.
Quan després del viatge curt en realitat, però llarguíssim i pesat per l'infeliç jove, quan baixant de la tartana sotraguejadora el pobre adolescent, amb la fretura d'un guariment possible i d'una dolça esperança del seu cor, obrí els balcons del pis clar i espaiós, quedà content i sentí renàixer la ja perduda força vivificadora en el seu cos feble i magristó. I àvidament, contemplà encuriosit ...
A davant, un carrer ample amb dues fileres d'acàcies que amb el llur espès brancatge protegien dels xardosos raigs de l'astre-rei les amples voreres on prenien la fresca uns quants estiuejadors que anaven al poble a cercar tranquil·litat, repòs i bons aires durant una curta temporada. Estintolat el coixinet en el tronc dels arbres o en la blanca paret de casa llur, les bones dones vilatanes feien amb els dits aspres i rugosos, però amb la lleugeresa i l'enginy d'unes veritables fades, unes puntes negres hermosíssimes cobejades pel senyoriu elegant i selecte de la gran ciutat propera. Pel bell mig del carrer hi passava a voltes algun gran carro carregat d'alfals o de fruits, alguna tartana que portava passatge al poble de més amunt a un jove de la colònia estiuenca, vestit elegantment de dril, muntant una bicicleta lluent o una moto escandalosa. Quan hi havia repòs, els gossos s'hi ajaçaven traient la llengua, mig estemordits per la força aclaparadora del sol que feia tornar vibrant de llum fins a cansar la vista, la pols blanca i tova de l'ampli carrer-carretera.
Des de l'espaiosa galeria de la part posterior de l'estada, veié sota els seus peus el reduït hortet, que per meitat amb els veïns de sota els corresponia, amb els seus arbres fruiters i amb els caminals de sorra. Una porteta donava pas a una riera des d'on travessant un camp llavors en repòs, sense cap planta, s'anava a una bella muntanyeta de pins que en aquella hora estava dèbilment il·luminada per la llum del sol morent i on entremig de les gatoses punxantes i de les farigoles flairoses, trenaven la seva dansa esbogerrada els papellons d'ales d'or.
El malalt estava cansat. El trasbals del trasllat i, potser, l'emoció agradable de les belles i lleugeres vistes preses, el deixaren quelcom atuït i, després de prendre algun aliment, se n'anà a descansar. I s'adormí profundament.
* * *
L'ensentdemà es despertà ben entrat en dia, quan tot estava amarat de la vibrat llum del sol de juliol. Es vestí de pressa com près d'una febril impaciència i, sortit a la galeria, baixà per l'escala que emmenava a l'hort. Aquest era petit, perquè de l'amplada d'un casal o "solar" de vint-i-cinc pams, no tenia més que la llargada de la meitat del destinat com a tal, ocupant l'altra meitat el dels altres estadants que habitaven la part baixa de la casa o "botiga". Però, malgrat la seva petita extensió, era d'un aspecte força simpàtic. Per entremig dels fullatges atapeïts de les plantacions del tros -dos tarongers, un nesprer, dues pereres, un cirerer i una figuera-, hi passaven els raigs del sol que arribant amb menys força i més destriats, feien deliciós el sojorn en aquell indret. La mare amorosa de l'adolescent li portà un balancí i un llibre, i mig agegut, mirant els fulls del llibre sense llegir-lo, llegint-lo sense entendre'l, quedà allí en un estat de dolça somnolència que li permetia oir els sons mig apagats i veure les coses, amb els ulls gairebé closos, com difumades per un vel tènue. Unes cigales en la riera cantaven la seva monòtona cançó, uns ocells saltironejant entre les fulles d'uns plàtans cepats d'una torre propera, llençaven la seva dolça tonada, uns infants reien seguint llurs jocs innocents en
una casa immediata i una minyona de servei eixordava el veïnat amb un "couplet" tan dolent i dubtós com la veu de la cantadora. El llibre romania obert a la mateixa plana, reposant sobre els genolls del pobre malalt qui, deixant caure llangorosament els braços, amb el cap estintolat en el respatller del balancí, es trobava en l'estat anímic d'una forta inconsciència: amb els ulls oberts no hi veia; amb les oïdes atentes no hi sentia, i amb el cervell despert com mai, no pensava.
A la tarda, el bastó en una mà i fent bracet amb la seva mare, sortiren per la porta de l'hort i, seguint uns quants passos la riera, s'encaminaren, travessant el petit camp que la separava, a la petit muntanyeta bellament poblada de pins. El malalt es cansava. Amb tot i caminar ben poc a poc, les cames es doblegaven sota el pes escàs del seu cos escanyolit. No pogué pujar gaire amunt i s'assegué en un marge. No obstant, la vista des d'aquella petita alçada era ben atraient. Al davant, a poca distància, la façana posterior de la restallera de cases del carrer-carretera, totes alegres, cada una d'elles amb el seu corresponent hortet-jardí; més avall, la massa intrincada de construccions de totes menes del centre de la vila, i més enllà, elevada al cim d'un turonet, l'església vetllant el poble i una muntanyeta coronada per una finca amb aires de castell. Més amunt a l'esquerra, els carrers moderns tots plens de torres de la gent estiuejadora, destacant per entre elles les altes torratxes amb els americans molins de vent elevadors d'aigua; després les vinyes amb els ceps simètricament plaçats i els camps plens d'una verdor ondejant; una barriada tranquil·la i pagesa, i la carretera que s'enfila per l'alterosa muntanya, al capdamunt de la qual la pietat d'un poderós va fer-hi bastir l'ermita consagrada a la glòria del Sant miraculós, patró de les dones que es troben en el trànsit de portar a la vida la sang de la sang seva. I fent de fons a tot el quadre, una llarga cadena de muntanyes, una d'elles encimada per un pi grandiós que, malgrat la distància, es dibuixava ben clarament sobre
el cel pur, i sortint per darrera d'una altra del cantó oposat i com fent de pinàcul a la mateixa, les modernes construccions de l'hermós Tibidabo barceloní.
El sol davallava lentament. La seva llum rogenca projectava obliquament –allargant-les- les ombres dels pins, i l'airet s'era fet quelcom més fresc. Una colla de nois vingueren corrents movent gran cridòria, i s'aturaren en el camp aquell, sec, sense treballar, d'entre la muntanyeta i la riera. Portaven una gran pilota de futbol i ràpidament, després d'haver format en un moment els bàndols de contrincants, es posaren a jugar al conegut i popularitzat joc anglès. Al bon adolescent li plagué l'espectacle: seguia amb interès les jugades més notables, somreia amb les discussions apassionades i reia amb la mala traça dels menys entrenats en aquella mena de deport. Els xicots es fixaren, estranyats, en el seu admirador. No el coneixien, però el més petit de tots ells, un eixerit "nap-buf" de sis anys, els n'enterà.
- És el malalt del pis de vora casa ...
- Pobret! .... És ben simpàtic.
I se'l miraren amb curiositat i amb llàstima. Però, poc després, seguiren jugant, corrent esperitats, escridassant-se i, a voltes, fins repartint-se alguna clatellada ...
L'aire havia devingut massa fred per al jove malalt, i a precs de sa bona mare, es dirigí calmosament cap a sa casa.
L'adolescent feia diàriament la mateixa vida. Es llevava tard i la resta del matí la passava llegint en el balcó del carrer, aleshores en l'ombra i airejat per la marinada, o bé en l'hortet reduït, on els escassos raigs del sol que els arbres permetien passar, hi arribaven prudents i acariciadors. Després de dinar se n'anava a gaudir de l'aire saludable de la pineda. Allí passava gran estona ajegut de boca enlaire, contemplant la immensitat del cel blau que fendien amb llur vol lleuger les aus diverses i escoltant el suau zum-zeig dels pins que llençaven, extremint-se, llurs greus cançons al vent.
A força de voluntat, cada volta arribava més amunt de la petita muntanya i un dia fins tingué el plaer d'assolir-ne el bell cim. Quina llàstima no poder-hi arribar cada jorn! El panorama era esplèndit. La vila hi era vista gairebé a vol d'ocell, s'engrandia l'extensió dels camps i es podien admirar les coses de l'altre costat, que bé s'ho mereixien.
Immediatament després del poble, a l'esquerra, la massa de construccions rialleres, voltades d'hortes i jardins, que formen la cèlebre casa de curació que dóna fama a la vila; més enllà el riu que serpenteja entremig de pollancres i canyars; més lluny un sens fi de poblets blancs recolzats a l'abric d'uns turons verds o llepats per les aigües llobregatenques, tots ells alegres, brillant tots il·luminats pel sol. A la dreta del vilatge, i al fons, entremig d'una lleugera boirina, la massa compacta de la gran ciutat auriolada amb la fumera del continu treball que la fa gran i la honora, i la massa carrada i clapada del vell Montjuïch. Seguidament, el magnífic i exhuberant pla del Llobregat amb les seves edificacions disseminades, que es veien petites com casetes de pessebre, amb el camí d'alterosos plàtans que vorejant el canal emmena com un tret d'escopeta, directament, a un poble veí; la planúria immensa, admirablement conreada, formant per les seves distintes plantacions, grans quadres multiformes de diferents colors, i al fons la franja ben blava del nostre mar llatí, on s'hi veia, retallant-se la figura negrosa sobre l'horitzó, un vaixell que caminava vers l'ignot deixant al seu darrera una estela de fum que el vent curava de destriar. I després ... Després, la muntanya propera amb els seus boscos de
pins, amb els garroferars i vinyes i al bell dalt l'ermita del Sant gloriós que serveis de far i guia.
Al pobre malalt li entraren grans desigs d'anar-hi un dia al cim aquell a visitar el Sant i admirar les moltes i belles coses que des d'allí devia veure's, i es prometé pujar-hi quan es trobés millorat. Primerament llogaria una tartana i, mig a peu mig a cavall, hi aniria per la magnífica carretera que, fent innombrables giragonses i passant per la font d'aigua fresca i riquíssima, hi emmena suaument. I més tard, quan el guariment total fos arribat, quan el seu cos hagués devingut forçut i resistent, a peu per la drecera costaruda, com aquelles colles que ell seguia amb la vista, aquells grups de nois animosos, de joves sanitosos i de damisel·les gentils que pujaven de pressa fent sonar l'alegre picarol de llurs rialles, crits i cançons i dels quals els vestits clars i les ombrel·les virolades, destacaven del verd i l'ocre de la muntanya.
Cap al tard, es dirigia al cantó de les cases, des d'on pogués contemplar els jocs innocents, les disputes i les exclamacions joioses dels seus "desconeguts" amiguets. Els infants semblaven alegrar-se de la seva presència i el consideraven també com un amic afectuós i, sense tractar-lo, se'l mig estimaven, sentint envers ell un inexplicable corrent de simpatia i de llàstima. I aleshores jugaven encara més alegrement, omplint l'aire de sorolls, fins que, ja fent-se fosc, el malalt se n'anava tot poc a poc. El saludaven amb afecte, el seguien amb la vista mentre s'allunyava i quedaven un moment consirosos com si en la llur inconsciència entenguessin la gravetat d'aquella joventut que declinava visiblement en el temps hermós en que Natura riu ...
A força de voluntat, cada volta arribava més amunt de la petita muntanya i un dia fins tingué el plaer d'assolir-ne el bell cim. Quina llàstima no poder-hi arribar cada jorn! El panorama era esplèndit. La vila hi era vista gairebé a vol d'ocell, s'engrandia l'extensió dels camps i es podien admirar les coses de l'altre costat, que bé s'ho mereixien.
Immediatament després del poble, a l'esquerra, la massa de construccions rialleres, voltades d'hortes i jardins, que formen la cèlebre casa de curació que dóna fama a la vila; més enllà el riu que serpenteja entremig de pollancres i canyars; més lluny un sens fi de poblets blancs recolzats a l'abric d'uns turons verds o llepats per les aigües llobregatenques, tots ells alegres, brillant tots il·luminats pel sol. A la dreta del vilatge, i al fons, entremig d'una lleugera boirina, la massa compacta de la gran ciutat auriolada amb la fumera del continu treball que la fa gran i la honora, i la massa carrada i clapada del vell Montjuïch. Seguidament, el magnífic i exhuberant pla del Llobregat amb les seves edificacions disseminades, que es veien petites com casetes de pessebre, amb el camí d'alterosos plàtans que vorejant el canal emmena com un tret d'escopeta, directament, a un poble veí; la planúria immensa, admirablement conreada, formant per les seves distintes plantacions, grans quadres multiformes de diferents colors, i al fons la franja ben blava del nostre mar llatí, on s'hi veia, retallant-se la figura negrosa sobre l'horitzó, un vaixell que caminava vers l'ignot deixant al seu darrera una estela de fum que el vent curava de destriar. I després ... Després, la muntanya propera amb els seus boscos de
pins, amb els garroferars i vinyes i al bell dalt l'ermita del Sant gloriós que serveis de far i guia.
Al pobre malalt li entraren grans desigs d'anar-hi un dia al cim aquell a visitar el Sant i admirar les moltes i belles coses que des d'allí devia veure's, i es prometé pujar-hi quan es trobés millorat. Primerament llogaria una tartana i, mig a peu mig a cavall, hi aniria per la magnífica carretera que, fent innombrables giragonses i passant per la font d'aigua fresca i riquíssima, hi emmena suaument. I més tard, quan el guariment total fos arribat, quan el seu cos hagués devingut forçut i resistent, a peu per la drecera costaruda, com aquelles colles que ell seguia amb la vista, aquells grups de nois animosos, de joves sanitosos i de damisel·les gentils que pujaven de pressa fent sonar l'alegre picarol de llurs rialles, crits i cançons i dels quals els vestits clars i les ombrel·les virolades, destacaven del verd i l'ocre de la muntanya.
Cap al tard, es dirigia al cantó de les cases, des d'on pogués contemplar els jocs innocents, les disputes i les exclamacions joioses dels seus "desconeguts" amiguets. Els infants semblaven alegrar-se de la seva presència i el consideraven també com un amic afectuós i, sense tractar-lo, se'l mig estimaven, sentint envers ell un inexplicable corrent de simpatia i de llàstima. I aleshores jugaven encara més alegrement, omplint l'aire de sorolls, fins que, ja fent-se fosc, el malalt se n'anava tot poc a poc. El saludaven amb afecte, el seguien amb la vista mentre s'allunyava i quedaven un moment consirosos com si en la llur inconsciència entenguessin la gravetat d'aquella joventut que declinava visiblement en el temps hermós en que Natura riu ...
* * *
Aquella vida jove s'extingia. La petita i persistent febre, que mai no l'havia deixat, s'accentuà notablement, els atacs es feren més forts i sovintejadors i el poble malalt es veié molts dies impossibilitat de sortir de casa i àdhuc forçat a quedar-se al llit. Els metges es convenceren que "no hi havia res a fer" i la família, coneixedora de la terrible realitat, perdé definitivament la secreta esperança que sempre l'havia animada.
La malaltia tenia altes i baixes, i això li permeté encara poder anar alguns dies -amb molta pena, amb grans dificultats- a veure jugar els seus petits amics. A ell li semblaven aquells moments de distracció com un dolç descans de la seva ànima atribulada, i després, en tornar a casa, el seu esperit estava més i més aferrat a la vida, aquella vida que se n'anava a la posta, com el sol que s'amagava en aquells instants darrera les muntanyes veïnes i que enviava el seu salut de comiat besant llargament amb els seus raigs rogencs els fullatges de l'hortet graciós.
... ... ...
La tarda era xafogosa. L'aire era càlid i espès i la llum del sol feia vibrant la variada simfonia de colors. Tota la Natura estava prenyada de fortitud. Les aus reposaven entre les fulles dels arbres, els insectes voleiaven a multituds i les cigales cantaven fins a rebentar-se.
En el carrer, la nota trista del cotxe de morts. El senyor rector amb el seu breviari i l'escolanet portant la Creu. En les portes, enraonant entre elles, les dones amb posat consirós, playent-se de la desgràcia, fent els corresponents comentaris i filosofant sobre el poc durable de la vida. La mainada, atreta pel trist espectacle de l'enterrament, voltant per allí, tota mústiga i callada, comprenent vagament el que de greu i solemne tenia aquell moment.
Baixaren el cadàver, el capellà llegí en veu alta les oracions pertinents i l'escàs acompanyament dividit en dos dols -el d'homes i el de dones-, es posà en camí seguint la calmosa marxa del cotxe funerari, el cavall del qual s'aturava a cada pas per treure's amb la cua o d'una guitza enèrgica, la munió de mosques que el molestaven.
I mentre la comitiva feia la seva via poble enllà acompanyant el difunt a rebre la darrera salutació de l'Església abans de reposar en el Jardí de la Pau eterna, les dones es retiraren dels portals, murmurant unes paraules de condol i els infants romangueren allí tristos, aclaparats, sentint amb forta recança la pèrdua de llur "desconegut" company. Tots pensatius, sense dir-se una sola paraula, quedaren una bona estona esmaperduts ... i fins al més petit de tots, les llàgrimes li espurnejaren als ulls.
Com el devia agrair l'esperit del bon adolescent que velava vers lo ignorat, aquell sentiment sincer dels seus amics, aquell afecte pregon que s'elevava al cel com una dolça i bella oració sense paraules! ...
(Aquest treball literari, inspirat en un fet esdevingut en "el nostre poble" fou premiat en els Jocs Florals de Sant Boi de l'any 1916.)
EL "FARAÓN"
(Històric)
Als germans Goicoechea
(Històric)
Als germans Goicoechea
¿Per què varen donar-li aquest nom? Seria molt difícil d'esbrinar-ho, i, d'altra part, no ens interessa gaire. El cert és que des de ben petit el cridaren d'aital manera, i ell s'hi entenia perfectament.
En el físic, era el Faraón un gos vulgar, de mida grossa i de pèl negre, amb clapes blanques a les potes, ventre i morro; el tipus corrent del perdiguer: cua llarga i orelles amples i caigudes. Però en quant al "moral", en allò que toca al seu tarannà, era d'una dolçor extremada, d'un caràcter creient i afalagador i d'una fidelitat tan manifesta, que fins en la gran família dels gossos -que tenen fama acreditada- constituïa un cas extraordinari.
El Faraón era amic amb tothom. Als pocs moments de conèixer una persona, s'hi feia tan agradós i manyac, que es pot dir que si en tot el poble era conegut, no era menys admirat pels forasters que sovint hi anaven. I així, en totes les cases hi trobava recapte i afalacs.
No us penseu, per això, que fos un gos vagabund, una bèstia perduda, un ca sense amo. No; ell en tenia, però no n'abusava. Ell era el gos de can Menció, una casa de pagès que s'elevava a l'extrem del darrer carrer del poble. Però encara que tingués una estada assegurada, sentia en ell uns impulsos tals de llibertat, un tant fort afany de campar-se al seu albir, que el feien anar d'ací i d'allà, a totes les cases del carrer a captar-se simpaties i a guanyar-se grans mossades de pa i bons plats curulls de vianda. I si bé algunes nits anava a dormir a "dispesa" i feia els àpets en diferents llocs, cap dia deixava d'entrar uns moments a casa seva, remenant la cua davant l'amo i la mestressa i a jugar una estona amb els infants que ell es pot dir que havia vist néixer.
Perquè el que feia més simpàtic al Faraón, era la seva marcada inclinació per la canalla. Allà on hi havia la gent menuda animant el carrer amb llurs jocs, crits i rialles, s'hi trobava el gos llargues estones contemplant-los amb els seus ulls de dolç mirar i àdhuc corrent i saltant amb ells, i afegint els lladrucs més harmoniosos a les exclamacions alegres dels infants. I aquests, naturalment, se l'estimaven força i li demostraven el llur contentament amb grans trossos de pa del berenar i fins amb alguna llaminadura que portaven a la butxaca.
A l'estiu, sobre tot, el Faraón estava contentíssim. En el carrer hi sojornaven durant la temporada de les més fortes calors, una pila de famílies ciutadanes, de les quals formaven part un gran nombre de nens i nenes de totes edats, que anaven al poble eixerit i saludable, en cerca d'aires purs i d'una completa llibertat. Aleshores sí, que el Faraón fruïa! Tot el dia era amb la canalla, jugant amb ella, seguint-la per tot i menjant a més no poder. Si fins tenia de seguir un ordre per a visitar totes les cases on hi estava moralment compromès per a les hores de dinar i sopar!
No per això deixava de complir el seu deure. Sempre tenia un moment per a entrar a la "seva" casa i afalagar una estoneta els fills dels amos. I fins quan s'estava al carrer fruint de l'ombra de les acàcies, i veia venir al lluny el carro d'en Menció, emprenia una llarga carrera fins a trobar-se al costat del vehicle encimbellat d'alfals, des d'on l'amo mig endormiscat aguantava les regnes, i l'acompanyava fins a la porta del barri amb el cap alt i remenant la cua, com volent-li dir:
-No et pensis que sigui un mal agraït ... Encara em recordo de tu ...!
I després se n'anava altra volta prop dels seus petits amics, asseient-se sobre les potes de darrera mirant-los contínuament, recolzant el morro en els genolls d'un, que segut còmodament li feia festes o bé ajasant-se aclaparat per la calor del migdia o fatigar per la digestió difícil dels diversos dinars engolits. I no es movia d'aquella posició de droperia, fins que passava alguna bicicleta que ell per a fer broma es creia deure saludar amb quatre lladrucs, o bé un automòbil rabent, que li despertava insospitades ganes de córrer com un esperitat.
Quan en caure la tarda, els nois es decidien a fer un passeig fins a la font o a donar un tomb per la pineda propera, o a les vores del riu, el Faraón s'apressava a acompanyar-los, satisfet de fer una estona de sanitosa passejada, de gaudir l'aire fresc del capvespre i d'encantar-se davant del cel que els raigs del sol que s'amagava, feien devenir intensament colorit, prop dels cims de la serralada.
I la canalla corria i trescava alegrement per viaranys i carreteres, per camins de camp i pel sorral del riu, i el Faraón, gojós com mai, saltironava al seu costat, corrent-los al davant amb llargues gambades i reculant sobtadament als xiulets i cridades afectuoses dels seus estimats amics.
Una vegada, el gos s'acostà al grup de nois que jugaven al bell mig del carrer, amb la cua baixa, els ulls rojos i traient desficiosament un pam de llengua. Pres de grans dolors, estossegava i s'extremia, a voltes, tremolant tot ell d'un fred intens. Una gran curiositat es féu immediatament en la colla d'infants i l'afalagaven amorosament i li feien mil preguntes que el Faraón -pobret- no podia pas contestar de paraula, perquè era un do que no tenia, però que bé prou que responia amb el seu mirar tristoi i el seu posat adolorit.
Aviat un veí en descobrí el motiu. El senyor Batlle havia fet pregonar dies abans, que per tal d'evitar els casos freqüents de ràbia que durant una temporada es venia experimentant entre els individus de la raça canina, havia fet posar en diferents llocs de la població, les boles metzines per als gossos oblidats i vagabunds.
No hi havia, doncs, cap dubte. Per descuit, al Faraón no se li havia posat morrió i segurament que portat per la golafreria -l'únic defecte que podia portar-se al seu càrrec hauria engolit allò que ell creuria una llaminadura i no era res més que la substància tòxica que podia ocasionar-li la mort.
- Però això s'ha d'evitar -exclamà el més esparpillat dels nois-. Haurem de guarir-lo.
Naturalment que tots foren de la mateixa opinió. I per tal d'aconseguir-ho, emprengueren furient carrera vers el poble, en cerca del remei pel Faraon. L'apotecari els hi digué que no sabia fixament el què podia donar-los-hi per a un cas tan apurat, però que bé podien demanar-ho al menescal. I ja teniu a la canalla anant-lo a trobar en grup nombrós, com una mena d'humanitària manifestació. I el veterinari, encantat del bon comportament dels infants, els hi escriví el que tenien de fer per a salvar el gos amic. Ho anaren a cercar a la farmàcia i emprengueren altra volta, tot corrent, vers on la víctima es trobava lluitant amb la mort que ja començava a ensenyorir-se'n.
Donaren amb tota cura el remei al Faraón, i tan bé obrà en ell, que a l'ensentdemà ja es trobava completament guarit, i ja jugava amb ells, remenant la cua de tant contentament, i expressant-los-hi amb aquells seus ulls de tanta dolçor, el seu profund i inesborrable agraïment.
... ... ...
I des d'aleshores, l'amor dels infants pel Faraón ha augmentat encara. I en justa proporció han augmentat també els afalacs i els plats de vianda. Aquests, sobretot, han augmentat tant, que el bon gos ha decidit menjar-ne tan sols una mica de cada un, per a no desairar a cap dels seus amics.
En el físic, era el Faraón un gos vulgar, de mida grossa i de pèl negre, amb clapes blanques a les potes, ventre i morro; el tipus corrent del perdiguer: cua llarga i orelles amples i caigudes. Però en quant al "moral", en allò que toca al seu tarannà, era d'una dolçor extremada, d'un caràcter creient i afalagador i d'una fidelitat tan manifesta, que fins en la gran família dels gossos -que tenen fama acreditada- constituïa un cas extraordinari.
El Faraón era amic amb tothom. Als pocs moments de conèixer una persona, s'hi feia tan agradós i manyac, que es pot dir que si en tot el poble era conegut, no era menys admirat pels forasters que sovint hi anaven. I així, en totes les cases hi trobava recapte i afalacs.
No us penseu, per això, que fos un gos vagabund, una bèstia perduda, un ca sense amo. No; ell en tenia, però no n'abusava. Ell era el gos de can Menció, una casa de pagès que s'elevava a l'extrem del darrer carrer del poble. Però encara que tingués una estada assegurada, sentia en ell uns impulsos tals de llibertat, un tant fort afany de campar-se al seu albir, que el feien anar d'ací i d'allà, a totes les cases del carrer a captar-se simpaties i a guanyar-se grans mossades de pa i bons plats curulls de vianda. I si bé algunes nits anava a dormir a "dispesa" i feia els àpets en diferents llocs, cap dia deixava d'entrar uns moments a casa seva, remenant la cua davant l'amo i la mestressa i a jugar una estona amb els infants que ell es pot dir que havia vist néixer.
Perquè el que feia més simpàtic al Faraón, era la seva marcada inclinació per la canalla. Allà on hi havia la gent menuda animant el carrer amb llurs jocs, crits i rialles, s'hi trobava el gos llargues estones contemplant-los amb els seus ulls de dolç mirar i àdhuc corrent i saltant amb ells, i afegint els lladrucs més harmoniosos a les exclamacions alegres dels infants. I aquests, naturalment, se l'estimaven força i li demostraven el llur contentament amb grans trossos de pa del berenar i fins amb alguna llaminadura que portaven a la butxaca.
A l'estiu, sobre tot, el Faraón estava contentíssim. En el carrer hi sojornaven durant la temporada de les més fortes calors, una pila de famílies ciutadanes, de les quals formaven part un gran nombre de nens i nenes de totes edats, que anaven al poble eixerit i saludable, en cerca d'aires purs i d'una completa llibertat. Aleshores sí, que el Faraón fruïa! Tot el dia era amb la canalla, jugant amb ella, seguint-la per tot i menjant a més no poder. Si fins tenia de seguir un ordre per a visitar totes les cases on hi estava moralment compromès per a les hores de dinar i sopar!
No per això deixava de complir el seu deure. Sempre tenia un moment per a entrar a la "seva" casa i afalagar una estoneta els fills dels amos. I fins quan s'estava al carrer fruint de l'ombra de les acàcies, i veia venir al lluny el carro d'en Menció, emprenia una llarga carrera fins a trobar-se al costat del vehicle encimbellat d'alfals, des d'on l'amo mig endormiscat aguantava les regnes, i l'acompanyava fins a la porta del barri amb el cap alt i remenant la cua, com volent-li dir:
-No et pensis que sigui un mal agraït ... Encara em recordo de tu ...!
I després se n'anava altra volta prop dels seus petits amics, asseient-se sobre les potes de darrera mirant-los contínuament, recolzant el morro en els genolls d'un, que segut còmodament li feia festes o bé ajasant-se aclaparat per la calor del migdia o fatigar per la digestió difícil dels diversos dinars engolits. I no es movia d'aquella posició de droperia, fins que passava alguna bicicleta que ell per a fer broma es creia deure saludar amb quatre lladrucs, o bé un automòbil rabent, que li despertava insospitades ganes de córrer com un esperitat.
Quan en caure la tarda, els nois es decidien a fer un passeig fins a la font o a donar un tomb per la pineda propera, o a les vores del riu, el Faraón s'apressava a acompanyar-los, satisfet de fer una estona de sanitosa passejada, de gaudir l'aire fresc del capvespre i d'encantar-se davant del cel que els raigs del sol que s'amagava, feien devenir intensament colorit, prop dels cims de la serralada.
I la canalla corria i trescava alegrement per viaranys i carreteres, per camins de camp i pel sorral del riu, i el Faraón, gojós com mai, saltironava al seu costat, corrent-los al davant amb llargues gambades i reculant sobtadament als xiulets i cridades afectuoses dels seus estimats amics.
Una vegada, el gos s'acostà al grup de nois que jugaven al bell mig del carrer, amb la cua baixa, els ulls rojos i traient desficiosament un pam de llengua. Pres de grans dolors, estossegava i s'extremia, a voltes, tremolant tot ell d'un fred intens. Una gran curiositat es féu immediatament en la colla d'infants i l'afalagaven amorosament i li feien mil preguntes que el Faraón -pobret- no podia pas contestar de paraula, perquè era un do que no tenia, però que bé prou que responia amb el seu mirar tristoi i el seu posat adolorit.
Aviat un veí en descobrí el motiu. El senyor Batlle havia fet pregonar dies abans, que per tal d'evitar els casos freqüents de ràbia que durant una temporada es venia experimentant entre els individus de la raça canina, havia fet posar en diferents llocs de la població, les boles metzines per als gossos oblidats i vagabunds.
No hi havia, doncs, cap dubte. Per descuit, al Faraón no se li havia posat morrió i segurament que portat per la golafreria -l'únic defecte que podia portar-se al seu càrrec hauria engolit allò que ell creuria una llaminadura i no era res més que la substància tòxica que podia ocasionar-li la mort.
- Però això s'ha d'evitar -exclamà el més esparpillat dels nois-. Haurem de guarir-lo.
Naturalment que tots foren de la mateixa opinió. I per tal d'aconseguir-ho, emprengueren furient carrera vers el poble, en cerca del remei pel Faraon. L'apotecari els hi digué que no sabia fixament el què podia donar-los-hi per a un cas tan apurat, però que bé podien demanar-ho al menescal. I ja teniu a la canalla anant-lo a trobar en grup nombrós, com una mena d'humanitària manifestació. I el veterinari, encantat del bon comportament dels infants, els hi escriví el que tenien de fer per a salvar el gos amic. Ho anaren a cercar a la farmàcia i emprengueren altra volta, tot corrent, vers on la víctima es trobava lluitant amb la mort que ja començava a ensenyorir-se'n.
Donaren amb tota cura el remei al Faraón, i tan bé obrà en ell, que a l'ensentdemà ja es trobava completament guarit, i ja jugava amb ells, remenant la cua de tant contentament, i expressant-los-hi amb aquells seus ulls de tanta dolçor, el seu profund i inesborrable agraïment.
... ... ...
I des d'aleshores, l'amor dels infants pel Faraón ha augmentat encara. I en justa proporció han augmentat també els afalacs i els plats de vianda. Aquests, sobretot, han augmentat tant, que el bon gos ha decidit menjar-ne tan sols una mica de cada un, per a no desairar a cap dels seus amics.
EN EL Xè. ANIVERSARI DE LA
BIBLIOTECA POPULAR
(1934)
Amics santboians:
Per absència del senyor Jordi Rubió, el qual us hauria pogut dir coses altament interessants referent a organització i desenvolupament de biblioteques, els dirigents d'aquesta m'han encarregat que us adrecés la paraula per dir-vos quelcom en la festa d'avui. Sense preparació ni autoritat per fer-ho en forma adient, permeteu que us digui el meu goig, la meva satisfacció per l'èxit assolit.
Deu anys fa que en virtut de l'entusiasme d'uns quants esperits selectes i amb l'ajut d'alguns autèntics patriotes, va néixer la Biblioteca Popular. De la seva marxa, de la seva vida ascendent, no cal pas parlar-ne. Avui, en commemorar el desè aniversari, tenim la joia intensa d'inscriure en el nostre llibre-registre el volum cinc mil. Cinc mil títols, que són més de cinc mil llibres que us parlen de totes les manifestacions i de les diverses activitats de la cultura. Magnífic segell de distinció per aquesta vila estimada! Cal, doncs, que tots els santboians i tots aquells que -sense ésser-ho- sentim un afecte per aquesta bella localitat catalana, ajuden l'obra meritòria de la nostra Biblioteca, aportant-hi la més viva adhesió i el més xardorós entusiasme. És amb aquestes mostres de cultura que els pobles es fan dignes que el seu nom sigui pronunciat amb afecte i admiració!
I ara, res més que felicitar tots els directius que, amb llurs afanys i sacrificis, han fet possible d'arribar on es troba avui la nostra Biblioteca. Déu faci que no els manqui la col·laboració de tots i que, així, poguem celebrar ben aviat l'adquisició del desè miler.
Sento que en aquest acte solemne hagi estat jo qui us parli, però l'absència del senyor Rubió, veritable autoritat en aquesta activitat cultural i la impossibilitat del meu caríssim amic Josep Mª Folch i Torres d'assistir a la festa, per trobar-se fora de Barcelona, ha impulsat als estimats companys santboians de fer-me aquest encàrrec; encàrrec que essent molt honrós per a mi, hauria declinat per manca de virtuts i mèrits, si no tingués el d'ésser un quasi santboià que estima sincerament aquesta vila i tot allò que en ella es realitza.
Moltes gràcies per la vostra assistència, i per molts anys!
Per absència del senyor Jordi Rubió, el qual us hauria pogut dir coses altament interessants referent a organització i desenvolupament de biblioteques, els dirigents d'aquesta m'han encarregat que us adrecés la paraula per dir-vos quelcom en la festa d'avui. Sense preparació ni autoritat per fer-ho en forma adient, permeteu que us digui el meu goig, la meva satisfacció per l'èxit assolit.
Deu anys fa que en virtut de l'entusiasme d'uns quants esperits selectes i amb l'ajut d'alguns autèntics patriotes, va néixer la Biblioteca Popular. De la seva marxa, de la seva vida ascendent, no cal pas parlar-ne. Avui, en commemorar el desè aniversari, tenim la joia intensa d'inscriure en el nostre llibre-registre el volum cinc mil. Cinc mil títols, que són més de cinc mil llibres que us parlen de totes les manifestacions i de les diverses activitats de la cultura. Magnífic segell de distinció per aquesta vila estimada! Cal, doncs, que tots els santboians i tots aquells que -sense ésser-ho- sentim un afecte per aquesta bella localitat catalana, ajuden l'obra meritòria de la nostra Biblioteca, aportant-hi la més viva adhesió i el més xardorós entusiasme. És amb aquestes mostres de cultura que els pobles es fan dignes que el seu nom sigui pronunciat amb afecte i admiració!
I ara, res més que felicitar tots els directius que, amb llurs afanys i sacrificis, han fet possible d'arribar on es troba avui la nostra Biblioteca. Déu faci que no els manqui la col·laboració de tots i que, així, poguem celebrar ben aviat l'adquisició del desè miler.
Sento que en aquest acte solemne hagi estat jo qui us parli, però l'absència del senyor Rubió, veritable autoritat en aquesta activitat cultural i la impossibilitat del meu caríssim amic Josep Mª Folch i Torres d'assistir a la festa, per trobar-se fora de Barcelona, ha impulsat als estimats companys santboians de fer-me aquest encàrrec; encàrrec que essent molt honrós per a mi, hauria declinat per manca de virtuts i mèrits, si no tingués el d'ésser un quasi santboià que estima sincerament aquesta vila i tot allò que en ella es realitza.
Moltes gràcies per la vostra assistència, i per molts anys!
COMENTARIS A L'EXPOSICIÓ DE PUNTES AL COIXI
DE SANT BOI DE LLOBREGAT
(1936)
Per tal de mostrar a propis i estranys una antiga i exemplar activitat de la comarca, i aprofitant la coincidència d'haver-hi enguany per Pasqua tres dies festius seguits, la xamosa vila de Sant Boi del Llobregat ha organitzat una exposició de les seves magnífiques puntes al coixí, la meravellosa indústria casolana que tan alts ha col·locat arreu del món el gust exquisit i l'habilitat extraordinària de les dones d'aquest bell indret de la nostra terra.
La gentilesa dels dirigents de la catalaníssima Radio Associació de Catalunya en oferir-nos el seu micròfon, ens permet de fer uns breus comentaris sobre el que significa aquesta exposició que per l'esforç d'uns entusiastes santboians, a davant dels quals cal citar el tenaç Carles Martí comptant amb la col·laboració i alt patronatge de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Sant Boi, Foment de les Arts Decoratives, Cercle Artístic, Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, Círcol Artístic de Sant Lluc i encara d'altres benemèrites i prestigioses entitats, podrà ésser oferta al públic en la sala de l'Ateneu Santboià durant les festes properes.
Antigament, la indústria de puntes al coixí, principalment les de seda negra, era molt important en tot el pla del Llobregat. En viles i pobles que a tocar del riu catalaníssim creixen entre pomerars i presseguers, eren en nombre considerable les dones i les donzelles que durant les inacabables vetlles de l'hivern, prop de la llar, i en les hores lluminoses de l'estiu al carrer a l'ombra de les cases, joguinejaven llurs mans damunt dels boixets, fent-los saltar i córrer d'un costat a l'altre, amb una gràcia i un enginy que semblava faceciós -talment un joc de passatemps- però que, en realitat, teixien aquelles meravelloses randes que exornaven després la bellesa de les damisel·les ciutadanes en els jorns severíssims de Setmana Santa i donaven major to a les solemnitats que vivien les nostres dames benestants. Abans, era un orgull i una satisfacció per a la bona mestressa d'una llar racialment catalana posseir una mantellina legítima, i la futura núvia mostrava com un dels més preats presents de noces, la mantellina, també autèntica, que un familiar -molt sovint, la pròpia mare- s'havia afanyat a proporcionar-li.
Evidentment, els temps han canviat. Les modes, els gustos i les característiques de la vida present, han posat en voga altres peces i altres qualitats en la indumentària femenina i han ocasionat un cabussó molt sensible a aquella indústria abans tan floreixent. No volem pas escatir si és per manca d'elements productors -avui atrets per altres activitats més remuneradores o més adients a les necessitats i dèries presents-, o bé si es per penúria de mercat receptor de tan costoses obres, que la producció de la punta al coixí ha perdut un terreny considerable. El cert és que la labor artística que abans donava una fesomia especial a les localitats llobregatanes, ha minvat notablement i si bé encara es veuen algunes noietes que s'endinsen en la vida tot jugant amb el coixinet a la falda, avui no es veu cap activitat d'importància esmerçada en la creació d'aquelles randes que abans enorgullien la comarca i Catalunya. Encara resten algunes velles, generalment dones humils, de mans rústegues i ossoses, que conserven la tradició, que saben fer brollar entre els fils de la seda negra que es barreja en el laberint enteixinat, un bé de Déu de dibuixos finíssims que hom diria creats pels màgics artificis d'unes fades meravelloses.
Seria segurament interessant pels radioients, i sobretot pels del sexe bell, reportar ací un sens fi de dades referents a les classes de punts, formes diverses de mantellines, nombre d'objectes classificats dins de les arts sumptuàries, sistema de treballar, corranques que nasqueren al ritme dels boixets, noms d'aquests i de les agulles i àdhuc dels atuells complementaris o essencials per dur a terme la comesa, àgil i pacient, de les antigues puntaires. No tenim autoritat ni lleure per fer-ho adequadament, però no volem deixar d'aprofitar aquesta avinentesa per tal de recomanar a qui li interessi, els ben documentats estudis que en el butlletí de Museus d'Art de Barcelona i en la revista mensual del Foment de les Arts Decoratives té publicats la notable folklorista i autoritat reconeguda en els treballs artístics de la dona, Adelaida Ferré de Ruiz-Narvàez.
Per a tot el públic, interessat vivament o simplement encuriosit, pot resultar una lliçó o un gaudi la visita a l'exposició que està a punt d'inaugurar-se. Ultra la seva valor artística -i estem certs que la tindrà extraordinària-, l'exhibició de diverses peces d'indumentària femenina fetes a base de les randes llobregatanes, constituirà un document vivíssim de passades èpoques i qui sap si també serà un incentiu per reanimar aquella indústria tant nostra, que sabé remuntar-se triomfalment entre tantes de similars, de les quals s'enorgulleixen altres països.
No volem acabar aquests petits comentaris sense fer un prec als amables radioients. I és que no deixin de visitar aquesta notable exposició que els dies 12, 13 i 14 del corrent (abril del 1936) estarà oberta a Sant Boi del Llobregat. Aquesta vila, que es troba a tocar de Barcelona, unida a ella per una carretera esplèndida i servida per una línia d'autòmnibus i per un ferrocarril que us hi transporten gairebé ininterrompudament i amb les màximes comoditats, és acollidora, amable i gentil. Enamorada de les seves hortes inimitables, dels seus camps que són jardins i dels seus fruiterars de fama mundial, es sentirà joiosa de rebre els seus veïns, els barcelonins i els catalans tots que vulguin honorar-la amb llur visita.
I per la nostra part, ens atrevim a assegurar als qui tinguin l'encert d'anar-hi, que no se'n penediran pas. L'exposició s'ho val!
La gentilesa dels dirigents de la catalaníssima Radio Associació de Catalunya en oferir-nos el seu micròfon, ens permet de fer uns breus comentaris sobre el que significa aquesta exposició que per l'esforç d'uns entusiastes santboians, a davant dels quals cal citar el tenaç Carles Martí comptant amb la col·laboració i alt patronatge de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Sant Boi, Foment de les Arts Decoratives, Cercle Artístic, Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, Círcol Artístic de Sant Lluc i encara d'altres benemèrites i prestigioses entitats, podrà ésser oferta al públic en la sala de l'Ateneu Santboià durant les festes properes.
Antigament, la indústria de puntes al coixí, principalment les de seda negra, era molt important en tot el pla del Llobregat. En viles i pobles que a tocar del riu catalaníssim creixen entre pomerars i presseguers, eren en nombre considerable les dones i les donzelles que durant les inacabables vetlles de l'hivern, prop de la llar, i en les hores lluminoses de l'estiu al carrer a l'ombra de les cases, joguinejaven llurs mans damunt dels boixets, fent-los saltar i córrer d'un costat a l'altre, amb una gràcia i un enginy que semblava faceciós -talment un joc de passatemps- però que, en realitat, teixien aquelles meravelloses randes que exornaven després la bellesa de les damisel·les ciutadanes en els jorns severíssims de Setmana Santa i donaven major to a les solemnitats que vivien les nostres dames benestants. Abans, era un orgull i una satisfacció per a la bona mestressa d'una llar racialment catalana posseir una mantellina legítima, i la futura núvia mostrava com un dels més preats presents de noces, la mantellina, també autèntica, que un familiar -molt sovint, la pròpia mare- s'havia afanyat a proporcionar-li.
Evidentment, els temps han canviat. Les modes, els gustos i les característiques de la vida present, han posat en voga altres peces i altres qualitats en la indumentària femenina i han ocasionat un cabussó molt sensible a aquella indústria abans tan floreixent. No volem pas escatir si és per manca d'elements productors -avui atrets per altres activitats més remuneradores o més adients a les necessitats i dèries presents-, o bé si es per penúria de mercat receptor de tan costoses obres, que la producció de la punta al coixí ha perdut un terreny considerable. El cert és que la labor artística que abans donava una fesomia especial a les localitats llobregatanes, ha minvat notablement i si bé encara es veuen algunes noietes que s'endinsen en la vida tot jugant amb el coixinet a la falda, avui no es veu cap activitat d'importància esmerçada en la creació d'aquelles randes que abans enorgullien la comarca i Catalunya. Encara resten algunes velles, generalment dones humils, de mans rústegues i ossoses, que conserven la tradició, que saben fer brollar entre els fils de la seda negra que es barreja en el laberint enteixinat, un bé de Déu de dibuixos finíssims que hom diria creats pels màgics artificis d'unes fades meravelloses.
Seria segurament interessant pels radioients, i sobretot pels del sexe bell, reportar ací un sens fi de dades referents a les classes de punts, formes diverses de mantellines, nombre d'objectes classificats dins de les arts sumptuàries, sistema de treballar, corranques que nasqueren al ritme dels boixets, noms d'aquests i de les agulles i àdhuc dels atuells complementaris o essencials per dur a terme la comesa, àgil i pacient, de les antigues puntaires. No tenim autoritat ni lleure per fer-ho adequadament, però no volem deixar d'aprofitar aquesta avinentesa per tal de recomanar a qui li interessi, els ben documentats estudis que en el butlletí de Museus d'Art de Barcelona i en la revista mensual del Foment de les Arts Decoratives té publicats la notable folklorista i autoritat reconeguda en els treballs artístics de la dona, Adelaida Ferré de Ruiz-Narvàez.
Per a tot el públic, interessat vivament o simplement encuriosit, pot resultar una lliçó o un gaudi la visita a l'exposició que està a punt d'inaugurar-se. Ultra la seva valor artística -i estem certs que la tindrà extraordinària-, l'exhibició de diverses peces d'indumentària femenina fetes a base de les randes llobregatanes, constituirà un document vivíssim de passades èpoques i qui sap si també serà un incentiu per reanimar aquella indústria tant nostra, que sabé remuntar-se triomfalment entre tantes de similars, de les quals s'enorgulleixen altres països.
No volem acabar aquests petits comentaris sense fer un prec als amables radioients. I és que no deixin de visitar aquesta notable exposició que els dies 12, 13 i 14 del corrent (abril del 1936) estarà oberta a Sant Boi del Llobregat. Aquesta vila, que es troba a tocar de Barcelona, unida a ella per una carretera esplèndida i servida per una línia d'autòmnibus i per un ferrocarril que us hi transporten gairebé ininterrompudament i amb les màximes comoditats, és acollidora, amable i gentil. Enamorada de les seves hortes inimitables, dels seus camps que són jardins i dels seus fruiterars de fama mundial, es sentirà joiosa de rebre els seus veïns, els barcelonins i els catalans tots que vulguin honorar-la amb llur visita.
I per la nostra part, ens atrevim a assegurar als qui tinguin l'encert d'anar-hi, que no se'n penediran pas. L'exposició s'ho val!
LA PINEDA DESTRUÏDA
Croc! croc! De bon matí se senten ja els cops de la destral en ferir l'arbre. I això ja fa temps que dura i a mida que passen els dies, la muntanyeta va quedant despullada -tràgicament nua!- dels pins sanitosos i bells i acollidors que eren l'encís i el goig dels vilatans i d'aquells que ací venien en necessitat de repòs i de bon viure.
Cap millor atractiu que el d'aquesta pineda tan ponderada, tan ben posada, ni massa gran ni massa petita, situada en un puig fàcilment accessible, àdhuc per a infants i persones d'edat, i prou alt per albirar des d'ell el panorama magnífic de la ciutat no gaire llunyana i el pla immediat i les serralades vers el nord i les que s'orienten cap a ponent.
Arrencant de les mateixes cases de la vila, la muntanyeta, amb la seva verda i espessa cabellera de pins força crescuts, convidava a donar-hi un tomb en caure la tarda dels dies d'estiu i per un passeig amable en els matins assolellats de l'hivern. Era un lloc adequat pels innocents jocs infantils i un indret a propòsit per l'intercanvi de tendreses i d'esperances dels enamorats i també per la tertúlia de "flirt" i de tisora dels estiuejants i per la xiroia berenada dels prudents excursionistes dominicals.
Des del camp de futbol, des de les eixides d'una bona part del poble, des de la galeria de casa, s'oferia a l'esguard la tofa de verdor que guarnia gentilment el pujolet graciós i d'ell venia, a l'impuls de l'aire, la sentor sanitosa i agradable dels pins i, en dies de vent, aquella música greu que llencen els arbres en ésser sacsejats amb certa violència i que sonen com uns cants de queixa.
Ara som nosaltres -els amants de la natura- els que llencem sospirs de tristesa i que exhalem planys de dolor. La pineda desapareix i ja no la veurem més. La destral, la fúria dels homes, la sensibilitat esmussada per aquest temps de guerra, l'han morta en poques setmanes. Amb ella sembla que es morin moltes de les nostres il·lusions; amb ella desapareix el lloc on han transcorregut fets i escenes de la nostra vida d'infant, d'adolescent, de jove i d'home fet.
És amb pregona emoció que li diem el darrer "adéu", talment com es fa amb un ésser volgut que se'n va d'aquest món per a tota l'eternitat. Si no fos que ens recordem que som homes i que cal demostrar-ho simulant una gran fortitud, fins ploraríem de pena ... i de ràbia.
Cap millor atractiu que el d'aquesta pineda tan ponderada, tan ben posada, ni massa gran ni massa petita, situada en un puig fàcilment accessible, àdhuc per a infants i persones d'edat, i prou alt per albirar des d'ell el panorama magnífic de la ciutat no gaire llunyana i el pla immediat i les serralades vers el nord i les que s'orienten cap a ponent.
Arrencant de les mateixes cases de la vila, la muntanyeta, amb la seva verda i espessa cabellera de pins força crescuts, convidava a donar-hi un tomb en caure la tarda dels dies d'estiu i per un passeig amable en els matins assolellats de l'hivern. Era un lloc adequat pels innocents jocs infantils i un indret a propòsit per l'intercanvi de tendreses i d'esperances dels enamorats i també per la tertúlia de "flirt" i de tisora dels estiuejants i per la xiroia berenada dels prudents excursionistes dominicals.
Des del camp de futbol, des de les eixides d'una bona part del poble, des de la galeria de casa, s'oferia a l'esguard la tofa de verdor que guarnia gentilment el pujolet graciós i d'ell venia, a l'impuls de l'aire, la sentor sanitosa i agradable dels pins i, en dies de vent, aquella música greu que llencen els arbres en ésser sacsejats amb certa violència i que sonen com uns cants de queixa.
Ara som nosaltres -els amants de la natura- els que llencem sospirs de tristesa i que exhalem planys de dolor. La pineda desapareix i ja no la veurem més. La destral, la fúria dels homes, la sensibilitat esmussada per aquest temps de guerra, l'han morta en poques setmanes. Amb ella sembla que es morin moltes de les nostres il·lusions; amb ella desapareix el lloc on han transcorregut fets i escenes de la nostra vida d'infant, d'adolescent, de jove i d'home fet.
És amb pregona emoció que li diem el darrer "adéu", talment com es fa amb un ésser volgut que se'n va d'aquest món per a tota l'eternitat. Si no fos que ens recordem que som homes i que cal demostrar-ho simulant una gran fortitud, fins ploraríem de pena ... i de ràbia.
ESCRIT PÒSTUM INACABAT
Semblava que havia d'ésser com tots: un diumenge d'estiu amb missa, tortell de ca'la Candelària, temperatura elevada i "vermouth" al "Casino". Però, no; ja en arribar a l'església la veu era general:
-A Barcelona sembla que se les tenen de valent. Han suprimit els trens; no van els autòmnibus.
Tot corroborava les notícies rebudes ja el dia abans d'una revolta o rebel·lió o de les dues coses alhora en gairebé tota Espanya.
L'ofici començà, transcorregué normalment i acabà sense entrebancs ni dificultats. La gent anà desfilant poble amunt, sense notar res d'extraordinari. Hom comprà les postres, hom féu la vida ordinària, no pensant que s'obria una temporada llarga, dolorosa, plena de contrarietats i de privacions, que s'iniciava una tragèdia sense precedents, on tots deixaríem trossos de la nostra ànima i no pocs tota la vida mortal.
Per la ràdio, per notícies de diferent caire i procedència, hom sabé que la lluita a ciutat havia assolit extraordinària importància en no pocs indrets. No faltaren els curiosos o els atrevits; aquells que tenen necessitat de quelcom més encara; de saber-ho amb detalls o d'aparèixer, almenys, com gent que ho sap tot i que ho desafia tot coratjosament.
I la resposta, unes hores més tard, fou categòrica. El poder estava a mans de les autoritats civils parlant en el sentit normal, però en realitat era "allò no ben especificat que en diem poble" el que tenia les regnes absolutes del poder.
Començava la revolució; s'iniciava el daltabaix, les conseqüències dels quals no podíem ni sospitar per molt pessimistes que fóssim. Nosaltres, ben al revés, crèiem que, com de costum, aquella anormalitat fóra d'efímera durada, com ja ens hi tenien entrenats els inacabables conflictes socials i les periòdiques vagues generals.
-Això durarà fins diumenge vinent! -dèiem molts, pensant que ens trobàvem dins d'un dels habituals estats d'anormalitat.
I amb aquesta esperança, acabà aquell diumenge que tingué la mateixa lluminositat dels altres i que se'ns aparegué com lleugerament entelat per un núvol efímer, sense una gran trascendència.
Qui ens ho havia de dir que començava un nou temps de penes i misèries i que n'hi hauria per a dos anys i mig passant per tots els caires i matisos de la veritable tragèdia. Si algú ens hagués vaticinat una durada tal, si ens hagués només parlat d'un terme semblant, hauríem convingut una vegada més que el nombre dels necis és molt més crescut del que mai hauria pogut un home suposar.
-A Barcelona sembla que se les tenen de valent. Han suprimit els trens; no van els autòmnibus.
Tot corroborava les notícies rebudes ja el dia abans d'una revolta o rebel·lió o de les dues coses alhora en gairebé tota Espanya.
L'ofici començà, transcorregué normalment i acabà sense entrebancs ni dificultats. La gent anà desfilant poble amunt, sense notar res d'extraordinari. Hom comprà les postres, hom féu la vida ordinària, no pensant que s'obria una temporada llarga, dolorosa, plena de contrarietats i de privacions, que s'iniciava una tragèdia sense precedents, on tots deixaríem trossos de la nostra ànima i no pocs tota la vida mortal.
Per la ràdio, per notícies de diferent caire i procedència, hom sabé que la lluita a ciutat havia assolit extraordinària importància en no pocs indrets. No faltaren els curiosos o els atrevits; aquells que tenen necessitat de quelcom més encara; de saber-ho amb detalls o d'aparèixer, almenys, com gent que ho sap tot i que ho desafia tot coratjosament.
I la resposta, unes hores més tard, fou categòrica. El poder estava a mans de les autoritats civils parlant en el sentit normal, però en realitat era "allò no ben especificat que en diem poble" el que tenia les regnes absolutes del poder.
Començava la revolució; s'iniciava el daltabaix, les conseqüències dels quals no podíem ni sospitar per molt pessimistes que fóssim. Nosaltres, ben al revés, crèiem que, com de costum, aquella anormalitat fóra d'efímera durada, com ja ens hi tenien entrenats els inacabables conflictes socials i les periòdiques vagues generals.
-Això durarà fins diumenge vinent! -dèiem molts, pensant que ens trobàvem dins d'un dels habituals estats d'anormalitat.
I amb aquesta esperança, acabà aquell diumenge que tingué la mateixa lluminositat dels altres i que se'ns aparegué com lleugerament entelat per un núvol efímer, sense una gran trascendència.
Qui ens ho havia de dir que començava un nou temps de penes i misèries i que n'hi hauria per a dos anys i mig passant per tots els caires i matisos de la veritable tragèdia. Si algú ens hagués vaticinat una durada tal, si ens hagués només parlat d'un terme semblant, hauríem convingut una vegada més que el nombre dels necis és molt més crescut del que mai hauria pogut un home suposar.
* * *
NOTA: Digitalització i revisió del text per Carles Serret i Bernús (2012)
(Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada