ELS PONTS DE FERRO (Article de Carles Martí i Vilà, 1970)

     L’any passat va desaparèixer, entre la indiferència general, una cosa que havia constituït la il·lusió de tots els santboians a començaments de segle. Era el pont de ferro, el pont dels carros.

     Amb la inseguretat dels pons de fusta que, després dels d’en Lluís Castells, havia fet erigir l’Ajuntament de la vila, que cap de tots ells resistia l’empenta de les riuades importants i havien d’ésser substituïts massa sovint amb unes senzilles barques, les obres del pont de ferro foren l’esperança d’assegurar les comunicacions amb la ciutat de Barcelona.

     El pont va ésser construït als tallers de la “Maquinista Terrestre i Marítima” i costà 450.000 pessetes que costejà l’Estat. Amidava 150 metres de llarg per 7 d’ample i tenia, a més de la calçada, una voravia a cada banda pels que transitaven a peu.

     L’alçada de les pilastres de ferro era de 7 metres damunt del nivell del riu i de 15 des del fons, o sigui 8 de fonament, no vist, de pedra.

     Esdevingué costosa la conservació que exigia pintades cada cert període, no massa excessiu, d’anys.

     Les obres havien començat en 1865 a iniciativa del general Prim, segurament més simbòliques que efectives, però la veritable construcció s’inicià l’any 1901 i acabà el 1903.

     Eren incomptables els santboians que, tot passejant, anaven a veure l’avenç de les obre del pont, que fou inaugurat solemnialment el 21 de febrer de 1904.

     A la ressenya de l’acte publicada al “Diario de Barcelona” consta que el riu baixava sec. Costa de creure al mes de febrer, però potser, amb el trasbals mateix de les terres dels fonaments del pont, passés l’aigua subterrània, com passa molts anys a l’indret del de Molins de Rei. La gentada de Sant Boi i de tots els pobles veïns interessats era imponent i ocupava, no sols tot el cap de pont, sinó el mateix llit del riu, produint un cop de vista impressionant.

     Després d’una sessió a l’Ajuntament en la que parlaren el batlle de la vila senyor Valls i el governador de Barcelona que era en González Rothwós, es celebrà al temple parroquial un solemne ofici al que no assistí aquell ni tots els concejals, ja que els de la majoria, que aleshores governava l’Ajuntament, no es sumaren als actes religiosos.

     Celebrà el senyor Bisbe Auxiliar de la Diòcesi, Dr. Cortés i féu el sermó un famós predicador, el pare Estebanell.

     Després, en processó, el senyor Bisbe, revestit amb capa pluvial i mitra, es dirigí a beneir el pont. Els carrers estaven plens de banderes i endomassats balcons i finestres.

     L’animació era tan gran que eles guardes i serenos que encapçalaven la comitiva tenien treballs per obrir-se pas. Seguien els gonfanons de la parròquia, banderes, les societats, homes amb atxes, la clerecia, uns quants regidors i altres autoritats, bon grup d’invitats i la banda de la Casa Provincial de la Caritat.

     Els mossos d’esquadra no podien contenir la generació assistent a l’acte. El senyor Bisbe beneí el pont, seguint-lo de cap a cap, i, des del final, es dirigí ja directament a Barcelona. Les autoritats, que l’acompanyaren un bon tros, tornaren a Sant Boi, diu que passant pel pont vell de fusta.

     S’encaminaren al Centre Santboià on es celebrà un àpat commemoratiu al que assistiren 60 comensals, un àpat veritablement esplèndid, del que es publicà la minuta temps enrera en aquestes mateixes planes.

     A l’acabament del dinar parlà el senyor Aleu, secretari de la comissió de propietaris que havien resolt l’enllaç del nou pont amb la carretera ja existent, donant les gràcies al Govern per tan important millora i, als convidats assistents a l’acte. Després parlà també l’alcalde senyor Valls, el vicari mossèn Baldiri Cardona, el Dr. Estebanell, el diputat provincial senyor Sostres, que era com un santboià més i arribaria dintre de poc a presidir la Corporació provincial, el director de “La Maquinista” senyor Cornet i Mas, el President de la Diputació senyor Espinós i finalment el senyor Governador.

     El pont, sòlidament assentat, resistí les furioses envestides del Llobregat i les inclemències atmosfèriques. Es tingueren de construir estacades per protegir els caps de pont, recolzats tots dos a voreres poc consistents de les terres del delta, propícies a ensulsiades perilloses.

     Havien d’ésser els homes que si en una hora plena d’afanys i d’esperances, s’havien esforçat per construir-lo, en una altra d’odis i rancúnies, el destrossarien.

     En un trist episodi de la guerra va ésser volat, amb fins estratègics, com tants altres ponts de Catalunya a començaments de l’any 1939, com tots els del Pla del Llobregat, dels que es salvà només el de Molins de Rei per causes fortuïtes, ja que fins el Pont del Diable de Martorell fou objecte de destrucció.

     L’explosió va desfer gairebé del tot el cap de pont del cantó de Sant Boi, fou arreglat provisionalment. Durant un llarg període, i no sense perill, continuà prestant servei, fins que després de més de dues dècades fou substituït pel nou i magnífic pont de ciment armat, que ha millorat les actuals comunicacions santboianes tan esplèndidament.

     Un incident de la construcció, el descalçament de la pilastra del centre del riu, ha obligat a improvisar una resclosa que, embotint la corrent, ha permès la formació d’un discret embassament d’aigua que, emmirallant la part antiga, embelleix en gran manera l’entrada de la població.

     La vitalitat d’aquesta, a la ja referida època de començaments de segle, no cessava. Una nova millora, tant o més important que aquella, s’estava gestant i donà fruits a les darreries de l’any 1912: la construcció, per la Companyia del Nord-est d’Espanya, del ferrocarril de via estreta de Barcelona a Martorell, on empalmava amb el Central Català fins a la ciutat d’Igualada.

     El pas del riu fou resolt amb un altre pont de ferro, que presta encara avui els seus serveis.

     La conservació esdevingué més costosa per l’especial construcció, en forma de caixa, d’aquest pont que permet circular el tren per l’interior. El fet de tenir una sola via, el gran problema del carrilet motivat per la modèstia d‘ambició i de mitjans econòmics del plantejament d’origen, ha fet indispensable la substitució.

     Les festes d’inauguració foren brillantíssimes, també, però més que al pont eren dedicades al conjunt de l’obra, al fet d’implantar el tren a la vila i al consegüent enllaç amb la ciutat de Barcelona i les contrades del centre de Catalunya.

     La voladura que seguí la retirada de les forces republicanes, destruí la mateixa nit del 24 al 25 de gener el cap també de la banda de Sant Boi i es resolgué improvisadament el gravíssim problema, suprimint una pontada de l’extrem corresponent a Sant Joan Despí. La primera pilastra es convertí en cap de pont del cantó de llevant, procedint-se a l’allargament del terraplè. Tallades les ferramentes destrossades per l’explosió. Es féu córrer tota la caixa quadrada del pont, sense desmuntar-lo, els cinquanta metres pràcticament destruïts del cantó de Sant Boi, fins assentar-lo novament al extrem, restaurat, prèviament, de la nostra vila.

     Un nou pont, també de ciment armat, s’està construint actualment amb gran activitat, i sembla que, en un temps relativament breu, entrarà en servei.

     Serà una més entre les moltes millores projectades en els nostres Ferrocarrils Catalans, que canviarà totalment l’aspecte i la eficàcia de la seva comesa i els posaran a to amb les exigències que comporta la creixença de la ciutat de Barcelona i la que, paral·lelament amb ella, està experimentant la nostra vila.

     I heus aquí com davant dels nostres ulls va desapareixent, sense gaire sentiment de ningú, allò que constituïa, als primers anys del segle actual, la gran il·lusió i un noble afany de progrés de tots els santboians.

Carles Martí i Vilà

Cronista de la vila

NOTA EDITORIAL: Publicat, a la revista “VIDA SAMBOYANA”, núm. 180 (novembre de 1970).