La festa de Sant Antoni Abat (article de 1956)

ANECDOTARI PINTORESC DE LA VILA. LA FESTA DE SANT ANTONI ABAT

     La festa de Sant Antoni Abat sempre s'ha celebrat en la nostra vila amb gran magnificència, fins al punt d'absorbir tota la festa dels pagesos que antigament era patrimoni de la diada de Sant Nin i Sant Non, co-patrons de Sant Boi i a més dels hortolans del Pla del Llobregat. No seria ja hora de restablir aquesta festivitat, que no és res més que la nostra segona festa major?

     En els meus temps d'infant, el Sant Antoni dels "Burros", com es diu vulgarment, es celebrava amb major esplendor, car la pugna entre els del "Jardí" i del "Local" estimulava a les comissions de festes llurs, i en elles es dirimia la supremacia santboiana per l'organització de festejos. Era una lluita aferrissada que començava quan tot just ningú encara podia atinar que ja es poguessin iniciar els treballs per la major esplendidesa d'aquesta festa.

     Enrieu-se'n de la diplomàcia mundial d'avui de "teló i reteló". Eren aquestes unes accions secretes que es valien de tota influència o sol·licitud primordial per poder celebrar l'Ofici Solemne. Anys hi hagué que davant les exigències irreductibles dels dos bàndols es celebraren amb tota pompa, dos oficis, un en l'església parroquial i l'altre en la del Convent. Recordo que durant la benedicció, que els participants de les dues societats, que ho feien separadament, la gent contaven, amb l'interès de l'usurer amb les seves unces, els carruatges i cavalleries que hi prenien part, i era com una gran victòria si en la entitat preferida n'hi haguessin concorregut més. I quan segurament encara no devien existir aquestes dues entitats tampoc tot eren flors i violes.

     En Alvar Marieges m'havia explicat, entre tantes coses del seu temps, que en un ball de cal "Ninyo" va armar-se'n també una de molt bona. En el moment de tocar-se la toia i en el subhastar hi hagué segurament alguna confusió. I el vell Tofolet, que aleshores devia ésser jove, s'enfurismà de tal guisa que per a apaivagar-lo tingué d'acudir-hi l'autoritat, segurament el Morales, l'empleat d'aquells temps idíl·lics que ell sol era tota la "plantilla" del nostre avui Magnífic Ajuntament. Arribant ell a la sala, tot seguit va voler posar-hi ordre i encarant-se amb el Tofolet, que aquell dia anava mudat com si hagués fet la primera comunió, diferent dels altres dies de treball que lluïa la seva tradicional brusa blava i barretina vermella, li digué: "Home, un xic de serenitat. Voleu callar?" Més el Tofolet, amb aquella energia peculiar de la milícia que ell havia aprés en la campanya del Nord en la darrera guerra carlista, li contestà: "No vull". "Veiem doncs si us tindré d'arrestar", murmurà empipat l'agutzil. Més ell li replicà: "Romansos". I el Morales, ofès, va cridar: "És que jo soc l'autoritat". I el Tofolet, desafiant-lo i segur de sí mateix, sentencià: "El que tú no ets 'na'". Un gran avalot va reproduir-se dins la petita sala de cal "Ninyo". Més un d'ells va tenir la sublim inspiració de manar que els músics toquessin. I aleshores com un gran miracle de Sant Antoni Abat o bé realitzant-se el gran somni del vell pensador grec, que pretenia amb el poder persuasiu i infal·lible de la música canviar la faç del món fent-lo més bo, el cant del pentagrama guanyà. Tot es calmà, fins al punt que a l'acabar-se el darrer ball de nit, en els ulls de tots els assistents ja els hi lluïa el desig d'espera del Sant Antoni de l'any següent.

ARCADI MESTRES PALÓS

 

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 2, gener de 1956).