LA RIUADA DE SANT ANTONI
Després de moltes pluges de l'any anterior, començà l'any 1897, amb aiguats generals a Catalunya, quasi contínuament. Això feu, que els primers dies del mes de gener, torrents, rieres i rius, tots anaven plens. El 15 i 16, les pluges augmentaren d'aital manera, que el riu començà a sobreeixir amb tanta fúria, que en poques hores quedaren coberts d'aigua els plans del baix Llobregat. De Castelldefels, fins a la muntanya de Montjuïc, tots els camps i pobles quedaren inundats.
Els que presenciarem aquell terrible dia 16, per més que volguéssim explicar detalladament tot el que passava, ens veuríem impotents. Quan l'aigua començà entrar a Sant Boi, ja feia estona que es sentien les campanes dels pobles veïns tocant a Sometent. Les cases de pagès, de fora dels pobles, tiraven tirs demanant auxili. Les parets de tanca de les cases de la part baixa de la Vila, s'ensorraven amb l'empenta de l'aigua. Els gossos lladraven contínuament. L'aviram i conills dels galliners, sucumbien en l'aigua. Grinyols de tocinos barrejats amb crits histèrics de persones de totes edats i sexes feien enternir els sentiments més adormits. Els tocinos, cabres, bens i aviram que fou possible salvar, foren col·locats a dalt dels pisos, dintre el dormitori de les persones. Els cavalls i vaques, en els llocs baixos que semblaven més segurs. Els sacs de gra o farina, també amb penes i treballs, foren pujats als pisos.
Per allà les cinc hores de la tarda, al començar-se a fer fosc, al veure els veïns que a la Rambla ja hi havia un metre d'aigua, que al carrer Nou dos metres i que els carrers de Sant Baldiri, Progrés, Borrell, O'Donnell i Major, oscil·laven entre un i dos metres, començaren a provar de sortir de les cases per temor del que pogués passar, ja que les pluges no minvaven, ni el riu tampoc. Es veia la gent per les teulades, provant si d'una casa a l'altre trobaven alguna sortida; cosa difícil, ja que les diferències d'altures i vados malograven aquells heroics intents. Quan ja feia dues hores o tres que les aigües s'havien ficat dintre les cases, començaren a caure envans i primers trams d'escales. Això, en cada casa que passava motivava uns xiscles i crits de dones i criatures que feia tremolar. El gran fou quan va sentir-se el terrabastall de les quatre primeres cases que s'ensorraren en el carrer de Borrell, cap a la part del carrer Progrés, ens semblava veure la fi del món.
Els homes bé prou procuraven fer el cor fort donant ànims a les dones i criatures, però se’ls veia tant que ells també tenien por, que encara feien entristir més. Eren moltes les persones, que resant, demanaven auxili a Déu. Després de caure les cases del carrer Borrell, en caigueren quatre més al carrer Nou, i seguidament quatre més a la part baixa del carrer de Sant Baldiri. Entre aquestes últimes hi havia una casa de pagès, bastant gran, nomenada "Can Flocant". Aquestes últimes cases caigueren a la una de la matinada del dia 17, dia de Sant Antoni.
En aquesta hora que hem mencionat anteriorment, va parar de ploure, començant-se a veure algunes estrelles. Això feu obrir un raig d'esperança, fent eixugar les llàgrimes d'una pila de mils persones que aquella nit tràgica, havia mantingut vetllant amb el cor oprimit.
Per allà les set del matí del dia 17, les aigües començaren a decréixer poc a poc. Allà a les nou hores, va sortir el sol, que feia dies que no l'havíem vist. A la una de la tarda, començàrem a veure el bombat del centre de la Rambla, encara que tot ple de llot, fustes, calaixos, aviram morta, cadires i altres utensilis dels baixos de les cases.
En els carrers més fondos que la Rambla, uns grups d'homes de la part alta de la Vila, havien format unes barques, amb botes de les que s'usen per a portar letrina, per a treure les persones dels pisos, baixant-les pels balcons i finestres, amb escales de collir fruita i traslladar-les a les cases on no havia arribat la riuada.
La Plaça de l'Església, estava abarrotada de gent, desitjosa de contemplar des d'aquella altura, el panorama tràgic que oferia el pla del Llobregat. Eren les tres de la tarda del dia 17 i el riu en alguns punts, encara pujava per damunt dels camps. Amb tot, ja poguérem veure que el pont del riu, de la carretera que va a Barcelona, que era de fusta, l'aigua se l'havia emportat. Totes les cases de pagès d'aquelles marines, semblava que flotessin al mig d'un gran llac d'aigua. Els arbres dels camps, estaven tots ajeguts, confonent-se entre piles de runes.
Malgrat escaure's aquell dia 17, en diumenge, i festivitat de Sant Antoni Abat, ningú, ni a l'església, pensava que fos festa. Tothom, qui més qui menys, es sentia afectat per les pèrdues ocasionades per aquella tràgica riuada. Encara que, per fortuna, a Sant Boi no hi hagueren desgràcies personals, les pèrdues eren incalculables, doncs, a més de mobles, aviram, parts i molts altres desperfectes que havien sofert les cases dels barris baixos, els camps quedaren plens de llot, sorres, canyes i brosses dolentes de totes menes, amb les corresponents pèrdues per tots els sembrats i una gran part dels arbres. Carreteres, terraplens, regadores i el canal, estaven rebentats per varis punts, deixant unes basses que semblaven llacs. Cal també remarcar el problema que tenien de resoldre els habitants de les cases afectades pel riu, doncs, a més d'estar plenes de llot, moltes cuines, escales, parets i envans, estaven ensorrats, impedint, de moment, poder-les habitar.
A mida que el riu, poc a poc, anava minvant el cabal d'aigua el problema més gran fou el transport personal i de gèneres a Barcelona, doncs, no tenien altra remei que anar a voltar per Molins de Rei i com que les carreteres llavors estaven en pèssim estat i no hi havia altra tracció que tartanes, carros i cotxes de quatre rodes moguts per mules o cavalls, això era un trastorn que sofríem tots els santboians.
Més tard l'Ajuntament de la Vila decidí posar una barca per passar el riu, solament per les persones, evitant d'aquesta manera, les molèsties de voltar per Molins de Rei. El posar la dita barca va reportar uns treballs molt difícils, doncs no es trobava la manera de passar, d'una part a l'altre del riu, el cable que tenia de sostenir-la.
Es feren mil provatures i l'única que va donar resultat fou l'heroisme d'un home que li deien el Cruz, que es va lligar un cordill a la corretja del cos i nedant, vestit solament amb "tapa-rabos" i amb l'aigua tan freda, logrà travessar el riu, anant a parar uns dos-cents metres més avall de l'indret de sortida. No podeu imaginar-vos l'esforç que aquell home feu per a dominar l'aigua amb la tibantor del cordill a causa de la corrent. Després s'anaren canviant de cordills a cordes fins deixar ben fermat un cable de ferro que fou el que sostenia la barca mitjançant un tirant de la barca amb dues rutlles al cap que eren les que corrien pel cable.
Al cap de pocs dies que la barca funcionava, caigué a l'aigua un dels barquers nomenat "El Cadiraire", desapareixent per sempre.
I acabarem així els nostres records de la riuada de Sant Antoni, per a no cansar més als nostres lectors, passant per alt molts detalls de la gran riuada.
JOAN BADOSA BRIQUETS
Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 28, març de 1958).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada