LA FÀBRICA GÜELL (article de 1974)

     La fàbrica Güell ha plegat. Infinitat de famílies santboianes, durant més de tres quarts de segle, havien trobat en ella treball i pa.

     Donant per motiu la concentració d’indústries, perquè amb l’acumulació i modernització de l’utillatge pogués augmentar la producció i competir amb qui sigui necessari, s’han traslladat les activitats del prestigiós establiment als voltants de la ciutat de Manresa.

     Alguns dels obrers han seguit el desplaçament. Molts s’han quedat, mitjançant indemnitzacions, més o menys discretes ... Possiblement durin temps els conflictes derivats de l’habitació de les casetes de la Colònia Güell, annexes al treball de la fàbrica, o dels impostos municipals de Santa Coloma i altres coses que deuran anar sortint.

     En obrir, en 1890, el geni emprenedor d’Eusebi Güell, que sabia escollir els seus col·laboradors, amb el Sr. Ferran Alsina de Director, la gran edificació industrial, obrí una perspectiva de treball a les poblacions de la vorera dreta del Llobregat, Sant Vicenç, Santa Coloma i Sant Boi.

     El patrici barceloní havia adquirit les hisendes de Can Soler i Can Julià, el nom de les quals havia sonat tant en les lluites polítiques i socials catalanes del segle XVII. I, al peu de la carretera del canal, bastí les grans naus industrials on havia d’encabir-se la que aleshores era considerada com la més moderna maquinària tèxtil que es coneixia.

     De Santa Coloma no cal dir que hi acudí força personal que costà molt ajustar a la disciplina del treball. Com que tots procedien de famílies pageses, si tenien de collir raïms, ametlles o pomes, feien uns dies de festa. Pagant una mica més de jornal als que no fallaven cap dia durant l’any, s’anaren corregint per si soles aquestes anomalies.

     De Sant Vicenç venia també un nombrós contingent de treballadors que sofria molts retards per la manca de pont a la Riera de Torrelles, quan aquesta venia crescuda, fins que a l’any 1903 la casa Güell construí un pont penjat exprés, del que poden veure’s encara avui els estreps que sostenien els cables.

     A Sant Boi hi havia un nombrós grup de treballadors que feien anar els telers casolans, i, d’un a un, es presentaren tots a la fàbrica nova que els assegurava treball fix.

     Molts homes, jornalers del camp que anaven a la colla, depenent dels alts i baixos de la feina, i altres que es dedicaven a ocupacions també insegures, nodriren les files dels “fabricants”. En general el pagès era refractari als treballs a cobert i entre parets i a alguns no els provava.

     També hi concorregué una multitud de dones, encara que costés molt arrencar-les de la llar i de l’empara de les parets familiars, i malgrat una veritable campanya de difamació contra un treball, bescantat amb raó o sense raó, i al que s’havien de presentar a primeres hores del matí i plegar igualment, gran part de l’any, ja de nit.

     Era llarga la jornada de treball i comportava, naturalment, les interrupcions del menjar quotidià.

     El dinar se l’enduien alguns ja al matí. Però, al migdia, una corrua de dones o nois, amb el cistell al braç, anaven a “dur el dinar”, per la vora del canal o de la carretera, cercant el sol o l’ombra segons fos hivern o estiu. El duien, pels seus familiars només, la majoria; i altres pels familiars també i, al mateix temps, per tots els que podien resoldre aquest servei, cobrant un modest estipendi que no crec que arribés a una pesseta setmanals.

     I una altra corrua, a mig matí i a mitja tarda, es formava també, de dones que duien els infants perquè les seves mares que treballaven poguessin alletar-los, privades de complir els deures materns a la pròpia llar.

     Sense “ràdios” ni televisions i amb escasíssims diaris, la transmissió de notícies en aquell temps era exclusivament verbal i pel camí i a les hores de descans circulava tota mena de noves, amb una profusió increïble i amb una veracitat que deixava quelcom que desitjar, i que, alguns cops, abarcava fets que encara havien de succeir.

     Durant molts anys la repercussió més gran de les coses santboianes s’escaigué a la fàbrica més que a les barberies i tavernes de la població. El bon sentit del llegidor es farà càrrec que moltes de les coses relatades no corresponen als darrers anys.

     Un món especial, ple de jerarquies, s’havia creat allà. El Director, amb els administradors del despatx, constituïen un estament superior. Seguien els quatre majordoms o subdirectors, encarregats, contramestres, capseres, i després manyans, fusters i paletes, els del tint, els filadors, el personal dels telers, femení la majoria, els que engegaven els batans, els dels carros del transport, els vigilants de nit ...

     Els velluts i panes de can Güell gaudiren de bona fama i tenien un fort volum comercial. Els grans carros anaven contínuament a Barcelona portant peces i peces que representaven un augment de benestar en el Sant Boi, no gaire ric d’abundors d’aquell temps.

     Ja fa bastants anys la propietat passà dels Güell a la casa Bertrand i Serra.

     Si l’aturada de les activitats de la fàbrica s’hagués escaigut en els primers quaranta o cinquanta anys de funcionament, hauria esdevingut una veritable catàstrofe per Sant Boi, que tenia tres puntals en la seva economia: el treball del camp, el ram de la construcció i la fàbrica Güel. La casa Dubler, que donà també un gran impuls a la creixença de la vila, començà les seves activitats trenta anys més tard.

     Avui les zones industrials plenes de novells obradors, la gran puixança de Barcelona i la vitalitat en tots els aspectes de la nostra vila, que ha fet comparèixer, cercant treball i benestar, veritables multituds provinents del sud d’Espanya, fan que la fallida de la més veterana indústria de la contrada passi, no desapercebuda, però si reduït a límits ben modests el contratemps de la seva desaparició.

     Una població novella s’anà creant al voltant de la fàbrica, la Colònia Güell, una munió de casetes amb petit jardí al davant, que donava un especial encís als carrers, pulcra i quieta, recolzada a una frondosa pineda ... Uns quants edificis, que destaquen del grup esmentat, eren deguts al genial arquitecte Antoni Gaudí, gran amic del patrici Eusebi Güell, per compte del qual construí, entre altres, la casa que avui és Museu del Teatre a Barcelona, el Parc Güell, i, potser superant totes les seves demés ores, l’església en plena pineda, que malgrat tenir construït poc més que la cripta, és avui encara, orgull dels seus habitants.

     Com quedarà aquesta població en paralitzar-se la fàbrica?

     Equidistant de Santa Coloma i de Sant Boi, encara que pertanyent a aquella oficialment, per un conjunt de circumstàncies, s’ha girat més aviat de cara a la nostra vila. Mai com un apèndix, menys com un suburbi i sempre conservant la seva personalitat pròpia, tan interessant i tan viva, que ha superat més d’una vegada les activitats culturals nostres.

     Tot era quietud els dies feiners. Algunes dones, infants cap a les escoles ... Tot canviava a les nits, i el dissabte a la tarda, perquè en el treball es feia la setmana anglesa. Hi havia una Cooperativa de consum que podria haver servit de model a moltes institucions actuals semblants, administrada pels mateixos obrers, amb fons de reserva. Una germandat, La Familiar, funcionava per ajuda i assistència de malalts.

     Existien importants escoles: la femenina, regida per Germanes Carmelites, i la de nois, que tingué boníssims professors que arribaren a preparar els seus alumnes per entrar directament a la Universitat. Els exàmens públics constituïen veritables esdeveniments.

     En totes aquestes coses seria imperdonable no fer constar que havien col·laborat, noble i activament, primer els Srs. Güell i després la casa Bertrand i Serra.

     El diumenge i les diades, la gent arreu vibrava per totes les manifestacions culturals i artístiques ... Representacions teatrals, esport, conferències (en un dels cicles feu la seva primera conferència pública l’actual ministre d’Educació i Ciència, Cruz Martínez Esteruelas). Exposicions de dibuix i pintura, concerts ... Deixà, en tots els que tingueren la sort de sentir-lo, el més gran record aquell Orfeó Infantil de l’escola d’en Josep Baiget, que havia triomfat a Barcelona i altres llocs, i que ennoblia les festes de Pasqua i tantes altres, a la colònia i als contorns.

     Són igualment dignes de recordar les publicacions L’ESTEL, abans de la guerra, i LABOR després, esforç meritíssim en població de reduït nombre d’habitants. Havien florit vocacions religioses, arribat a terme estudis superiors ... Un planter de jovent, ple de nobles ambicions, ha sorgit d’aquella vida aparentment quieta.

     No sabríem deixar d’esmentar un acte d’abnegació a començament de segle, quan un jove caigué a les calderes bullentes de la fàbrica i calgué renovar tota la pell, a petits trossos, que permeteren que els fos arrencada i donaren els seus companys i l’amo i el clergue, en gest de germania que ennobleix i dignifica tota una població.

     Potser el centre de les activitats de la Colònia ha estat l’Ateneu Unió, societat recreativa, amb les seves seccions: Coral La Maquinista, escacs, caçadors, teatre, etc. i que havia ajudat a extirpar l’analfabetisme organitzant classes nocturnes per adults.

     El que signa té el convenciment que, superant la contrarietat laboral el moment, no decaurà en cap aspecte la vida i la creixença de la Colònia Güell. El seu magnífic emplaçament, la forta personalitat col·lectiva que ha resistit tantes proves i ha acollit tan brillants realitzacions, són la millor garantia.

Carles Martí i Vilà

Cronista de la Vila

NOTA EDITORIAL: Publicat a “Vida Samboyana” (número 219, febrer de 1974).