La rosa dels vents de la pagesia i dels pastors, que ara quasi han desaparegut del nostre terme i que, quan s’hi ha, són tots forasters, està formada per la tramuntana, el vent que no sovinteja gaire i que travessant les serralades del Pirineu, porta els freds sanitosos i aquells dies clars i assoleiats de l’hivern.
El seu oponent és el vent de migjorn que alena amb calorosa humitat i produeix grans pluges. Car aquell, no és gaire freqüent.
Més ho és el llevant que fa degotar les gruixudes parets de tàpia de la part antiga de la vila i porta les grans boixades i la pluja de ruixats intermitents, que produeix grans aiguats i inundacions cap a la banda de València, però no aquí.
Enfront d’ell hi ha el ponent, vent poc agradable, que, a l’estiu sembla sortir a voltes de la boca d’un forn i llampa les mongeteres, fent perdre el seu verd brillant per adquirir una vegetació groguenca i encartronada i que afecta algunes vegades, amb iguals danys, de brots més tendres o tot el creixent dels arbres fruiters.
Entre els vents de tramuntana i de llevant apareix el Provença, fred com el primer i humit com el segon que ha congriat i fet baixar en hores adverses, de la bandada de la muntanya de Santa Creu fortíssims temporals de pedra, el més temut enemic de les collites de fruita. Les pedregades, però, també venen, a voltes, del cantó de ponent.
Al bell mig del llevant i del migjorn té de comptar-se el cap de riu, tan plujós com el primer, que agombola grosses boirades que segueixen tota la conca del vell Rubricatus i produeixen aquelles temibles inundacions que abriguen alguns cops tot el Pla del Llobregat. El llit del riu, des de Martorell fins a mar, generalment engoleix tanta aigua com pugui venir de qualsevol dels seus braços principals, el Cardoner, l’Anoia o el propi Llobregat. Es quan s’ajunten les tres riuades que es produeixen les grans catàstrofes, originades gairebé sempre pel vent de cap de riu. Molts cops aquest, quan ja ha produït el mal, cessa en la seva comesa. Si persisteix encara, quan arriba el gros de l’aigua a mar, agreuja fortament la situació, perquè el vent produeix una gran agitació i corrents contràries que pertorben i s’oposen a la desembocadura de l’aigua. Déu sap la importància que aquest fet haurà tingut, a través dels segles, en la formació del delta.
El ponent i el migjorn emmarquen el sector d’on ve el llebeig (llibeig en llavis de la gent de la terra). És el vent de quaresma que fecunda les flors; i la marinada tan deliciosa en els dies estivals que atenua l’hora més calorosa, a mig matí, quan l’humitat i la frescor de la nit són esvaïdes i el sol imposa la seva xafogor. De quarts de deu a quarts d’onze de l’hora solar acostuma arribar i porta una sensació d’alleujament pels treballadors del camp.
A la plana de marina és l’amic dels batedors, sens l’ajut del qual no haurien pogut portar a terme la seva tasca, quan les màquines de batre i de ventar no simplificaven el dur treball necessari per a obtenir el nostre pa de cada dia.
No sempre arriben coses bones del llebeig. Els grans aiguats de Sant Ramon, de tràgica recordança a la vila, es congriaren per aquella bandada.
I, entre els de ponent i tramuntana apunta el segarrenc, vent que agafa el nom de la contrada que ha travessat, la Segarra. Ni tan càlid i temible com el primer ni tan fred com la tramuntana, participa alternativament de les característiques de tots dos. Quan a les darreries de gener es presenta violentament, despullant les darreres fulles dels frondosos canyars de torrents i vores de riu, la gent el nomena el pelacanyes.
I entre aquest i la tramuntana encara es troba el del forat del riu que participa de les inclemències pirenenques i que al seguir el curs del Llobregat produeix aquell fred humit que s’entra fins al moll dels óssos i que es fa sentir més que en altres contrades on són més baixes les temperatures. Més constant que la tramuntana, és el veritable forjador de l’hivern al Pla del Llobregat.
Els vents intermedis no han trobat lloc en la nomenclatura popular. Si algú és tan primmirat que els vol precisar, resol el problema entrescant-los i us dirà: és un Provença entrescat de llevant ...
Aquesta era la rosa dels vents de la pagesia i dels vells pastors santboians.
CARLES MARTÍ I VILÀ
Cronista de la Vila
NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 23, octubre de 1957).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada