Avui, que comença la Festa Major 2013, és un bon moment per rescatar un article de Carles Martí i Vilà (1898-1987) dedicat a les
FESTES MAJORS ANTIGUES
Antigament les dificultats de desplaçar-se feien que noces i bateigs, fires i festes s'aprofitessin per a portar a cap veritables mobilitzacions familiars. A peu per les dreceres, utilitzant rudimentaris mitjans de locomoció, en carretes o a llom del bestiar mular o del humils ases que ajudaven als pagesos en el conreu de la terra, s'aplegaven dels pobles més o menys veïns.
Aleshores es canviaven noves dels parents apartats, es feien tractes de tota mena d'afers, de grans, de terres, de bestiar. Es planejaven casaments i capítols i sobretot s'esbravaven en dinades i festes, produint-se a voltes veritables disbauxes que es traduïen en endeutaments i despeses que les havien de posar a frec de la ruïna.
Forts i ben generals devien ésser a Catalunya aquests excessos en el segle XV. En bell article radiat del Sr. Duran i Sanpere, de les festes majors (1) comentava una disposició del rei Ferran, el Catòlic, intentant posar-hi aturador i arribant a fixar el que es podia gastar a cada casa per aquelles diades. Molta importància donava a la qüestió, quan, durant els preliminars de las operacions de guerra que havien de portar a terme la conquesta de Granada, el mes de juliol de 1487 dictava, des de la ciutat de Màlaga, la lletra reial que volia posar remei al desori que feia trontollar les cases, especialment les de pagès i masies. De la redacció del document es desprèn que es volia limitar preferentment el dispendi major, el de la taula. No creiem que la vila de Sant Boi s'escapés a aquestes costums de tot arreu.
Un incident d'ordre local ens dona a conèixer alguns dels divertiments més populars en les festes dels nostres passats.(2) Fou en l'any 1649, quan el rei de Franca s'havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets, sobretot concedint-los els bens dels que lluitaven contra la seva dominació.
El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué las festes de la vila, no precisament la major sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senen. Els jurats i altres representants de la població aixecaren acta de protesta i en ella nomenen els espais seculars en els quals s'havia materialitzat la prohibició.
Eren primerament les danses, els balls de plaça, tan importants, especialment els que es celebraven a l'acabament dels oficis religiosos. Mai havem sabut veure la intervenció o preferències que macips i obrers, prohoms i abanderats, administradores i promeresses de las confraries de l'església tenien en els balls de plaça, però indubtablement d'alguna prerrogativa disfrutaven perquè les gaudien a tot arreu. Només sabem que les darreres feien capta per la vila proveïdes d’almorratxes de cristall i ruixaven amb aiguarrós els qui feien donatius a las bacines, ornades amb una petita imatge de plata del patró del respectiu altar.
En el ban o crida no es deia res de las fires de Sant Baldiri, potser perquè rendien bons emoluments als senyors de l'alou del castell, però és de creure que donada la inseguretat i misèria que s'havien apoderat del país, no tindrien aleshores la importància que assoliren antigament. No es prohibien sols les danses, tampoc es permeté fer cossos. El cos era una mostra de las manifestacions esportives d'aquell temps, unes curses a peu que, fins fa relativament pocs anys, havien tingut gran ambient a la vila. Consistien generalment en donar diverses voltes a un circuit de carrers o bé de camins no massa allunyats de les poblacions i es celebraven a tot el Pla.
Durant el segle passat era popular encara aquesta costum i gaudien de cert renom els corredors locals Gabriel Andreu i Baldiri Bosch. Aquest darrer prengué part en molts cossos amb brillant resultats, al Prat i a Molins de Rei entre altres llocs.
Es contaven d'ell nombroses anècdotes, una molt especial i que segurament no seria possible entre els esportistes actuals. Per un amic fou advertit formalment que estigués ben previngut, ja que hi havia la intenció d'embruixar-lo, perquè no continués acaparant tots els moltons i oques que es donaven com a premi en aquelles competicions. Afortunadament, trencant les temences que envaïen ja al campió, li entregà una certa pedra, que era tan valuós talismà, que faria infructuosos les maniobres del seus enemics només que portant-la a la butxaca.
Eren aferrissades les lluites en el cos, però procedint amb una noblesa que potser no existiria avui, moltes vegades a l'acabament de la cursa, es menjaven vençuts i vencedors, en franca companyonia, els saborosos premis tan durament disputats abans.
A mes de les curses a peu se'n celebraven a la nostra vila de cavalls, de les quals es conserva un bell quadre al castell de Samalús, procedent de la tan magnífica com oblidada casa pairal de Can Puig, del carrer Major de Sant Boi. Possiblement apassionaven també fort a la gent perquè hi havien moltes eugues de cria a tota la plana de marina. Potser per celebrar-se fora de la jurisdicció de l'alou no es parla en l’esmentada crida dels jocs de la pilota.
El cos i el joc de la pilota devien ésser els que motivaven les queixes dels Visitadors del Bisbat, incitant ais jurats que prohibissin la seva celebració durant les hores dels divinals oficis. El lloch ahont los fadrins de Sant Boy juguen a pilota o a raqueta que crida tant l'atenció del Baró de Maldà en la seva visita a la nostra població, estigué situat fins al segle passat en l’actual carrer del general Sanjurjo, entre el de Viladecans i el començament del Nou de Madoz. Es tradició que celebraven competicions amb els pobles veïns en diades senyalades.
De l’apassionament que s'hi posava en dona un tast el mateix Rafel d'Amat, l’esmentat baró, quan parlant del joc, ens diu: hi juguen los fadrins d'Esplugues ... fent-s'hi a cops de pala tras de la pilota y dale a la pilota anant mig a tomballons, que és platxeria a hom veure com hi suen i com si fatiguen ... A la veïna població d'El Prat, també es practicava aquest joc (3).
A mes de les danses i el cos, la prohibició en concretava també en fer passades ab jutglaria.
En què consistien aquestes passades de joglaria? En jocs de mans? En jocs de circ per carrers i places? En cantades d'aires populars o satírics? En passades de ball esbojarrat, acompanyant del sac i tamborino, del flabiol o algun altre instrument típic del país? En curts entremeses teatrals, d'aire religiós ò còmic, dintre algun pati o plaça? En una mica de totes o varies d'aquestes coses? Probablement eren una cercavila per atreure la gent a les festes. Las declaracions d'uns testimonis d'un fet, escaigut probablement a començaments del segle XVII, parlen vagament d'anar a veure una comèdia a Sant Feliu.
Els jocs de riffa i els de grescha que no es permetien anteriorment al pont de Sant Boi, devien caure com l'anell al dit en les diades de festa major. I els altres que motivaven apostes, de daus o de naips, devien també tenir la seva importància i motivaven desplaçaments, des dels pobles veïns del jugadors. No es posaven traves per a la seva celebració ja que estaven autoritzats sols en taulells o llocs expressos que devien contribuir o dependre del senyor.
En la lletra de Ferran el Catòlic es queixava de les bregues i homicidis que seguien a les festes. El 21 de maig de 1602 fou mort a la plaça de l'Alou un bastaix de Barcelona. El mataren per afers de joc o por qüestions derivades de vendes a les fires? (4).
Potser la més agradable de les poques notes concretes que ens arriben de les nostres festes antigues, correspon a l'any 1844, en el que s'anunciava al veterà «Diari de Barcelona» que, durant les ballades que es celebrarien després dels solemnials oficis, es posaria a la venda un llibre de la «Vida de Sant Baldiri», edició expressa santboiana feta per En Baldiri Castells, de can Castellets, pare de l'il·lustre germandat Castells i Comas.
Era la traducció d'una obra escrita en francès pel canonge Mathon de la ciutat de Nimes, on conquerí les palmes del martiri el nostre Sant Patró. Fou passat al català per mossèn Josep Puig, beneficiat del Pi, i constava de 500 exemplars, tirats a l'impremta de Valentí Torres, a la Rambla dels Estudis, a més de nombroses estampes (5).
D'aquest llibre en coneixem dos exemplars. Un que posà en nostres mans mossèn Salvador Balletbó, actual rector de Sant Joan Despí, per a entregar a la Biblioteca Popular de la qual, per atzarosos camins, passà a la de Barcelona del carrer del Carme. L'altre, por gentilesa de la senyora Maria Noé, vídua de Pinyol, està en poder d'En Jaume Canalias i Vilà.
Si algun més d'aquests llibres anés a les mans d'algun amic i no tingués especial interès en conservar-lo, li agrairíem que, directament o per mitjà del que signa, el fes arribar a la Biblioteca Popular, en els prestatges de la qual estem segurs de que hi trobaria lloc d'honor.
CARLES MARTÍ VILÀ
Cronista de la Vila
(1) Butlletí de Divulgació històrica. Barcelona. Treball radiat el 16 de juny de 1951. Rubricata. Rubí. Nº 77, 29 juny 1952.
(2) Arxiu Parroquial de Sant Boi. Manual 23, en 8é, folis 270 v. al 272.
(3) El juego de la pelota. Jaime Codina. Revista Prat, nº 170, 16 abril 1957.
(4) A. Parroquial de S. B. Llibre d'Òbits.
(5) Recopilación ... varios vecinos de San Baudilio Llobregat. Barcelona. Imprenta Catalana de Joaquín Bosch. Plaza del Oli nº 4.1845. Follet. 16 pàgs. Col·lecció de
l'autor.
* * *
NOTA EDITORIAL: Publicat a la revista “VIDA SAMBOYANA”, número 18, maig de 1957, pàgines 9 i 10. S’han corregit i normalitzat algunes paraules per tal de facilitar la comprensió del conjunt del text [Carles Serret i Bernús, historiador, responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat, maig de 2013].
