Informacions i agenda (setmana 48, 28 de novembre de 2013)

 

MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

INFORMACIONS:

AL BLOC:

FA CENT ANYS: 1913-2013 – Cent anys de la Rambla Rafael Casanova. Sabeu com ho va commemorar Sant Boi, el 30 de novembre de 1913?. Us ho expliquem amb tot luxe de detalls …

* * *

AGENDA:

JA CONEIXEU A EN ROC BENVIURE?

Amigues, amics ... aquest diumenge, 1 de desembre, una nova cita al "CENTRE D'INTERPRETACIÓ MEDIEVAL TORRE DE BENVIURE".

2013-12 Roc Benviure
En "ROC BENVIURE", el nostre guerrer - vigilant, us espera per explicar-vos "mil-i-una cosa" del Sant Boi, i del Baix Llobregat, de fa 1000 anys ...

* * *

COMENCEM LES ACTIVITATS COMMEMORATIVES

DEL TRICENTENARI 1714-2014

El proper dijous 5 de desembre, i a les 19 hores, inaugurem una nova exposició, de producció pròpia, que ens acostarà al segle XVIII des de diversos àmbits (política, economia, societat, tècnica, urbanisme, …). Com bé sabeu, el nostre Museu, està allotjat a la casa pairal de la família Bosch (l’actual Can Barraquer) i on va viure i morir Rafael Casanova i Comes, el darrer Conseller en Cap de la ciutat de Barcelona (1713-1714) i a qui tenim dedicada una exposició permanent que, al llarg d’un any, es veurà complementada per aquesta nova producció.

2013-12 Expo XVIII

* * *

El Museu participarà de forma activa, i com cada any, a la

FIRA DE LA PURÍSSIMA

que se celebrarà el cap de setmana vinent (6, 7 i 8 de desembre).

Consulteu activitats i horaris des del programa general.

* * *

Exposicions temporals:

DE NATURA MULIEBRI. La salut de la dona romana

Una nova producció pròpia del Museu de Sant Boi per tal d’endinsar-nos en l’època romana i descobrir com la funció de la dona estava gairebé centrada en la seva funció reproductora, i com pels pocs estudis anatòmics i algunes teories filosòfiques i mèdiques, es va transmetre una visió de la dona com ésser malaltís i feble, diferent de l’home.

Al Museu de Sant Boi - Termes Romanes

(Avinguda de Maria Girona – Carrer Hospital)

* * *

Serveis tècnics:

Carrer Hospital, 9 (Can Torrents). 08830 - Sant Boi de Llobregat

Telèfon: 936.351.200 (Museu, ext. 463 – Arxiu Històric, ext. 158)

museusantboi@gmail.com   -   ahmsbl@gmail.com

Serveis online:

WEB DEL MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT

WEB DE L’ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

BLOC: HISTÒRIA I PATRIMONI

CANAL YOUTUBE

També som presents a les Xarxes Socials

PÀGINA FACEBOOK DEL MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT

PÀGINA FACEBOOK DE L’ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE SANT BOI

Fa cent anys: 1913-2013 - CENT ANYS DE LA RAMBLA RAFAEL CASANOVA

     Rafael Casanova i Comes, darrer Conseller en Cap de l'antic consell barceloní (1713-1714), va viure a “Can Bosch” (avui Can Barraquer), del carrer del Pont, casa pairal de la família de la seva dona. Retirat des del 1737, va fixar la seva residència a la nostra vila on moriria tot començar el mes de maig de 1743. El dia 3 fou enterrat a la capella de la Pietat, de l'església parroquial de Sant Baldiri, lloc on encara reposen les seves restes i que va esdevenir, ara fa 100 anys, punt de celebració d'homenatges per part d’institucions, entitats i organitzacions polítiques i cíviques –de tot tipus- adscrites al moviment nacionalista català i per la ciutadania en general.

1912-Carreras

Descoberta

     L’estiu de 1912 havia aparegut l’obra "Estudis biogràfichs i crítichs de catalans ilustres ..." de Josep Rafael Carreras i Bulbena (1860-1931) i que fou, en sentit estricte, el primer treball biogràfic sobre la figura de Rafael Casanova i Comes. L'aparició de l'obra sembla va passar desapercebuda als ulls dels polítics locals. Va ser uns mesos més tard, al mes de febrer de 1913 quan es rebé, a l'Ajuntament de Sant Boi, una comunicació de la "Unió Nacionalista Radical", de Barcelona, tot anunciant:
     "la celebración de un "aplech" en esta villa el dia 9 del Corriente para honrar la memoria del conceller de Barcelona Rafael de Casanova, cuyo cadaver, segun se ha podido averiguar descansa en una tumba de la iglesia parroquial de esta villa, acordándose enterado con satisfaccion, y que asista a la misa que se celebrará para el eterno descanso del alma de aquel gran patricio, una comisión del Ayuntamiento"[i]
1913
     De les organitzacions nacionalistes locals, un cop recuperades de la sorpresa inicial, en sorgiren diverses iniciatives d'entre les que destaquem la petició que es féu de donar el nom de Rafael Casanova a un dels carrers o places més importants de la població:
     "Acordóse que quede sobre la mesa una instancia suscrita por varios vecinos de la población y forasteros solicitando se ponga el nombre de Rafael Casanovas a una calle ó Plaza de las más importantes de la villa."[ii]
     L'Ajuntament de Sant Boi, regit per la Lliga Regionalista, va discutir, i aprovar, el tema en la següent sessió ordinària:
     "Vista la instancia suscrita por varios vecinos y forasteros solicitando que se dé el nombre de Rafael de Casanova a alguna de las calles o Plaza más importantes de esta villa. El Ayuntamiento creyendo conveniente perpetuar la memoria en la misma de aquel insigne patricio defensor de los fueros de Cataluña cuyos restos descansan en una tumba de la Iglesia Parroquial, acuerda por unanimidad, que en adelante la Rambla de Maluquer se denomine de 'Rafael de Casanovas'".[iii]
047 [49-2205]
     A l'aprovació d'aquella proposta es produí una nova iniciativa popular, encapçalada novament pels membres de la UNR, que tot seguit va ser comunicada al consistori santboià, es tractava d'obrir:
     "una suscripción para construir una artística làpida con el nombre de Rafael de Casanova para ser colocada en la Rambla de esta villa, destinada a perpetuar la memoria del heroico defensor de Cataluña y comunicando los detalles para la ejecución del proyecto. En su vista el Ayuntamiento acuerda; 1º Haberse enterado con viva satisfacción de la iniciativa de la Unión Nacionalista Radical, cuyo acuerdo acepta integramente y con entusiasmo esta Corporación y 2º encabezar la suscripción con 50 pesetas sintiendo que la penuria de la Hacienda municipal no permite destinar mayor suma".[iv]



La Diada de Sant Andreu

     Afortunadament, la subscripció popular va ser un èxit i, poc després, va acordar-se celebrar la festa d'inauguracíó de la placa el següent 30 de novembre. Cal recordar que el 30 de novembre s'escau la celebració de la festa de Sant Andreu i que en aquesta diada era quan es verificava la renovació anual dels càrrecs polítics de l'antic consell barceloní:
     "Manifiesta la presidencia: que como no ignoran los señores Concejales la "Unió Nacionalista Radical de Barcelona, habia tomado la iniciativa de costear por medio de suscripción pública, una lápida monumental que a la vez que commemorase al insigne patricio D. Rafael de Casanova sirviese de rotulo a la Rambla de su nombre; que realizada con éxito la empresa estaba colocada ya la lápida en la fachada de la casa propiedad de D. Juan Dalmasso y se habia señalado el dia de hoy a las 11'30 para el solemne acto del descubrimiento de la misma y su entrega al Ayuntamiento; y que siendo la hora fijada proponía que el Ayuntamiento en Corporación asistiera a la ceremonia. Aceptada la proposición se organizó la Comitiva oficial compuesta de los señores del margen, de D. Matons, delegado del Exmo. Sr. Alcalde de Barcelona, del presidente de la citada asociación y de varios socios de la misma y de la agrupación catalanista de esta villa. Llegados a la mencionada casa tomó la palabra el Sr. Simó ofreciendo, en sentidas frases la lápida al Ayuntamiento. El Sr. Alcalde, despues de descorrer la cortina que la ocultaba, en medio de una estruendosa salva de aplausos, manifestó que la aceptaba en nombre del pueblo y daba las más expresivas gracias a todos los que han contribuido a este merecido homenaje. Concluyó el acto con un discurso pronunciado por el señor Matons, asociándose al mismo en nombre del Ayuntamiento de Barcelona."[v]
1913-11-30 Placa Rafael Casanova - 02
     D’aquell acte també se’n feu ressò el diari “La Vanguardia”, tot dedicant-li un extens article anònim, on ens dona tota mena de detalls sobre l’acte i les característiques físiques, autor i procedència dels elements emprats per a la confecció de les artístiques motllura i placa commemorativa.

EN SAN BAUDILIO DE LLOBREGAT
Homenaje á Rafel de Casanova

     La «Unió Nacionalista Radical» quiso honrar la memoria del insigne patricio Rafel de Casanova, haciendo un llamamiento á las entidades hermanas, á las corporaciones populares y en general á los admiradores de los grandes hombres de otros tiempos, respondieron todos al deseo de la entidad organizadora, y ayer ésta hizo entrega del homenaje colectivo al Conceller en cap, al magnífico Ayuntamiento de San Baudilio de Llobregat.
     Una lápida dé mármol encarnado, en la que se lee: «Rambla d'en Casanova», encuadrada en artistico marco de piedra de La Floresta, puro estilo Luis XIV, dará nombre al mejor paseo de aquella pintoresca población ribereña. En la parte superior del marco hay esta cifra: 1714, y en la inferior la del año actual: 1913. El marco pesa 980 kilos. La lápida es obra del arquitecto don José Simó, y ha sido construida en Reus.
     Para asistir al acto de la entrega asistieron de Barcelona numerosos excursionistas, á pie en su mayoría, y los restantes en el ferrocarril del Nordeste de España, de cuya estación partieron á las diez casi en punto. Durante el trayecto la gente joven entonó himnos patrióticos y diferentes canciones catalanas, amenizando así el viaje que, tal vez por falta de material, á pesar de ser corto, resultó incomodo, pues los pasajeros vieronse obligados á acomodarse dónde y cómo pudieron. Pasillos y plataformas iban atestadas; sin embargo, no se formuló la menor protesta.
     Al llegar el convoy á San Baudilio de Llobregat fueron recibidos los expedicionarios, entre los que se contaba el señor Matons, en representación del Ayuntamiento de Barcelona, por el alcalde de la referida población, Don Salvador Bou; el primer teniente, don Juan Busaña; el síndico don Emilio Forns, y el secretario, don Alfonso Font. En los andenes y fuera de las vallas de la estación había muchos vecinos, que allí acudieron para dar á los forasteros un cariñoso saludo de bienvenida.
     El señor Matons y los individuos de la comisión organizadora y otros representantes de entidades catalanistas, visitaron las Casas Consistoriales, y después recorrieron las calles de San Baudilio, esperando la hora señalada para el descubrimiento. Mientras tanto, los abanderados colocaban en los balcones y terrado de la casa que ostenta la lápida, que es la señalada con el número 1, propiedad de don Domingo Dalmasso, y hace frente á la plaza mercado, las enseñas de sus centros respectivos.
     Eran ellas las siguientes: «Associació Nacionalista de Calella», «Nets dels Almogavers», Grop «Vía Fora», «Associació Nacionalista Catalana», «Unió Nacionalista Radical», «Sang Nova», «Centre Nacionalista de Gracia», «Ateneu Obrer del III Districte», «Orfeó de Sans», «Centre Nacionalista República de Barcelona», «Esbart Catalá de Dançaires» y «Ateneu Llibertat del Districte IX».
     A las once y media el señor Simó y Bofarull por la entidad organizadora, dirigiéndose al numeroso público congregado frente á la casa referida, dio comienzo al discurso de entrega de la lápida.
     Todos conocéis, -dijo,- el origen de este homenaje; la lápida que ahora descubriremos es una afirmación para el día de mañana.
     En la lápida hay una fecha y un nombre; las primeras señalan un lapso de tiempo, dos siglos, de tristeza y de negación de nuestra historia; el nombre es un ejemplo vivo de fortaleza, un símbolo de virilidad, una muestra perenne del hombre civil.
     Casanova es el representante honrado del pueblo, que mancha su investidura, pero con la sangre de sus venas. Es un momento culminante de la conciencia nacional popular, el símbolo de la Cataluña de ayer, ejemplo para la de hoy, ideal para la del porvenir.
     Vosotros, vecinos de San Baudilio, con vuestra asistencia á este acto, con vuestra cooperación, demostráis la simpatía que os inspira este homenaje. Tened siempre presente el alto espíritu de patriotismo que hizo nuestro el nombre que ella ostenta.
     Dirigiéndose al alcalde, prosiguió: “Al ofreceros esta lápida, á vos, que representáis al pueblo, os digo que ella no solamente es histórica, sino que es la afirmación de la Cataluña que renace y revive á pesar del tiempo y de las contrariedades todas”.
     Contestó el alcalde: Acepto, y tirando de una cuerda hizo caer el lienzo que cubría la lápida. Al aparecer ésta resonó un fuerte aplauso, cantándose las estrofas d’els Segadors y se vitoreó á Cataluña. Desde el terrado y balconea de la casa cayeron sobre la multitud diferentes impresos alusivos á la fiesta, recogidos todos con avidez y cuidadosamente guardados.
     Don Salvador Bou, añadió: Acepto en nombre del pueblo y al hacerlo me complazco en dar las más expresivas gracias a cuantos han contribuido á esta obra.
     Se adelanta don Martín Matons. El Ayuntamiento de Barcelona que represento, dice, quiso cooperar á la obra iniciada por la Unión Nacionalista Radical para homenajear al que debería ser espejo de los representantes de aquella ciudad. ¡Ojalá que éstos se mirasen en las tradiciones de nuestros grandes hombres! ¡Benditos sean éstos, malhayan los que no les imitan!.
     El Ayuntamiento de Barcelona se honra tomando parte en fiesta de tan alto sabor patriótico.
     Tal vez vengan días de lucha; yo que voy ya para viejo: no podré llevar á cabo grandes empresas pero quiero un sitio en las filas.
     El señor Roig y Pruna cerró los discursos con el siguiente: Pueblo de San Baudilio, en nombre de todos los que hemos venido, en nombre de la corporación organizadora y de las diferentes entidades de Cataluña que han acudido á hacer afirmación del verbo catalanista, agradezco sinceramente la acogida que nos has dispensado.
     Es preciso que al pasar por delante de esta casa, vecinos de San Baudilio, tengáis un recuerdo para aquel hombre que por su patria derramó generosamente la sangre. Y tened presente que al honrar á Casanova no tributamos un homenaje personal sino que en aquel nombre comprendemos á cuantos en 1714 lucharon heroicamente por la libertad de Cataluña.
     Terminó el señor Roig dando un viva á Cataluña que fué unánimemente contestado y con esto dióse la fiesta por terminada. Eran las doce menos cuarto.
     Mientras se aguardaba la llegada del tren descendente, los que en él deseaban regresar á Barcelona dieron otra vuelta por la población; los que á pie habían venido, á pie volvieron á la ciudad condal, algunos con bandera, todos cantando animosos y alegres y procurando resguardarse del sol cuyos rigores eran impropios de la estación.
     Con algún retraso arrancó el tren con los expedicionarios. Las autoridades y vecindario que les habían, recibido á su llegada, fueron á despedirles, expresando su deseo de que menudeasen fiestas tan honrosas como la que acababa de efectuarse.
     El convoy arrancó antes de dar la locomotora el correspondiente silbido. Los jóvenes cantaron otra vez estrofas patrióticas y en un momento se llegó á la minúscula estación de la Riera de Magoria, donde se efectuó el desfile.[vi]
* * * *
     Vint-i-sis anys més tard, el mes d’agost de 1939, una Comissió Gestora provisional del municipi de Sant Boi, configurada a dit per les autoritats militars victorioses a la recentment acabada guerra civil, va prendre el següent acord:
     "de conformidad con la disposición segunda de la Orden del 13 de abril de 1938 se puede acordar la supresión de las denominacions actuales por constituir las mismas evidente agravio para los principios inspiradores del Movimiento Nacional, se acuerda por unanimidad sustituir los actuales nombres de las calles que a continuación se relacionan, por los mismos que tenían antes de la nefasta proclamación de la República (...). También y de conformidad con la disposición 3ª de la referida Orden y al efecto de satisfacer el deseo de todos los habitantes de esta Villa de honrar la memoria de hombres ilustres y perpetuar el nombre de nuestro invicto Caudillo; se acuerda por unanimidad reemplazar las actuales denominaciones de las calles y plazas que se relacionan, con los nombres siguientes:
     (...) La Rambla de Casanovas por Rambla del Caudillo (...)."[vii]
DSC_1557
     Va caldre esperar, 40 anys, perquè tornés a imposar-se la voluntat popular i Casanova pogués recuperar el seu lloc d’honor.


Carles Serret i Bernús
Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat
Sant Boi de Llobregat, novembre de 2013










[i] Llibres d'Actes Municipals, 2 de febrer de 1913 (AHMSBL).
[ii] Llibres d'Actes Municipals, 13 d'abril de 1913 (AHMSBL).
[iii] Llibres d'Actes Municipals, 20 d'abril de 1913 (AHMSBL).
[iv] Llibres d'Actes Municipals, 1 de juny de 1913 (AHMSBL).
[v] Llibres d'Actes Municipals, 30 de novembre de 1913 (AHMSBL).
[vi] La Vanguardia, dilluns 1 de desembre de 1913 (pàgina 5).
[vii] Llibres d'Actes Municipals. 15 d'agost de 1939 (AHMSBL).

SANT BOI (1700-1725): GUERRA I GUERRILLERS FINS AL TRACTAT DE VIENA

Text publicat a:

 

“HISTÒRIA DE SANT BOI DE LLOBREGAT”

De Maria-Lledó Barreda, Jordi Garcia i Carles Serret. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, 1993 (reeditat el 1994). Pàgines 166 a 184.

“Tot i el creixement econòmic que s'evidenciava des del darrer terç del segle XVII als territoris de l'antiga Corona d'Aragó, no hem de caure en l'error de creure que la situació fos igual per a tot el conjunt de l'Estat. A la major part dels territoris, els símptomes polítics i econòmics de decadència eren més que evidents. L'esforç bel·lic dels intents de consolidació de l'Imperi no eren paral·lels a la creació d'estructures polítiques i econòmiques fortes per al conjunt de la Península. Aquest desgavell intern s'incrementa per les pressions internacionals que seguiren la mort sense successió del rei Carles II.

Aquest, poc abans de morir, havia designat com a successor el pretendent francès, davant de l'oposició de les grans potències marítimes, la Gran Bretanya i les Províncies Unides, que no podien acceptar el control absolut de la casa de Borbó de la major part continental de l'Occident europeu.

Sense entrar en grans detalls d'aquest conflicte, direm que l'antiga Corona d'Aragó es va inclinar progressivament pel candidat austríac, l'Arxiduc Carles, mentre l'aristocràcia castellana feia pinya al voltant del candidat francès, Felip d'Anjou. L'esclat de la guerra, d'escala europea, va tenir la seva expressió pròpia a Catalunya a partir del posicionament decidit d'un grup de notables de la Plana de Vic, que el 1705 signaren el Pacte de Gènova amb importants representants de l'Imperi Britànic.

La revolta, a partir de les comarques centrals del Principat, s'estengué ràpidament gràcies al suport aliat, i les autoritats castellanes es veieren obligades a lliurar Barcelona, el 9 d'octubre d'aquell any.

L'Arxiduc Carles, proclamat rei, va establir la seva residència a Barcelona, des d'on va iniciar la reconquesta del que considerava territori propi. De tot aquest període, en tenim poquíssimes dades relatives a les repercussions sobre la nostra vila, però coneixem que entre els membres de l'aristocràcia que donaren un suport immediat al nou monarca es trobaven els marquesos de Vilasor, els senyors del Castell de Sant Boi. Aquests es van veure obligats a exiliar-se a Viena, seguint als monarques quan aquests abandonaren definitivament el Principat, Carles (1711) i Elisabet (1713).

A partir de la fi de l'any 1704, les despeses de la vila tornen a registrar nombrosos pagaments a grups de tropes en trànsit i d'altres despeses relatives al servei de bagatges.

Unes de les dades més curioses són els pagaments que es destinen a grups de vilatans que treballen -forçats o voluntaris ?- a les obres de consolidació de les defenses de Barcelona (setembre de 1705) i diverses partides emprades quan els jurats i batlles, en representació de la vila, anaren a prestar obediència al nou rei. A la fi d'aquell any, Sant Boi, allotjava noves companyies de miquelets i de cavalleria, i així mateix, d'altres contingents de tropa, dels quals, en alguna ocasió, s'especifica la nacionalitat anglesa. També és manifesta la contínua mobilització del sometent local, per a la realització de tasques informatives i de vigilància dels moviments del gruix de les forces borbòniques (final de 1705 - inici de 1706).

Malgrat aquestes notícies, la vila va continuar el seu ritme habitual, tot realitzant els treballs de suport material (obligatori) a un o altre bàndol, d'acord amb la marxa del conflicte.

Després del primer setge de Barcelona (primavera de 1706), es va aconseguir la retirada de les tropes borbòniques, i així mateix, el trasllat de l'escenari del conflicte bèl.lic lluny de les nostres contrades. Els anys immediats, la vila recuperà una relativa tranquil.litat, per bé que -com de costum- va tenir diversos soldats a campanya, que registren diverses despeses als registres comptables.

El volum documental sobre aquest període flaqueja a partir de 1707, i s'evidencia, però, una reducció dràstica de les partides de despesa. A més, les sèries documentals conservades es presenten incompletes. Tot i així, podem seguir el pols -molt feble- de la vila en la darrera fase del conflicte (1713-1714).

Un representant de la vila, de cognom Gibert, va participar a les reunions de les Juntes de Braços Generals, celebrades a Barcelona entre la fi de juny de 1713 i a la primeria de juliol de 1714. Gibert formava part del Braç Reial (popular), d'on va sorgir -amb molta fermesa- la proposta de resistència a ultrança; forçada per la retirada dels aliats, com a conseqüència del Tractat d'Utrecht. Els catalans restàvem sols en la continuació del conflicte. Desconeixem, però, quina fou l'actitud del nostre representant en les diverses votacions realitzades, tot i que segurament optà per la resistència, idea reforçada per la forta repressió i càstigs que s'hagueren de suportar a la vila un cop acabat el conflicte.

L'hivern de 1713 i primavera de 1714, la vila de Sant Boi, ocupada pels exèrcits borbònics, va ser utilitzada com a punt de suport, proveïment i descans d'algunes de les forces que participaren al setge de Barcelona.

Els darrers dos mesos del conflicte augmenten els pagaments a diversos correus d'enllaç que van i vénen al Pla de Barcelona amb ordres adreçades a les tropes assetjants. Al llarg de tot el conflicte també es produïren, al Pla del Llobregat, diverses operacions per part dels guerrillers catalans, a la recerca de queviures i d'altres proveïments per Barcelona, ciutat que es trobava al límit de la seva capacitat de resistència, malgrat els esforços dels seus dirigents, entre els quals destaca el conseller en Cap de la Ciutat, Rafael Casanova i Comes.

L'onze de setembre de 1714, esgotada i desguarnida pels efectes de l'actuació artillera, Barcelona es lliurava als exèrcits borbònics. Aquest va començar, tot seguit, la tasca repressora -física i jurídica- contra persones, lleis i costums. Els militars preparaven el camí a les noves autoritats civils, designades a dit entre els addictes a la causa borbònica.

L'endemà mateix de la caiguda de la ciutat, s'iniciaven els treballs de reconstrucció i es documenta la participació forçosa de santboians (fi de setembre) en les obres de desenrunament i reparació de les drassanes de Barcelona. La nostra vila, aquella tardor-hivern, es troba sota el control de forces militars que pertanyien al Regiment de Castella.

Si disposàvem de pocs materials per acostar-nos als anys anteriors, a partir de 1714, comencen -per bé que amb alts i baixos- les sèries de correspondència de l'Arxiu Històric Municipal. A més, tenim l'ajut -inestimable- dels manuscrits de Magí Castells, que, escrits en la primera meitat del segle XIX, ens parlen -entre d'altres moltes coses- de l'immediata postguerra de Successió.

Carles Martí, Codina (1986) i Serret (1990) els han utilitzat i els han anat publicant -parcialment- en els seus treballs.

"(...) Esta població se troba que prestá en lo temps del siti, ab treballs y comestibles pasat de 3000 ll. catalanas, y lo any 1713 después de presentar dits comptes lo gobern prometé abonarne 1500 ll., tenien estos crédits, y las disputas de la Corona no estaban desididas, lo gobern no donaba pressa en cobrar perque no tenía la forsa formal.

Pero per aisó lo any 1716 lo gobern demaná 7000 ll. que eran de tota clase de contribucions se había atrasat lo Poble com consta lo llibre de Catastro (...)

Los vehins vehense Ynsoltats ab discrecions (estas se contaban per cada soldat de caball un cortá y mitg de ordi y dos sous - y un soldat de peu sols dos sous) segons lo número de soldats luego pujaba molt. Resolgueren fer una llista del número de casas, de totas las terras, fruyters, viñas, boscus y herms - cuantas mojadas ni había y quinas qualitats, y quedá graduada la riquesa en esta forma. (...)"

Veiem que s'exigeix a la vila 7000 lliures, equivalents al producte absolut de set anys d'ingressos de les millors anyades del segle anterior; una suma desorbitada, inabastable per a la hisenda local.

Els manuscrits continuen la narració -detalladíssima- dels problemes que comportà la realització del "Cadastre", tant dels derivats de la mateixa exigència governativa, com per l'ocultació de terres -voluntària o involuntària- lògica, davant de l'arbitrarietat i injustícia de les mesures fiscals adoptades per les autoritats.

Després, Castells prosseguix de manera concisa, però molt certera, l'explicació dels canvis específics que sobre l'Administració municipal representà la promulgació dels Decrets de Nova Plana (1716 i 1718).

"(...) Después que fou tret lo siti en Barna, tragueren los Consells, y posaren en gobernar sols sinch homens guañaban son salari; los anomenaban Rejidors o Jurats; ells sols podían manar y executar cualsevol tracte y execusió. (...)"

Els Consells locals foren suprimits, i així mateix els càrrecs vitalicis dels batlles jurisdiccionals, que a més perderen bona part de les seves atribucions, actuant estrictament com a enllaços entre la vila i els senyors dominicals. Només el manteniment de determinades formes aristocràtiques permetia una mínima representació territorial per mitjà de la següent articulaciö:

Jurisdicció de l'alou: Dos regidors.

Jurisdicció de la Pobla: Dos regidors.

Jurisdicció Reial: Batlle i un regidor.

A més, fins al 1714 s'havien alternat els sistemes de votacions amb les "insaculacions" (tria a l'atzar entre llistes restringides de candidats), mentre que ara s'imposava la realització de propostes d'individus que necessitaven el reconeixement i la certificació obligatoris per part de les autoritats superiors.

Hem estat parlant en tot moment de la pressió que comportava per a la hisenda local, la presència contínua de grups de tropa o combois militars. Bé, totes aquelles notícies no eren més que advertències (una broma talment) amb relació al que caldria suportar ara.

Ja durant el 1714, trobem una petició dels jurats de la vila, en què sol.licitaven la condonació de diversos deutes, a canvi de l'allotjament de tropes -desmesurat- que comportava el setge de Barcelona.

L'any 1716 es produïren diversos incidents quan l'oficialitat de diverses unitats -vingudes d'Itàlia- i que es trobaren disseminades per Sant Boi i Sant Feliu, denuncien els Jurats davant del marquès de CastelRodrigo, argumentant les deficients condicions en què es troben:

"(...) los jurados no cumplen con la orden de v. E. traiendolos como si fuesen jitanos, de masería, en masería, aviendo mas de una legua de distancia de una, a otra, y sin considerar la mortificación de nueve años de cautiverio en la Prision (...)"

La resposta del marquès (10 de juny) commina els jurats a mantenir fins a nova ordre la immobilització de tropes a les cases que les allotgin en aquell moment. Els jurats, entenent que la mesura resultava excessivament onerosa per als actuals amfitrions i insolidària perquè n'eximia d'altres, reclamaren tot seguit:

"(...) que el alojamiento de dichos oficiales, en las casas dentro dicha Villa permaneciendo, en ellas, y sin mudarles de una, a, otra casa y muy perjudicial, y de grande Incomveniente, a, los duenyos de aquellas; pues haviendoles de suministrar sábanas, ropa blanca, y demas cosas pertenecientes al alojamiento, (experimentandose de singularmente, que todas las consumen, por el mal trato, que les tienen), solamente llevarían el Cargo de dicho alojamiento Unos, y quedarían libres desde luego los demas naturales de dicha Villa, siendo assí, que el estilo, y consuetut, que siempre se ha practicado, en dicha Villa, y es que en sus naturales se ha alojado, por turno, entre todos assí, en las Casa de adentro, como fuera de aquella, a fín que todos igualmente lleven la Carga de dicho alojamiento. (...)

Por tanto dichos Jurados suplican sea del agrado de Va. Exca. el permitirles alojar dichos oficiales, y capitanes assí, en las Casas sitas, dentro, como fuera de dicha Villa, por turno, como assí siempre se ha practicado, gracia, que esperan recibir de la granceza, y benignidad de Va. Exca. (...)"

CastelRodrigo va tallar la polèmica amb un simple: "No ha lugar".

Cedim novament el protagonisme a Magí Castells, per parlar del període més crític de la postguerra, l'any 1719:

"(...) Lo poble estaba deben 1180 ll. - lo gobern enviá una discreció de 40 soldats a caball. Lo Sr. Ajuntament que eran Feliu Moragas Batlla 1r. - Joseph Gibert Batlla 2n. - Joan Tort - Baldiri Oliveras - y Andreu Martí Regidors, anaren a Barna a trobar un tal Cayo, arrendador de Carniserías que los prestás diners, no se negá en prestarlos, pero com a particulars, pagaren los atrasos tragueren la discresió, donaren a ell la carta de pago y est la entregá a T. Batista, Carniser; quan fou vensut lo plaso dit Cayo volgué cobrar, tingueren gran disputa (i) acudiren al Sr. Yntenden veyent ell la escriptura no pogué fer (sino) justisia una nit vingueren de Barna, una partida de soldats sen portaren a caball y lligat ha Feliu Moragas fou un mes prés, tingueren de pagar tota la partida del vale y a mes 100 ll. de gastos, y tots los demés companys ajustaren los diners que pogueren y a mes feren lo arrendament de la carnisería per dos anys pagan adelantat y valgué 600 ll. cumpliren lo pago y dit Moragas surtí de la presó. (...)"

Incidents d'aquest tipus tingueren lloc en diversos municipis, Codina (1966) també documenta un endeutament particular dels representats locals del Prat, aquell mateix any de 1719.

Un canvi internacional d'aliances provocà una nova guerra amb França, que en millor posició d'arrencada que Espanya, intentà una invasió del Principat amb la intenció de segregar-lo de la Corona de Castella. El nou conflicte intensificà els moviments de les partides guerrilleres que restaven en activitat des de 1714, reforçades pel retorn d'exiliats i el suport relatiu que trobaven en bona part dels municipis que havien manifestat un decidit suport a la causa austriacista entre 1705 i 1714.

Les autoritats castellanes iniciaren els reclutaments forçosos per tal d'impedir que els joves poguessin incorporar-se a les partides de guerrillers. A més de triar els soldats, calia aportar els recursos suficients per garantir el seu sosteniment. El juliol de 1719 arribava una ordre comminant a formar el sometent, ja que els "Carrasclets" es passejaven amb gran facilitat pel nord de la comarca.

Castells explica que es féu una llista dels caps de casa i es designà una dotació de trenta individus, renovables de 15 en 15 dies, i que es responsabilitzaren de les tasques de control de la població; romanien aquarterats a casa de mossén Amat i de nit mantenien 10 homes de vigilància permanent. A mitjan agost, els Fusellers de França (guerrillers) arribaren a la part baixa de la comarca i desarmaren els destacaments civils de Sant Vicenç i Molins de Rei, que, de ben segur, no degueren oposar gaire resistència.

Entenent les autoritats superiors que el sometent estava esdevenint un mecanisme indirecte de proveïment d'armes als revoltats, determinaren suprimir-lo i eximir aquesta força de les tasques de defensa, no així de les de control. Amb importants dosis de monetari, s'asseguraren una bona plantilla de confidents, que mantenien als militars sempre informats dels moviments dels guerrillers. El 16 de gener de 1720 es presentà mogut per la població santboiana, quan els guerrillers assaltaren, amb molta contundència, la part baixa de la vila:

"(...) A vuit horas del matí vingueren en Semboy gran número de Foosallers de Fransa (dits voluntaris o carrasquets). Mataren a Dn. Joseph Fornaguera y son nebot y dos soldats de caball juns (que) estaban allotjats en casa Baldiri Mateu (a) llaugé; en casa Jph Roca que habita Pera Blanch cuatra soldats, Casa Puig, casa Boneu, casa Cardona (vuy es Dr. Armengol) també hi había soldats pero se salvaren per tenir las portas tancadas, alguns provaren de fugir y ne mataren tres, que tots juns los morts son onze; y dels fusallers sols un de nafrat. Podeu afigurar quin rebol hi había en esta població los corns y els crits dels fusallers no paraban may semblan lo dia del judici, había fujit molta gent de po, perque deyan que los soldats volían saquejar y cremar la vila. Valga lo Sr. Rector y lo Sr. Bisbe de Barna, que ho apesihuaren molt, la forsa que tenía Fornaguera era 50 soldats de caball, sen portaren los caballs dels morts y fujiren en la Montaña. Dit día en la tarde vingué gran partida de soldats de Barna, reconagueren lo poble y la montaña fins al hostal del Bori, después sen tornaren y feren enterrar los soldats. (...)"

Aquest incident tenia un significat especial per als santboians, ja que Fornaguera era el responsable directe de les tasques de "visura" de les terres del terme per a la realització del Cadastre.

Aquella nit vingué a la vila un important grup militar encapçalat per Oleguer Ametller, l'alcalde major de la Cosa Criminal de Barcelona, que prengué declaració dels fets succeïts i adoptà diverses mesures repressives. La mort de Fornaguera no era producte de l'atzar de l'aldarull subsegüent a l'assalt, sinó un objectiu ben definit, d'on es desprén que entre els participants hi havia -per força- santboians, més o menys afectats pels treballs d'aquell.

Ametller s'endugué els pares d'alguns pressumptes fusellers, tot embargant diversos béns mobles sota l'acusació d'haver alçat "armas contra lo Rey". La por a la repressió, o bé a possibles delacions, forçà la marxa de molts vilatans joves que s'adheriren a les forces guerrilleres. L'endemà:

"(...) Portaren los cosos de Fornaguera y son nebot ab Professó al Combent de P. P. Servitas después de celebrarlos los oficis los enterraren (se creu) en la tomba en seguida se feu gran dinar que eran més de 200 soldats lo que tingué que pagar lo poble, y después sen torna lo destacamen en Barna, en dit día. (...)"

Els dies finals de gener i els primers de febrer, es produïren execucions sumaríssimes per l'un i l'altre bàndol, sembrant una onada de terror que s'estengué per tots els pobles veïns: Gavá, Begues ...

"Lo día de Carnestoltas vingueren 50 fusallers se posaren al Castell, se feren pujar dinar, en acabar vejeren venir un Regimen de Soldats de Barna, los bolían embestir pero las bonas personas los donaren entenen de marxar, lo Sr. Ajuntt. anaren a rebrer los soldats y deian que tot ho volían matar, rejistraren la vila y Castell, veyen no trovaren cap fusaller sa apasihuá tot, pero allotjaren los Oficials ab sinch casa a espensas de la vila los feren lo gasto y los soldats feren desditxas en la població."

Cap a la fi de març, l'exèrcit controlava les viles més importants, els guerrillers es veieren obligats a refugiar-se als pobles de muntanya. Aquesta presència esporàdica de guerrillers es va mantenir al llarg dels mesos d'abril i maig, si bé cada cop més debilitada, i amb problemes seriosos d'abastament. Les partides que es mantenien en peu, més que respondre a grups organitzats, començaven a actuar com a grups d'irredemptistes pròfugs de la justícia. Aquesta nova situació permeté les autoritats borbòniques prendre la iniciativa, facilitada pels nous acords que s'establiren amb França.

"(...). Abril 6.Vingué guarnició en esta vila de 150 soldats y 35 fosallers de peu - 50 soldats y 50 soldats dragons, estos 100 de caball se allotjaren lo Coronel y una compañia en casa Amigant, y los demés allá ahon ells volían, se tingueren a espensas de la vila donarlos oli, lleña y demés cosas.

Abril 22. Vingué una orde que en tot Cataluña se lebantés lo Somaten, de tants Pobles un quefe (o capità) en Semboy fou Josep Parellada de la Bohiga tenía entre Caballería y Infantería 90 homens de somaten tots amos de casa. Sempre anaban per las montanyas de Begas posan sentinellas per los turons perseguin los voluntaris o carrasquets.

5 de maig 1720. se publica lo perdó general, -lo que fou ab les seguents condicions:

1. per lo termini de 15 días se debían presentar, y prendre lo pasaport de los Comendans ahon se presentesin.

2. als 8 días del pasaport consedit habían de aber entregat las armas.

3. no anaban compresos en lo perdó los que había mort Eclesiastichs, Oficials y soldats y a rendits. Dins pchs días ne tornaren molts en prendrer lo perdó y tornaren mol ben vestits y equipatjats perque a Fransa los habían ben arreglats.

Maig 16. Vingué una orde que tots los somatens se retiressin en sas casas.

Juny 4. Vingué una orde que tots los que tenían armas baix la sua responsabilitat la entreguessin y quedasen libres que las tenían desde 17 abril, a més de las 15 cargas o trets de polbora jun 15 balas tenían cada un. (...)"

El moviment guerriller a la zona del Llobregat, va tenir un epíleg -tràgic- el dia 8 de setembre de 1720:

"(...) Vingueren 10 soldats de caball y lo botxí, anaren en Viladecans agafaren dos fills de Silbestra Farrer complices de la mort de D. Joseph Fornaguera feta en Semboy casa Llaugé en lo dia 16 Janer del pnt. any. Després de ferlos disposar ab Deu los mataren y portaren los caps en Semboy, los posaren en una gabia de ferro cada un y los colocaren un en casa las Monjas Gerónimas del Pon y carrer de San Baldiri, y lo altre en Casa las Monjas de Valldonsella, situada en la Pobla en lo carrer Major de la vila; lo que hi hagué gran consternació. (...)"

D'aquests fets, en tenim constància també als registres comptables de la vila, on trobem que uns dies més tard es consigna el pagament d'1 lliura i 8 sous que serviren per proporcionar aiguardent al botxí "l'executor de les sentències" quan va venir "a posar los caps". Autoritats militars recorregueren la comarca, prenent bona nota dels absents, exigint el retorn immediat -sota pena de vida- d'aquells que encara restessin refugiats per les muntanyes.

"(...) 1721 - Día del Dijous gras ab molts prechs dels Sr. Rector y ell ab comissió que tenía del gobern se li presentaren que junts ab el espay de vuit días foren lo número de 34, dit Sr. Rector los presentaba dits fosallers de Fransa, anomenats voluntaris o Carrasquets al Sr. Comendan los prengué los noms y señas y confessió de lo que habían fet; després de haberlo escrit los diqué que no tinguessin ningun temor que ya podían anr ab las suas familias y podían anar a treballar, y cuant haurían vinguts tots los donaría lo perdó, veyen aixó cada dia sen presentaren perque ya estaban cansats de anar per las Montañas.

Lo día segon de cuaresma los enviá a buscar tots que eran, lo dit número de 34, los feu anar en Casa martí al manjadó, los feu asentar, y los digué que los havia de donar lo paper del perdó. Luego feu posar 4 granaders armats ab bayoneta a la porta, 4 més a la finestra y la demés forsa junt la Caballería formada a lo pati cuant ho tingué tot preparat, los digué Carrasquets fills haveu de anar a Barna. los feu lliga de dos en dos tots en una filera, y feu posar una filera de soldats per part lo día estaba plobent y per aixó los portaren presos a Barna, a las presons del Rey, Joan Bofí y Rafael Saurí no habían comparegut.

Cuan lo Sr. Rector sapigué lo sucsehit quedá mitg mort, inmediatament feu posar las Mulas a la Calesa ploben sen aná ha Barna, feu diligencias anan ha trobar lo Gobern demanan li atenguessin lo promés, baix la sua paraula de honor se habían presentat per lo tan, si ningun dels mossos prenía mort, ell no podía dir missa sens llicencia del Sumo Pontífice, perque había faltat en la veritat. Lo Gobern vehent aixó determiná no matarlos pero los posaren en una Galera per espay de 10 anys ab retenció, en dit temps ne moriren mols. Despues de esta hora en aban tans ne agafaban tans ne penjaban. (...)"

El coratjós mossèn, que féu de mitjancer i valedor dels guerrillers, era Francesc d'Albertí, aquell que citàvem com a promotor de la construcció de la nova església parroquial de Sant Baldiri.

A la darreria de 1723, s'avisà la vila de la propera arribada de l'Estat Major del coronel José de Zuricharay, que venia de les campanyes a Itàlia, que es va mantenir a la població durant un període de temps força dilatat. La pressió de les tropes a la nostra població es va alleugerir -notablement- amb el Tractat de Viena (1725), tot permetent un llarg període de tranquil·litat.

 

L'ESTADA A SANT BOI DEL CONSELLER CASANOVA

Rafael Casanova i Comes era vidu de Maria Bosch i Barba, hereva d'una de les famílies santboianes més influents. Aquesta havia mort a la darreria de l'any 1704, després de vuit anys de matrimoni. La hisenda santboiana va passar als seus fills; primerament a Francecs, que era l'hereu, i després de la seva prematura mort (1710), a Rafael, l'únic supervivent dels quatre fills d'aquell enllaç.

Casanova fou ferit a Barcelona, en els darrers combats de l'onze de setembre de 1714. Tradicionalment s'ha contat que quan l'estat de la ferida a la cuixa ho permeté, fou traslladat amb moltes precaucions a Sant Boi, on va estar amagat a casa d'un ferrer de tall al carrer de l'Alou i, posteriorment, a la casa pairal de la seva difunta muller: a Can Bosch (l'actual Can Barraquer del carrer del Pont).

No podem documentar -ara com ara- aquestes notícies, però hem d'assenyalar que Sant Boi no era una vila que oferís gaires garanties de seguretat per a la figura de l'ex-conseller, on eren sempre presents els militars i després els guerrillers, que podien arribar a comprometre'l i que pertorbaren la tranquil.litat de la població, al llarg de 12 anys. A més a més, el seu fill Rafael poca protecció podia oferir-li, ja que hagué de marxar a Cervera a cursar els estudis de Dret, la mateixa carrera del pare.

A partir de 1720, tenim documentat Casanova als llibres del Cadastre de la vila, com un dels principals terratinents de la població. Tot i que desconeixem la seva possible participació en assumptes comunitaris durant la seva estada entre nosaltres, sí que coneixem la seva negativa a acceptar la qüestió dels allotjaments. Casanova va mantenir un plet amb els jurats de la vila, i es va negar a cedir la casa de Sant Boi als militars. Els jurats santboians promogueren l'estiu de 1725, encapçalats per Josep Parellada de la Bohiga (capità del sometent durant el període de tensió amb els guerrillers), una causa contra Rafael Casanova davant de les autoritats militars, de què conservem el següent memorial:

"Excmo. Señor = Los Regidores de la Villa y termino de San Baudilio de llobregat obispado y Corregimiento de esta Ciudad representan a V.E. que en dicho lugar tiene y possee el Dr. en ambos derechos Rafael Casanovas (vecino) de esta Ciudad una heredad de las mejores con su casa capaz, y en esta quartos suficientes para poder con toda decencia aloarse qualquier official militar de las tropas de este Real Exercito, que con pretexto de reservarlos para sus habitaciones, tiene serrados y en su poder las llaves, sin haverla querido soltar por mas ruegos que le hayan los Regidores echo en ocasiones de tropel, y como segun practica y costumbre de dicha villa, son solamente exemptos de alojamiento en ella las casa de Cavalleros y Letrados habitadas por sus Dueños y no en otra manera, y no sea justo que dicho Dr. Casanovas sin habitarla quiera eximirse de modo que la habitacion que tiene su parcero es solo capaz para el alojamiento de los soldados; Suplican humildemente a V.E. sea de su agrado decretar y mandar que de los quartos que tiene dicho Dr. Rafael Casanovas reservados y serrados se destinen parte para el alojamiento y decencia de algun official militar cada y quando se offresca, dando en consequencia las ordenes convenientes de lo que deven los Suplicantes obrar, que lo recibiran a singular favor del recto y justificado proceder de V.E. = Barcelona doze de Julio de mil setecientos veinte y cinco."

Casanova es mantenia ferm en una posició de força, obligant els regidors a recórrer a les autoritats superiors, que van actuar amb moderació, per tal de no donar peu a cap polèmica que pogués comportar repercussions polítiques. La resposta governativa fou la següent:

"(...) Ocupadas las casas del estado llano con alojamientos, o no siendo capaces ni decentes, podran los Suplicantes valerse de las casa de los Cavalleros y demas exemptos, requiriendo a los dueños para que entreguen las llaves y señalen los quartos necessarios, y resistiendose a esta disposicion, los señalara al Bayle a fin de que se ocupen siempre que llegara el caso de alojar en dichas casas (...)"

Signa la resposta el marquès de Risbourg, capità general del Principat (1724-1735). Curiosament, en lloc de resoldre directament el cas plantejat, s'optà per decretar una mesura de caràcter general, on s'inclou la teòrica sortida al conflicte local. No sabem com quedaria la qüestió, ni quina actitud prendria Casanova. De tota manera, ja hem indicat que poc després d'aquestes dates s'alleugeriren ostensiblement els allotjaments.

Aquesta notícia, més enllà de l'anècdota, esdevé un document clau per conèixer la seva conducta i posicions, gairebé desconegudes, en el període posterior a 1714. Casanova va exercir novament d'advocat a Barcelona, on residia al carrer dels Banys, i es va retirar a Sant Baoi l'any 1737 (quan devia tenir uns 75 anys), on va morir el primer dia de maig de 1743.

No hem de dubtar que al Principat, d'aquells primers anys d'ocupació borbònica, tota actitud de resistència a les autoritats governatives -amb independència de les seves motivacions- era susceptible d'ésser castigada severament. Recordem a tall d'exemple un cas local: les despulles dels caps dels germans Ferrer, executats l'any 1720, romangueren exposades a l'escarni públic durant cent anys, fins que el pare de Magí Castells, batlle constitucional de la vila durant el trienni liberal, n'ordenà la retirada immediata l'any 1820.”

Sant Boi de Llobregat, el 1789

EL BAIX LLOBREGAT EL 1789

Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora

Introducció, transcripció i notes a cura de Jaume Codina, Josep Moran i Mercè Renom. Curial Edicions Catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona,1992. Pàgines 225 a 229.

SANT BOI DE LLOBREGAT

[fol. 416]

San Boy.

Muy Sor. nuestro:

En satisfacción de la favorecida de V.S. de 27 de marzo próximo pasado, aconpañamos con ésta la noticia de esta villa, que a pesar de nuestros vivos dezeos de servir a V.S., va tarde, corta y mal hechada. Tarde, por el tiempo que gastamos en revolver este archivo; corta, porque no encontramos en él cosa que mereciese la atención; y mal hechada, por no poder dar otro nuestros cortos caudales. Confia­mos que estas razones serán atendidas por la benignidad de V.S. y que, convencido de ellas, nos proporcionará ocasiones para acreditar nuestros dezeos de servir a V.S., cuya vida rogamos a Dios guarde muchos años.

San Boy y junio 15 de 1789.

B.L.M. de V.S.

S.S. servidores,

Matheu, rector. (1)

Baudilio Soler de la Torre. (2)

Sor. Dn. Francisco de Zamora.

[fol. 416 en blanc, 417]

Noticias de la villa de San Boy de Llobregat

[Geografía]

[1-3, 8] San Boy (y según otros Senboy) de Llobregat, obispado y corregimiento de Barcelona, nombrado así por su patrón san Baudilio, que introduxeron los franceses,(3) quienes le nombran «Saint Boi», es villa abierta, edificada parte en la fal­da de un montecillo y parte en el llano, a cosa de dos horas de distancia del mar y otro tanto de Barcelona por la parte de poniente, cita en la misma parte a pocos pasos de distancia del río Llobregat, que viniéndole del puente de Molins de Rey por el término de San Vicente deis Horts desagua al mar en el término de la pa­rroquia de San Pedro y San Pablo del Prat. Este río no permite la mayor parte del año vadearse, por lo que mantiene el rey N. S. (a la maior inmediación que permi­ten las avenidas) un barco, con el que pasan los vezinos de la villa el río pagando un dinero por persona, baia o no montada, y doze ardites cada carro.

[13] Es partida la jurisdicción de la villa entre el rey, el marqués de Santa Cruz y la abadesa del monasterio de Valldonsella de Barcelona, (4) abrazando su término otras quatro jurisdicciones por las quatro Quadras que tiene en su ámbito, que son: la del Fonollá, la de Benviure, la del Llor y la de la Torre Salvana, cuios señores son Dn. Josef de Amigant, Dn. Juan Ignasio Lacavallería y de Bori, Dn. Josef de Duran y el marqués de Barbera [respectivamente]. Y estas siete jurisdicciones son administradas por otros tantos bayles nombrados por sus respective señores.

[17, 18] Compónese la villa de unas 240 casas, que forman [fol. 417 v] (aunque sin simetría) algunas calles y plazas. Y en lo restante del término habrá esparcidas unas 60. Son las casas (5) parte de tapias, parte de cal y canto, y parte de ladrillo, las más medianamente decentes.

[21] A la inmediación de la plaza maior está el suntuoso templo parroquial baxo la invocación de san Baudilio, asistido de un cura párroco y dos tenientes. (6) A corta distancia de la villa (pero dentro su término) ay un convento de padres servitas con su iglesia muy decente con la invocación de la Visitación. (7) Y en la Quadra de Ben­viure ay una capilla que tiene por titular san Miguel; y otra en la del Llor, cuya patrona es santa Bárbara. (8)

[27, 29] Dentro la misma villa ay dos hornos de cozer pan distrituales, uno del marqués de Santa Cruz y otro del Ayuntamiento, y otros dos hornos particulares de cozer ladrillo. Ay tanbién un molino de harina de particulares, que toma por medio de una azequia el agua del río, cuyas aguas beben por lo regular sus mora­dores en invierno; pero en verano beben agua de pozos, por estar distantes de la villa las pocas fuentes (pero de buena calidad) que se encuentran en su término.

 

[Agricultura e historia, natural]

[32, 33] La maior parte del término es llana y húmeda, y la otra porción algo montuosa y seca.. Sus tierras están divididas entre algunos labradores proprietarios, algunos colonos y arrendatarios, unos temporales y otros por enfiteusis, cuyos contratos son regulares. El pago de los colonos es con frutos: de trigos, al quarto; de legumbres, cáñamos y lino, el quinto; de vino, la mitad; y de frutas, vendiéndose por junto en el campo, dos tercios, pero si se venden [fol. 418] a cargo del colono por menor, la mitad; las viñas que se tienen por enfiteusis, las de contratos anti­guos, el sexto o el quinto, las de modernos contratos, el quarto, y las que se dan en el día, de siete, dos.

[35, 37] El diezmo y primicia se paga de todo trigo, zebada, habena, cáñamo, lino y ubas de viña y de parra de cepas griegas. La cota es de 33, 3, esto es: dos por el diezmo y uno por la primicia. Ésta pertenece al solo cura párroco, y aquél parte al dicho y parte a varios señores particulares. El total de estos pagos ascen­derá cada año, conputados los fértiles con los estériles, a 830 quarteras de trigo, a 60 de zebada, a 90 de habena, a 40 quintales de cáñamo, a 4 de lino y a 400 cargas de vino. Y con esto queda dicho que ay en el término una buena porción de viñas. Ay también algunos olivares, moreras (pocas), árboles frutales (muchos) y una gran porción de álamos blancos bestidos de parras. Y los campos donde están todos es­tos árboles se cultivan y siembran de trigos u otras semillas, con la differiencia que los campos plantados de árboles y sembrados después de trigos apenas darán más de quatro a cinco por uno, pero los campos libres de árboles llegarán a ocho y nue­ve por uno.

[36, 45, 53, 54.] Las viñas se cultivan con azedones y los campos con muías y bueyes, consistiendo los abonos en sólo estiércol y formigueros. No se mantienen más animales que los necesarios para la labranza y subsistencia propria. No ay [fol. 418 v] tierras destinadas para pastos ni se hazen otros a propósito que algunos forra-ges; y todos los particulares mandan pazer sus animales mutuamente en sus tierras, alzados los frutos. De la poda de los árboles sale la manutención de leña y queda todavía alguna porción para vender.

[Industria,, oficios y fábricas]

[81] Compónese la villa, casi toda, de gente del campo, a excepción de algunos artesanos de primera necesidad. Por tanto, no se conocen industria, gremios ni fá­bricas. Para entretener las muchachas con alguna utilidad, introduxo, habrá más de veinte años, el reverendo Dor. Dn. Juan Francisco Berneda, cura párroco que era de la villa, algunas maestras de encajes blancos y negros y blondinas; pero no se ha logrado en esta industria el incremento que se podía esperar, porque los mismos padres distrahen a sus hijas de esta labor empleándolas en los trabajos del campo y —lo peor— en conducir cargos de frutos a Barcelona (aunque sea antes de ama­necer), con lo que no se crían con aquel recogimiento que debrían criarse.

[Comercio]

[98] El maior comercio de esta villa consiste en conducir a Barcelona diaria­mente y casi todo el año muchas frutas y de toda especie, algunas leñas y una bue­na porción de paja. Véndese también a los taberneros de Barcelona y circumvezinos una buena porción de vino. Y aunque también se vende buena cantidad de tri­gos a los panaderos de aquella ciudad, no se puede esto contar por comercio activo, por inportar casi el tanto el pan que de allá se conduce a esta villa para su subsis­tencia. La seda que se coge en ésta no es [fol. 419] partida de consideración; por tanto, tanpoco lo será el comercio que se haze con ella.

[Política]

[107] El Ayuntamiento, que tiene por escudo de armas una campana, se com­pone de cinco regidores, dos diputados y dos síndicos, procurador el uno, y el otro personero, cuyas juntas preside el bayle real. Pero quando presencia las funciones de la iglesia, se incorporan con él los otros dos bayles de la villa, el del marqués de Santa Cruz y el de la abadesa de Valldonsella, ocupando el primer [lugar] el del mar­qués, en cuya jurisdicción está cita la parroquial, el segundo el de la abadesa y el tercero el real. De los regidores, primero y segundo son individuos de la jurisdic­ción del marqués, tercero y quarto de la de la abadesa, y el quinto de la del rey. Los proprios y arbitrios de la villa reddituarán annualmente unas 700 libras.

[109, 111, 134] Ay en la villa una caxa de correo y dos cárceles, una en el cas­tillo de la jurisdicción del marqués y otra en la de la abadesa; ambas malas por la comodidad y salud de los presos. Los pesos y medidas que usa la villa son regula­dos por los de Barcelona.

[116] El pan de la gente acomodada es de solo trigo; el de los jornaleros, con mezclilla de centeno, cebada o legumbres. El Ayuntamiento abastece de pan por arriendo, beneficiando al arrendatario con un dinero por cada pan de los pequeños y con dos maravedís por cada uno de los grandes, sobre el precio, peso y calidad de Barcelona.

[120, 126, 130] Tiene la villa bastantes jornaleros en sus habitantes [fol. 419 v] para sus faenas, a accepción del tiempo de las ciegas. Son las gentes robustas, bien plantadas, algo glotonas y poco retenidas en el gastar, no dudando en gastarse el día de fiesta y su vigilia en glotonerías y juego lo que ganaron en toda la semana; con lo que resultan varios pobres voluntarios, siendo muy pocos los de solemnidad y necesidad. Mugeres sin casarse y de edad avanzada son muy raras, casándose casi todas muy jóvenes y criando sus hijos.

[131] Celébranse annualmente unos 18 matrimonios; se administran unos 92 bautismos y se hazen unos 71 entierros.

[Letras y antigüedades]

[135] Mantiene la villa con su salario un maestro de primeras letras para los mu­chachos; y al mismo tiempo ay en ella varias maestras de encajes, sin salario, para las muchachas.

[143] Un arco de puente, que todavía parece, aunque algo roto, inmediato a la villa y contiguo a la calle llamada del Pont, evidencia el antiguo puente de cal y can­to que tenía esta villa para pasar el río. Asimismo los pedazos de paredes gruesas que en el día se ven al rededor del castillo del marqués de Santa Cruz, cito en la cima del montecillo donde está la villa, están publicando lo grande de aquella for­taleza en los tiempos antiguos, manteniéndose hasta el año 40 del siglo pasado, que fue volado con ocho hornillos. (9)

Sant (10) Boy y junio 15 de 1789.

D. Francisco Matheu y Smandía, rector de Sanboy.

Baudilio Soler de la Torre.

 

 

NOTES:

(1) Francesc Matheu i Esmandia, rector de Sant Boi de Llobregat entre 1785 i 1800, autor d'un catecisme en català que obtingué una difusió extraordinaria (mes de 70 edicions al llarg del segle xix).

(2) Pagès el mes hisendat de la vila. El seu mas, a muntanya, al límit amb el terme de Santa Coloma de Cervelló, parcialment en terrenys de la futura Colònia Güell.

(3) Sant Baldiri era natural de Nimes.

(4) El marquès de Santa Cruz era senyor del castell; l’abadessa de Valldonzella, de la Pobla Arlovina.

(5) Deia, ratllat, “calles”.

(6) O vicaris. El temple es conserva, restaurat.

(7) Actual manicomi.

(8) Aquestes dues capelles es conserven, però desafectades.

(9) Barrinades.

(10) Deia «San»; la t es afegida posteriorment.

Informacions i agenda (setmana 47, 21 de novembre de 2013)

 

MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

INFORMACIONS:

AL BLOC:

FA CENT ANYS: Conveni entre les Institucions Psiquiàtriques i l’Ajuntament, per a l’ús del Cementiri municipal.

* * *

AGENDA:

Divendres 22 i dissabte 23 de novembre:

PRIMERES JORNADES DE CULTURA POPULAR I TRADICIONAL

2013-11-02 Jornades de Cultura Popular

El Museu acull aquestes jornades que tenen la intenció de fer una reflexió conjunta entre entitats i administració. Junt amb la recentment creada Taula sectorial d’entitats de cultura popular i tradicional s’ha valorat que aquestes jornades girin al voltant dels problemes que les mateixes entitats participants identifiquen com a principals:

   1. El relleu generacional de les entitats que fan cultura popular i tradicional
   2. La millora del posicionament i la visibilitat de les seves manifestacions i/o activitats

Al Museu de Sant Boi – Can Barraquer

* * *

Taller familiar:

EL MEU PARE ÉS UN “PATERFAMILIAS” ?


Diumenge, 24 de novembre i a les 12 h.:

Pater Familias

Us convidem a convertir-vos en una família romana, com les que fa 2000 anys vivien a Sant Boi. Ho farem per mitjà d'una lectura dramatitzada, de la ma de Paco Abril, professor de sociologia de la Universitat de Girona i Juanjo Compairé, impulsor de diferents grups d'homes i de l'associació "HOMES IGUALITARIS (AHIGE Catalunya)". Representarem escenes familiars de la vida quotidiana d'una família romana, tot veient en què coincidim i què tenim de diferents.
Imaginarem, al final, com podria ser la mateixa escena en una família igualitària.

Al Museu de Sant Boi - Can Barraquer (carrer del Pont, 7).

Activitat gratuïta inclosa amb l'entrada al Museu.

* * *

Us avancem que, el proper diumenge 1 de desembre, tindrem una nova oportunitat

de conèixer al nostre guerrer “ROC BENVIURE”. Encara no l’heu visitat?.

* * *

Exposicions temporals:

DE NATURA MULIEBRI. La salut de la dona romana

Una nova producció pròpia del Museu de Sant Boi per tal d’endinsar-nos en l’època romana i descobrir com la funció de la dona estava gairebé centrada en la seva funció reproductora, i com pels pocs estudis anatòmics i algunes teories filosòfiques i mèdiques, es va transmetre una visió de la dona com ésser malaltís i feble, diferent de l’home.

Al Museu de Sant Boi - Termes Romanes

(Avinguda de Maria Girona – Carrer Hospital)

* * *

Serveis tècnics:

Carrer Hospital, 9 (Can Torrents). 08830 - Sant Boi de Llobregat

Telèfon: 936.351.200 (Museu, ext. 463 – Arxiu Històric, ext. 158)

museusantboi@gmail.com   -   ahmsbl@gmail.com

Serveis online:

WEB DEL MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT

WEB DE L’ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

BLOC: HISTÒRIA I PATRIMONI

CANAL YOUTUBE

També som presents a les Xarxes Socials

PÀGINA FACEBOOK DEL MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT

PÀGINA FACEBOOK DE L’ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE SANT BOI

Fa cent anys: Conveni entre les institucions psiquiàtriques i la Junta Administradora del cementiri

     Des de la seva fundació, la institució psiquiàtrica local -obra dels esforços del doctor Antoni Pujadas-, tenia molts punts de relació amb l’Ajuntament de la nostra vila. Un dels més complexos era el que mantenia amb la Junta Administradora del Cementiri, donat que la mortalitat a les institucions era molt alta i, en moments puntuals, epidèmics, esfereïdora.

      El primitiu psiquiàtric, mixt des de moltes dècades enrere, va optar per la separació administrativa per sexes, l’any 1913. Les raons eren funcionals, tant administratives com assistencials. Conseqüentment a aquella separació calia procedir a adequar els convenis a la nova realitat.
038-ROS
     La Junta Administrativa del Cementiri Municipal va prendre, a la sessió del 26 de novembre de 1913, els següents acords:
"[...] Como quiera que el concierto que venía rigiendo para los enterramientos de los fallecidos en el Manicomiso ha de terminar en 31 de Diciembre próximo, á causa de que el regimen administrativo unitario cesa, a partir de aquella fecha, independiente para cada una de las secciones de hombres y de mujeres, se acuerda delegar al Rdo. Sr. Cura - Regente y al Dr. Llinás para que se avisten con el Padre superior del Manicomio de homres y la Madre superiora del de mujeres al obgeto de intentar la celebración [de] un nuevo concierto para cada dependencia, bajo la base total de mil pesetas anuales que actualmente se cobra por este concepto.
     Acordose acto continuo que á partir del dia 1º de Enero próximo los derechos de enterramiento en la fosa común sean de ocho pesetas para cada cadáver en vez de las cinco que se cobran actualmente.
     A propuesta del Dr. Llinás se acordó apercibir al sepulturero que se abstenga de utilizar á los albergados en el Manicomio en las faenas de enterramientos.
     A propuesta del Rdo. Sr. Cura Regente se acordó; que los cadáveres procedentes de dicho establecimiento sean depositados en la fosa común con la caja tapada permitiéndose únicamente que se rellenen de cal los huesos que en dicha caja deje el cadáver
."
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

Informacions i agenda (setmana 46, 14 de novembre de 2013)

 

MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

 

INFORMACIONS:

AL BLOC:

FA CENT ANYS: Conveni amb la guàrdia civil … per tal d’establir-se a Sant Boi.

* * *

AGENDA:

AVUI, dijous 14 de novembre, i a les 19 h., conferència:

ARQUEOLOGIA DE LA MORT, GÈNERE I IDENTITATS

A càrrec de la MARIA JORDANA.

(Historiadora santboiana i col·laboradora d'aquest Museu)

L’arqueologia és una ciència fascinant i considerada una de les poques que proporciona coneixements objectius. Però, això és veritat?. A través de l’Arqueologia de la mort i de l’estudi d’una necròpolis prehistòrica de la Península Ibèrica descobrirem la subjectivitat, els estereotips i els biaixos que impregnen la ciència arqueològica.

Al Museu de Sant Boi – Can Barraquer

(Carrer del Pont, 7)

Activitat complementària:

 

Fem una mòmia! (Taller infantil)

 

La historiadora Maria Jordana complementarà la seva xerrada amb un taller, adreçat al públic infantil i familiar, on tot aprenent ens divertirem descobrint el nostre passat.
Sabem que a l'Antic Egipte les persones es momificaven, però, per què ho feien? Totes les persones es momificaven? I com ho feien? Per entendre-ho, ens convertirem en sacerdots i sacerdotesses de la momificació de l'Antic Egipte.

Diumenge, 17 de novembre, i a partir de les 11’30 h.

Al Museu de Sant Boi – Can Barraquer
Activitat gratuïta inclosa amb l'entrada al Museu.

* * *

Dissabte, 16 de novembre:

El Museu de Sant Boi acollirà la “VI Trobada d'Estudiosos d'Eramprunyà” on es parlarà del “Territori de Frontera a l'Alta Edat Mitjana”

L'objectiu d'aquestes trobades es posar en comú ponències individuals d'estudiosos o col·lectives d'aquests grups al voltant d'una temàtica relacionada generalment amb la història del que havia estat els territoris de l'antiga Baronia d'Eramprunyà.

Per iniciativa dels Centres d'Estudis de Gavà, de Begues, del Grup Tres Torres de Viladecans, del Grup de Recerques Històriques de Castelldefels i del Grup +1000 Històries de Sant Climent de Llobregat, des de l'any 2008 es celebren les Trobades d'Estudiosos i Centres d'Estudis d'Eramprunyà. La primera trobada es fa fer a Gavà l'any 2008 i les altres van ser el 2009 a Begues, 2010 a Viladecans, 2011 a Castelldefels i 2012 a Sant Climent de Llobregat.

Sant Boi de Llobregat, tot i no ser un territori directament relacionat amb aquesta Baronia, si que forma part de la mateixa unitat geogràfica i comparteix molts trets històrics amb aquestes poblacions veïnes.

cartell_VI_trobada_2baixa

Les trobades d'estudiosos i centres d'estudis d'Eramprunyà compten amb el suport del Centre d'Estudis del Baix Llobregat, la Coodinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana i la Fundació Ramon Muntaner. La trobada a Sant Boi compta també amb el suport del Museu de Sant Boi i l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat.

La cloenda de la trobada anirà a càrrec de l'historiador Carles Serret, responsable de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat, que presentarà el seu treball “El Castell de Sant Boi” on presentarà algunes sorpreses documentals d'entre el fons antic que es conserva d'aquest castell que te els seus orígens al s. X.

El programa també incorpora una visita guiada a la Torre Benviure el proper 1 de desembre de la ma del guerrer Roca Benviure, una activitat familiar i gratuïta que organitza el Museu de Sant Boi cada primer de mes en aquest jaciment arqueològic.

Més informació e inscripcions a: http://vitrobadaeramprunya.blogspot.com.es/

* * *

Divendres 22 i dissabte 23 de novembre:


LES PRIMERES JORNADES DE CULTURA POPULAR I TRADICIONAL

2013-11-02 Jornades de Cultura Popular

El Museu acull aquestes jornades que tenen la intenció de fer una reflexió conjunta entre entitats i administració. Junt amb la recentment creada Taula sectorial d’entitats de cultura popular i tradicional s’ha valorat que aquestes jornades girin al voltant dels problemes que les mateixes entitats participants identifiquen com a principals:

   1. El relleu generacional de les entitats que fan cultura popular i tradicional
   2. La millora del posicionament i la visibilitat de les seves manifestacions i/o activitats

Al Museu de Sant Boi – Can Barraquer

Exposicions temporals:

“DE NATURA MULIEBRI. La salut de la dona romana”

Una nova producció pròpia del Museu de Sant Boi per tal d’endinsar-nos en l’època romana i descobrir com la funció de la dona estava gairebé centrada en la seva funció reproductora, i com pels pocs estudis anatòmics i algunes teories filosòfiques i mèdiques, es va transmetre una visió de la dona com ésser malaltís i feble, diferent de l’home.

Al Museu de Sant Boi - Termes Romanes

(Avinguda de Maria Girona – Carrer Hospital)

* * *

Serveis tècnics:

Carrer Hospital, 9 (Can Torrents). 08830 - Sant Boi de Llobregat

Telèfon: 936.351.200 (Museu, ext. 463 – Arxiu Històric, ext. 158)

museusantboi@gmail.com   -   ahmsbl@gmail.com

Serveis online:

WEB DEL MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT

WEB DE L’ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

BLOC: HISTÒRIA I PATRIMONI

CANAL YOUTUBE

També som presents a les Xarxes Socials

PÀGINA FACEBOOK DEL MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT

PÀGINA FACEBOOK DE L’ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE SANT BOI

Fa cent anys: Conveni amb la Guàrdia Civil

Ara fa un any que us informàvem de les gestions que, des de l’Ajuntament, es feien per tal d’obtenir una caserna local de la Guàrdia Civil. Un cop verificada la corresponent autorització governativa, començaren unes negociacions que semblaven interminables. Calia lligar -molt bé- el pacte de lloguer amb els propietaris de la casa escollida (al carrer del Doctor Antoni Pujadas) i les condicions de manteniment de la mateixa.

A la sessió plenària del 16 de novembre de 1913, s’abordarien els darrers detalls:

"Manifiesta el Sr. Presidente; que el dia 6 del actual había recibido la visita del Jefe de linea de la Guardia Civil quien interesó la pronta instalación del Puesto de dicho Instituto concedido á esta villa; que desocupada la casa alquilada al efecto, había desaparecido el único obstáculo que se oponía á la realización de un proyecto tan necesario para el sostenimiento del orden en esta villa, y que, por consiguiente, prometió al referido Jefe, salvando el parecer del Ayuntamiento que por todo el día 28 del corriente estaría dicha Casa Cuartel en disposición de alojar á la fuerza. Para cumplir el ofrecimiento ha de formularse el contrato en escritura pública y adquirirse el mobiliario.
Aquél está ya redactado habiendo desistido el propietario arrendador D. Juan Biosa de imponer al Ayuntamiento la conservación de la finca consiguiéndose en su lugar 'que vendrá a cargo de la Corporación municipal los desperfectos de cualquier clase procedentes de disturbios populares ó por accidentes de guerra cualquiera que sea su importancia'. En cuanto al mobiliario que falta puede adquirirse por gestión directa con cargo á la consignación existente en el presupuesto. Tras algunas explicaciones pedidas por el Sr. Forns, se acuerda la formalización del contrato de arrendamiento con la cláusula transcrita y la adquisición del mobiliario que se exige en la concesión."

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL