Fins els darrers del
segle XIX, a Sant Boi ja havien passat aquells dos mesos tan calorosos i llargs
com són el juliol i l’agost i que les eres ja estaven totes voltades de
pallers, d’aquella palla rossa, de la qual s’hi havia extret el blat daurat,
aquell blat que era el nostre pa de cada dia, aleshores començava a la nostra
vila la festosa tasca anomenada “La Verema”.
Vinyes al Bori (any 1900, aproximadament)
Cal mencionar que la
major part del terreny, tant l’extens somontà com el pla, del nostre terme, es
componia de vinyes, amb una gran varietat de ceps, entre els quals es
destacaven els raïms moscatells, picapolls, i xereblos com a blancs i les
carinyenes, montones i palops com a negres. Per tot, Sant Boi, era poble de vi,
i en començar el setembre, totes les persones aptes per les feines de “La
Verema” es mobilitzaven com un vertader exèrcit. Calia veure les famílies
esteses en diverses vinyes, com tot cantant i fent broma omplenaven els
cistells de raïms i els buidaven a les portadores, tot posant-se a la boca els
grans de raïms més vistosos. Ningú els privava de menjar raïms. Fins eren molts
els collidors i collidores que en els menjars i en les begudes, no usaven altra
cosa que pa i raïm. Bo era, també, veure els traginers a bast i els carros, la
cura que havien de posar en els transports de les portadores curulles des de
les vinyes als cups, en els difícils camins de les muntanyes i els plans.
Havien d’ésser homes bregats en tals feines.
Calia, també, fixar-se
amb els moviments d’homes i dones, en molts carrers de la vila, des dels cups
on trepitjaven els raïms fins que el vi era transportat amb semals, pels
semalers des dels cups a llurs pròpies cases i tots mostraven esquitxos
d’aquell novell i balsàmic most enganxadís. Arreu se sentien dringar els
cadells de les novíssimes premses de ferro, que havien substituït les de fusta.
El sonor dringar d’aquells cadells, era l’himne al·legòric a la verema que
ressonava per tota la vila. Els senyors que venien a passar l’estiu a Sant Boi,
no marxaven de la vila fins que s’havia acabat “La Verema” a fi de poder
respirar més temps aquella flaire alenadora del ric most que es trafegava i
dels munts de brisa que hi havia en els carrers, davant les cases on hi havia
premses.
Tot això, passava els
primers dies del setembre a la most que es trafegava i dels munts de brisa que
hi havia Sant Boi era una de les hortes més extenses i riques de la comarca.
Els mercats de Barcelona es nodrien d’una gran varietat de verdures i fruites.
Cal recordar aquelles preferides cols de Brussel·les verdes i de capdell. Els
raves, enciams i escaroles. Les mongetes tendres, els pèsols garrofals, cebes i
d’altres verdures. ¿Qui no recordarà aquelles formoses pomes minguetes,
gitanetes i joaquimes?. ¿I aquells melosos préssecs gavatxos blancs, resclosos
i santmiquels, que eren els únics de Catalunya i els preferits per les persones
de bon paladar?. A més de la fruita mencionada, no serà endebades recalcar que
estaven encambrats molts milers de melons d’hivern que duraven fins a les festes
de Nadal i Cap d’Any com a postres preferents.
A més de tot això,
restava encara la collita de les mongetes del ganxet i faccioses, ja seques, i
el moresc, tot molt abundant en la nostra horta.
En conjunt, el mes de
setembre, a més d’ésser la Festa del Treballl mes alegre de l’any a la nostra
vila, era la més desitjada i esperada perquè de tots aquells treballs en venia
la recompensa dels esforçs de tot l’any. Heus ací els setembres santboians.
JOAN BADOSA BRIQUETS
Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 190, setembre de 1971, pàgina 9).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada