L’Arxiu Històric Municipal conserva un manuscrit, fins avui inèdit, de la Mercè Rodoreda.

 

El mes de juny de 1935 la Biblioteca Popular de Sant Boi va celebrar uns jocs florals que van comptar amb la participació de destacades personalitats literàries i d’altres de més joves que, amb els anys, estaven destinades a ser el seu relleu.

Acte de lliurament de premis a “Cal Ninyo”.

La reina de la festa, Maria Teresa Ollé (filla del president de la Biblioteca Popular) acompanyada de l’autor guanyador, el jove Josep Maria Junyent.

De la documentació conservada d’aquests jocs (i que es conserva dipositada en aquest Arxiu Històric Municipal) avui us volem parlar del manuscrit nº 57, composat per quatre fulls, i que conté la narració curta “Virgínia” que trobem signada amb el pseudònim “L. Albes”. Cal dir que és un treball que no fou premiat. En reobrir-se fa uns anys els sobres amb les corresponents pliques ens vàrem trobar amb la grata sorpresa de que corresponia a un treball inèdit de la Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 / Girona, 1983). Avui, 75 anys després d’aquella iniciativa cultural i coincidint amb la Diada de Sant Jordi, tenim a bé presentar-vos aquesta petita joia retrobada. La transcripció ha estat obra d’En Carles Serret, tot respectant-ne l’ortografia original.

Capçalera i primers paràgrafs de la quartilla número 1 de les 4 de que consta l’original.

Virgínia

L. Albes

Ha submergit dins les ones verdes de les aigües transparents que besen coralls, la incitant brunesa del seu cos elàstic.
És luxuriosa la vegetació que s’estén en el suau declivi de la coma propera. Damunt la platja de la badia que abraça la mar calma, sota palmeres altives que es gronxen mandroses, hi ha la coloraina de la roba abandonada en garbuix.
Ella estima les albes nacrades, les cintes boniques, rosa i verdes, que esgarrifen al tacte, i les belles sedes cruixidores de colors de colors llampants i esllanguit caient.
Els seus cabells feixucs són pregonament negres i els seus ulls d’ametlló embogidorament brillants.
Pica, amb un joc faceciós de mans i peus, l’aigua que s’esvalota, i riu sorollosament en ésser besada als ulls i als llavis, per esquitxos de perles.
El temps li ha fet esborradís el record de la mare i més, molt més, el d’aquell pare que no ha conegut ... Té, de l’amor del padrastre, una cicatriu profunda a l’esquena lluent: l’ampolla, en rebotre-hi, es va trencar a bocins; ella havia xisclat en rebre dins de la carn viva, el bes ardent de l’alcohol.
Havia vagat per les platges i tenia odi a la gent fins a esgarrifar-la’n tota presència. Només amava d’esguardar, amb la seva mirada ombrina, els alts navilis que venien de lluny, d’altres mars a la seva, d’altres ports vers el seu.
Adorava la remor de les ones, el xiscle del vent, la tempesta guarnida amb la seda dels llamps ... L’escarafall de les velles negresses davant del seu viure, li era tot un misteri.
Era llaminera d’aigua dolça de cocos i tabac fort i les xurriaques li havien llepat les espatlles rodones per a castigar-la del vici del furt.
Ignorava que s’havia venut una nit, una nit que tenia molt d’alba, a un capità de vaixell ple de l’alt sentit de l’honor quan l’envoltava l’ambient de la seva civilització: havia decantat el cos i inclinat el rostre i l’havia besada a les dents tot endinsant les seves mans blanques en l’espessor perfumada de la negra cabellera flotant; atrets, els seus ulls blaus d’home nòrdic, per la fixesa desconcertant de la mirada obscura. Ell l’havia iniciada en l’art de conèixer el valor d’una carícia a temps i de saber jugar amb les flors amplament badades, en les nits clares del tròpic, lluint un somriure febrós en l’ample esquinç dels roigs llavis. Amava de ballar, nua com una perla, enmig dels homes beguts, entre bravades d’alcohol i crits guturals de desig: adés gasiva de somriures, adés vinclada en una ofrena incitant, fascinadora com una temptació, cruel en el refús, per a lliurar-se, embriaga de rialles, al qui li oferís el present menys valuós; felina davant del menyspreu, segura de la pròpia bellesa, orgullosa en la inconscient salvatgia.
Ni el sol, ni el vent, ni l’amor prodigat amb escreix, no li havien marcit la pell ni li han llevat frescor a la frescor de les galtes: li han fet la mirada més brillosa que mai.
Ara té una casa. Una casa voltada d’altes palmeres que domina la mar i els llunyans horitzons. Una casa guarnida de persianes molt verdes que deturen, sense menysprear-lo, el sol xardorós: hi és senyora i mestressa i adora els menuts colibrís dels quals té un gabial ple. S’adorm sota gases que aturen el vol dels insectes i mossega, amb golafreria, la polpa carnosa dels fruits rarament acolorits. Li és grat de despertar-se en les albes nacrades i fugir a la platja, peu-ma, a oblidar qui li és amo i esclau.
Té grans collarets dringadors i feixugues arracades i un ocell de brillants li estén les ales damunt la negror dels cabells escarpits; rics braçalets d’or massís s’acorruen en els seus bells braços ... Però enyora, a la nit, altres nits desvetllada per destres carícies i el record d’un blau esguard li és fita i destí. D’aquí el seu amor per la mar: mai no voldria separar-se’n; li és dolç de guaitar, sense pensaments, aquella línia llunyana on apareixen, tardans, navilis altius.
És sortosa tanmateix, però seria ben dissortada sota l’empar de les gases i la companyia de les sedes i de les cintes rosa i del piular dels menuts colibrís, sinó fos que els capvespres es deixa estimar, indolent en la concessió, damunt la platja de la badia, sota el plany de les negres palmeres, per tots els mariners embriacs que li duen, arrencant-lo a les entranyes profundes dels amples vaixells, l’agre perfum de totes les terres.

- - -

Desitgem que aquest regal literari sigui del vostre grat. Salutacions cordials.

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat