Fa cent anys: “LES CASTANYERES”

 

     Quan acabant el setembre, queia ja alguna fulla groga dels grans plàtans de la Rambla, un dissabte a la tarda una, el diumenge l’altre, començaven a parar el seu petit establiment les castanyeres.

     A les placetes, per les cantonades de carrer més concorregudes dels voltants o als indrets més adients de la plaça, on havia anat convergint tota la vida santboiana, el mercat, l’Ajuntament, les tartanes que portaven els no massa nombrosos passatgers a la veïna estació de Cornellà.

     No necessitaven gaire espai. Un fogó de peu metàl·lic , caixons o altres estris del combustible i el sac de les castanyes per coure i la senalla on guardarien les cuites, eren tot el seu parament.

     A mig octubre hi eren gairebé totes. Amb el seu mocador al cap, sac, faldilles i davantal, i un mocador gran tirat a les espatlles quan el fred començava a fer-se sentir.

La Ció de “Cal Parda” i la Teresa de “Cal Mano”, a la Rambla, pels volts de 1915.

Fotografia (retall) del fons “Joan Ros Cardona” (Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat).

     El ple era absolut per la diada de Tots Sants, en la que, a Sant Boi, devien ser comptadíssimes les cases que no celebraven la típica castanyada.

     Al mateix temps que elles, feien l’aparició en els aparadors de pastisseries i botigues, els plats pleníssims de panellets. No crec que sigui tan antiga la costum dels panellets, però ha pres ben bé força de llei entre nosaltres, no sols aquí sinó a tot Catalunya.

     La venda de castanyes, molts anys enrera, no era lliure. Era exclusiva de les promeresses, administradores de l’altar de la Pietat del temple parroquial santboià, monopoli que s’estenia potser també a la venda d’ous. La intervenció en el petit moviment comercial de les castanyes que havien de venir de fora, probablement de les poblacions dels faldars del Montseny, no devia oferir dificultats a les eixerides promeresses, que feien aplega per les festes de la vila i albs bateigs, de blat, castanyes, ous ...

     Potser la costum o dret consuetudinari vingués de més antic, però durant els segles XVII i XVIII i possiblement part del XIX, fou vigent i motivà alguna petita qüestió.

     No passaven mals de cap per aquestes coses les castanyeres del nostre record. Ben assegudes a la cadireta baixa, davant del fogó que ajudava directament a escalfar-les, veien passar tot Sant Boi i aturar-se molts a la seva parada, on podien coure lliurement, a més de les castanyes, moniatos, passats prèviament pel forn dels forners de pa, i en venien potser més que d’aquelles, i darrerament, cuits també al caliu, aquesta planta exòtica que ha pres tant de peu als camps llobregatins i que es comeix amb el nom de palosantos.

     La comesa de les castanyeres no s’acabava per la diada de Tots Sants. Mentre abundava la fruita en els mercats muntanyencs de Catalunya, elles no desertaven dels seus fogonets. Per Nadal i Cap d’Any no fallaven, i a vegades resistien les fredors de tot l’hivern per plegar definitivament a la Setmana Santa.

     L’abundor de llaminadures, la major facilitat de trobar treballs més remuneradors, la incomoditat de restar tantes hores a la intempèrie, quan el fred comença a fer-se viu, han aclarit el nombre d’aquestes simpàtiques i tradicionals figures dels nostres carrers i places ...

     Els nostres carrers i places, amb l’esmentada i altres desercions, perden contínuament personalitat i van prenent un aspecte potser de més brill, urbanísticament parlant, però que igual aquí que a l’indret més allunyat i aliè a la nostra terra i a les nostres coses.

 

CARLES MARTÍ I VILÀ

Publicat a “VIDA SAMBOYANA”

(Número 157, desembre de 1968, pàgina 13)