LES FESTES DE CARNESTOLTES (article de febrer de 1958)

 

     Com un pesombre infantil recordo un enterrament del Carnestoltes la diada del dimecres de cendra.

     Les atxes o teies enceses dels acompanyants a la ridícula cerimònia mortuòria, entre els que s’aplegaven tots els bromistes de Sant Boi. Els vestits blancs i enfarinament de cares de tots ells, que, a la nit i a les clarors flamejants prenien impressionants aparences; la prèdica o predicot que feia no sé si dir el més trempat o el més desvergonyit de la colla, en que es blasmava el difunt i s’aprofitava l’ocasió per a fer descarnades al·lusions als fets picants o desagradables i a les incidències de la política local, tot prenia un aire fantasmagòric que va gravar-se fondament en la meva retina d’infant. Em sembla que no vaig arribar al punt final de la festa que consistia en cremar el túmul i el ninot ple de palla que representava el pobre Carnestoltes.

     Les festes esbojarrades que precedien a les austeritats de la Quaresma (amb autèntics dejunis i privació absoluta de carn si no era per a malalts, i de tota mena de balls i festes) havien estat tan extremades, que els pobres esplais que comentem no eren res comparats amb els que havien tingut lloc molt abans.

     A tot el baix Llobregat aquestes coses motivaren veritables esdeveniments en danses i gatzares. A Sant Vicenç dels Horts i la seva rodalia, amb el nom de La Disfressada, se succeïen per carrers i places una colla de balls, esbojarrats la majoria.

     A Viladecans i Gavà se celebrava un conjunt de festes de les dues poblacions, entre les que predominava el Ball de l’Espolsada, l’elecció d’unes parelles de joves, el “novensà” i la “novensana”, i de vell, el vell i la vella, els més de la gresca i es feien també prèdiques i finalment la cremada dels Carnestoltes.

     Entre els santboians, de les costums populars del dimecres de cendra, ha quedat sols la de la berenada que, anys enrera, pocs deixaven de celebrar a les fonts, pels camps o a la pròpia casa.

     Els balls de disfresses havien tingut també un gran succés en l’ambient massa quiet però facciós de la gent de la vila. L’habitud de la cara tapada i la llibertat que tenien les noies disfressades d’escollir parella, cosa que no podien fer mai, donava lloc a bromes de tota mena i a comentaris que durarien setmanes i setmanes. Una de les festes més celebrades era si algun jove es disfressava de dona, i havien arribat a fer-ho molt bé, i podia engrescar algun “tenorio” local.

     Els balls infantils de trajos, actualment vigents, constitueixen potser la nota més simpàtica de les festes de Carnaval i són implantades de poc entre nosaltres.

     També durant molts anys unes grandioses cavalcades donaven gran relleu i animació als carrers de la vila. Grups de turcs, molins holandesos, jardins ambulant, castells i dracs gegantins, alternaven amb florides carretel·les i cotxes plens de manoles.

     I lluites i persecucions amb serpentines i paperets se succeïen, especialment a la Rambla i pels voltants del Pou Comú.

     En una d’elles es va produir un fet que havia de tenir conseqüències importants dintre l’àmbit local. Per fer-se càrrec serà necessari donar alguns antecedents.

     Tothom sap les fortes rivalitats que han existit sempre entre les agrupacions recreatives. Fa una seixantena d’anys hi havia a la vila no més que una sala de ball i teatre, al carrer Major i els partits eren dos: un de choral, La Marsellesa, que s’havia format en una escissió del Coro Vell i l’altre era constituït per un grup de joves que la gent els deia els Llepissets.

     El propietari del cobejat local, Petit de cognom, i que segons la costum tan santboiana, era conegut amb un motiu, el Nen, cedia la sala als uns i als altres. Un dia, potser impensadament, resultà que l’havia compromesa per a una mateixa festa als dos grups rivalitzants. I a l’home, per a sortir del mal pas, no se li ocorregué altra cosa que dir, al que l’havia cedida primerament, que no s’en recordava.

     Als pocs dies, quan s’esqueia el diumenge de Carnestoltes, els choristes de la Marsellesa, que eren els desairats, prengueren la més completa venjança. Entre les nombroses carrosses que formaven la Cabalgata d’aquell any, fou la nota sensacional un grup al·legòric compost no més pel cotxer i un ocupant dalt, amb pitet i gorra de cop, que contínuament feia bromes al·lusives al fet esmentat. Darrera el carruatge penjava un gran rètol que deia:

Com que el Nen és tan petit

no es recorda del que ha dit.

     No creiem que cap altre vers hagi obtingut tant gran ressò a la vila. D’aquells contrapunts i reaccions, que s’ha de conèixer als santboians per a comprendre l’importància que arribarien a prendre, en sortí la magnífica agrupació que arribaria a prendre tan de vol i constitueix avui l’Ateneu Santboià.

CARLES MARTÍ I VILÀ

Cronista de la vila

NOTA EDITORIAL : Aparegut a “Vida Samboyana” (número 27, febrer de 1958)