50 anys de Carrilet (article de Carles Martí, 1962)



Avui, 29 de desembre de 2012, fa cent anys del viatge inaugural de la línia Barcelona (Magòria) - Martorell. Fa 50 anys, també se celebrava l'efemèride amb diversitat d'actes i Carles Martí i Vilà va aprofitar per fer un recorregut per la història d'aquesta línia fèrria, de via estreta, que feia entrar Sant Boi a la modernitat i en permetia l'immediata industrialització. 

 

50 Anys de Carrilet

 

   Seria quasi impossible descriure l’animació i la joia que regnaren a la vida de Sant Boi aquell diumenge 29 de desembre de 1912 en que s’inaugurava el tren.

    Els santboians havien encaixat un desengany darrera l’altre. Primer amb la construcció de la línia d’El Prat que, primitivament, estava projectada per Gavà, Viladecans, Sant Boi i Cornellà. Després vingué el fracàs dels Ferrocarriles Económicos del Bajo Llobregat. 

   Aquests havien fet construir les primeres parets mestres de l’actual estació, en els terrenys cedits generosament per la família Escubós, i uns centenars de metres de terraplè. La gent en deia el tramvia. Sembla que, mancats de la suficient força monetària, fallaren a l’hora de portar a terme les realitzacions més costoses.
   Una companyia que actuava amb el nom de Caminos de Hierro del Nordeste de España, havia portat finalment a cap la construcció del que la gent dels pobles del voltant havia batejat, per endavant i amb gran sorpresa dels santboians, amb el sobrenom de carrilet, i aquella diada tingué lloc solemnialment l’inauguració de la via compresa entre Barcelona i Martorell.


   A Hospitalet i Cornellà que, des de molts anys gaudien ja del servei del M.Z. a A., les festes foren de caràcter oficial i passaren sense pena ni glòria. Fou a Sant Boi, Santa Coloma, Sant Vicenç, Pallejà i Sant Andreu de la Barca, que la gent es llençà al carrer i, amb un entusiasme indescriptible donà escalf popular a l’arribada del tren inaugural que era format per cinc unitats. Davant d’elles la màquina estava adornada amb l’escut d’Espanya, les banderes nacionals, les de Bèlgica i catalanes.

    A dos quarts de dues l’Ilm. Sr. Bisbe Dr. Laguarda, revestit de pontifical, amb bàcul i mitra, beneí tren i instal·lacions a l’estació terminal de la riera de Magòria.

   Seguidament el convoi inaugural emprengué la ruta, ple d’un lluidíssim concurs de personalitats. A més del senyor bisbe, hi anava el Capità General D. Valerià Weyler; el Director General d’Obres Públiques, senyor Zurita; el Governador Civil, senyor Sánchez Anido; el Diputat Provincial, senyor Jansana, en representació de D. Enric Prat de la Riba, president de la Diputació; els senadors Pons i Enrich i Girona; el Delegat d’Hisenda, senyor Eulate; els directors del F.C. Manresa – Berga i Central Català; el de la Companyia de Tramvies de Barcelona, representant de la Maquinista Terrestre i Marítima, un delegat del senyor Enric Sostres, alcalde de Barcelona, que amb veritable sentiment no pogué assistir a l’acte, i, entre una interminable generació d’il·lustres acompanyants, l’Administració de la Companyia, Mr. Ryndzunsky; l’enginyer Director, senyor Lalieux, i el Director de la Companyia, senyor Saliensi.





     Al sortir del nou pont de ferro, a totes dues bandes de via, una gran gentada esperava i vitorejava el convoi i estació i andanes eren plenes de gom a gom. La banda del regiment d’Alba de Tormes tocà els himnes i animà més la festa i les autoritats formaren amb l’Alcalde al davant, que era el senyor Salvador Bou, el primer tinent En Joan Busanya, el jutge D. Joan Aleu, el caporal del sometent senyor Jaume Torres, i tot Sant Boi ...





     Encara, a poc d’haver sortit de l’estació, tingué d’aturar-se el tren perquè la Comunitat de Sant Joan de Déu volia saludar i felicitar les personalitats i tots els internats estaven pels terrats i llocs on poguessin veure el gran esdeveniment i la banda de Sanatori tocà el millor del seu repertori, probablement dirigida per D. Joan Llopis (+) que fou el seu primer director.


    Les mostres d’entusiasme es renovaren a les demés estacions. A Sant Andreu de la Barca un pagès, sapat i ja entrat en anys, pujà al vagó de les autoritats victorejant al general Weyler i dient que havia fet amb ell la guerra de Cuba i fou reconegut i abraçat pel petit i prestigiós militar.


   A Martorell acabà el recorregut, que no enllaçava encara materialment amb el Central Català, el famós tren d’Igualada que els passatgers, en plena marxa, podien baixar a collir raïms i tornar a pujar tranquil·lament.


   A la nostra vila, després d’altres actes del joiós esdeveniment, es cantà un solemne Te Deum a l’església parroquial.


    Aviat es veié, però, que el servei acollit amb tant d’entusiasme, no cobria les moderades necessitats del Sant Boi de mig segle enrera. El que signa, complint les seves obligacions militars a Barcelona, tingué d’utilitzar forçosament el M.Z.A. que passava per Cornellà i el mateix feien els que tenien d’anar als mercats barcelonins. Els tartaners que havien mirat melangiosament l’inauguració, aviat es convenceren de que no tindrien de plegar.





   Però el carrilet era sols de via estreta pels seus rails. La concepció dels dirigents era més ampla i ambiciosa i el 14 de juny de 1919 es signà la fusió amb el Central Català i el de Manresa a Guardiola, constituint la Companyia General de Ferrocarrils Catalans, emprenent-se la construcció de la línia fins a Manresa que havia d’unificar tot el servei.


    Aquest trajecte fou posat en funcionament per etapes. Fins a Olesa comença a córrer el 29 de març de 1922, continuant fins a La Puda el 25 de juliol següent i el 29 d’octubre ja enllaçava amb el Cremallera de Montserrat, facilitant el romiatge dels nombrosos devots de la Moreneta.


   El 13 d’agost de 1924 s’obrí el sector de Manresa a Súria i el 22 del mateix mes el tren arribà ja a la ciutat de Manresa.


   Amb el transport dels carbons de la regió minera de Fígols i les potasses de Súria i ciments i altres productes industrials d’aquelles prosperes contrades i el gran increment del nombre de passatgers, sobretot a l’inaugurar-se, en 1930, l’Aeri de Montserrat, mudà la faç de la companyia.

    Aquestes millores es vegeren acompanyades d’una altra, potser la més important de totes, l’electrificació del trajecte Barcelona – Sant Boi i l’obertura de l’estació de la plaça d’Espanya, enllaçant amb el Metro Transversal i deixant la vella combinació del tramvia que des de l’estació de Magòria esperava cada tren per conduir el passatge a la plaça de Catalunya. Aquesta millora ha estat un dels factors que més ha influït en la creixença i progrés de la nostra vila.

    El 24 de novembre del mateix any s’obrí al tràfec el ramal Bordeta – Port, que ha permès incrementar els transports de tota mena de productes.

   Després de la guerra i de gravíssimes complicacions econòmiques, s’ha produït una renovació en les directrius, que estan actualment en mans joves i catalanes, i un novell període d’expansió. A 11 de febrer de 1959 s’intensificà el servei de passatgers entre Barcelona i Igualada, a base d’automotors Ferrostaal, reduint el viatge a menys de dues hores, i el 9 de juliol de 1961 s’allargà el trajecte electrificat fins a Pallejà. Totes aquestes millores han estat acompanyades amb la modernització de les estacions i substitució de molta part del material vell, i amb l’aparició de les màquines Diesel.


   No sempre les intencions han coincidit amb les realitats. A voltes, en aquestes mateixes planes, s’han evidenciat falles en el servei. Cal tenir en compte primer les dificultats econòmiques de tots sabudes. I, més que cap altra cosa, la manca de visió de la creixença de Barcelona i la de totes les poblacions veïnes, que presidí les primitives realitzacions.


   Sense la qüestió enutjosíssima de les aigües que inunden, més vegades que no voldríem, el túnel de la plaça d’Espanya, que s’hauria pogut resoldre amb una despesa moderada al moment de construir-lo i que avui costaria milions de pessetes l’obra a fer, hi ha també la via única del pont sobre el Llobregat, la de l’encreuament amb la línia de la RENFE, a l’Hospitalet, i sobretot la línia de l’estació de la plaça d’Espanya. D’aquesta surten i entre més de cent trenta trens diàriament. No s’ha de dir més per fer-se càrrec de les dificultats en que es desenrotlla un servei tan complex i nombrós, amb el poc espai d’andanes subterrànies i l’única via de sortida amb que es compta.


   Aquest incomplet repàs de les activitats de la companyia en els cinquanta anys de funcionament permeten esperar les millors coses. Sembla que el pont serà la primera de les obres a realitzar i no fora estrany que en data relativament propera es veiés la doble via sobre el Llobregat. Tenim la convicció de que el nostre carrilet seguirà sincronitzant amb el progrés i millorament que s’observa a tota la rodalia de la bella ciutat de Barcelona.


CARLES MARTÍ I VILÀ


NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 85, Nadal de 1962).

Fa cent anys: Per fi, arribava el "Carrilet" (29-12-1912)



La sessió plenària, del diumenge 29 de desembre de 1912, fou un xic especial. Aquell diumenge, i després d'anys i anys de durs treballs, arribava el tren a Sant Boi.


La banda del Batallón de Cazadores de Alba de Tormes, esperant l'arribada del "Carrilet".

     “De una comunicación de la Sociedad “Camino de Hierro del Nordeste de España” remitiendo dos cuadros del servicio de trenes que con motivo de la inauguración de la sección de Barcelona a Martorell pondrá en circulación desde mañana. Manifiesta el Sr. Alcalde que como no ignoran los Sres. Concejales la inauguración oficial de dicho ferrocarril que tantos beneficios ha de reportar a esta villa, tendrá lugar esta tarde pasando por aquí el tren inaugural á las 13’58. Que para solemnizar tan fausto acontecimiento se había contratado la banda del Batallón de Cazadores de Alba de Tormes que acompañará a la comitiva oficial á la estación y hará los honores correspondientes, y dispuesto la celebración de un Tedeum en la Iglesia parroquial; contándose para sufragar los gastos que ello origine, con las 100 pesetas votadas por el Ayuntamiento y una suscripción abierta entre los vecinos.

     Termina proponiendo que el Ayuntamiento, asociándose al júbilo general, asista en Corporación á los expresados actos. Tras algunas frases de reconocimiento proferidas por varios señores concurrentes fue aprobada por unanimidad la proposición de la Presidencia.”

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE SANT BOI DE LLOBREGAT

Informacions i agenda (setmana 51, any 2012)

MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE SANT BOI DE LLOBREGAT

Informacions i agenda (setmana 51, 2012)

Al Bloc:


* CENTENARI DEL CARRILET (1912-2012): Seguim ampliant la col·lecció d'articles dedicats a aquesta important efemèride:
     - Un accident ferroviari de l'any 1942.

     - La inauguració el 1912, amb tot luxe de detalls, gràcies a un article contemporani aparegut al diari "La Vanguardia".

     - L'abaixador del Molí Nou, inaugurat el 1968.

     - Un pla de modernització (1965).

 

* LA GRAN NEVADA DE NADAL DE 1962: Aquests dies se'n parla arreu en tant que efemèride excepcional que va poder ser recollida a nombrosos testimonis gràfics i de la qual, molta gent, encara ens en pot parlar.
     - Article contemporari, de Carles Martí i Vilà (1898-1987) que parla d'aquella i d'altres nevades històriques.

     - A la xarxa social Facebook trobareu una selecció de les millors imatges d'entre l'extens fons custodiat per l'Arxiu Històric Municipal. Us convidem a visitar-les a aquest àlbum fotogràfic (no cal tenir compte per accedir-hi) i a veure'n imatges en moviment incloses en aquest vídeo, original, del fotograf i cineasta amateur Joan Ros Cardona (+).

 

Nova promoció bibliogràfica:

Aquest Nadal (2012-2013), el Museu de Sant Boi us ofereix una nova oportunitat per tal de fer créixer la vostra particular biblioteca santboiana o la dels vostres familiars i coneguts. Descomptes del 70 %. Consulteu les condicions.

 

Agenda:

Des del 2 de desembre resta oberta:

"Porxos, golfes i calaixeres"

Una exposició que ens remet als espais de les cases pairals on sempre s’han conservat els més diversos objectes familiars. Can Barraquer oferirà un dels racons per a convertir-lo en aquell espai físic -que fa part d’aquesta memòria col·lectiva- on es podran veure fotografies i objectes quotidians, ja antics, alguns centenaris, que de ben segur ens faran viatjar en el temps. Fusionem els objectes físics amb fotografies antigues, de gran format, on aquests són representats en una nova col·laboració entre l'Arxiu Històric Municipal i el Museu de Sant Boi de Llobregat.
Reportatge fotogràfic general (cada setmana incorporem imatges noves).

Lloc: Museu de Sant Boi de Llobregat

(Can Barraquer, Carrer del Pont, 7)

CALENDARI DE NADAL:

Aquestes properes festes el Museu (Can Barraquer i Termes Romanes) resta obert.
Tancarà, però, els dies 25 i 26 de desembre (Nadal i Sant Esteve) i l'1 i 6 de gener (Cap d'Any i Reis).

El primer diumenge de gener, dia 6 (Diada de Reis), la Torre de Benviure també romandrà tancada i, en conseqüència, no es farà la tradicional visita guiada pel "Roc Benviure".


BONES FESTES I UN INMILLORABLE 2013

* * * * *

Serveis tècnics:

Carrer Hospital, 9 (Can Torrents). 08830 - Sant Boi de Llobregat
Telèfon: 936.351.200 (Museu, ext. 463 - Arxiu, ext. 158)

museusantboi@gmail.com   -   ahmsbl@gmail.com

WEB - BLOC D'HISTÒRIA I PATRIMONI LOCAL - CANAL YOUTUBE

També som presents a la Xarxa Social (FACEBOOK)

MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE SANT BOI

Ens agradaria tenir-vos com a amics i amigues. Us hi esperem !!!

La nevada de 1962, a Sant Boi, en imatges en moviment.


     Voleu veure imatges en moviment de la "nevada de Nadal de 1962" a Sant Boi ?.
JRC-01
     Només son dos minuts, "magistrals", sorgits del treball voluntariós del fotògraf afeccionat, santboià, Joan Ros Cardona (ja traspassat) qui fou un bon amic de les coses santboianes i col·laborador d'aquest Arxiu Històric Municipal.
     Serveixi també d’homenatge a ells i a totes les persones, ja desaparegudes, que han col·laborat amb nosaltres al llarg dels anys.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

FF.CC.: Una crescuda del Llobregat va provocar l’accident de 1942

 

LA INUNDACIÓN DE LA COMARCA DEL LLOBREGAT

En San Baudilio descarriló un tren de la línea de los Ferrocarriles Catalanes, resultando algunos viajeros heridos.

Las autoridades visitaron ayer nuevamente la zona afectada, en la cual ha mejorado mucho la situación.
- - - - -

La situación en la comarca del Llobregat

     Las inundaciones causadas por la importante crecida del Llobregat, decrecieron ayer con carácter general en toda la vasta zona afectada. El río no experimentó ninguna nueva avenida y en su consecuencia el nivel de las aguas disminuyó considerablemente, en forma que en una buena parte de los lugares inundados, que el día anterior eran campos anegados, solo se veían ya ligeros encharcamientos, can grandes probabilidades, en gran parte de ellos, de que se salven las cosechas.
     La situación, por lo tanto, mejoró ayer tan notablemente a consecuencia de las ordenes dictadas que fueron retiradas las tuerzas de marinería, del Ejército, de la Policía Armada y los grupos de pescadores voluntarios que desde los primeros momentos habían trabajado denodadamente. Tan sólo permanecieron en los lugares mas céntricos retenes de la Guardia civil y de la Cruz Roja.
     En los campos se trabajo intensamente para dar salida a las aguas y gran número de las casa inundadas quedaron a mediodía en condiciones de habitabilidad.
1942-P01 Portada de la revista santboiana “Navidad”, 1942.
Hemeroteca de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.

Descarrilamiento en el puente de San Baudilio

     Como decimos, la situación mejoró notablemente. Sin embargo, a consecuencia de la inundación del día anterior ayer se produjo un accidente desgraciado que hubiera podido revestir mayores proporciones que los que por fortuna tuvo.
VEC(1942)-05 Evacuació de passatgers del comboi accidentat.
     En su curso violento, las aguas del Llobregat socavaron profundamente los estribos del puente de la línea de los F.C. Catalanes en San Baudilio y a causa de ello, a las siete y media de la mañana, al paso del tren número 2 procedente de Olesa de Montserrat, cedió uno de los estribos sobre la margen izquierda y gracias a la serenidad y prudencia con que actuó el maquinista del convoy, no se registró mas que el descarrilamiento de los tres últimos vagones.
VEC(1942)-02 La proximitat a la vila va propiciar la visita de molts santboians.
     El suceso hubiera como antes decimos, podido revestir graves consecuencias, pues en el tren viajaban unas mil personas. Los tres vagones quedaron inclinados a la entrada del puente y los pasajeros una vez repuestos del susto consiguiente pudieron salir sin mayores dificultades.
129-5 Membres dels cossos de seguretat en visita d’inspecció i tasques de custòdia.
     A consecuencia del descarrilamiento resultaron nueve heridos leves por contusiones y cortes de vidrio y una mujer lesionada de pronóstico reservado.
VEC(1942)-03 Tota una sort que no hi hagués víctimes mortals.
    A poco de haber ocurrido el suceso se personó en el lugar del descarrilamiento el gobernador civil y jefe provincial del Movimiento, quien fue informado, detalladamente de lo ocurrido por el director de la Compañía señor Lagasse y personal técnico.
130-1 Tota l’aparatositat de l’accident, succeït davant mateix de “Can Torrents”.
La casa pairal que –des del 1998- acull els serveis d’aquest Arxiu Històric Municipal.

     Igualmente estuvieron en el propio lugar el jefe del Servicio Militar de F.C., comandante Espada, que dictó las órdenes oportunas y el teniente coronel de E. M. don Ignacio de Torrents.
NOTA EDITORIAL:
Publicat a “La Vanguardia”, el divendres 1 de maig de 1942.
Totes les imatges pertanyen a fons de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.

Fa cent anys: “Inauguración de un ferrocarril” (1912)

 

En el Bajo Llobregat

Inauguración de un ferrocarril

     Pocas veces, en el cumplimiento de nuestra misión informadora, hemos sentido la emoción que embarga en estos momentos nuestro ánimo al reseñar la fiesta que se celebró ayer con motivo de la inauguración de la línea de Barcelona á Manresa, construida por la compañía Camino de Hierro del Nordeste de España. Y es que no siempre se da el caso, que ayer se mostró con toda esplendidez, de que al fausto y pompa oficiales acompañen los entusiasmos de toda una comarca, que ve convertidas en realidades sus mas caras ilusiones, que contempla por primera vez lo que amarga y frecuentes decepciones le habían conducido á considerar como sueño irrealizable.

     La comarca del Bajo Llobregat, los importantes pueblos de San Baudilio, Santa Coloma, Pallejá y San Andrés, que durante tantos años habían luchado con constancia sin igual, con una perseverancia que no bastaron á amortiguar los frecuentes desengaños sufridos, para poseer una línea directa que fomente su comunicación con Barcelona y sirva de vehículo á los productos de su industria y agricultura, sintieron ayer el gozo vivísimo, la inmensa satisfacción de ver cumplidos sus deseos y pudieron contemplar el paso de la locomotora que cruzaba veloz sus feraces campiñas, como heraldo de futuras prosperidades y bienandanzas.

     La naturaleza se asoció al júbilo de aquellos vecindarios y un día espléndido de invierno, de temperatura agradable, contribuyó á la mayor brillantez de la fiesta.

Los invitados. Bendición de las obras

     A la una y media de la tarde se reunieron las autoridades y los demás invitados á la inauguración de la sección Barcelona-Martorell, de la nueva línea, en la estación de Barcelona que se levanta al final de la Granvía, junto á la riera de Magoria.

     Formaban parte de la comitiva el director general de Obras públicas, señor Zorita, que en representación del ministro de Fomento vino de Madrid para asistir á la inauguración, acompañado de los ingenieros señores Gelabert, jefe del servicio hidráulico, Núñez Arenas, del negociado de tráfico y Martínez Diego, oficial primero del negociado de construcción de ferrocarriles del ministerio de Fomento; el capitán general don Valeriano Weyler, acompañado de su ayudante; el gobernador civil señor Sánchez Anido; el obispo, doctor Laguarda; el diputado provincial por el distrito de Villanueva-San Feliu, señor Jansana; que llevaba la representación del presidente de la Diputación, señor Prat de la Riba; el delegado de Hacienda, señor Eulate; los senadores señores Pons y Enrich y Girona; don José Bonet, director del ferrocarril de Manresa á Berga; don Luis Nandes, director del Central Catalán; don Mariano de Foronda, director de los Tranvías de Barcelona; don José Cornet y Mas, de la Maquinista Terrestre y Marítima; don Carlos Muntadas.

     El ingeniero jefe de la división de ferrocarriles, don Pedro García Faria y el segundo jefe don Ramón Montagut; el jefe de Obras públicas, señor Martí; los ingenieros señores Cavestany, don Narciso Amigó y don Ventura de la Vega; don Fernando Junoy; el arquitecto municipal de Barcelona, señor Falqués; el arquitecto señor Doménech Estapá y el médico de la compañía, doctor Lloveras.

     Del alto personal de la compañía del Camino de Hierro del Nordeste de España figuraban el administrador delegado de la empresa, Mr. Ryndzunsky, el ingeniero director señor Lalieux, el administrador señor Rózpide y el representante en Madrid de la empresa, señor Hernández Rózpide.

     El director de la compañía señor Saliensi, el administrador, Salientini, y el secretario señor Boglia.

     El representación del alcalde señor Sostres, diputado provincial por los pueblos que recorre la línea, quien no pudo asistir por tener que presidir la junta de vocales asociados, estuvo su secretario particular señor Vives.

     Frente al edificio de la estación se congregó numeroso público para presenciar la llegada de las autoridades y demás invitados. Junto al andén se hallaba formado el tren en que se había de efectuar el recorrido de la línia, compuesto de la máquina, furgón de cabeza y cinco coches.

     La locomotora se hallaba adornada con guirnaldas de flores y follaje, figurando en su parte delantera el escudo de España orlado con banderas nacionales, de Bélgica y de la región.

     Poco después de la una y media el doctor Laguarda, revestido en pontifical, con báculo y mitra, bendijo el tren, la línea y las obras, asistido del Rdo. Reig, cura párroco de Hostafranchs, y de su vicario Rdo. Massó.

     Terminada la ceremonia, subieron al tren los invitados, entre los que figuraban los señores ya citados anteriormente, los sacerdotes últimamente mencionados, los representantes de la prensa local, fotógrafos y corresponsales, los inspectores señores Martorell y Eloy y algunos otros señores.

     Al ponerse el tren en marcha resonó un nutrido aplauso, dado por el público que presenció la salida.

El trazado

     Al salir de la estación la línea se desliza por las afueras de las barriadas de Hostafranchs y la Bordeta, cruzando feraces huertas y bordeando casas de labranza y algunas fábricas. En la mayoría de estos edificios salieron sus moradores á la puerta ó se asomaron á sus respectivas galerías, saludando el paso del convoy con aplausos y ondeando los pañuelos.

     El tren pasó sin detenerse por el apeadero de la Bordeta, efectuando su primera parada en la estación de Hospitalet, en donde esperaban el alcalde, el juez municipal, las demás autoridades locales y numeroso público, que saludó á los expedicionarios respetuosamente. Las autoridades locales cumplimentaron á los señores capitán general y obispo.

     Con iguales demostraciones de afecto y consideración fueron recibidos los expedicionarios en la estación de Cornellá, en donde también esperaban las autoridades y bastante público.

Entusiasmo en los pueblos de la derecha del Llobregat

     La acogida respetuosa que se había tributado á los expedicionarios en Hospitalet y en Cornellá la expectación con que los vecindarios de aquellos pueblos presenciaron el paso del convoy que inauguraba la nueva línea se trocaron al atravesar el Llobregat y á la llegada á los pueblos de la otra orilla en delirantes expresiones de entusiasmo en las que tomaron parte todos los vecinos sin distinción de clases sociales.

     Para ellos el paso de la locomotora simbolizaba el logro de sus más caras aspiraciones, la consecución de la esperada mejora que ha de fomentar todas las fuentes de riqueza, favoreciendo la exportación de productos y la comunicación con la capital; para ellos la línea que se inauguraba es la única directa que poseen, mientras los pueblos de la otra orilla cuentan ya con las estaciones de la línea de M.Z. y A.. Por eso el recibimiento que tributó la villa de San Baudilio á la comitiva especial, fue tan entusiasta, que sorprendió agradablemente á todos los expedicionarios.

     A la salida del magnífico puente tendido sobre el Llobregat, á ambos lados del terraplén que forma la vía, se hallaba apostado numeroso público, en el que predominaban las mujeres, y que recibió á los expedicionarios con vítores, aclamaciones y nutridas salvas de aplausos.

     Formando hilera, junto al pretil de la cerca que rodea á la hermosa finca que el señor Escubós posee á la entrada del pueblo, se hallaban gran número de señoras que saludaban á los expedicionarios agitando sus pañuelos.

     Cuando el tren entró en el término municipal todas las campanas fueron echadas á vuelo, confundiéndose sus repiques con el clamor de tos vítores, el tronar de los morteretes que se dispararon en el recinto de la estación y los acordes de la banda de cazadores de Alba de Tormes, que tocó la Marcha Real. El entusiasmo del vecindario era indescriptible, llamando la atención de las autoridades por la emoción y el júbilo que revelaba en todas sus demostraciones.

     Al pasar el tren frente á la estación, cuya primera piedra hace la friolera de 30 años que fue colocada, una numerosa comisión de señoritas de la localidad obsequiaron á las autoridades con preciosos ramos de flores y un verdadero diluvio de confetti y profusión de serpentinas.

     A lo largo del andén prestaban servicio individuos del somatén armado, á las órdenes del cabo don Jaime Torres. Todas las autoridades locales, con el alcalde, el cura párroco y el juez municipal al frente, se hallaban en el andén para cumplimentar á las autoridades.

     Después de efectuadas. las correspondientes presentaciones se agregaron á la comitiva, continuando el viaje á Martorell, el alcalde don Salvador Bou, el primer teniente don Juan Busañas, el juez municipal don Juan Aleu, el cabo de somatenes don Jaime Torres y los señores don José Elías, don Carlos Font y don Eduardo y don Ricardo Castells.

     Al ponerse el tren en marcha se reprodujeron los vítores y aplausos, con mayor entusiasmo si cabe que á la llegada.

     Seguidamente la mayoría de los vecinos se dirigieron á la iglesia parroquial, donde se cantó un solemne Te Deum.

     Después se efectuaron otros festejos profanos, pues ayer fue verdadero día de fiesta en San Baudilio; muchos edificios hallábanse engalanados.

     Frente al manicomio, cuyos edificios aparecían también con los balcones con colgaduras, salieron los Hermanos de San Juan de Dios, con la banda del establecimiento, á saludar á las autoridades. El tren paró breves instantes, reanudando después su marcha hasta la estación de Santa Coloma de Cervelló, dónde fueron recibidos también los expedicionarios con grandes demostraciones de júbilo y alegría popular. En el andén estaba el «Orfeó» de la Colonia GüelI, que acompañado de una orquesta cantó el «Gloria á España» de Clavé.

     Una comisión colocó en la máquina del convoy una preciosa corona de flores naturales, con lazos de los colores nacionales y de la región, y sentidas dedicatorias.

     El alcalde de Santa Coloma, don Miguel Cardona, el propietario don Román Vía y el secretario del ayuntamiento, don Vicente Ferrer, después de saludar á las autoridades se agregaron á la comitiva.

     En San Vicente, en Pallejá y en San Andrés de la Barca se reprodujeron idénticas manifestaciones de entusiasmo, siendo también recibida la comitiva por las autoridades, numeroso público, y bandas.

     Al pasar el tren por las respectivos pueblos se agregaron á la expedición, además de los ya dichos, el alcalde y el juez municipal de Hospitalet, señores Marcet y Coto; el alcalde de Cornellá, señor Ribas; el de San Vicente dels Horts, señor Serra; y los de Cervelló y Vallirana, señores Riba, y Juliá.

     En San Andrés de la Barca subieron el alcalde don Nicolás Costa, el secretario don Baudilio Net, el cura párroco don Cayetano Juanico, el juez municipal don Juan Campmany y el cabo de somatén don Juan Amigó.

     Entre los varios incidentes curiosos ocurridos durante el trayecto, llamó la atención de los expedicionarios el que se desarrolló en San Andrés de la Barca, donde al pasar el tren y cuando se acercaban las autoridades locales para cumplimentar á las de la provincia, se subió á un vagón que había, en una vía próxima, un robusto labrador, el cual cuadrándose militarmente, gritó con voz fuerte: ¡Viva el capitán general Weyler, con quien hice la guerra de Cuba! Con él fui y luché en la trocha de Morón.

     El general le recordó en seguida, conversando afablemente con el antiguo soldado.

     En Pallejá el señor Castells presentó á las autoridades de la provincia el médico de la población, manifestando cómo caso curioso que comprueba los méritos del facultativo y las excelentes condiciones de salubridad de la población, que en - dos años sólo -han fallecido dos vecinos, y aun éstos por consunción natural, producida por la vejez.

     En el Apeadero de Martorell esperaba también la llegada del tren bastante público, siendo más numeroso el que aguardaba en la estación de término de la sección.

     Las ‘autoridades' y demás invitados visitaron en la estación de Martorell los trabajos que se realizan, para la continuación de la línea hada Manresa y los de empalme con la del ferrocarril catalán.

     Poco después se emprendió el viaje de regreso á Barcelona, que se efectuó sin novedad, siendo recibidos los expedicionarios con las mismas demostraciones de entusiasmo que en el viaje de ida, al pasar por. S. Andrés de la Barca, Pallejá, San Vicente del Horts, Santa Coloma de Cervelló y San Baudilio; en todas ellas, además de los individuos del somatén, prestaban servicio parejas de mozos de la escuadra.

     Todos los expedicionarios mostráronse muy satisfechos de la excursión y de las Bellezas de la línea que cruza en parte por la rica huerta del Bajo Llobregat y sigue por su ribera hasta Martorell. El trayecto que ayer se inauguró tiene unos 27 kilómetros de longitud, y en él son las principales obras los dos puentes metálicos tendidos sobre el Llobregat, uno en San Baudilio y otro en Martorell. La empresa se propone activar los trabajos para la construcción del trozo que falta de Martorell á Manresa, á fin de ampliar lo antes posible el campo de explotación de la línea.

     Para hoy y en los días sucesivos se ha organizado la salida de tres trenes de Barcelona y de otros tantos de Martorell; los primeros saldrán de Barcelona á las 8'23, á las 12'15 y á las 17'35, y los de Martorell á las 8'45,14'16 y 18'36.

     En breve se propone la compañía aumentar este servicio hasta el número de trenes que sea necesario para el tráfico de las poblaciones que une la línea.

Un banquete

     A las ocho de la noche, se celebró en el Hotel de las Cuatro Naciones, el banquete ofrecido por la compañía de Hierro Nordeste de España, con motivo de la inauguración de la sección Barcelona-Martorell, á las autoridades y representantes de diversas entidades.

     Ocupó la presidencia el director general de Obras públicas, señor Zorita, sentándose á sus lados los señores Weyler, doctor Laguarda, Sánchez Anido, los representantes de la compañía y las demás autoridades.

     Entre los comensales figuraban los señores que asistieron á la inauguración de la línea y los alcaldes da los pueblos que aquella recorre.

     Terminado el menú, exquisito y bien servido, inició los brindis el director de la compañía Mr. Lalieux, quien expresó el agradecimiento de la empresa constructora del ferrocarril al gobierno por las facilidades que la ha dado para realizar la obra, á las autoridades, á los representantes de los pueblos y de otras entidades y á las de la prensa por haber contribuido con su asistencia al esplendor del acto celebrado.

     El señor Lalieux terminó su elocuente brindis con vivas al Rey y á España, que fueron calurosamente contestados.

     El sexteto que durante la comida amenizó el acto, interpretando escogidos trozos de música, al terminar el señor Lalieux su brindis, tocó la marcha real, que oyeron de pie los comensales.

     El director general de Obras, señor Zorita, manifestó que en nombre del gobierno recogía las frases de afecto que el señor Lalieux había tributado á España, y lo hago –añadió- cuando siendo aun dominado mí ánimo por la impresión, que me ha producido la riqueza agrícola é industrial de la comarca que hemos visitado, y cuando mi espíritu está aun conmovido por las demostraciones de afecto recibidas y las pruebas de amor á España. Los pueblos que así trabajan, que, así sienten y que de tal modo expresan sus sentimientos, son pueblos grandes.

     Indicó la orientación iniciada últimamente par los gobiernos de proteger cuantas empresas é iniciativas tiendan á fomentar y desenvolver las fuentes de la producción, recordando al efecto las leyes sobre ferrocarriles secundarios, promulgadas recientemente y las más recientes aun sobre ferrocarriles complementarios. La finalidad de los ferrocarriles es indiscutible –dijo- que tiende á afianzar la independencia económica de los países porque atraviesan facilitando las medios de transporte y por lo tanto la natural salida de los productos y la adquisición de los que faltan. Pero, además, producen otros efectos igualmente útiles; descongestionan los grandes centros y sustituyen la emigración constante y perjudicial por la temporal y beneficiosa.

     El señor Zorita terminó su discurso brindando por el Rey, por España, por Cataluña próspera y de potente industria y agricultura, por las autoridades y la empresa de la nueva línea, y dedicó un recuerdo á sus antiguos compañeros en la prensa, en cuyos corazones, dijo, tengo la seguridad que late el sentimiento único de laborar por al engrandecimiento de la patria.

     Con esto terminó el agradable acto, haciendo votos los comensales por la prosperidad de la nueva línea para bien del país y de la empresa.



* * *

NOTA EDITORIAL: Publicat a LA VANGUARDIA, el dilluns 30 de desembre de 1912.

La nevada, entre d’altres, de 1962 (article de Carles Martí i Vilà).

 

LA NEVADA

     Aquest Nadal quedarà en el record de joves i d’infants gravat fondament. Molts anys a venir serà el Nadal de la nevada.
     El petit escampall de neu de la vigília, fosa ja el mateix dia, va encendre una mica d’il·lusió. Un Nadal amb neu sembla més típic, com un complement del caràcter familiar de la diada.
     En sortir de Missa del Gall ja uns borrallons escadussers anunciaven la possibilitat de que una nova estesa de blancors emmarqués la commemoració de l’adveniment del Diví Infant ...
     Poc podíem preveure que allò que s’iniciava tímidament prendria unes proporcions tan imponents i desacostumades a la nostra terra.
FMV (img090)
     Quants aplegaments de famílies quedaren frustrats per la paralització del trànsit que era gairebé complerta al migdia de Nadal! Quants quedaven bloquejats ja uns dies a la casa on s’havien reunit, sense poder retornar a la seva!.
     I quants d’aquells que els agrada celebrar la Nit en algun Santuari o indret allunyat de la seva llar, tingueren de quedar-se i passar allà les festes. A alguns la nevada els sorprengué en plena carretera ... !
     En tots, els que restaren desplaçats i els que es quedaven a la pròpia llar, resolts o no els rigors del fred a les cases, no preparades per aquelles baixíssimes temperatures de set i més graus sota zero, el record d’aquest Nadal perdurarà anys i més anys.
     I també en el dels que feien compte de les festes pel seu negoci ... Ni espectacles, ni cafès, ni taxis, ni botigues, fins a cap d’any, tingueren una activitat gaire brillant ... Sortosament el temps s’abonançà més ràpidament del que hauríem gosat esperar i les festivitats de l’any nou i de Reis han sigut veritablement esplèndides.
     Nevada com la d’ara no poden recordar-la gaires dels vivents. La de l’any 1917 fou una ferma nevada de més d’un pam de gruix. En 1902 fou també important. Però per referir-nos a alguna de les característiques de l’actual havem de remuntar-nos a l’any 1887.
Cbr-183
     Tingué lloc el 10 i 11 de febrer d’un hivern intensament cru. Començà a les deu del matí caient borrallons que no feien presagiar una nevada tan intensa com era ja a la nit. A les onze del matí de l’endemà nevava encara per aclarir-se després del migdia. A les tres reprengué la nevada i a quarts de quatre brillà mitja hora el sol. Cap al tard caigué una pedregada i nevà novament.
     Al tercer dia que era el 12 de febrer s’aclarí ja del tot.
     Restà paralitzat el transport, gairebé no funcionaven els correus, hi hagué un mort a Barcelona al rompre’s la claraboia d’on treien la neu i gran nombre d’accidents. A ciutat es comptaven uns tres pams de gruix i als afores quatre.
     Un vent de llevant atenuà el fred i els dos dies següents, dissabte i diumenge, plogué. Malgrat aquestes coses favorables, el dia 17 hi havia encara neu pels carrers de Barcelona i la gent criticava les autoritats. Es feien comentaris de que unes nevades anteriors, de 1854 i 1883, no foren tan copioses com aquella.
     En Magí Castells en els seus manuscrits parla dels grans freds i nevades del seu temps i fins d’abans, perquè comença explicant uns forts temporals de 1796, dos anys abans de néixer, i que hauria recollit en tradició viva dels seus familiars. Nevà el primer de març, tornant-hi el dia 3 i el 6. Quatre dies després, el 10, plovia, continuant tota la setmana fins el 16 “ahont los pobres patiren molta misèria y los ausells sen morien molts, com igualment los abres delicats, os és, llimoners, tarongés, oliveras, etc.
NPC (2-30)
     En Castells va néixer el 5 de novembre de 1798, cent anys abans que aquest cronista, i el 21 de desembre següent començaven unes glaçades fortíssimes que no cessaren fins al dia de Sant Antoni Abat de 1799.
     No registra gaires coses del temps durant la guerra de la Independència. Possiblement els freds serien el contratemps més moderat d’aquells anys dolorosos.
     En 1820 parla d’uns freds molt intensos del 9 al 13 de febrer “que molts anys no se havia vist”.
     A les darreries de gener de 1827 plogué tota una setmana i el 3 de febrer, a la tarda, feia una nevada de prop d’un pam de gruix. L’endemà plogué i es va fondre la neu i el dia 7 tornà a nevar molt i el 8, al vespre, plogué i feia molt de vent i es fonia la neu.
     L’any vinent feu una gran glaçada el 9 de març que causà grans danys perquè l’hivern havia esta massa benigne.
     L’endemà de Nadal del 1829, a “la matinada feu una grossa nevada de pam i mitg de gruix. Lo dia 28 feu un vent tant fort que sen portava la neu enlaire que sembla lo estiu que sen porta la pols, feu unas rimas de neu en certs paratjes de més de vuit pams de gruix, en seguida se glassà tan fortament que lo glas tenia ab molts paratjes més de dos pams, seguidament un pam lo riu se glassà per las voras, fins arrribà (que) no pogué passar per lo glass ... Duraren ,as glassadas fins lo dia 18 y 19 de Janer y la neu ab certs paratjes durà fins los dias 23 y 26 de dit mes de Janer que plogué; cosa que fou molt de admiració.”.
JAP-062
     També els dies 1 i 3 de febrer de 1830 nevà, caient la neu de la segona nevada damunt la primera. Trigà alguns dies a fondre’s.
     I acaben les anotacions del temps l’any 1837, en el qual el riu es glaçà, en certs indrets de part a part, els tres primers dies de l’any. La barca no podia navegar fins al migdia per falta d’aigua, per haver-ne tanta de glaçada. I, al març, plogué molt i caigué dues vegades calamarsa i el dia 22, a continuació, una grossa nevada. L’endemà, que era Dimecres Sant, brillà el sol però de les teulades penjaven grans caramells de glaç. El Dijous Sant feia també un bon sol, però el divendres es distingia encara neu per les muntanyes veïnes.
     I aquí fineixen les anotacions del temps, del bon Magí Castells, referents a freds. Parlarà de riuades i altres coses que preocuparien més, fins a la meitat de segle.
     Les nevades de 1796, 1829 i 1886 foren dignes pariones de la del Nadal passat i deixarien entre els contemporanis tan gran record com deurà deixar entre nosaltres aquest Nadal de la nevada.
CARLES MARTÍ VILÀ
Cronista de la vila

NOTA EDITORIAL: Publicat a la revista “VIDA SAMBOYANA” (Número 86, gener de 1963).