Un retall de diari amb l’anunci de la popular obra d’en Pitarra “La Dida”, ens fa recordar aquests personatges tan populars abans i que es pot dir que ja han passat a la història.
Els avenços de la medicina, tan vistosos en tot el que es refereix al naixement i criança dels infants, ha fet innecessària la importantíssima comesa que duien a terme, quan, per la mort de la mare en el part, massa freqüent algun dia, o per la impossibilitat física d’alletar al ser indefens que venia al món, tenien de substituir a la que els havia donat la vida.
Entre les mares havia constituït una veritable contrarietat no poder criar elles mateixes el novell infant. Salvant comptades excepcions, quan demanaven una altra dona a complir la missió que per llei natural els corresponia, era en cas d’excepcional necessitat.
Encara que fossin remunerats, naturalment, els serveis de les dides, es pot dir que a l’integrar-se tant dintre l’intimitat de les llars, eixamplaven el cercle familiar.
Passaven gairebé sempre a viure a la casa, deixant els seus, pares, marits, fills ... Tot treball dur els era vedat, i, a la taula, gaudien del millor tracte, que havia de contribuir a la sanitat i creixença del petit ser que atreia l’amor i l’interès de tots.
La seva tasca no era una professió. A voltes es tractava de mares dissortades que, en ple període d’alletament o en el part, perdien els seus fillets, i resolien el problema fisiològic i, al mateix temps l’econòmic, que era latent a la majoria de cases de treballadors.
No totes les dides eren pagades. Quan venia el cas, entre les mares novelles, sempre n’hi havia una que partia de bon grat la llet que corresponia al seu fillet per donar-la al que es veia desemparat.
Si el propi era prou gran i començava a tolerar altre aliment, sopes gairebé sempre, els pujaven tots dos, mentre la font fos prou abundosa. Si està ja refet, a voltes desmamaven el seu i feien la criança de l’altre, remunerada ja aleshores, naturalment.
El deslletament de l’infant era potser el moment més dolorós per la dida, que veia finit amb ell el seu efímer imperi i trencava el llaç que l’unia al petit ser. Joan Maragall descrivia aquesta hora magistralment, enfocant-la des de l’angle oposat, des del de l’infant.
Crida en la nit l’infant son primer dol
perquè li han amargat la font de vida.
Arrenca un plor en la nit, sense consol
- Què has fet de la dolçor del teu pit, dida?
Perquè avorrís el pit li han embrutat
amb la pols del sanet tan amarganta,
i dolorosament meravellat,
el pren i el deixa, i mira i se n’espanta.
- Què has fet, dida? Què has fet? Estic perdut!
Ai, braços que em teniu! Adéu-siau!
Ai dolça tebior del pit suau,
Que contra de tot mal m’eres salut!
Per què ara te’m fas avorridora?
Com ha estat això, dida? Com ha estat?...
I es redreça l’infant desesperat ...
La dida gira el cap com traïdora.
Més ell li pren el rostre i l’hi espia ...
- Dida! Dida! ... I para en sec el plor,
i una mirada d’home que es malfia
als ulls li esfulla la primera flor.
El conflicte que motivava la necessitat dels serveis de les dides feia que fossin esperades amb afanys i la seva arribada portava com un respir d’alleujament.
Entre la que substituïa les seves funcions a la mare i el petit infant es creaven gairebé sempre llaços d’afecte veritable. Si la dida tenia la sort de que creixés sa i formós, es convertia en el centre de totes les atencions a la llar. La primera dent, els primers passos o paraules, anaven acompanyats de presents o pagues, més o menys esplèndids.
La vida més descansada era la d’ella. Els requisits i els millors talls anaven al seu plat i se li evitaven totes les contrarietats que poguessin alterar el benestar i placidesa i, per conseqüència, la qualitat de l’alimentació del petit.
A voltes la seva preponderància s’arribava a convertir en una petita tirania domèstica.
Com que es tractava de casos d’urgència, la major part de vegades, era una de les coses que obligava a més desplaçaments entre els pobles. Un matrimoni va establir-se a Sant Boi per aquest motiu. Ella esdevingué la dida del fill d’una de les cases més acabalades de la vila. La muller de l’hereu no podia criar.
Amb la dida entrà al treball de jornaler el seu marit, i era, naturalment, el didot. Una munió d’anys han estat aquí designats amb aquests noms. Mentre els que els varen contractar, després de malalties i altres contratemps, familiars i econòmics, han desaparegut de l’àmbit santboià.
Si a la nostra vila es podien comptar les dides, dintre les ciutats constituïen gairebé un estament. A Madrid eren legió les dides gallegues que deixaven, quan era hora, els infants a la cura de mares i germanes i baixaven a passar un temps de benestar i abundància, per tornar a la seva terra ben vestides, grasses i amb uns quants diners a la butxaca que resolien, la major part de vegades, els problemes de la casa.
Vaig presenciar, als voltants de l’any 30, un espectacle que, coincidint en realitat amb inicis de decadència, semblava l’apoteosi de les dides. Era al Parc de Sant Mamés, a Bilbao, una tarda assoleiada de maig.
Totes vestides de blanc, exuberants i plenes de collarets formats amb petites monedes de plata, acomboiaven i deixaven a estones uns cotxets infantils, que aleshores constituïen un luxe excepcional, conversant alegrement entre elles.
Els petits ocupants, probablement privilegiats per la fortuna, feien pensar que eren de cases de comerciants, naviers o empresaris de grans fundicions ... Potser cap més record em dona una idea tan cabal de la importància i riquesa de la ciutat bilbaïna i del temps passatger de comoditats i benestar que gaudien aquelles dones que no trigarien massa a tornar als durs treballs de la terra i a les estretors i privacions de la pròpia llar.
En aquests temps d’avui en que biberons i papilles, científicament dosificats, substitueixen les seves funcions, d’anàlisis i preparacions abans del part i dels parts en clíniques expresses, tan esplèndid tot, que deixa entreveure un millorament físic de la raça, sembla anacrònic parlar de dides.
Deixeu-nos, però, dedicar un record a aquell estament oblidat, a tantes dones que en la seva comesa, abnegadament, s’havien guanyat un eixamplament en el cercle dels afectes familiars i havien contribuït, amb veritable eficàcia, a la continuïtat de la vida.
CARLES MARTÍ VILÀ
Cronista de la vila
NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 158, gener de 1969).
