Article de Carles Martí i Vilà (1898-1987), publicat el mes de juliol de 1975.
I
A les dues de la matinada, que no clarejava encara, els hostalers, els que tenien fondes o tavernes, es llevaven a veure el temps que feia. Si plovia se’n tornaven al llit. Si estava núvol miraven i remiraven, pesaven i sospesaven les probabilitats de pluja ... Si es veia l’estrellat i s’anunciava un dia esplèndid, començaven la matança d’aviram i de conills i els preparatius pels esmorzars i dinars, berenades i ressopons dels incomptables visitants i firaires que acudirien a Molins de Rei per la diada de la Candelera.
Bon goig en tenien d’estar previnguts. Carrers mullats, calaixos eixuts, i si la pluja destorbava l’allau de forasters que de totes bandes compareixien a la fira, s’haurien de trobat al vespre amb cuines i rebosts plens de vianda que s’hauria fet malbé inevitablement i els guanys, tan esperats d’aquells dies, es convertirien en irreparables pèrdues.
Els carreters de vi i de grans i tota mena de tragines dels dies feiners, malgrat que gairebé tots s’aturessin als hostals de la vila riberenca, no haurien consumit les enormes quantitats de queviures que en aquella diada eren necessaris.
Si la Candelera riu el fred es viu, però el fred rai ... No espantava pas la sorollosa gentada que hi feia cap de tots els indrets. Per la banda de tramuntana la gent de Castellbisbal i del Papiol i, més propers, els de Santa Creu i la Rierada, baixaven a grans colles ... Per la part de migdia, de Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet, d’Esplugues i Sant Just i de més lluny encara ...
Als primers anys de la fira venien a peu o en carrets ... Quan s’estrenà la via fèrria fins a Martorell, els trens que baixaven i els que pujaven venien plens, com en dies de festa o més, i, a glopades, omplenaven primerament les andanes i després els carrers i places de la vila dels molins reials.
I de l’altra bandada del riu? Per la Travessera, que ara en diuen Quatre Camins, baixaven de Pallejà i Sant Andreu de la Barca i pujaven els de Sant Vicenç i Torrelles, de Santa Coloma i Sant Boi ... I, des de més enllà, no en mancaven del Prat, Gavà i Viladecans i fins de Begues i Sant Climent ... I dels pobles de Corbera i la Palma i de Cervelló i Vallirana, amb aires de festa, en tartanes i carrets i molts a peu, des de distàncies considerables, i de la major part de masies d’aquelles muntanyes, tots feien cap, desitjosos d’adquirir eines, atuells de pagès, mil coses que trobarien a les parades de la fira, que s’havia especialitzat en tot el que es referia al treball del camp.
Des de la Travessera, sota aquells plàtans que jo no n’he vist de més frondosos ni a la Devesa de Girona, arribaven al famós pont de pedra sobre el Llobregat. I es pot dir que ja entraven a la vila, on els cobria també un no menys espès dosser de brancatge que s’ajuntava a les parets de les cases, deixant entrar aleshores la tebior del sol que no arribaria a traspassar-lo al bo de l’estiu.
I gent i gent ... I parades de tot, des de les futileses que no mancaven a cap de les fires, anells i arracades, agulletes i mil coses per a les nois, de metalls de baixa qualitat ... Ja n’hi havia de bones a les botigues de la població, que venien joies de preu i no poques, sobretot l’endemà, segon dia de la fira, que la gent de Molins de Rei es tirava al carrer ... I joguines per als infants, i molinets de vent i roses i papallones de paper ... I coquetes i carquinyolis i torrons de tot arreu i de tota mena i una infinitat de coses que seria inacabable enumerar ...
I en els hostals i estables expressos, s’arrenglerava el bestiar mular i els cavalls i alta s’arreplegaven tots els interessats en la compra, que eren més nombrosos aquell dia que en tota la resta de l’any. I es succeïen les trestes i alabances exagerades de les bèsties objecte de transacció, per decidir i arrencar el major preu possible als escamats possibles compradors.
Els porquets, en les petites cledes quadrades de fusta, que separaven les cries o lots posats a la venda, tenien el quarter general a una plaça gran, davant de l’Ajuntament.
Molts forasters, si els haguessin demanat per la Plaça de l’Ajuntament, s’haurien arronsat d’espatlles, però a la plaça dels gorrinets hi haurien anat aclucats d’ulls i us ensenyaven el camí com si fossin a casa seva.
I els planters d’hortalisses, no gaire lluny, hi eren tan abundants que difícilment cap pagès o hortolà hauria demanat alguna mena de planta del temps, que no fos allà, ja que la majoria de planteraires, des del Vendrell fins a Mataró, tenien estesa, a la vista del públic, la seva parada.
I de planter de fruiters de tota mena i fins d’arbres de bosc, de tanca i de jardineria, n’hi havia per donar i per vendre i per triar ... i tots els comparets que, sense dedicar-se als planters, n’havien fet alguna capçada, es refiaven de la Candelera per arrodonir la venda.
Les parades d’eines per totes les feines del camp, es veien arreplegades al carrer Major, el més ple de la gentada imponent que s’anava succeint durant tot el dia, i era gairebé una proesa seguir-lo de cap a cap.
La distribució de llocs, als venedors i gent de les parades, era un veritable trencaclosques, difícil de resoldre. Un cosí meu, que era funcionari municipal, en Josep Martí i Borrell, havia intervingut molts anys en aquesta tasca i sempre que havien intentat substituir-lo, tornaven a demanar el seu concurs, perquè era impossible acontentar tothom. I de tenir un lloc o un mal lloc depenia moltes vegades l’èxit de les vendes.
Els pagesos que venien amb els seus carrets i passaven el dia a Molins de Rei, convertit tot el poble en un immens firal, fixaven l’estatge a la Riera, que a la seva desembocadura en el Llobregat oferia molt d’espai. I allà encenien focs i coïen viandes a la brasa, sota un sol xardorós de febrer, si el dia era bo, o cercant arrecerar-se del vent, si el fred era viu, i ajuntant-se en colles de cada poble, quan podien, perquè cap al migdia no sobrava lloc a cap indret de la vila.
Si el pont vell, ara destruït, afavoria la concurrència en aquella diada, quan a les darreries de 1912 començà a funcionar el carrilet, a les taquilles de les estacions es formava cua i des dels Quatre Camins colles més nodrides d’anants a la fira, coincidien amb el pas dels trens per aquella estació, i facilitaven i veien augmentar encara els visitants.
En el seu segle i quart d’existència, quantes vicissituds haurà passat la fira! Una d’elles quan deixà de ser, festiva, laboral i religiosament, la diada. Pluges i neus i glaçades ... Cops de riu de diversa intensitat, com el que destruí, i no sols a causa de l’aigua, el magnífic pont de pedra, orgull de la vila. Ventades com la que desencadenà, a la mateixa diada de la Candelera, una onada de fred que, a l’any 1956, flagel·là tot Catalunya i matà arbres i plantes fins a la ciutat de Sagunt. Per la força del vent a un amic meu, venint de la fira, li caigueren uns pals d’electricitat tan prop d’ell que de poc el maten.
Commocions polítiques i socials, epidèmies, guerres exteriors i internes ... Tot pogué superar-ho l’enorme vitalitat que ha estat sempre el distintiu de la magna manifestació comercial llobregatana.
Les dues parts més importants de la instal·lació de la fira, la de la carretera amb els hostals i les grans voravies i el conjunt dels carrers que volten l’Ajuntament, estaven unides per la llarguíssima i estreta via del carrer Major.
En construir-se el nou mercat, el 1935, i obrir un nou carrer que uní el de Baix, Rafel de Casanova, amb el Major, Alfons I d’Aragó, en la seva meitat sorgiren uns amples espais que facilitaren nous emplaçaments de parades i llocs de venda.
Quan en 1951 es commemorà el centenari de la institució de la fira, creada per un decret de la reina Isabel II, el 1851, encara que la fira comencés en realitat a l’any següent, s’inicià un procés d’evolució, prenent un to de solemnitat els brillantíssims actes que emmarcaren l’esdeveniment.
A la planta baixa del mercat se celebraren exposicions de les activitats comercials, industrials, agrícoles i de cultura de la vila, que modernitzaren i donaren actualitat, injectant nova vida a la continuació de la fira. L’evolució del país, la utilització de maquinària agrícola i de tota mena, el luxe i bon gust de els botigues de la població i dels productes dels obradors locals, tot ha contribuït a donar la impressió que us trobeu dintre una vila moderna i que la fira no queda enrera en el procés d’evolució del país.
I cal que així sia, perquè la millora de transports i comunicacions fa que els fills i els néts dels que acudien a la fira, perquè només en ella assolien tot el que podien necessitar, ara ho troben, amb major facilitat de desplaçament, a la capital barcelonina.
La permanència i actualització d’aquesta manifestació comercial antiga, és prova que, a la vila del pont novell, no s’ha perdut la vitalitat i esperit d’iniciativa que tenien aquells passats que, ara fa 125 anys, començaven la magna manifestació mercantil que continua florint a les voreres del nostre Llobregat.
II
La Candelera! ... Fira del poble del meu pare ... Els avis tenien, a la carretera, obrador de fer carros, i ell va treballar fins assolir el fadrinatge de l’ofici, però no el va exercir mai més. Era el petit d’una nombrosa germandat i li deien, familiarment, el Noi Xic ...
Va morir quan jo havia complert els tretze anys, i tot el que es relacionava amb el seu record, prenia un relleu, potser desmesurat, en les meves germanes i en mi, i ens hauria semblat un mancament que un any no haguéssim anat a la Candelera.
Perquè el nom de la Candelera, més que amb l’advocació de febrer de la Mare de Déu, tenia a casa nostra i per tota la gent del Llobregat, relació amb la fira de Molins de Rei ... No deien: anirem a fira, ni anirem a Molins de Rei, sinó anirem a la Candelera ! ...
La meva de Candelera, en el racó dels millors records, va lligada amb aquell brancatge tan espès dels plàtans, cobricel·lant tota l’amplada de la carretera, per on filtrava el sol, tebi i desvetllador de vida de començaments de febrer, amb els rentadors públics del canal i l’encreuament d’aquest amb l’esmentada carretera, amb la multitud de firaires, de visitants i gent de la terra. I amb aquell parlar, franc i afectuós, i un aire pairal que feia trobar bé a tots els indrets que anéssiu de la vila ... De la vila del pont de quinze arcades que va destruir el nostre Llobregat, tan esplèndidament substituït ara, però que nosaltres, tots els que estimem Molins de Rei, enyorem i voldríem veure de nou en peu i reconstruït, encara que fos solament peça de Museu, perquè a més del seu valor artístic i arquitectònic, era la cosa que resumia millor la personalitat i caràcter de la famosa població riberenca, arrecerada a la muntanya de Santa Creu, i que sembla presidir, plàcidament, tot el Pla del Llobregat.
CARLES MARTÍ VILÀ
Cronista de la Vila de Sant Boi
NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 236, juliol de 1975).
![342a [87-2814]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRFrl6vPGA8KKgVIfNxbweHDby3YIYlhWRw3Gz6SwmKhfrYFtJZiLww4Rf0X8Ufq25Dce_McIhdkQtgZRlc6r-YmXgaHI1y2mUQfTFzVlER0fpyW6-KuyMoGM9C-k9HDgNKLL-vqPuwWE/s1600-h/342a%252520%25255B87-2814%25255D%25255B7%25255D.jpg "342a [87-2814]")
