Els riscos de la vida al front no només venien del foc o l’aviació enemiga, sinó també de les dificultats que, dia a dia, es vivien en tots els ordres. Perduda la batalla de l’Ebre, la República estava contra les cordes i els soldats sobrevivien com podien.
Un santboià, Josep Ferrés i Marigó, ens ha deixat un excel·lent testimoni de l’experiència quotidiana en aquells darrers mesos de guerra. Concretament, al front del Segre: “A la barraca on vivíem amb un altre company, els polls se’ns menjaven. Per disminuir aquesta fastigosa plaga, vaig canviar tot el jaç que tenia per un altre fet amb caps de brot de romaní. El resultat, però, fou prou satisfactori. També hi havia força puces. No sabia a quin insecte tenia més por: els polls els criava la brutícia perquè feia molts dies que no ens podíem rentar ni la cara ni les mans. Quantes vegades m’havia de rentar les mans amb la meva pròpia orina. Les puces, en canvi, les portaven les rates que pul·lulaven vora mateix d’on teníem les barraques, per veure si podien aprofitar algun residu que nosaltres llencéssim després de menjar. Se’ns havia dit que, per combatre-les, era útil fer un clot a terra i tapar-lo després d’haver-hi llançat allò que havíem deixat. Ningú no ho feia això, perquè la majoria de les vegades no teníem res per fer el clot i, a més, estàvem segurs que buscarien un sistema per entrar dins les barraques on hi teníem -ni que fos una petita quantitat- una part dels aliments que ens havien sobrat. Malgrat la gana que passàvem, guardàvem una mica d’aliments per menjar-nos-els a una altra hora; pensàvem que tot no s’acabava el mateix dia sinó que venia l’endemà... -si no ens arribava abans la mort. A les barraques, en tots els fronts del Montsec on vaig estar, hi havia una bona llar de foc que fèiem servir per escalfar-nos, eixugar la roba i torrar el pa (si en teníem).“
Un santboià, Josep Ferrés i Marigó, ens ha deixat un excel·lent testimoni de l’experiència quotidiana en aquells darrers mesos de guerra. Concretament, al front del Segre: “A la barraca on vivíem amb un altre company, els polls se’ns menjaven. Per disminuir aquesta fastigosa plaga, vaig canviar tot el jaç que tenia per un altre fet amb caps de brot de romaní. El resultat, però, fou prou satisfactori. També hi havia força puces. No sabia a quin insecte tenia més por: els polls els criava la brutícia perquè feia molts dies que no ens podíem rentar ni la cara ni les mans. Quantes vegades m’havia de rentar les mans amb la meva pròpia orina. Les puces, en canvi, les portaven les rates que pul·lulaven vora mateix d’on teníem les barraques, per veure si podien aprofitar algun residu que nosaltres llencéssim després de menjar. Se’ns havia dit que, per combatre-les, era útil fer un clot a terra i tapar-lo després d’haver-hi llançat allò que havíem deixat. Ningú no ho feia això, perquè la majoria de les vegades no teníem res per fer el clot i, a més, estàvem segurs que buscarien un sistema per entrar dins les barraques on hi teníem -ni que fos una petita quantitat- una part dels aliments que ens havien sobrat. Malgrat la gana que passàvem, guardàvem una mica d’aliments per menjar-nos-els a una altra hora; pensàvem que tot no s’acabava el mateix dia sinó que venia l’endemà... -si no ens arribava abans la mort. A les barraques, en tots els fronts del Montsec on vaig estar, hi havia una bona llar de foc que fèiem servir per escalfar-nos, eixugar la roba i torrar el pa (si en teníem).“
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, desembre de 2006)
Foto: Santboians al front. Fons de la Comissió Municipal de Depuració (AHMSBL)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada