SANT BOI DE LLOBREGAT: HISTÒRIA I PATRIMONI
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1971-1980. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1971-1980. Mostrar tots els missatges
EL VESTIT DE CASAMENT COM A REPRESENTACIÓ DE L'ACTE SOCIAL DEL MATRIMONI
El matrimoni no deixa de
ser un canvi de família i d'estatus. La cerimònia del casament era
tradicionalment el punt final de tot un procés de festeig, prometatge i
negociacions econòmiques entre dues famílies.
Els pactes entre famílies o entre parelles venen de
lluny i comencen amb la necessitat masculina de certificar que els fills
nascuts del pacte de parella són legítims. Aquest pacte, doncs, neix com una
forma de protecció mútua i protecció de la descendència.
Ara bé, l'origen etimològic de la paraula matrimoni
ve de l'expressió romana matri-monium, és a dir, el dret que adquireix
la dona que contrau matrimoni per poder
ser mare dins de la legalitat.
Però el que avui volem presentar és el vestit de
núvia o vestit de casament, l'usat per la dona per a la cerimònia del gran dia.
La importància del color i de l'estil del vestit depèn de la religió, els
costums, la moda i la cultura dels qui hi participen (o dels participants). D'altra
banda, aquests tipus de vestits eren també clars indicadors de l'estatus social
de la casa de la noia que es casava, ja que tenien un alt cos econòmic, per la
qual cosa no totes les famílies se’ls podien permetre.
Nosaltres parlarem de la tradició occidental, que és
la tradició en què s'emmarca el vestit que presentem. És un vestit de finals
del segle XIX, d'estil modernista, fet de seda negra amb aplicacions de
brodats, tul i lluentons. És el vestit de núvia de Mercè Onze Solanes, que es
va casar amb Bernat Martí Priu cap al 1900. La seva neta, Mercè Comas Martí, ha
fet la donació del vestit i una altra neta, Immaculada Martí Farrés, ha donat
la fotografia de la parella amb el seu fill, Pere Martí Onze. La fotografia és
del 1912 aproximadament.
La utilització del negre com a vestit de núvia a
l'Estat Espanyol ve de lluny i perdura fins a mitjans segle XX. Es deia que el
matrimoni començava i acabava de negre, color vinculat històricament a la
seriositat i a la solemnitat.
Però a la resta d'Europa, el color dels vestits de
noces és el blanc. La popularitat d'aquest color pot remuntar-se a 1840, any en
què es va produir el matrimoni de la reina Victoria d'Anglaterra amb Albert de Saxònia. La reina va escollir un
vestit de color blanc per a l’esdeveniment. La fotografia oficial del retrat de
noces va ser extensament difosa i, arran d’això, el blanc va esdevenir el color de les núvies. A més, Coco Chanel,
cap al 1920 va ser una aferrissada defensora del blanc per als casaments.
El vestit blanc va simbolitzar la puresa de cor i la
inocència de la infantesa, i més recentment s'hi ha afegit la simbologia de la
virginitat, però aquesta pauta no quadra amb els vestit blancs de les segones
núpcies o les parelles que han fet Pasqua abans de Rams.
Mentre que a Europa s'estenia el blanc, a Espanya la
situació era molt diferent, el negre era el color imposat per als cerimonials i
ocasions significatives que requerien un vestit especial. Confirmacions,
casaments, oficis religiosos, funerals, exceptuant comunions, aquest color no
sols permetia que el vestit pogués ser utilitzat en ocasions de dol, sinó que
també admetia que el vestit s’empraria als matins o per a qualsevol ocasió, ja
fos vespre o nit. D’aquesta manera el vestit era negre simplement perquè la moda, funcionalitat i normes socials i
rituals ho establien així. A més era
l’opció més adequada per al moment de realitzar la despesa econòmica.
Dintre dels vestits negres podíem trobar, és clar,
vestits més assequibles, i d’altres de molt més cars, que incorporaven reflexos
d’altres colors, o confeccionats amb teles, textures i acabats diferents.
Sobretot a partir dels anys 10, es va convertir en comú afegir-hi brodats,
passamaneries complexes i elaborades que van fer que aquelles que volien vestir
de negre poguessin aconseguir un conjunt per utilitzar en les ocasions més
distingides. A més, es podia incloure algun detall en blanc com puntes, ramells
i buquets de flors de tarongina o altres tipologies, o vel i detalls del vestit
a conjunt, per fer veure que d’alguna manera
el blanc també estava present a la indumentària.
És molt curiós com als anys 30, durant el període de la
II República Espanyola, el negre es converteix en el color més comú; no
obstant, i veient les fotografies originals del moment, no sols es va utilitzar
aquest color, si nó que fou molt comú als vestits nupcials emprar colors
pastís, cotons i raions estampats i teles en liquid
satin, organza i chiffon,
sobretot popularitzades per a l’estiu.
També es van posar de moda els conjunts ‘’de curt’’:
moltes dones decidiren casar-se amb conjunts de sastre de dues peces, en
faldilla i jaqueta, no sempre negres, sinó també en color marró obscur, tweed, color gris i inclús blau marí,
normalment emprats a l’hivern i que eren molt còmodes també per la seva
funcionalitat.
No obstant, i seguint amb el color negre, els anys
quaranta a Espanya són un reflex de la situació socioeconòmica que va suposar
l’entrada d’un regim feixista, que va imposar un model de dona supeditada al
poder de l’home en l’àmbit de la llar i vestida de forma sòbria i sense cap
tipus de color que suposés un escàndol o atreviment per a un moment en què la
religió va ser una severa marca del ritual matrimonial.
A partir de 1950 comencen a substituir-se el vestits
negres pels blancs i al 1960 tots són blancs, més o menys complexos, però tots
blancs.
A partir de la moda, el vestit blanc sofrirà canvis en la
llargada i en l'ornamentació, la moda ie-ie escurçarà el vestit, la moda hippy,
farà que els vestits siguin més florits, i el casament de Diana de Gal·les farà
que els vestits adoptin un estil neoeduardià.
Fins a l'actualitat, que els
vestits de casament són tan variats com núvies es casen.
Maria-Lledó BARREDA I CASANOVA
MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT
Nota complementària:
Aquesta petita mostra va anar acompanyada d'altres accions participatives, divulgatives, que ens ajuden a ampliar el coneixement i mantenir un diàleg constant amb la ciutadania.
Podeu veure les notes publicades a Facebook:
- Recollida de fotografies de casaments
- Exposició i campanya de recollida de fotografies
Nota complementària:
Aquesta petita mostra va anar acompanyada d'altres accions participatives, divulgatives, que ens ajuden a ampliar el coneixement i mantenir un diàleg constant amb la ciutadania.
Podeu veure les notes publicades a Facebook:
- Recollida de fotografies de casaments
- Exposició i campanya de recollida de fotografies
L'ONZE DE SETEMBRE (Vida Samboyana, novembre de 1976)
El dia onze de setembre
d'enguany grups de joves de totes les contrades catalanes omplen els carrers de
Sant Boi.
Els colors de la nostra
senyera, quaranta anys amagada, senyorejaven per tot i es pot dir que eren més
visibles que els mateixos que les portaven. Era el distintiu de tots ells.
A les motxiles, al
braç, a la camisa, en els cotxes, brillaven al sol amb un aire de pau i de
festa, sobre un fons daurat, les quatre barres catalanes.
Altres insígnies eren
també presentes, deixant veure les variants complementàries dels seus ideals,
però predominava sempre l'afirmació catalana que els havia aplegat a la nostra
vila.
El motiu de
concentrar-se a Sant Boi era el d'estar soterrades a l'església parroquial de
Sant Baldiri les restes de Rafel Casanova, l'heroi d'aquella diada, ferit a les
muralles de Barcelona quan, en 1714, les tropes de Felip V, assaltaren la
ciutat.
Els actes de
l'esdeveniment culminaren a la nostra plaça de Catalunya, que feia aquell dia
honor al seu nom i prenia un aire juvenil de ciutadania que li esqueia i la
dignificava.
Plena completament, la
gentada necessità tots els caps de carrer que hi convergeixen per encabir-se i
oir els parlaments dels Srs. Roca, Carbonell i Octavi Saltor, que foren acollits
amb grans aplaudiments i mostres d'entusiasme.
Al caient de la tarda i
abans d'abandonar la població, s'aplegaren molts dels concorrents a l'església
parroquial davant la tomba del Conseller Casanova, a l'altar de la Pietat, que
assenyala una làpida que costejaren fa una cinquantena d'anys, les entitats
catalanistes de Barcelona.
El que signa té la
impressió personal de que les despulles no estan a la tomba dels Martí de can
Torrents, sinó a l'altar del Roser on tenien el vas sepulcral, els Bosch de Can
Barraquer, casa en que on entrà de pubill i on anaren residint els fills i nets
d'en Rafel Casanova. Si l'enterrat en l'altar de la Pietat, potser fou degut a
les obres de construcció de l'actual temple, que estarien aleshores en plena
activitat i potser també a l'estreta relació entre les dues famílies que havien
emparentat en diverses ocasions.
El cronista creu que
mancaria el seu deure no fent les anteriors manifestacions i més encara si no
fes constar el magne esdeveniment de que fou digne marc la nostra vila, que, a
més de la manifestació d'unitat i d'amor a Catalunya, constituí una prova de la
civilitat i la maduresa política que perduren i són el distintiu del poble
català.
Carles Martí i Vilà
Cronista de la vila
Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 252, novembre de 1976, pàgina 54).
11 DE SETEMBRE (Vida Samboyana, octubre de 1976)
La
Historia de Cataluña es muy extensa.
Sus primitivos pobladores fueron los íberos y sucesivamente vinieron a
establecerse en ella los fenicios, griegos, cartagineses y romanos. Sufrió en el siglo V la invasión de los
bárbaros y en el siglo VIll, la de los árabes que el pueblo catalán rechazó con
energía. Desde fines del siglo IX,
formó un condado independiente fundado por Wifredo, el Velloso, en el año
888. En el siglo XIl, siendo Conde de
Barcelona, Berenguer IV, enlazóse el condado con el reino de Aragón y éste con
el de Castilla en 1479. En 1640 se alzó
en armas Cataluña entera contra el gobierno de Felipe IV y en la Guerra de
Sucesión (1700-1714) tomó partido por el archiduque Carlos de Austria y ello le
costó la pérdida de sus libertades, pues, vencedor Felipe V, abolió en 1714 los
fueros de Cataluña, que nuestra región no logró recuperar hasta el año 1932, en
el que el parlamento de la Segunda República Española le otorgó el Estatuto
Autónomo por el que se rigió hasta el año 1939, en el que volvió a perder su
autonomía.
A
nuestra villa le cupo el honor de ser elegida para la conmemoración del 11 de
septiembre y dar con ello testimonio de fe al hombre que fue en aquella época
el primer líder defensor de las libertades catalanas, D. Rafael Casanova. Según medios informativos ofíciales, los
asistentes a la celebración de la «DIADA» en la Plaza de Cataluña de Sant Boi,
oscilaban entre las 30.000 y las 35.000 personas. Creo sinceramente que estos datos no se ajustan a la realidad. Nuestra plaza, abarrotada, tiene un
superficie de 17.000 metros cuadrados y las calles adyacentes estaban repletas
a rebosar. Nuestro cálculo se aproxima
a las 100.000 personas y no comprendemos a qué puede conducir el aminorar o
empequeñecer un acto histórico de un pueblo que sabe mucho de silencio y de
“SENY”.
La
voz del pueblo es la voz de Dios. Está
escrito: “La libertad no es otra cosa que aquello que las personas tienen derecho
a hacer y que la sociedad no tiene derecho a impedir». Es el derecho de obedecer sólo a la ley;
porque, sabido es, que la libertad sin una autoridad fuerte e incólume, no es
libertad al cabo del tiempo, sino anarquía y esto, los catalanes, lo sabemos
muy bien, como también sabemos que la unión de la libertad y el orden es el
último grado de la civilización y por consiguiente la perfección de la sociedad
civil.
Debemos
empezar a razonar y de nuestro razonamiento obtener conclusiones que nos
permitan discernir, en nuestra opinión, entre lo que está bien lo que está mal
o entre lo que nos conviene o no nos conviene.
Dejarnos llevar por los demás es convertirnos en marionetas y sabido es
que quien chilla más no es, generalmente, el que tiene la razón. Debemos ver por nuestros ojos y no dejarnos
llevar por verdades deformadas o verdades a medias.
Es
necesario desechar la mentira, el odio y las pasiones violentas. Pensar en que todos los ideales contienen
una gran y loable ambición y que de diferentes doctrinas pueden obtenerse
sugerencias e iniciativas que pueden conducir a un mundo mejor. No hay pueblo en la tierra que haya, podido
prosperar sin la influencia de una libertad de opinión que se traduzca en
crítica constructiva.
Todo
debe hacerse por el pueblo, pero a condición de que la inteligencia, respaldada
por la autoridad, lo refrende y discipline.
La
verdad es a veces un tanto dura, pero debemos aprender a aceptarla con la
mejor voluntad, sin apasionamientos desmesurados que dan ocasión a inevitables
fisuras.
Sant
Boi, tierra hospitalaria, fue escogida de nuevo para celebrar la conmemoración
de la «DIADA», después de 40 años de silencio ya que no de olvido. Ondearon miles de banderas catalanas y, con
fervor, se expresaron profundos sentimientos de amor a la tierra en que vivimos. Nuestro pueblo es tierra viva, con historia,
lenguaje y costumbres que no requieren de la revolución ni la violencia para
entender el concepto nacional en una unidad que nada quiere saber de
separatismos ni separadores.
ANTONIO
RODRÍGUEZ RÓDENAS
Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 251, octubre de 1976, pàgina 5).
TOT CATALUNYA, PRESENT A SANT BOI (Vida Samboyana, setembre de 1976)
Èxit total era el
comentari final que sentia arreu de Sant Boi, mentre la gent allí reunida anava
marxant pels carrers cap a l’estació o cap als aparcaments dels cotxes. La gent
del poble estaven també entusiasmats per l’èxit de la celebració de la Diada de
l’onze de setembre en la seva pròpia vila. La plaça de Catalunya s’omplí de gom
a gom, i hom creu que foren cent mil les persones que l’omplien juntament amb
els que hi havia en els carrers que hi menaven.
L’acte començà a un
quart de sis de la tarda, quan la “speaker”, l’artista Maria Josep Arenós,
demanà un minut de silenci per tots els qui han mort per la llibertat, i per
l’última víctima, J. M. Zabala. Després –mentre encara arribaven riuades de
gent- inicià el torn d’intervencions Miquel Roca Junyent, seguit per Octavi
Saltor i Jordi Carbonell.
El gran míting unitari
de l’onze de setembre es va cloure amb el cant d’”Els Segadors”, dirigit per
Oriol Martorell des de la tarima. El retorn de Sant Boi fou també impressionant.
“LA NOSTRA FORÇA ÉS I SERÀ TRIOMFANT”
“Ofegueu el que pugui dividir i tota intenció de
partidisme”
Ahir, l’honorable
senyor Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya, adreçà als
catalans, en commemoració de l’Onze de Setembre, el missatge següent:
“Ciutadans de
Catalunya:
Si
avui no podem commemorar la diada de l’Onze de Setembre com nosaltres voldríem.
Si avui sentim més que mai el dolor de la nostra manca de llibertat. Si avui no
oblidem els nostres empresonats i perseguits. Si avui som conscients del que
representa la nostra fidelitat a Catalunya. Si estem ben units i som dignes del
nostre poble, la victòria que obtindrem serà esclatant.
No
en dubteu, la nostra força és i serà sempre triomfant si posem la fervorosa
voluntat de complir amb els nostres deures envers Catalunya.
És
per això que us demano ben fervorosament que ofegueu el que ens pugui dividir i
tota intenció de partidisme, car no ha arribat encara el moment de fer-ho.
Ara
com ara, pensem solament en l’obligació que tenim de constituir una Catalunya
que gaudeixi de llibertat, de benestar i de pau. Sense deixar, però, de
lluitar, si cal, perquè tots els altres pobles d’Espanya retrobin també la
llibertat per tal que puguin viure tan bé con els plagui.
Davant
la situació en què ens trobem, i del nostre futur, dissortadament no massa
afalagador tant en l’ordre polític com en l’econòmic, crec que tot el que no
sigui tenir-ho present i lluitar amb intel·ligència i sense complexes és un
greu error que pot ésser dramàtic al nostre país.
És
per això que amb la nostra conducta de cada dia cal ésser exigent i, per tant,
no deixar-nos emportar per promeses fal·lacioses i per il·lusions, per
respectables que siguin, si aquestes no estan arrelades profundament a la
nostra terra.
Fem
que el nostre poble tingui tothora la imatge que reflecteix la seva resolta
voluntat de governar-se tal com nosaltres ho entenem, que vol dir aportar a la
nostra vida nacional la llibertat, el progrés i la justícia social.
Ciutadans
de Catalunya, no oblidem tampoc que avui, la Diada de l’Onze de Setembre,
representa la nostra irreversible determinació de fer tots els sacrificis que
calgui per tal que la Generalitat de Catalunya reneixi més forta i esplendorosa
que mai.
Visca
Catalunya. – Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya.”
Article sense signar
Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 250, setembre de 1976, pàgina 3).
FFCC: Un pla de modernització (1965)
El Plan de Modernización de los Ferrocarriles Catalanes
Hace algunos días, y correspondiendo a la amable invitación de la Dirección de la Compañía General de Ferrocarriles Catalanes, S.A., asistimos, en representación de nuestra publicación “VIDA SAMBOYANA”, a la rueda de prensa que tuvo lugar en las oficinas de la citada Compañía y en la que se hallaron presentes una nutrida representación de los periódicos barceloneses y agencias informativas y emisoras de radio. El objeto de la misma era dar a conocer el Plan de Modernización que la Compañía piensa llevar a cabo, dentro de los cinco próximos años, y del cual vamos a intentar hacer llegar a ustedes toda la información que por parte del Director Adjunto y alto personal de la misma se nos facilitó.
Estando el “carrilet” tan ligado a nuestra región y, por ende, a nuestra población, vamos a hacer un poco de historia del mismo que seguramente la mayoría de nuestros lectores conocerán mucho mejor que el suscribiente.
La Compañía General de Ferrocarriles Catalanes, S.A., fue fundada en el año 1919, absorbiendo las antiguas Sociedad del Ferrocarril Central Catalán, concesionaria del tramo Martorell-Igualada, y del Ferrocarril del Nordeste de España, concesionario de la línea Magoria-Martorell. La idea principal de la fundación de la Compañía fue la del transporte de la riqueza de las cuencas mineras de Suria y Cardona (sales potásicas) así como la del Alto Llobregat (lignitos). Un desfase entre la producción minera y la puesta en servicio del ferrocarril, repercutió sensiblemente en la economía del segundo, obligándole a tener que recurrir a una emisión de obligaciones (años 1920-27). Procedimiento que aún acabó de agravar la situación económica poniendo en difícil situación a la Compañía, situación que se resolvió mediante un convenio con los obligacionistas, suscrito el año 1932; sin embargo, el mismo dejaba un escaso margen de libre disposición de excedentes, lo cual impedía la expansión y aun el normal desenvolvimiento de la explotación.
Resuelta recientemente dicha situación, a base de la conversión de las antiguas obligaciones en acciones, la empresa se dispone a desarrollar un vasto plan de modernización al objeto de asegurar la rentabilidad del ferrocarril.
El plan de modernización comprende las siguientes obras que se consideran primordiales:
INFRAESTRUCTURA.- Renovación y reparación total de la vía, mediante la reestructuración de la plataforma, sustitución de balastro, traviesas, tirafondos y la instalación de nuevo carril. Sustitución y actualización de varios puentes. Diversas obras de consolidación de muros de contención de tierras, cunetas de desagüe, etc.
SUPERESTRUCTURA.- Electrificación desde Pallejá á Martorell (10’500 km.). Señalización por bloqueo automático en toda la zona electrificada, lo que permitirá una mayor frecuencia y exactitud en las circulaciones. Modernización del servicio telefónico. Mecanización de pasos a nivel y modernización de los talleres.
MATERIAL PARA EL SERVICIO DE VIAJEROS.- Adquisición de 7 modernos automotores diesel hidráulicos M.A.N. destinados a las líneas de Igualada, Manresa y Guardiola.
Adquisición de 7 automotores eléctricos, construidos por la Sociedad Española de Construcción Naval, destinados al servicio de cercanías.
Reforma de los actuales coches de viajeros, sustituyendo las anticuadas cajas de madera por otras enteramente metalizadas.
MATERIAL PARA EL SERVICIO DE MERCANCÍAS.- Adquisición de tres locomotoras diesel eléctricas de 925 CV. tipo B–B Alsthom, con lo que quedará eliminada la circulación a vapor.
Adquisición de 4 locomotoras diesel de maniobras.
Construcción de 100 vagones nuevos y modernización de los actuales.
Como podrán apreciar el plan es ambicioso, la finalización del mismo está prevista con la utilización de los fondos del crédito recibidos con aval del Estado de cerca de 500.000.000 de pesetas al 4 % de interés a devolver en 20 años.
He aquí algunos datos que juzgamos interesantes dar a conocer y que recogimos en la mencionada rueda:
Los trabajos de renovación de la vía (198 Km.) ascienden a la cifra de 100.000.000 de pesetas. La adquisición de material móvil unos 170.000.000 de pesetas. El total de toneladas de sales potásicas transportadas hasta noviembre del presente año es de unas 350.000 Tm. Los servicios de cercanías transportan unos 20.000 viajeros al día. Con la inversión del citado préstamo se le prorroga a la Compañía la explotación hasta el año 1992.
Viendo el especial interés que mostraba el alto personal directivo de la Empresa, hacía nuestra Villa, nos permitimos efectuar una pregunta que a buen seguro está en boca de todos. Aquello de que ... “cuatro gotas y ya no hay servicio”. Efectivamente reconocieron la realidad de la misma no ocultando la gravedad de ello, haciéndose resaltar que la zona inundada en días de lluvia no es la del túnel, es entre las estaciones de San José y la Bordeta, producina por la serie de construcciones masivas de viviendas que se han efectuado en aquella zona y que obrando con la imprevisión que nos caracteriza a los españoles, no se llevaron a cabo con las correspondientes obras de alcantarillado, lo que hace que las aguas viertan sobre el tendido de la vía, interrumpiendo totalmente la circulación. Manifestaron la pronta solución de esta anormalidad, destacando que la misma es completamente ajena a su voluntad.
Hasta aquí todo lo que pudimos recoger para nuestros lectores. Una cosa quiero hacer constar y es el espíritu comercial que pudimos comprobar, impera entre todo el personal directivo, que esperamos se traduzca en una ostensible mejora en el servicio.
Mientras redactamos estas líneas, nos llega la triste noticia del luctuoso accidente de Fígols y a juzgar por lo que leemos en la prensa (El Correo Catalán del 5-12-65) se atribuye el mismo a deficiencias en el material móvil y estado de la vía y consecuentemente nos preguntamos ¿No sería mejor suprimir el servicio de viajeros en este tramo si no pueden garantizarse unas mínimas condiciones de seguridad a los viajeros?.
J. Amat Devesa
NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA”, número 121 (desembre de 1965).
Podem afegir que, a nivell local santboià, aquest pla va comportar dues importants millores. Per una banda, l’entrada en servei d’un abaixador (febrer de 1968) al nou sector Ciutat Cooperativa – Molí Nou i, de l’altra, la substitució (ja iniciada la dècada de 1970) de l’antic “pont de ferro” sobre el Llobregat, per un de nou –de ciment armat- que permetria superar aquell “coll d’ampolla” tot ampliant el servei, de doble via, entre Barcelona i Sant Boi.
Memoràlia - Un consultori de "campanya"
El barri de Molí Nou (Ciutat Cooperativa) va reivindicar durant llargs anys una assistència sanitària de proximitat. A les portes de l’estiu de 1978, tot just fa 30 anys, l’associació de veïns del barri es va veure obligada a instal·lar-hi un consultori provisional. La “seu” d’aquell consultori fou... una tenda de campanya que va facilitar un veí. En la iniciativa hi van col·laborar diverses entitats, comerços i farmàcies, i també l’Assemblea Local de la Creu Roja. El microconsultori del Molí Nou anava a càrrec de personal titulat i havia d’atendre una mitjana de 100 serveis diaris. La dada ens dóna una idea concreta de la urgència que hi havia per comptar amb unes instal·lacions dignes i adequades per atendre les necessitats d’una quantitat de població prou important i, sobretot, en aquells moments, encara en creixement.
Per fi, l’ambulatori
Finalment, i després de llargues i difícils negociacions, l’any 1983 va obrir les portes al públic un ambulatori a la primera planta de l’edifici Molí Nou, en un local de propietat municipal. Ja no calia desplaçar-se fins al centre de Sant Boi per tenir accés a un servei tan bàsic com és la cobertura sanitària. Les llargues reivindicacions havien desembocat en una millora important per al barri.
Arxiu Històric Municipal
(Revista VIURE SANT BOI, juny de 2008)
Imatge: El “consultori“, la primavera de 1978, en una fotografia publicada a La Veu de Sant Boi (AHMSBL).
Memoràlia: Sant Boi i la Constitució
El 6 de desembre de 1978 (ara se’n compleixen 25 anys) va tenir lloc el referèndum de la Constitució Espanyola, un dels grans esdeveniments de la transició. Més de 15 milions de ciutadans i ciutadanes van exercir el dret al vot; gairebé el 90% van dir sí a la Carta Magna. A Sant Boi, el suport al text constitucional va arribar al 93%, per sobre de la mitjana de Catalunya (91%) i del conjunt d’Espanya (88%). Només 1.073 electors van votar ‘no’, enfront de 30.157 que ho van fer afirmativament.
La participació al referèndum també va ser més alta entre nosaltres, per sobre del 72% (davant el 68% al conjunt de Catalunya i Espanya). Sant Boi de Llobregat va donar, doncs, un suport més que majoritari a un text que expedia el certificat de defunció del règim franquista.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, desembre de 2003)
Imatge: Col·legi electoral a Ciutat Cooperativa, 1980. Publicada a la revista "La Veu de Sant Boi" (Hemeroteca de l'AHMSBL).
Memoràlia: El nom de Sant Boi
El març de 1973, a les acaballes del franquisme, el Ple municipal va iniciar gestions per aconseguir que l’Estat reconegués oficialment el topònim tradicional de la nostra vila: Sant Boi. El nom havia estat substituït durant la guerra (Vilaboi) i la immediata postguerra (San Baudilio de Llobregat).
El setembre de 1976, el Ministeri de Governació va resoldre canviar-lo, però mantingué al mateix temps el nom “en el idioma común”, San Baudilio. La dualitat de la denominació va causar confusió i alguns conflictes, per la qual cosa es va insistir a demanar que la forma original catalana fos l’única vàlida. Els nous aires de la transició facilitaren l’acord.
L’abril de 1977, el Consell de Ministres va aprovar que els municipis com Sant Boi poguessin fer ús exclusivament del seu nom “en lengua regional” o “en su forma histórica”.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, maig de 2004)
Memoràlia: Una plaça de braus
L’any 1974, el barri de Camps Blancs va veure com, a l’esplanada que hi ha entre la ronda de Sant Ramon i el carrer Cerdanya, es va instal·lar una plaça de braus «portàtil». En els dos anys que es va mantenir en peu, s’hi van celebrar novillades (amb picadors i sense) i xarlotades (espectacles còmicotaurins).
Amb l’arribada de la democràcia el solar es va urbanitzar mantenint el caràcter de gran plaça pública de Camps Blancs. El nom actual és plaça Ernest Lluch i Marín.
Amb l’arribada de la democràcia el solar es va urbanitzar mantenint el caràcter de gran plaça pública de Camps Blancs. El nom actual és plaça Ernest Lluch i Marín.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, novembre de 2004)
Memoràlia: Les eleccions de 1979
El 3 d’abril de 1979 van tenir lloc les primeres eleccions locals de la democràcia. El PSC (encapçalat per Xavier Vila) va guanyar els comicis, amb el 35,2% dels vots i 10 regidors. Molt a prop se situava el PSUC (Gregorio Herreros), amb el 33,8% i 9 regidors. Tres partits més van aconseguir representants: Convergència i Unió (12,2%, 3 regidors, Alfred Albiol); Centristes de Catalunya-UCD (7.9%, 2 regidors, Josep Torrents); i Partit Socialista d’Alliberament Nacional (5%, 1 regidor, Miquel Puig).
Els dos partits majoritaris, PSC i PSUC, van pactar un acord de set punts pel qual el líder socialista, Xavier Vila, es convertia, el dia 19 d’abril, en el primer alcalde democràtic de
Sant Boi després de la Guerra Civil. Un pla d’urgències va establir les prioritats que guiarien l’acció de govern: comptes clars, obertura informativa i participació ciutadana.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, abril de 2003)
Imatge: Un ple municipal del primer mandat (AHMSBL)
Vides santboianes: Francesc Ferrés i Ferrés
(Sant Vicenç dels Horts, 1905 - Sant Boi, 1993)
Francesc Ferrés i Ferrés és l’únic polític que ha representat la voluntat popular a Sant Boi durant la República i, més de 40 anys després, amb la recuperació de la democràcia. En el primer tram de la Guerra Civil, va ser responsable de les carteres d’Agricultura, Treball i Obres Públiques, en representació del PSUC. L’any 1979 va declarar, com a president de la mesa d’edat del nou consistori i com a membre de les files del PSC, l’obertura del primer mandat popular després del franquisme. El novembre de 1991 va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat i va publicar el llibre Records d’una vida de lluita.
COMUNICACIÓ
(Revista VIURE SANT BOI, abril de 2003)
FONT: Llibre "Vides Santboianes", obra de Carles Serret i Maria-Lledó Barreda.
Memoràlia: Casablanca, un barri mobilitzat (1977)
Era un moment de canvi –s’acabaven de celebrar les primeres eleccions per triar parlamentaris i senadors a Madrid– i encara faltaven dos anys per a la constitució dels ajuntaments democràtics ...El juny i el juliol de 1977, el barri de Casablanca es trobava en peu de guerra. Greus mancances estructurals en matèria urbanística –conseqüència d’un creixement fet sense cap mena de planificació– i la inexistència dels mínims serveis comunitaris per garantir una vida digna havien portat l’Associació de Veïns a plantejar diverses accions reivindicatives.
En varen destacar els diversos talls de trànsit que es van fer a la carretera de la Santa Creu de Calafell tot forçant els vehicles a travessar el barri perquè els conductors poguessin conèixer –de primera mà– l’estat de la urbanització i les seves reivindicacions.
La detenció de Manuel Tarazaga.
Tot i que des d’un primer moment es mantingueren conversacions amb l’administració municipal –que semblava disposada a emprendre algunes millores amb una certa urgència– les manifestacions se succeïren i una d’elles va acabar amb la detenció d’un dels dirigents veïnals, Manuel Tarazaga. En poques hores, tot Sant Boi va veure’s inundat de pintades exigint-ne l’alliberament i la premsa del moment se’n feu un ampli ressò mediàtic a partir de les notícies divulgades pels corresponsals locals.
Finalment, Tarazaga va recuperar la llibertat després de 10 dies a la presó Model. Resoldre els problemes més bàsics del barri va requerir molt més de més temps.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, setembre de 2007)
Foto: Anys 70, manifestació al barri de Casablanca (AHMSBL).
Memoràlia: Camps Blancs, la lluita contra les pudors
L’any 1971 van començar les obres de construcció d’una planta transformadora d’escombraries a la perifèria dels barris de Camps Blancs i Les Orioles. La planta ocupava una superfície de tres hectàrees i estava considerada com una de les més modernes de l’Estat. La seva missió era concentrar i transformar les escombraries de 18 municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquest fet comportava un moviment de 500 tones diàries, o sigui, la descàrrega del contingut d’un camió cada sis minuts i mig, durant tota la nit.Des de l’entrada en funcionament, l’any 1972, les molèsties - tant pel soroll, com per les olors - van resultar totalment inaguantables. La paciència del barri es va acabar. A sobre de patir tot tipus de mancances, veia com interessos polítics i econòmics posaven en perill - de forma manifesta- la salut pública.
La mobilització veïnal, encapçalada pel Centre Social Parroquial (embrió de l’Associació de Veïns “Cinco Rosas”) i amb el suport de campanyes d’agitació i propaganda de formacions polítiques clandestines com ara la Lliga Comunista Revolucionària -liderada a Sant Boi pel recentment traspassat Miquel Puig-, van tensar la corda en diverses ocasions.
La magnitud del problema, la pressió social i mediàtica i un significatiu relleu a l’Alcaldia de Sant Boi van afavorir l’inici de la fi de la planta, que va acabar tancant amb poc més de 3 anys de vida activa. Ara és la seu de les brigades i de la policia local.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, desembre de 2007)
Foto: La nau de Serconsa, l’any 1976, poc després del tancament (AHMSBL).
Memoràlia: Nadal fa 30 anys, crisi i solidaritat
El Nadal de 1974 la comarca vivia amb preocupació la crisi industrial. Manufacturas Españolas Dubler, SA, el màxim exponent del desenvolupament industrial de Sant Boi, en va resultar molt afectada. El dia 19 de desembre es va adreçar al president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, una carta (amb 300 signatures) per comunicar-li la difícil situació en què es trobaven 600 famílies. Un any i mig més tard, l’empresa va haver de tancar, tot i que va mantenir l'activitat uns anys en règim cooperatiu.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, gener de 2005)
Memoràlia: La història dels nostres barris
El Museu de Sant Boi i l’Arxiu Històric Municipal (juntament amb els tècnics dels casals i els consells de barri) impulsen enguany un projecte de proximitat que té com a objectiur acostar la tasca d’aquests organismes als diferents barris que conformen la ciutat.
Aquest projecte, que compta amb el suport de la Diputació de Barcelona, s’endinsarà en la història i la trajectòria vital de cada barri i descobrirà i en farà partícips els veïns i les veïnes protagonistes. La tasca que es faci servirà per millorar el coneixement històric mitjançant la recollida de documentació (amb donacions o reproduccions digitals) de fonts primàries (entitats i particulars).
Aquest projecte, que compta amb el suport de la Diputació de Barcelona, s’endinsarà en la història i la trajectòria vital de cada barri i descobrirà i en farà partícips els veïns i les veïnes protagonistes. La tasca que es faci servirà per millorar el coneixement històric mitjançant la recollida de documentació (amb donacions o reproduccions digitals) de fonts primàries (entitats i particulars).
Entrevistes i material documental. Per sobre de tot, es vol aconseguir la recuperació d’elements d’identificació col·lectiva: territorial, cultural i social (fotografies, filmacions, impressos d’agitació i propaganda, butlletins, revistes...). També es faran entrevistes a persones significatives en la trajectòria col·lectiva dels nostres barris: primeres i primers habitants, líders veïnals, responsables d’AMPA, comerciants de llarga implantació...
Tot aquest treball serà retornat als barris en forma de produccions audiovisuals, exposicions i publicacions que donaran a conèixer el procés desenvolupat i l’oportunitat i interès de la recuperació de la memòria històrica col·lectiva.
En una primera fase, el treball es durà a terme a Camps Blancs i Casablanca i, posteriorment, seguiran la resta de barris de la ciutat.
Tot aquest treball serà retornat als barris en forma de produccions audiovisuals, exposicions i publicacions que donaran a conèixer el procés desenvolupat i l’oportunitat i interès de la recuperació de la memòria històrica col·lectiva.
En una primera fase, el treball es durà a terme a Camps Blancs i Casablanca i, posteriorment, seguiran la resta de barris de la ciutat.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, juliol de 2007)
Foto: Manifestació veïnal al carrer Viladecans, Casablanca (AHMSBL).
Memoràlia: Novembre de 1975 - Uns veïns "levantiscos"
El règim franquista arribava a la seva fi. Trenta sis anys de Victòria, però, ho havien deixat tot “lligat i ben lligat”. Un dels mecanismes de control era la tutela que s’exercia sobre tot tipus d’associacions: des dels processos de legalització (amb control polític, social i moral previ dels promotors) fins a tot tipus d’actes desenvolupats en espais públics o privats. Malgrat que des de la perspectiva actual pot costar creure-ho, fins i tot s’havien d’autoritzar les reunions de les comunitats de veïns per tractar temes tan bàsics com la renovació de les bústies, la pintura de l’escala o el servei de neteja.L’autoritat. El 26 de novembre de 1975 el president d’una finca del carrer Rubió i Ors va demanar autorització per celebrar reunió el dia 30, ja que la celebrada una setmana abans, el dia 23, s’havia suspès arran de “los hechos luctuosos e históricos que vivió nuestra Patria durante la semana pasada”. A l’apartat de súplica de la instancia se sol·licita “la asistencia de alguna Autoridad dimanante de su Alcaldía en evitación de posibles violencias dado el carácter levantisco de algunos comunitarios.”
No ens ha quedat constància que la sang acabés arribant al riu.
No ens ha quedat constància que la sang acabés arribant al riu.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, febrer de 2008)
Foto: Reproducció parcial del document de legalització de la reunió de veïns (AHMSBL)
Memoràlia: Classes a l'aire lliure
El Diario de Barcelona del 3 de març de 1976 dedicava un reportatge gràfic –d’una pàgina sencera– al conflicte que es vivia al barri de Casablanca arran de l’acomiadament d’una mestra de l’escola San Rafael. Un article de Joan Vendrell Capmany, publicat al número d’abril de la revista Vida Samboyana fa un bon repàs del procés.Tota la plantilla docent es va solidaritzar amb l’afectada, obtingueren el suport dels pares i les mares de l’alumnat i van acordar fer una protesta “original”: no s’entraria a l’escola i les classes es farien a l’aire lliure, concretament al solar on actualment hi ha la plaça de l’Olivera.
Amb tota mena de mobiliari, facilitat tant per les famílies i el veïnat com per comerciants, rotllanes d’alumnes intentaven seguir les classes amb una relativa “normalitat” enmig d’una guerra de pancartes amb eslògans de tot tipus: "No queremos despidos a mitad de curso", "Menos lloros y más justicia".
Tenses reunions La gravetat del problema i la sorpresa d’una acció reivindicativa com aquella (sumada a manifestacions i altres accions posteriors) van provocar nombroses i tenses reunions entre l’Administració, la propietat i el personal docent del centre.
Així es va arribar a una solució definitiva per a les moltes mancances –més que evidents– d’aquell projecte escolar privat.
Arxiu Històric Municipal
(Revista VIURE SANT BOI, març de 2008)
Foto: Imatge de la protesta publicada al Diari de Barcelona del 3 de març de 1976
Memoràlia: 1976 - Un concert d'homenatge
La coral Polifónica Canaria i l’orfeó polonès Warszawski Chor Miedzyuczelnizny van actuar al Palau de Marianao el 6 de setembre de 1976, amb motiu de la celebració del XII Dia Internacional de Cant Coral. Hi havia molt de públic. Abans de l’actuació, un disc va emetre els acords i les estrofes de l’himne nacional de Veneçuela. La bandera d’aquest país ocupava un lloc preferent a la tarima. Al seu peu, uns rams de roses i dos instruments clàssics d’aquell país. Un impressionant minut de silenci i el lliurament d’una placa a la cònsol de Veneçuela a Barcelona van posar el punt final a aquell senzill i sincer acte d’homenatge.Tres dies abans, a l’illa Terceira (Açores), un avió militar –del tipus Hercules C-130– s’havia estavellat en mig d’una impressionant tempesta. Hi perdé la vida tot el passatge, 68 persones. 52 d’elles eren components de l’Orfeó de la Universitat Central de Caracas que venien de gira a la península i que havien d’actuar a Sant Boi aquell 6 de setembre. El disc que s’escoltà era una gravació en què havien intervingut bona part de les persones desaparegudes.
Al llibre d’actes de la Comissió Municipal Permanent del nostre municipi ha quedat enregistrat,
per sempre, el sentiment de dolor per una tragèdia que, encara avui, és viscuda de forma molt especial per part del poble veneçolà.
Arxiu Històric Municipal
(Revista VIURE SANT BOI, maig de 2008)
Foto: Funeral multitudinari, a la Universitat Central de Caracas, pels membres del seu orfeó.
Ampliació del tema central de la notícia a:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)