SANT BOI DE LLOBREGAT: HISTÒRIA I PATRIMONI
MÉS PROPOSTES PER FER A CASA
Ens plau recordar-vos un divertit recurs, proposat des de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat, per ajudar-nos a passar el temps, en aquests períodes de confinaments i vacances.
Trobareu trencaclosques de diverses temàtiques i on podeu escollir-ne la dificultat (número de peces) i, competir, en temps de realització, amb familiars i amistats.
Esperem que us agradin.
CICLISMO
IMPRESIÓN
Pocas veces una manifestación ciclista ha alcanzado tanto éxito como el que obtuvo el domingo pasado la «Fiesta del Pedal», que por segunda vez celebraron las huestes velocipédicas barcelonesas en San Baudilio de Llobregat.
Indudablemente el ciclismo crece con la rapidez que crecen en nuestra capital todos los deportes. De ello es prueba el éxito de la manifestación deportiva del domingo, como lo es también el acto de protesta que figuró en el programa de la “Fiesta del Pedal”.
Los ciclistas barceloneses que con gran entusiasmo dirigen sus máquinas por nuestras intransitables carreteras, en busca un día de un trofeo, de la diversión otro, o sencillamente impulsados por el deseo de fortalecer sus músculos, de respirar el sano ambiente del campo y dé visitar los cercanos y simpáticos pueblos que rodean la capital, protestaron enérgicamente el domingo en San Baudilio, del abandono en que se tiene a nuestros caminos, por donde el ciclista con gran entusiasmo dirige su máquina para “hacer sport”, para practicar el bello deporte velocipédico.
Y protestaron porque tienen derecho, porque les sobra razón, y porque son fuertes. Fuertes, porque ese crecimiento del deporte ciclista los ha elevado a categoría de potencia deportiva, en cuyo reinado se cuentan a miles los súbditos que rinden culto a su soberano, al soberano deporte velocipédico.
He aquí el por qué siendo fuertes se puede protestar con toda la energía que proporciona el número, la razón y la calidad de los protestantes.
La calidad de los protestantes en el sentido más grande de la palabra, porque quien como el ciclista anhela por mutuo propio fortalecerse mediante el deporte, es que quiere que España cuente con hombres de hierro, con hombres regenerados físicamente por el ejercicio, y quien desea la regeneración física de la raza de su patria, merece toda suerte de aplausos.
Si elogios merecen los ciclistas por su perseverante labor unionista cuyos resultados nos es dable señalar, de muchos más son acreedores por la obra de divulgación que del deporte realizan por fuera de Barcelona, gracias -a sus excursiones. Y estas visitas a los rústicos lugares apartados de la capital, no siempre proporcionan a esos pueblos sólo morales beneficios, sino que cual el domingo dejan a la vez un átomo de progreso y una molécula de caridad para alivio de las penas que semejantes nuestros sufren por culpa de su infortunio.
Explayamiento, deporte, unión, política rural, caridad ... he aquí los motivos de la fiesta que en San Baudilio de Llobregat celebraron nuestros ciclistas.
Exito, éxito y éxito . . he aquí el resultado de la manifestación deportiva de la “Fiesta del Pedal”.
La reunión
Anticipadamente de la hora señalado para reunirse en la plaza de la Universidad, punto de partida de la manifestación ciclista, iban llegando en grupos y aisladamente todos cuantos ciclistas gustan de disfrutar de las gestas deportivas, y son, por consiguiente, verdaderos amantes del deporte.
Llegaron también gran número de motoristas, en motos y sidecars, que al igual que sus amigos los pedalistas, participaron con gusto de la fiesta que se celebraba. Media hora antes de la que se había anunciado para la partida, empezóse a organizar el orden por el cual debían seguir las distintas -entidades ciclistas. Estas se situaron, una tras otra, en la forma siguiente:
Grupo Ciclista de Exploradores Barceloneses, Sport Ciclista Catalá, Touring Club Ciclista, Grupo Deportivo del Centro de Viajantes y Representantes del Comercio y de la Industria, Club Ciclista de Sans y Moto Club Deportivo.
La Unión Velocipédica Española no siguió en grupo por cuanto que la mayoría de sus socios, pertenecientes a las sociedades citadas, se supuso que se cobijarían bajo el banderín de las mismas.
Antes de partir, numerosos fotógrafos impresionaron diversas placas, cuyas fotografías servirán para la historia del ciclismo.
La excursión
A las 7’30 de la mañana se pusieron en marcha los excursionistas, camino de San Baudilio.
Desde la Plaza de la Universidad dirigiéronse por la calle de Cortes, Paseo de Gracia, Granvía Diagonal, carretera de Sarriá, Paseo de Güell hasta Pedralbes, en donde se hizo el primer alto en espera de los rezagados, y para descanso de todos.
Diez minutos desnués pusiéronse de nuevo en marcha a paso bastante rápido no parando hasta llegar a Cornellá, en cuyo pueblo hubo otro descanso de más de veinte minutos.
Y ya desde allí dirigiéronse directamente a San Baudilio, entrando en el pueblo mucho antes de la hora de llegada que se suponía.
En San Baudilio
El recibimiento que dispensó el pueblo de San Baudilio a los ciclistas barceloneses, fué extraordinariamente cariñoso.
Casi todos los vecinos de la villa esperaban frente al mercado a los expecionarios, y en cuanto asomó el grupo de exploradores, vanguardia de la manifestación, echáronse las campanas al vuelo y todo el mundo se lanzó al paso de esa juventud deportista que iba a visitarles.
Las muestras de la cariñosa acogida que San Baudilio hizo a los forasteros, incluso se manifestaron con un hermoso arco de triunfo levantado en una de las calles que conduce a la plaza de la Iglesia, a cuyo frente se leía en letras doradas la siguiente dedicatoria: San Boy a los ciclistas.
En dicha plaza tuvo lugar la reunión, con la cual finalizó la excursión colectiva.
Poco después empezó el desfile de cidistas, motociclistas y automovilistas, quienes se diseminaron por el pueblo en busca de provisiones con que calmar el natural apetito.
Después del almuerzo, la comisión organizadora se trasladó a las Casas Consistoniales,
para visitar al Alcalde y Concejales y depositar en el balcón los banderines de las sociedades concurrentes al acto.
En el despacho de la Alcaldía, nuestro compañero en la prensa Sr. Canto Arroyo hizo las presentaciones de los individuos la prensa y demás significados deportistas del ciclismo. Cruzáronse entre unos y otros las frases de rigor. El Alcalde, Sr. Salvador Bou les dió la bienvenida en nombre del pueblo.
Las enseñas de las sociedades quedaron expuestas en el balcón en este orden: bandera de los Exploradores Barceloneses, banderines del Club Ciclista de Sant Bétulo Sport de Badalona, Grupo Deportivo del C. y. R., Sport Ciclista Catalá, Touring Club Ciclista y el que la comisión regalaba al grupo de exploradores.
Mientras tanto, en la plaza, frente el Ayuntamiento, los ciclistas formaban animados grupos. El Sr. Samsó, desde el balcón, les dirigió la palabra para transmitirles la bienvenida del Alcalde, y les rogó, al mismo tiempo, que ninguno de ellos faltase al mitin anunciado para las 11 en la plaza de la Iglesia.
El Mitin
Cerca de las doce comenzó el acto de protesta de los ciclistas. La plaza de la Iglesia se hallaba animadísima. En ella no Sólo se veían todos los ciclistas, sino también gran número de vecinos de San Baudilio.
Nuestro compañero en la prensa señor Salvador, en nombre de la Unión Velocipédica Española, fué el primero de los oradores que dirigió la palabra a los concurrentes al mitin.
Salvador saludó a sus compañeros y dijo que estaba satisfechísimo de que un núcleo tan numeroso de ciclistas hubiese atendido las indicaciones que se hicieron a los deoortistas barceloneses, para que asistieran a un acto de tanta importancia cual el que representaba la unánime protesta contra el pésimo estado de las carreteras españolas.
Habló largamente con su brillantez peculiar, cuya peroración fué premiada con grandes aplausos.
El Sr. Oliva, por el Club Ciclista de Sans, usó de la palabra en segundo término, para decir que se sentía orgulloso de poder cooperar en esa labor de regeneración física de la juventud, labor que era necesario la secundaran todos, incluso el Gobierno, en todos sus detalles, uno de los cuales era el de mejorar las carreteras por donde los ciclistas practican uno de los ejercicios de la cultura física.
Dedicó también frases de elogio para San Baudilio.
Fué justamente aplaudido.
A continuación le correspondió hablar a nuestro querido amigo y compañero en la prensa, D. Narciso Masferrer, el cual fué saludado con una salva de aplausos en cuanto apareció en primer término para perorar.
El director de Vida Moderna, en nombre de la prensa, empezó diciendo que se le perdonara que hablase en castellano.
Manifestó que cuanto él y sus compañeros decían era oído no sólo por los que en aquella plaza se hallaban, sino por todos los ciclistas esnañoles que al igual que los barceloneses, sentían el deseo de la protesta contra el Gobierno, por el abandono en que tiene sumido los pisos de nuestras carreteras.
Recomendó la unión para constituir la fuerza capaz de conseguir esa mejora.
Se extendió luego en otras consideraciones que dieron a su peroración esa belleza
que tanto atrae en la fácil palabra de Masferrer.
Como los anteriores oradores, el culto periodista fué ovacionado al terminar su brillante discurso.
Habló por último el distinguido ex presidente de la “U. V. E.” D. Daniel Samsó, el cual empezó saludando al ilustre pueblo de San Baudilio y a sus amigos los ciclistas, elogiando el proceder de los vecinos de San Boy, por el recibimiento que dispensaron a los deportistas barceloneses.
Se extendió luego en hermosas consideraciones sobre el motivo del mitin y terminó pidiendo un voto de confianza para que el Comité pudiera, en nombre de todos, protestar enérgicamente del abandono en que están nuestros caminos.
Grandes aplausos coronaron el discurso del Sr. Samsó.
Terminado el mitin, volvieron a Barcelona, en el magnífico Pilain del Sr. Aguilar, los queridos amigos Sres. Samsó, Cabot y Masferrer. También regresó a la capital en su sidecar Sun el conocido industrial Sr. Sanromá, quien formó parte de la expedición con su linda hijita, así como
nuestro corresponsal en Badalona, señor Rovira, quien llevaba en su sidecar a su bella hija.
Cerca del mediodía se procedió a sortear los objetos donados por diversas entidades, cuyos resultados fueron:
1.° Núm. 14, objeto del Ayuntamiento de San Baudilio.
2.° 2.629, del ídem, ídem.
3.º 623, de la Atracción de Forasteros de San Baudilio.
4.° 3.878, de la U. V. E.
5.° 5.000, del Sport Ciclista Catal.
6.° 3.249, del Touring Club Ciclista.
7.° 3.124, del Grupo Deportivo del Centro de Viajantes.
8.° 469, del Club Ciclista de Sans.
9.° 2.209, del Moto Club Deportivo.
10. 2.588, de la Comisión organizadora.
11. 3.966, de la ídem.
12. 458, del Sr. Sanromá.
13. 3.199, del Sr. Guitart.
14. 2.702, del Sr. Carbonell.
15. 1.283, del Sr. Vilardell.
16. 4.256, del Sr. Santín.
Los agraciados pueden pasar a recoger los objetos en casa del Sr. Bonjoch, Consejo de Ciento, 377.
Antes del sorteo se hizo entrega a los Exploradores del banderín con que la Comisión obsequió a los simpáticos muchachos.
El cronista del Comité Provincial dió las gracias a los organizadores.
Y como final de fiesta reuniéronse en fraternal banquete los organizadores y algunos industriales y ciclistas. Muchos fueron también los expedicionarios que se quedaron a comer en San Baudilio.
A las primeras horas de la tarde empezaron a desfilar en grupos y aisladamente, cuantos ciclistas fueron el domingo huéspedes del hospitalario San Baudilio de Llobregat.
La Comisión organizadora hizo entrega al Alcalde del importe de 1 recaudado para los pobres del pueblo, cuya cantidad ascendía a unas 200 pesetas.
El ciclismo barcelonés ha otorgado una nueva corona de laurel, de éxito, con la segunda “Fiesta del Pedal”.
La tercera fiesta, la del año próximo, otorgará otra más que habremos de sumarla a la gran lista de las que posee.
ARNAL
Nota editorial: Text publicat al diari “MUNDO DEPORTIVO” del 7 de maig de 1914 (pàg. 2 i 3). Transcripció i edició a càrrec de Carles Serret (AHMSBL).
De l’Acta de la sessió plenària del 22 de març de 1914 extraiem el següent acord:
"Manifestó el Sr. Alcalde que el día 19 del corriente había recibido la visita de la Sociedad 'Touring Clup Ciclista' de Barcelona anunciando sus propósitos de celerar la fiesta del pedal en esta villa el dia 3 de mayo próximo, consistente en la reunión de ciclistas en fraternal banquete y celebración de un mítin para impetrar del Gobierno la mejora de las carreteras y de una rifa cuyo producto íntegro será destinado á los pobres de esta localidad para cuya rifa podría adquirir este Ayuntamiento dos obgetos de arte; añadió el Sr. Alcalde que por su parte se había adherido con mucho gusto al proyecto prometiendo hacer los posibles par que prosperase y se desarrollase con el mayor esplendor. En su vista el Ayuntamiento acordó quedar enterado con suma complacencia de la designación de este para la celebración de dicha fiesta; adquirir dos obgetos artísticos con destino a la expresada rifa benéfica; que por el Sr. Alcalde se convoque á la Junta de Atracción de Forasteros al obgeto de que tan simpática empresa se vea coronada por el más brillante éxito; destinar 75 pesetas del Capítulo de Imprevistos para la adquisición de los dos obgetos artísticos y para sufragar los demás gastos que se originen, y que el producto de la rifa anunciada se reparta á los pobres el día de la próxima fiesta mayor."
Arxiu Històric Municipal
Nota: En una propera col·laboració ja facilitarem més informació del desenvolupament efectiu d’aquella festa, a Sant Boi, el 3 de maig del 1914. La primera “Festa del pedal” va celebrar-se l’any 1913, a Sant Cugat del Vallès; en podeu llegir-ne una crònica des de “La Vanguardia”.
Avui, que comença la Festa Major 2013, és un bon moment per rescatar un article de Carles Martí i Vilà (1898-1987) dedicat a les
Antigament les dificultats de desplaçar-se feien que noces i bateigs, fires i festes s'aprofitessin per a portar a cap veritables mobilitzacions familiars. A peu per les dreceres, utilitzant rudimentaris mitjans de locomoció, en carretes o a llom del bestiar mular o del humils ases que ajudaven als pagesos en el conreu de la terra, s'aplegaven dels pobles més o menys veïns.
Aleshores es canviaven noves dels parents apartats, es feien tractes de tota mena d'afers, de grans, de terres, de bestiar. Es planejaven casaments i capítols i sobretot s'esbravaven en dinades i festes, produint-se a voltes veritables disbauxes que es traduïen en endeutaments i despeses que les havien de posar a frec de la ruïna.
Forts i ben generals devien ésser a Catalunya aquests excessos en el segle XV. En bell article radiat del Sr. Duran i Sanpere, de les festes majors (1) comentava una disposició del rei Ferran, el Catòlic, intentant posar-hi aturador i arribant a fixar el que es podia gastar a cada casa per aquelles diades. Molta importància donava a la qüestió, quan, durant els preliminars de las operacions de guerra que havien de portar a terme la conquesta de Granada, el mes de juliol de 1487 dictava, des de la ciutat de Màlaga, la lletra reial que volia posar remei al desori que feia trontollar les cases, especialment les de pagès i masies. De la redacció del document es desprèn que es volia limitar preferentment el dispendi major, el de la taula. No creiem que la vila de Sant Boi s'escapés a aquestes costums de tot arreu.
Un incident d'ordre local ens dona a conèixer alguns dels divertiments més populars en les festes dels nostres passats.(2) Fou en l'any 1649, quan el rei de Franca s'havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets, sobretot concedint-los els bens dels que lluitaven contra la seva dominació.
El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué las festes de la vila, no precisament la major sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senen. Els jurats i altres representants de la població aixecaren acta de protesta i en ella nomenen els espais seculars en els quals s'havia materialitzat la prohibició.
Eren primerament les danses, els balls de plaça, tan importants, especialment els que es celebraven a l'acabament dels oficis religiosos. Mai havem sabut veure la intervenció o preferències que macips i obrers, prohoms i abanderats, administradores i promeresses de las confraries de l'església tenien en els balls de plaça, però indubtablement d'alguna prerrogativa disfrutaven perquè les gaudien a tot arreu. Només sabem que les darreres feien capta per la vila proveïdes d’almorratxes de cristall i ruixaven amb aiguarrós els qui feien donatius a las bacines, ornades amb una petita imatge de plata del patró del respectiu altar.
En el ban o crida no es deia res de las fires de Sant Baldiri, potser perquè rendien bons emoluments als senyors de l'alou del castell, però és de creure que donada la inseguretat i misèria que s'havien apoderat del país, no tindrien aleshores la importància que assoliren antigament. No es prohibien sols les danses, tampoc es permeté fer cossos. El cos era una mostra de las manifestacions esportives d'aquell temps, unes curses a peu que, fins fa relativament pocs anys, havien tingut gran ambient a la vila. Consistien generalment en donar diverses voltes a un circuit de carrers o bé de camins no massa allunyats de les poblacions i es celebraven a tot el Pla.
Durant el segle passat era popular encara aquesta costum i gaudien de cert renom els corredors locals Gabriel Andreu i Baldiri Bosch. Aquest darrer prengué part en molts cossos amb brillant resultats, al Prat i a Molins de Rei entre altres llocs.
Es contaven d'ell nombroses anècdotes, una molt especial i que segurament no seria possible entre els esportistes actuals. Per un amic fou advertit formalment que estigués ben previngut, ja que hi havia la intenció d'embruixar-lo, perquè no continués acaparant tots els moltons i oques que es donaven com a premi en aquelles competicions. Afortunadament, trencant les temences que envaïen ja al campió, li entregà una certa pedra, que era tan valuós talismà, que faria infructuosos les maniobres del seus enemics només que portant-la a la butxaca.
Eren aferrissades les lluites en el cos, però procedint amb una noblesa que potser no existiria avui, moltes vegades a l'acabament de la cursa, es menjaven vençuts i vencedors, en franca companyonia, els saborosos premis tan durament disputats abans.
A mes de les curses a peu se'n celebraven a la nostra vila de cavalls, de les quals es conserva un bell quadre al castell de Samalús, procedent de la tan magnífica com oblidada casa pairal de Can Puig, del carrer Major de Sant Boi. Possiblement apassionaven també fort a la gent perquè hi havien moltes eugues de cria a tota la plana de marina. Potser per celebrar-se fora de la jurisdicció de l'alou no es parla en l’esmentada crida dels jocs de la pilota.
El cos i el joc de la pilota devien ésser els que motivaven les queixes dels Visitadors del Bisbat, incitant ais jurats que prohibissin la seva celebració durant les hores dels divinals oficis. El lloch ahont los fadrins de Sant Boy juguen a pilota o a raqueta que crida tant l'atenció del Baró de Maldà en la seva visita a la nostra població, estigué situat fins al segle passat en l’actual carrer del general Sanjurjo, entre el de Viladecans i el començament del Nou de Madoz. Es tradició que celebraven competicions amb els pobles veïns en diades senyalades.
De l’apassionament que s'hi posava en dona un tast el mateix Rafel d'Amat, l’esmentat baró, quan parlant del joc, ens diu: hi juguen los fadrins d'Esplugues ... fent-s'hi a cops de pala tras de la pilota y dale a la pilota anant mig a tomballons, que és platxeria a hom veure com hi suen i com si fatiguen ... A la veïna població d'El Prat, també es practicava aquest joc (3).
A mes de les danses i el cos, la prohibició en concretava també en fer passades ab jutglaria.
En què consistien aquestes passades de joglaria? En jocs de mans? En jocs de circ per carrers i places? En cantades d'aires populars o satírics? En passades de ball esbojarrat, acompanyant del sac i tamborino, del flabiol o algun altre instrument típic del país? En curts entremeses teatrals, d'aire religiós ò còmic, dintre algun pati o plaça? En una mica de totes o varies d'aquestes coses? Probablement eren una cercavila per atreure la gent a les festes. Las declaracions d'uns testimonis d'un fet, escaigut probablement a començaments del segle XVII, parlen vagament d'anar a veure una comèdia a Sant Feliu.
Els jocs de riffa i els de grescha que no es permetien anteriorment al pont de Sant Boi, devien caure com l'anell al dit en les diades de festa major. I els altres que motivaven apostes, de daus o de naips, devien també tenir la seva importància i motivaven desplaçaments, des dels pobles veïns del jugadors. No es posaven traves per a la seva celebració ja que estaven autoritzats sols en taulells o llocs expressos que devien contribuir o dependre del senyor.
En la lletra de Ferran el Catòlic es queixava de les bregues i homicidis que seguien a les festes. El 21 de maig de 1602 fou mort a la plaça de l'Alou un bastaix de Barcelona. El mataren per afers de joc o por qüestions derivades de vendes a les fires? (4).
Potser la més agradable de les poques notes concretes que ens arriben de les nostres festes antigues, correspon a l'any 1844, en el que s'anunciava al veterà «Diari de Barcelona» que, durant les ballades que es celebrarien després dels solemnials oficis, es posaria a la venda un llibre de la «Vida de Sant Baldiri», edició expressa santboiana feta per En Baldiri Castells, de can Castellets, pare de l'il·lustre germandat Castells i Comas.
Era la traducció d'una obra escrita en francès pel canonge Mathon de la ciutat de Nimes, on conquerí les palmes del martiri el nostre Sant Patró. Fou passat al català per mossèn Josep Puig, beneficiat del Pi, i constava de 500 exemplars, tirats a l'impremta de Valentí Torres, a la Rambla dels Estudis, a més de nombroses estampes (5).
D'aquest llibre en coneixem dos exemplars. Un que posà en nostres mans mossèn Salvador Balletbó, actual rector de Sant Joan Despí, per a entregar a la Biblioteca Popular de la qual, per atzarosos camins, passà a la de Barcelona del carrer del Carme. L'altre, por gentilesa de la senyora Maria Noé, vídua de Pinyol, està en poder d'En Jaume Canalias i Vilà.
Si algun més d'aquests llibres anés a les mans d'algun amic i no tingués especial interès en conservar-lo, li agrairíem que, directament o per mitjà del que signa, el fes arribar a la Biblioteca Popular, en els prestatges de la qual estem segurs de que hi trobaria lloc d'honor.
Cronista de la Vila
(1) Butlletí de Divulgació històrica. Barcelona. Treball radiat el 16 de juny de 1951. Rubricata. Rubí. Nº 77, 29 juny 1952.
(2) Arxiu Parroquial de Sant Boi. Manual 23, en 8é, folis 270 v. al 272.
(3) El juego de la pelota. Jaime Codina. Revista Prat, nº 170, 16 abril 1957.
(4) A. Parroquial de S. B. Llibre d'Òbits.
(5) Recopilación ... varios vecinos de San Baudilio Llobregat. Barcelona. Imprenta Catalana de Joaquín Bosch. Plaza del Oli nº 4.1845. Follet. 16 pàgs. Col·lecció de
l'autor.
* * *
NOTA EDITORIAL: Publicat a la revista “VIDA SAMBOYANA”, número 18, maig de 1957, pàgines 9 i 10. S’han corregit i normalitzat algunes paraules per tal de facilitar la comprensió del conjunt del text [Carles Serret i Bernús, historiador, responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat, maig de 2013].
Va arribar a Camps Blancs en uns anys difícils, aquí i arreu. El franquisme s’acabava però les llibertats no arribaven. Hi havia una important franja de jovent que tenia moltes inquietuds. Es volien fer associacions; però el nivell cultural no era molt extens. Els que tenien inquietuds feien associacions, bé culturals o polítiques; però les carències eren les pròpies de tot el país. A l’inici de la dècada dels setanta, a Camps Blancs (aleshores “Cinco Rosas”) hi havia una sèrie de nens, dels quals un –que venia de Montjuïch, i els seus germans havien estat jugadors- que tenia guants, i que duia dins el cuc del beisbol. Van anar al Centro Social Sindical (depenent de l’antic “Movimiento”), i van preguntar qui els podia entrenar. El Juan Torres, del Centro, els va dir que com a jugador actiu hi havia ell (l’Antonio). Al principi s’ho va prendre amb un cert distanciament però amb el compromís de fer-los algun entrenament. Als dos dies van anar a buscar-lo, el van fer aixecar del llit, i no va tenir més remei que entrenar-los. A partir d’aquest moment va començar una etapa idíl·lica que, ha durat “hasta ahora”.
Es feu una trobada al “Centro” en forma de conferència. Una convocatòria oberta al públic que va reunir una bona munió de nens. Se’ls va parlar d’aquest esport i els nens van quedar fascinats, tot i que els seus referents previs els reduïen a algunes escenes televisives o cinematogràfiques. Allà va començar un procés on es difícil de dir qui va arrossegar a qui. Ell veia en “los chicos” un mirall del que havia estat ell mateix. I va començar, de forma seriosa, l’epopeia esportiva d’un barri. S’entrenava els dissabtes, des del matí a la tarda, tot compartint el modest terreny de joc del CF “Viento”. Els recursos econòmics eren més que escassos i calia fer rifes i pidolar aquí i allà. De la federació es varen aconseguir els primers equipaments bàsics (uniformes, guants, ...). Aquesta primera etapa va durar fins el curs 1977-78 quan es va poder comptar amb un terreny de joc propi, el mateix que tenen avui dia, però amb unes condicions de ferm i instal·lacions, absolutament precàries.
L’Antonio destaca, sobretot, que el que ha fet que aquesta aventura hagi valgut la pena ha estat “els nois i les noies”. Poder-los oferir, durant anys molt difícils, una activitat i un lloc on poder desenvolupar el seu esport, un esport d’equip. Totes i tots hi posaven moltes ganes i s’ho passaven molt bé. Ells li han agraït que fes el possible per ajudar-los i per fer-los feliços. Aquest costat humà el valora més que els èxits esportius, que també han estat molt i molt important. El capital que més valora són els centenars de nens i nenes que han passat pel club, deixant i recollint experiències fonamentals en les seves vides.
El barri ha viscut diferents èpoques: bones i dolentes. L’època bona eren els primers 8 ó 10 anys: tot era nou, hi havia nens. Després va venir el problema de la droga, que va marcar el barri amb anys foscos i tristos (entre finals dels setanta i principis dels vuitanta). El barri va patir un càstig gran; hi havia també el problema de l’atur. També va patir el problema de l’abandonament. Molts joves, quan es casaven o s’emancipaven marxaven del barri. Aquest va anar decaient i fent-se més inactiu. Amb pocs nens. Ara és quan sembla que torna a florir el barri. Venen persones joves, immigrants, s’ha arreglat els jardins, els blocs, i per això el barri està en un bon moment. I millorarà encara més.
Respecte al present i les perspectives de futur considera que la situació del club és molt bona. Està considerat com un dels millors, sinó el millor, club de beisbol estatal. S’ha treballat bé. El primer equip, de lliga nacional, és dels tres primers. Aquest any s’ha guanyat el subcampionat a la lliga europea. Si la situació actual és bona, el futur es veu amb molt d’optimisme. S’han posat unes bases per treballar de cara al futur. El treball a l’escola del club es fonamental per garantir aquest futur.
L’any 1971-72 eren 13 ó 14 nens, que s’havien de ficar en qualsevol lloc, i no tenien material ni res. Ara, al 2008, en un panorama esportiu complicat i sense ajudes, s'està jugant competicions europees a gran nivell i lluitant a totes les lligues i campionats nacionals i, allò més important, en totes les categories. L’únic que li sap un xic de greu és que el camp no s’omple però, en un bon partit, hi pot haver de 300 a 400 persones.
A Sant Boi, el moment àlgid de les festes de Carnestoltes eren els balls que se celebraven als dos ateneus: Santboià i Familiar. La sana rivalitat entre ambdues entitats feia que s’esmercessin d’allò més a tenir la millor orquestra, el millor decorat..., amb la col.laboració dels respectius socis que, any rere any, se superaven en la confecció de les disfresses. 
(Llombai, València, 1913 - Sant Boi, 1979)
(Sant Boi, 1893-1975)
