EL BEISBOL: L’ESPORT DEL DIAMANT. Entrevista amb l'Antonio Hervás.

Dintre del projecte “El Museu als barris”, i que al llarg de l'any 2008 hem desenvolupat als barris de Casablanca i Camps Blancs, es va entrevistar el 7 de febrer de 2008, al fundador del Club de Beisbol Sant Boi, Antonio Hervás Jiménez i que, en l’actualitat, n’ocupa la gerència de les instal·lacions. Us volem oferir un extracte d’aquesta entrevista, inèdita, per tal de difondre l’ahir, el present esportiu i les inquietuds d’un jovent, d’un club i d’un barri que malauradament, avui, centra la nostra atenció per un tràgic esdeveniment extraesportiu.

“L’Antonio era jugador, molt implicat a l’èlit del beisbol. Jugava a l’equip campió del país i d’aquest a la selecció. Una afició que li suposava molta dedicació: entrenaments, viatges. La seva implicació al beisbol, li venia de molt petit. En una època en que gairebé tots els nens jugaven al futbol, a ell, el beisbol l’omplia més. Allò que passava en els barris, que els que no eren d’allà no eren admesos. El mateix passava a Montjuïc. Els que vivien als voltants del Camp del Beisbol (los Tres Pinos) es creien que eren els únics que podien jugar al beisbol, i els que eren de més a sota (Casa Valero, on vivia l’Antonio) havien de jugar al futbol. Però a ell li agradava més al beisbol. Li va costar molt que l’acceptessin. Des de 1961, i fins avui, continua aquesta vinculació.

Va arribar a Camps Blancs en uns anys difícils, aquí i arreu. El franquisme s’acabava però les llibertats no arribaven. Hi havia una important franja de jovent que tenia moltes inquietuds. Es volien fer associacions; però el nivell cultural no era molt extens. Els que tenien inquietuds feien associacions, bé culturals o polítiques; però les carències eren les pròpies de tot el país. A l’inici de la dècada dels setanta, a Camps Blancs (aleshores “Cinco Rosas”) hi havia una sèrie de nens, dels quals un –que venia de Montjuïch, i els seus germans havien estat jugadors- que tenia guants, i que duia dins el cuc del beisbol. Van anar al Centro Social Sindical (depenent de l’antic “Movimiento”), i van preguntar qui els podia entrenar. El Juan Torres, del Centro, els va dir que com a jugador actiu hi havia ell (l’Antonio). Al principi s’ho va prendre amb un cert distanciament però amb el compromís de fer-los algun entrenament. Als dos dies van anar a buscar-lo, el van fer aixecar del llit, i no va tenir més remei que entrenar-los. A partir d’aquest moment va començar una etapa idíl·lica que, ha durat “hasta ahora”.
Es feu una trobada al “Centro” en forma de conferència. Una convocatòria oberta al públic que va reunir una bona munió de nens. Se’ls va parlar d’aquest esport i els nens van quedar fascinats, tot i que els seus referents previs els reduïen a algunes escenes televisives o cinematogràfiques. Allà va començar un procés on es difícil de dir qui va arrossegar a qui. Ell veia en “los chicos” un mirall del que havia estat ell mateix. I va començar, de forma seriosa, l’epopeia esportiva d’un barri. S’entrenava els dissabtes, des del matí a la tarda, tot compartint el modest terreny de joc del CF “Viento”. Els recursos econòmics eren més que escassos i calia fer rifes i pidolar aquí i allà. De la federació es varen aconseguir els primers equipaments bàsics (uniformes, guants, ...). Aquesta primera etapa va durar fins el curs 1977-78 quan es va poder comptar amb un terreny de joc propi, el mateix que tenen avui dia, però amb unes condicions de ferm i instal·lacions, absolutament precàries.
L’Antonio destaca, sobretot, que el que ha fet que aquesta aventura hagi valgut la pena ha estat “els nois i les noies”. Poder-los oferir, durant anys molt difícils, una activitat i un lloc on poder desenvolupar el seu esport, un esport d’equip. Totes i tots hi posaven moltes ganes i s’ho passaven molt bé. Ells li han agraït que fes el possible per ajudar-los i per fer-los feliços. Aquest costat humà el valora més que els èxits esportius, que també han estat molt i molt important. El capital que més valora són els centenars de nens i nenes que han passat pel club, deixant i recollint experiències fonamentals en les seves vides.
El club de beisbol, tot i no ser en cap mode un projecte tancat, ha estat caracteritzat per una simbiosi i fidel reflex del que ha estat la vida dels barris de Camps Blancs i Casablanca. Tant en els moments bons, com en els moments més difícils. Abans picaves de mans i et venien una munió de nens. Ara hi ha més competència. L’any 1985 van decidir adoptar el nom de tota la població. Sense oblidar els orígens i on estaven. L’aportació dels nois i noies dels barris és la més important del club, però s’havia d’obrir a altres àmbits de la població. Ara toca competir –també- amb d’altres modalitats esportives, que abans no hi havia. A Sant Boi, apart del futbol i el rugbi, hi havia poc o un nul treball per la pedrera local. Avui sí, tothom ho fa, i hi ha més competència; i en el trajecte des del centre del poble fins aquí (l’entrevista es desenvolupa a les oficines del club), es troben més entitats, com el futbol, el rugbi, el bàsquet ...
El barri ha viscut diferents èpoques: bones i dolentes. L’època bona eren els primers 8 ó 10 anys: tot era nou, hi havia nens. Després va venir el problema de la droga, que va marcar el barri amb anys foscos i tristos (entre finals dels setanta i principis dels vuitanta). El barri va patir un càstig gran; hi havia també el problema de l’atur. També va patir el problema de l’abandonament. Molts joves, quan es casaven o s’emancipaven marxaven del barri. Aquest va anar decaient i fent-se més inactiu. Amb pocs nens. Ara és quan sembla que torna a florir el barri. Venen persones joves, immigrants, s’ha arreglat els jardins, els blocs, i per això el barri està en un bon moment. I millorarà encara més.
Respecte al present i les perspectives de futur considera que la situació del club és molt bona. Està considerat com un dels millors, sinó el millor, club de beisbol estatal. S’ha treballat bé. El primer equip, de lliga nacional, és dels tres primers. Aquest any s’ha guanyat el subcampionat a la lliga europea. Si la situació actual és bona, el futur es veu amb molt d’optimisme. S’han posat unes bases per treballar de cara al futur. El treball a l’escola del club es fonamental per garantir aquest futur.
L’any 1971-72 eren 13 ó 14 nens, que s’havien de ficar en qualsevol lloc, i no tenien material ni res. Ara, al 2008, en un panorama esportiu complicat i sense ajudes, s'està jugant competicions europees a gran nivell i lluitant a totes les lligues i campionats nacionals i, allò més important, en totes les categories. L’únic que li sap un xic de greu és que el camp no s’omple però, en un bon partit, hi pot haver de 300 a 400 persones.
Decididament, però, tot aquest esforç ha valgut la pena.”
Ens volem sumar a les seves paraules i manifestar els millors desigs de cara a que aquest club esportiu pugui reprendre la seva marxa habitual, el més aviat i amb la màxima normalitat possible.

Entrevista i transcripció: José Luis Espejo (7 de febrer de 2008)

Extracte i arranjament de l'edició: Carles Serret (29 de gener de 2009)

Fotografies: Club de Beisbol Sant Boi, Antonio Hervás, Nicolás Cabezas i AHM de Sant Boi.