EL VESTIT DE CASAMENT COM A REPRESENTACIÓ DE L'ACTE SOCIAL DEL MATRIMONI

El matrimoni no deixa de ser un canvi de família i d'estatus. La cerimònia del casament era tradicionalment el punt final de tot un procés de festeig, prometatge i negociacions econòmiques entre dues famílies.

Els pactes entre famílies o entre parelles venen de lluny i comencen amb la necessitat masculina de certificar que els fills nascuts del pacte de parella són legítims. Aquest pacte, doncs, neix com una forma de protecció mútua i protecció de la descendència.

Ara bé, l'origen etimològic de la paraula matrimoni ve de l'expressió romana matri-monium, és a dir, el dret que adquireix la dona que contrau matrimoni per  poder ser mare dins de la legalitat.

Però el que avui volem presentar és el vestit de núvia o vestit de casament, l'usat per la dona per a la cerimònia del gran dia. La importància del color i de l'estil del vestit depèn de la religió, els costums, la moda i la cultura dels qui hi participen (o dels participants). D'altra banda, aquests tipus de vestits eren també clars indicadors de l'estatus social de la casa de la noia que es casava, ja que tenien un alt cos econòmic, per la qual cosa no totes les famílies se’ls podien permetre.

Nosaltres parlarem de la tradició occidental, que és la tradició en què s'emmarca el vestit que presentem. És un vestit de finals del segle XIX, d'estil modernista, fet de seda negra amb aplicacions de brodats, tul i lluentons. És el vestit de núvia de Mercè Onze Solanes, que es va casar amb Bernat Martí Priu cap al 1900. La seva neta, Mercè Comas Martí, ha fet la donació del vestit i una altra neta, Immaculada Martí Farrés, ha donat la fotografia de la parella amb el seu fill, Pere Martí Onze. La fotografia és del 1912 aproximadament.

La utilització del negre com a vestit de núvia a l'Estat Espanyol ve de lluny i perdura fins a mitjans segle XX. Es deia que el matrimoni començava i acabava de negre, color vinculat històricament a la seriositat i a la solemnitat.

Però a la resta d'Europa, el color dels vestits de noces és el blanc. La popularitat d'aquest color pot remuntar-se a 1840, any en què es va produir el matrimoni de la reina Victoria d'Anglaterra amb  Albert de Saxònia. La reina va escollir un vestit de color blanc per a l’esdeveniment. La fotografia oficial del retrat de noces va ser extensament difosa i, arran d’això,  el blanc va esdevenir el color de les núvies. A més, Coco Chanel, cap al 1920 va ser una aferrissada defensora del blanc per als casaments.

El vestit blanc va simbolitzar la puresa de cor i la inocència de la infantesa, i més recentment s'hi ha afegit la simbologia de la virginitat, però aquesta pauta no quadra amb els vestit blancs de les segones núpcies o les parelles que han fet Pasqua abans de Rams.

Mentre que a Europa s'estenia el blanc, a Espanya la situació era molt diferent, el negre era el color imposat per als cerimonials i ocasions significatives que requerien un vestit especial. Confirmacions, casaments, oficis religiosos, funerals, exceptuant comunions, aquest color no sols permetia que el vestit pogués ser utilitzat en ocasions de dol, sinó que també admetia que el vestit s’empraria als matins o per a qualsevol ocasió, ja fos vespre o nit. D’aquesta manera el vestit era negre simplement perquè la  moda, funcionalitat i normes socials i rituals  ho establien així. A més era l’opció més adequada per al moment de realitzar la despesa econòmica.

Dintre dels vestits negres podíem trobar, és clar, vestits més assequibles, i d’altres de molt més cars, que incorporaven reflexos d’altres colors, o confeccionats amb teles, textures i acabats diferents. Sobretot a partir dels anys 10, es va convertir en comú afegir-hi brodats, passamaneries complexes i elaborades que van fer que aquelles que volien vestir de negre poguessin aconseguir un conjunt per utilitzar en les ocasions més distingides. A més, es podia incloure algun detall en blanc com puntes, ramells i buquets de flors de tarongina o altres tipologies, o vel i detalls del vestit a conjunt, per fer veure que d’alguna manera  el blanc també estava present a la indumentària.

És molt curiós com als anys 30, durant el període de la II República Espanyola, el negre es converteix en el color més comú; no obstant, i veient les fotografies originals del moment, no sols es va utilitzar aquest color, si nó que fou molt comú als vestits nupcials emprar colors pastís, cotons i raions estampats i teles en liquid satin, organza i chiffon, sobretot popularitzades per a l’estiu.

També es van posar de moda els conjunts ‘’de curt’’: moltes dones decidiren casar-se amb conjunts de sastre de dues peces, en faldilla i jaqueta, no sempre negres, sinó també en color marró obscur, tweed, color gris i inclús blau marí, normalment emprats a l’hivern i que eren molt còmodes també per la seva funcionalitat.

No obstant, i seguint amb el color negre, els anys quaranta a Espanya són un reflex de la situació socioeconòmica que va suposar l’entrada d’un regim feixista, que va imposar un model de dona supeditada al poder de l’home en l’àmbit de la llar i vestida de forma sòbria i sense cap tipus de color que suposés un escàndol o atreviment per a un moment en què la religió va ser una severa marca del ritual matrimonial.

A partir de 1950 comencen a substituir-se el vestits negres pels blancs i al 1960 tots són blancs, més o menys complexos, però tots blancs.

A partir de la moda, el vestit blanc sofrirà canvis en la llargada i en l'ornamentació, la moda ie-ie escurçarà el vestit, la moda hippy, farà que els vestits siguin més florits, i el casament de Diana de Gal·les farà que els vestits adoptin un estil neoeduardià.

Fins a l'actualitat, que els vestits de casament són tan variats com núvies es casen.

Maria-Lledó BARREDA I CASANOVA

MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT


Nota complementària:
Aquesta petita mostra va anar acompanyada d'altres accions participatives, divulgatives, que ens ajuden a ampliar el coneixement i mantenir un diàleg constant amb la ciutadania.
Podeu veure les notes publicades a Facebook:

     - Recollida de fotografies de casaments

     - Exposició i campanya de recollida de fotografies

ELS SETEMBRES SANTBOIANS. LA VEREMA (Publicat el setembre de 1971)

            Fins els darrers del segle XIX, a Sant Boi ja havien passat aquells dos mesos tan calorosos i llargs com són el juliol i l’agost i que les eres ja estaven totes voltades de pallers, d’aquella palla rossa, de la qual s’hi havia extret el blat daurat, aquell blat que era el nostre pa de cada dia, aleshores començava a la nostra vila la festosa tasca anomenada “La Verema”.

Vinyes al Bori (any 1900, aproximadament)

             Cal mencionar que la major part del terreny, tant l’extens somontà com el pla, del nostre terme, es componia de vinyes, amb una gran varietat de ceps, entre els quals es destacaven els raïms moscatells, picapolls, i xereblos com a blancs i les carinyenes, montones i palops com a negres. Per tot, Sant Boi, era poble de vi, i en començar el setembre, totes les persones aptes per les feines de “La Verema” es mobilitzaven com un vertader exèrcit. Calia veure les famílies esteses en diverses vinyes, com tot cantant i fent broma omplenaven els cistells de raïms i els buidaven a les portadores, tot posant-se a la boca els grans de raïms més vistosos. Ningú els privava de menjar raïms. Fins eren molts els collidors i collidores que en els menjars i en les begudes, no usaven altra cosa que pa i raïm. Bo era, també, veure els traginers a bast i els carros, la cura que havien de posar en els transports de les portadores curulles des de les vinyes als cups, en els difícils camins de les muntanyes i els plans. Havien d’ésser homes bregats en tals feines.
 

            Calia, també, fixar-se amb els moviments d’homes i dones, en molts carrers de la vila, des dels cups on trepitjaven els raïms fins que el vi era transportat amb semals, pels semalers des dels cups a llurs pròpies cases i tots mostraven esquitxos d’aquell novell i balsàmic most enganxadís. Arreu se sentien dringar els cadells de les novíssimes premses de ferro, que havien substituït les de fusta. El sonor dringar d’aquells cadells, era l’himne al·legòric a la verema que ressonava per tota la vila. Els senyors que venien a passar l’estiu a Sant Boi, no marxaven de la vila fins que s’havia acabat “La Verema” a fi de poder respirar més temps aquella flaire alenadora del ric most que es trafegava i dels munts de brisa que hi havia en els carrers, davant les cases on hi havia premses.

            Tot això, passava els primers dies del setembre a la most que es trafegava i dels munts de brisa que hi havia Sant Boi era una de les hortes més extenses i riques de la comarca. Els mercats de Barcelona es nodrien d’una gran varietat de verdures i fruites. Cal recordar aquelles preferides cols de Brussel·les verdes i de capdell. Els raves, enciams i escaroles. Les mongetes tendres, els pèsols garrofals, cebes i d’altres verdures. ¿Qui no recordarà aquelles formoses pomes minguetes, gitanetes i joaquimes?. ¿I aquells melosos préssecs gavatxos blancs, resclosos i santmiquels, que eren els únics de Catalunya i els preferits per les persones de bon paladar?. A més de la fruita mencionada, no serà endebades recalcar que estaven encambrats molts milers de melons d’hivern que duraven fins a les festes de Nadal i Cap d’Any com a postres preferents.

            A més de tot això, restava encara la collita de les mongetes del ganxet i faccioses, ja seques, i el moresc, tot molt abundant en la nostra horta.

            En conjunt, el mes de setembre, a més d’ésser la Festa del Treballl mes alegre de l’any a la nostra vila, era la més desitjada i esperada perquè de tots aquells treballs en venia la recompensa dels esforçs de tot l’any. Heus ací els setembres santboians.

  

JOAN BADOSA BRIQUETS

 Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 190, setembre de 1971, pàgina 9).

ELS SETEMBRES D’ABANS (Publicat el setembre de 1957)

Qui gosaria, entre els nous vinguts a la vila i el jovent, que durant tot el mes de setembre no era possible creuar els carrers santboians sense trobar gent atrafegada en les tasques de la verema?.

Les vinyes senyorejaven tot el terme: a la bandada de la Torre de la Vila, pels faldars de la muntanya fins ben a prop de l’ermita de Sant Ramon, als Camps Blancs i les Orioles. Als Vinyets, tocant les parets del poble. Pel cantó del Bori i del Llor i fins a la plana de Marina.

            I no ens referim pas als temps que precediren a la invasió de la filoxera, el terrible flagell que devastà per complert la producció santboiana i la immensa riquesa vinícola de Catalunya. Els ceps de les nostres vinyes assortien amb grans quantitats de vi les cases pageses i, a més, al Pla especialment, eren conreats per a la venda als mercats barcelonins.

            Feixars i marines eren plenes de salzes i d’àlbers plantats expressament per a sostenir les parres dels raïms de plaça, des de temps immemorial, d’una gran varietat de menes entre les que descollava la de grecs, portada a la nostra terra pels almogàvers, que s’havia aclimatat aquí i quedava con record vivent d’aquella gloriosa gesta mediterrània.

            En Magí Castells, en els seus manuscrits, deia la bellesa dels ceps emparrats. Jo en vaig  veure encara les darreres mostres, ja fa alguns anys i, veritablement, impressionaven de veure amb els grans penjolls de raïms que, curosament guardats, s’havien de vendre durant tot l’hivern fins als voltants de la diada de la Candelera.

            Amb l’adopció dels peus americans, resistents a aquella malura, se superà l’estrall i els nous mallols anaren refent les vinyes del nostre terme. Alguns foren empeltats de Sant Jaumes, destinats a la plaça, però la majoria de les noves plantacions estaven encaminades a la producció de vi.

            Tot el mes de setembre nombroses colles, per a la formació de les quals la majoria de pagesos practicaven l’antiga consuetud del torna-jornals, i que s’incrementaven encara amb noies i infants, s’estenien per les vinyes i entre cançons i rialles començaven la verema, la collita de raïms, esdeveniment anyal sempre esperat amb desig i sempre també recordat en les llargues vetllades hivernals.

            Els pesats cistells, plens a vessa, eren buidats dintre les portadores que, amb els seus bons curolls i arranjades amb tapadores d’espart, al bast alguna volta, en lleugers carrets gairebé sempre, eren traginades a la vila.

Base de premsa de "Can Torrents"
(Fotografia: Carles Serret - AHMSBL)

             I aleshores començava una nova fase no menys joiosa de les veremes: la trepitjada del raïm en els cups, que no mancaven en cap casa pagesa.

            El trepitjador practicava la seva comesa amb ritme airós, més propi d’un ball que de tasques de tot el dia. Molts cops era ajudat també dels infants amb els pantalons, com aquell, ben arremangats. I el vi novell que naixia dels grans, aixafats amb fruició, els tenyia peus i cames. Arribada l’hora d’obrir alguna de les posts per a fer caure la raïmada, ja prou espremuda, al fons dels cup, tenien que retirar-se els nois per a guardar-los del gran perill d’una caiguda que podria ésser de mortals conseqüències segons el punt de fermentació que tingués la verema a baix apilotada.

            Un o dos dies més tard es buidava el vi obtingut amb el treball anterior, que era la major quantitat i el de millor qualitat i aleshores, en portadores també, es recollien les restes, ben eixamorades, de rapa i pell dels grans, moment de veritable perill que es veia atenuat després d’obrir totalment el cup i ventejar-lo amb canyes verdes per a foragitat la bravada de la fermentació.

            L’home que aplegava a baix la brisa, per molt fort que fos, havia de pujar de tant en tant a respirar l’aire pur no aviciat per les emanacions pròpies dels cups que, cada any, en un poble o altre causaven la mort d’algun dels abnegats jornalers que dedicaven el seu esforç al noble treball del camp.

            En carros o ajudant-se a parelles els homes amb samalers, duien les portadores a les premses que, al revés que els cups, tenien només en comptades cases, i, mitjançant el pagament d’una part del vi que s’obtindria, eren utilitzades per la totalitat dels vinyaters.

            Algunes eren modernes i relativament fàcils d’utilitzar. El que escriu aquestes ratlles havia fet premsades a la premsa de torn de cal Fraret, potser la més vetusta de Sant Boi, i sota aquella volta medieval, característica de les cases més antigues de la vila, quatre homes, suant a raig fet, rodaven el torn, apretant amb l’espatlla les manuelles quan ja no podien amb els braços, fins que era materialment impossible continuar. Crec que devien formar una estampa més pròpia de forçats o d’esclaus, que d’homes del segle XX. Sortosament no era cosa de moltes hores.

            Ben separats el vi del cup i el de la premsa, tan aspre, feien cap els cellers santboians i omplien les bótes i durant la tardor s’aclaria i s’entonava per convertir-se en un líquid lleuger i picant, de poc grau, però que semblava fet expressament per a encoratjar els treballadors del camp i alegrar la vida dels homes.

            I encara venien els carros d’uns corredors que només actuaven aquells dies i adquirien la brisa per a dur-la a les fassines on extraurien els darrers productes de l’expremuda verema.

            I eren les esmentades feines que escampaven tota la mesada una sentor tan forta pels nostres carrers, que no calia preguntar pas de què procedia. Com la vila de Vendrell, que bellament cantava el poeta Josep Carner, la nostra feia també

                                    Una olor mesclada

                                    de garrofa i vi novell

            Però l’olor de la garrofa ha anat predominant i ha substituït a la del vi i avui quasi es podrien comptar amb els dits les vinyes santboianes. Garrofers i cirerers ocupen les afraus de muntanya on anys enrera senyorejaven els ceps i no cal dir que també a la marina han desaparegut.

            Sempre, però, recordem les tasques joioses de la verema que eren una festa pels qui hi interveníem. Acudits i rialles, contes i cançons, eren ressò del seu pas i eixien joiosament de les boques dels collidors, quan no estaven plenes dels gotims més saborosos i daurats d’aquelles incomptables raïmades.

CARLES MARTÍ I VILÀ
Cronista de la Vila

Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 22, setembre de 1957, pàgines 5 i 6).

Els “ateneus” a Sant Boi de Llobregat. Uns apunts històrics.

 

   Va ser després de la primera guerra carlina quan, a Sant Boi, aparegueren iniciatives de cultura burgesa i que, de la fusió amb la cultura popular, serien els antecedents més remots del fenomen ateneístic local.

   El 1840 s’inaugurava el primer “teatre local”, per iniciativa de la família Castells i, en paral·lel, sorgiren els primers “casinos”: el Centro Samboyano i el Círculo del Llobregat.

   L’any 1859 es presentà a la sala Euterpe, de Barcelona, l'Agrupació Coral Joventut Santboiana, entitat que donarà pas a La Terpsícore (1860), la societat coral dirigida pel músic Jaume Riba i primer referent del moviment ateneístic local. Aquell primer associacionisme abastava només la societat masculina; les dones no podien participar de forma activa en la gestió, només com a públic o participant dels espectacles.

   L’obertura de nous locals d’esbarjo va permetre nous punts de trobada i relació social. El Café del Centre, al carrer Major (1865) propietat de Miquel Campins, fou comprat per Josep Elias el 1877, el qual el va adequar als nous corrents estètics de la burgesia, i va esdevenir, amb el nom popular de “Cal Ninyo” un focus de dinamització cultural i d'atracció de forasters.

 

   La dècada de 1880-1890 es comença a consolidar un nou centre de la vila, a partir de la urbanització del “Clos dels Amigant” (actual plaça de l’Ajuntament i Rambla Casanova). Aquesta empenta modernitzadora va facilitar que, el 1887, aparegués un primer Ateneu Santboià, d'efímera durada, i que, cap a la fi de segle, va reaparèixer de la mà d'una nova societat coral, La Marsellesa (1893), sorgida d'una escissió de La Terpsícore. L'any 1899 els socis acordaren donar a la nova societat un nom que expressés amb més claredat les seves finalitats: Ateneu Instructiu i Recreatiu.

 

   Foren uns anys clau, d’eclosió de la societat civil santboiana que s’articularia, en bona part, gràcies als ateneus: Centre Estiuenc Sant Jordi (societat cultural de la colònia barcelonina d’estiuejants) i refundació de l’Ateneu Santboià (1905), creació de l’Ateneu Familiar (1913). Una dinàmica esplendorosa que no s’aturaria fins la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera, l’any 1923.

 

   Amb la República (1931) s’incrementava la importància de les associacions, de tot tipus, com a focus dinamitzadors de cultura i se n’organitzaren de molt diversa índole, com en els casos del Centre Català (Lliga) i el Casal d'Esquerres Catalanes (ACR i ERC). El 1932, un grup de persones lligades al món de la cultura i la política locals fundaren l'Ateneu Enciclopèdic. La guerra ho va anorrear gairebé tot. Amb ella, i conseqüència directa de les limitacions que imposaria el bàndol vencedor, el 1939, es perdria bona part de la xarxa associativa. S’imposava una reconstrucció de la societat civil a partir de l'acceptació del nou marc de relacions imposat pel franquisme.

   Només grans entitats com ara els Ateneus, la Biblioteca Popular, el Futbol Club Santboià i la Unió Esportiva Santboiana van trobar relleu a les seves cúpules directives, inicialment a través d’unes gestores provisionals on tots els seus membres foren investigats i depurats abans d’autoritzar-ne el funcionament. Tot i que lentament s’anaven recuperant iniciatives culturals, aquestes estaven mancades d’objectius clars i estaven més encaminades a l’esbarjo o al mer entreteniment, que no pas a recuperar la dinàmica que hi havia abans de 1939.

   Aquestes limitacions i la pèrdua dels objectius fundacionals feu que no s’afrontessin, de manera ferma, els reptes que els hi va brindar el creixement local de les dècades següents. En molts pocs anys, les estructures del Sant Boi tradicional trontollaren: 10.811 habitants el 1950, 19.968 el 1960, 50.051 el 1970, ...

 

CARLES SERRET I BERNÚS

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

Com eren les nostres Festes Majors d’abans?

Avui, que comença la Festa Major 2013, és un bon moment per rescatar un article de Carles Martí i Vilà (1898-1987) dedicat a les

 

FESTES MAJORS ANTIGUES

 

   Antigament les dificultats de desplaçar-se feien que noces i bateigs, fires i festes s'aprofitessin per a portar a cap veritables mobilitzacions familiars. A peu per les dreceres, utilitzant rudimentaris mitjans de locomoció, en carretes o a llom del bestiar mular o del humils ases que ajudaven als pagesos en el conreu de la terra, s'aplegaven dels pobles més o menys veïns.

   Aleshores es canviaven noves dels parents apartats, es feien tractes de tota mena d'afers, de grans, de terres, de bestiar. Es planejaven casaments i capítols i sobretot s'esbravaven en dinades i festes, produint-se a voltes veritables disbauxes que es traduïen en endeutaments i despeses que les havien de posar a frec de la ruïna.

   Forts i ben generals devien ésser a Catalunya aquests excessos en el segle XV. En bell article radiat del Sr. Duran i Sanpere, de les festes majors (1) comentava una disposició del rei Ferran, el Catòlic, intentant posar-hi aturador i arribant a fixar el que es podia gastar a cada casa per aquelles diades. Molta importància donava a la qüestió, quan, durant els preliminars de las operacions de guerra que havien de portar a terme la conquesta de Granada, el mes de juliol de 1487 dictava, des de la ciutat de Màlaga, la lletra reial que volia posar remei al desori que feia trontollar les cases, especialment les de pagès i masies. De la redacció del document es desprèn que es volia limitar preferentment el dispendi major, el de la taula. No creiem que la vila de Sant Boi s'escapés a aquestes costums de tot arreu.

   Un incident d'ordre local ens dona a conèixer alguns dels divertiments més populars en les festes dels nostres passats.(2) Fou en l'any 1649, quan el rei de Franca s'havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets, sobretot concedint-los els bens dels que lluitaven contra la seva dominació.

   El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué las festes de la vila, no precisament la major sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senen. Els jurats i altres representants de la població aixecaren acta de protesta i en ella nomenen els espais seculars en els quals s'havia materialitzat la prohibició.

   Eren primerament les danses, els balls de plaça, tan importants, especialment els que es celebraven a l'acabament dels oficis religiosos. Mai havem sabut veure la intervenció o preferències que macips i obrers, prohoms i abanderats, administradores i promeresses de las confraries de l'església tenien en els balls de plaça, però indubtablement d'alguna prerrogativa disfrutaven perquè les gaudien a tot arreu. Només sabem que les darreres feien capta per la vila proveïdes d’almorratxes de cristall i ruixaven amb aiguarrós els qui feien donatius a las bacines, ornades amb una petita imatge de plata del patró del respectiu altar.

   En el ban o crida no es deia res de las fires de Sant Baldiri, potser perquè rendien bons emoluments als senyors de l'alou del castell, però és de creure que donada la inseguretat i misèria que s'havien apoderat del país, no tindrien aleshores la importància que assoliren antigament. No es prohibien sols les danses, tampoc es permeté fer cossos. El cos era una mostra de las manifestacions esportives d'aquell temps, unes curses a peu que, fins fa relativament pocs anys, havien tingut gran ambient a la vila. Consistien generalment en donar diverses voltes a un circuit de carrers o bé de camins no massa allunyats de les poblacions i es celebraven a tot el Pla.

   Durant el segle passat era popular encara aquesta costum i gaudien de cert renom els corredors locals Gabriel Andreu i Baldiri Bosch. Aquest darrer prengué part en molts cossos amb brillant resultats, al Prat i a Molins de Rei entre altres llocs.

   Es contaven d'ell nombroses anècdotes, una molt espe­cial i que segurament no seria possible entre els esportistes actuals. Per un amic fou advertit formalment que estigués ben previngut, ja que hi havia la intenció d'embruixar-lo, perquè no continués acaparant tots els moltons i oques que es donaven com a premi en aquelles competicions. Afortunadament, trencant les temences que envaïen ja al campió, li entregà una certa pedra, que era tan valuós talismà, que faria infructuosos les maniobres del seus enemics només que portant-la a la butxaca.

   Eren aferrissades les lluites en el cos, però procedint amb una noblesa que potser no existiria avui, moltes vegades a l'acabament de la cursa, es menjaven vençuts i vencedors, en franca companyonia, els saborosos premis tan durament disputats abans.

   A mes de les curses a peu se'n celebraven a la nostra vi­la de cavalls, de les quals es conserva un bell quadre al castell de Samalús, procedent de la tan magnífica com oblidada casa pairal de Can Puig, del carrer Major de Sant Boi. Possiblement apassionaven també fort a la gent perquè hi havien moltes eugues de cria a tota la plana de marina. Potser per celebrar-se fora de la jurisdicció de l'alou no es parla en l’esmentada crida dels jocs de la pilota.

   El cos i el joc de la pilota devien ésser els que motivaven les queixes dels Visitadors del Bisbat, incitant ais ju­rats que prohibissin la seva celebració durant les hores dels divinals oficis. El lloch ahont los fadrins de Sant Boy juguen a pilota o a raqueta que crida tant l'atenció del Baró de Maldà en la seva visita a la nostra població, estigué situat fins al segle passat en l’actual carrer del general Sanjurjo, entre el de Viladecans i el començament del Nou de Madoz. Es tradició que celebraven competicions amb els pobles veïns en diades senyalades.

   De l’apassionament que s'hi posava en dona un tast el mateix Rafel d'Amat, l’esmentat baró, quan parlant del joc, ens diu: hi juguen los fadrins d'Esplugues ... fent-s'hi a cops de pala tras de la pilota y dale a la pilota anant mig a tomballons, que és platxeria a hom veure com hi suen i com si fatiguen ... A la veïna població d'El Prat, tam­bé es practicava aquest joc (3).

   A mes de les danses i el cos, la prohibició en concretava també en fer passades ab jutglaria.

   En què consistien aquestes passades de joglaria? En jocs de mans? En jocs de circ per carrers i places? En cantades d'aires populars o satírics? En passades de ball esbojarrat, acompanyant del sac i tamborino, del flabiol o algun altre instrument típic del país? En curts entreme­ses teatrals, d'aire religiós ò còmic, dintre algun pati o plaça? En una mica de totes o varies d'aquestes coses? Probablement eren una cercavila per atreure la gent a les festes. Las declaracions d'uns testimonis d'un fet, escaigut probablement a començaments del segle XVII, parlen vagament d'anar a veure una comèdia a Sant Feliu.

   Els jocs de riffa i els de grescha que no es permetien anteriorment al pont de Sant Boi, devien caure com l'anell al dit en les diades de festa major. I els altres que motivaven apostes, de daus o de naips, devien també tenir la seva importància i motivaven desplaçaments, des dels pobles veïns del jugadors. No es posaven traves per a la seva celebració ja que estaven autoritzats sols en taulells o llocs expressos que devien contribuir o dependre del senyor.

   En la lletra de Ferran el Catòlic es queixava de les bregues i homicidis que seguien a les festes. El 21 de maig de 1602 fou mort a la plaça de l'Alou un bastaix de Bar­celona. El mataren per afers de joc o por qüestions derivades de vendes a les fires? (4).

   Potser la més agradable de les poques notes concretes que ens arriben de les nostres festes antigues, correspon a l'any 1844, en el que s'anunciava al veterà «Diari de Bar­celona» que, durant les ballades que es celebrarien després dels solemnials oficis, es posaria a la venda un llibre de la «Vida de Sant Baldiri», edició expressa santboiana feta per En Baldiri Castells, de can Castellets, pare de l'il·lustre germandat Castells i Comas.

   Era la traducció d'una obra escrita en francès pel canonge Mathon de la ciutat de Nimes, on conquerí les pal­mes del martiri el nostre Sant Patró. Fou passat al català per mossèn Josep Puig, beneficiat del Pi, i constava de 500 exemplars, tirats a l'impremta de Valentí Torres, a la Rambla dels Estudis, a més de nombroses estampes (5).

   D'aquest llibre en coneixem dos exemplars. Un que posà en nostres mans mossèn Salvador Balletbó, actual rector de Sant Joan Despí, per a entregar a la Biblioteca Popular de la qual, per atzarosos camins, passà a la de Barcelona del carrer del Carme. L'altre, por gentilesa de la senyora Maria Noé, vídua de Pinyol, està en poder d'En Jaume Canalias i Vilà.

   Si algun més d'aquests llibres anés a les mans d'algun amic i no tingués especial interès en conservar-lo, li agrairíem que, directament o per mitjà del que signa, el fes arribar a la Biblioteca Popular, en els prestatges de la qual estem segurs de que hi trobaria lloc d'honor.

 

CARLES MARTÍ VILÀ

Cronista de la Vila

 

(1) Butlletí de Divulgació històrica. Barcelona. Treball radiat el 16 de juny de 1951. Rubricata. Rubí. Nº 77, 29 juny 1952.

(2) Arxiu Parroquial de Sant Boi. Manual 23, en 8é, folis 270 v. al 272.

(3) El juego de la pelota. Jaime Codina. Revista Prat, nº 170, 16 abril 1957.

(4) A. Parroquial de S. B. Llibre d'Òbits.

(5) Recopilación ... varios vecinos de San Baudilio Llobregat. Barcelona. Imprenta Catalana de Joaquín Bosch. Plaza del Oli nº 4.1845. Follet. 16 pàgs. Col·lecció de
l'autor.

* * *

NOTA EDITORIAL: Publicat a la revista “VIDA SAMBOYANA”, número 18, maig de 1957, pàgines 9 i 10. S’han corregit i normalitzat algunes paraules per tal de facilitar la comprensió del conjunt del text [Carles Serret i Bernús, historiador, responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat, maig de 2013].

LES FESTES DE CARNESTOLTES (article de febrer de 1958)

 

     Com un pesombre infantil recordo un enterrament del Carnestoltes la diada del dimecres de cendra.

     Les atxes o teies enceses dels acompanyants a la ridícula cerimònia mortuòria, entre els que s’aplegaven tots els bromistes de Sant Boi. Els vestits blancs i enfarinament de cares de tots ells, que, a la nit i a les clarors flamejants prenien impressionants aparences; la prèdica o predicot que feia no sé si dir el més trempat o el més desvergonyit de la colla, en que es blasmava el difunt i s’aprofitava l’ocasió per a fer descarnades al·lusions als fets picants o desagradables i a les incidències de la política local, tot prenia un aire fantasmagòric que va gravar-se fondament en la meva retina d’infant. Em sembla que no vaig arribar al punt final de la festa que consistia en cremar el túmul i el ninot ple de palla que representava el pobre Carnestoltes.

     Les festes esbojarrades que precedien a les austeritats de la Quaresma (amb autèntics dejunis i privació absoluta de carn si no era per a malalts, i de tota mena de balls i festes) havien estat tan extremades, que els pobres esplais que comentem no eren res comparats amb els que havien tingut lloc molt abans.

     A tot el baix Llobregat aquestes coses motivaren veritables esdeveniments en danses i gatzares. A Sant Vicenç dels Horts i la seva rodalia, amb el nom de La Disfressada, se succeïen per carrers i places una colla de balls, esbojarrats la majoria.

     A Viladecans i Gavà se celebrava un conjunt de festes de les dues poblacions, entre les que predominava el Ball de l’Espolsada, l’elecció d’unes parelles de joves, el “novensà” i la “novensana”, i de vell, el vell i la vella, els més de la gresca i es feien també prèdiques i finalment la cremada dels Carnestoltes.

     Entre els santboians, de les costums populars del dimecres de cendra, ha quedat sols la de la berenada que, anys enrera, pocs deixaven de celebrar a les fonts, pels camps o a la pròpia casa.

     Els balls de disfresses havien tingut també un gran succés en l’ambient massa quiet però facciós de la gent de la vila. L’habitud de la cara tapada i la llibertat que tenien les noies disfressades d’escollir parella, cosa que no podien fer mai, donava lloc a bromes de tota mena i a comentaris que durarien setmanes i setmanes. Una de les festes més celebrades era si algun jove es disfressava de dona, i havien arribat a fer-ho molt bé, i podia engrescar algun “tenorio” local.

     Els balls infantils de trajos, actualment vigents, constitueixen potser la nota més simpàtica de les festes de Carnaval i són implantades de poc entre nosaltres.

     També durant molts anys unes grandioses cavalcades donaven gran relleu i animació als carrers de la vila. Grups de turcs, molins holandesos, jardins ambulant, castells i dracs gegantins, alternaven amb florides carretel·les i cotxes plens de manoles.

     I lluites i persecucions amb serpentines i paperets se succeïen, especialment a la Rambla i pels voltants del Pou Comú.

     En una d’elles es va produir un fet que havia de tenir conseqüències importants dintre l’àmbit local. Per fer-se càrrec serà necessari donar alguns antecedents.

     Tothom sap les fortes rivalitats que han existit sempre entre les agrupacions recreatives. Fa una seixantena d’anys hi havia a la vila no més que una sala de ball i teatre, al carrer Major i els partits eren dos: un de choral, La Marsellesa, que s’havia format en una escissió del Coro Vell i l’altre era constituït per un grup de joves que la gent els deia els Llepissets.

     El propietari del cobejat local, Petit de cognom, i que segons la costum tan santboiana, era conegut amb un motiu, el Nen, cedia la sala als uns i als altres. Un dia, potser impensadament, resultà que l’havia compromesa per a una mateixa festa als dos grups rivalitzants. I a l’home, per a sortir del mal pas, no se li ocorregué altra cosa que dir, al que l’havia cedida primerament, que no s’en recordava.

     Als pocs dies, quan s’esqueia el diumenge de Carnestoltes, els choristes de la Marsellesa, que eren els desairats, prengueren la més completa venjança. Entre les nombroses carrosses que formaven la Cabalgata d’aquell any, fou la nota sensacional un grup al·legòric compost no més pel cotxer i un ocupant dalt, amb pitet i gorra de cop, que contínuament feia bromes al·lusives al fet esmentat. Darrera el carruatge penjava un gran rètol que deia:

Com que el Nen és tan petit

no es recorda del que ha dit.

     No creiem que cap altre vers hagi obtingut tant gran ressò a la vila. D’aquells contrapunts i reaccions, que s’ha de conèixer als santboians per a comprendre l’importància que arribarien a prendre, en sortí la magnífica agrupació que arribaria a prendre tan de vol i constitueix avui l’Ateneu Santboià.

CARLES MARTÍ I VILÀ

Cronista de la vila

NOTA EDITORIAL : Aparegut a “Vida Samboyana” (número 27, febrer de 1958)

Baldiri Déu i Priu, articles inèdits (II)

El tren de Sant Boi. Primer projecte. Segle XIXè.

     Trobem, tot fent recerques i indagacions, respecte el temps en què es començaren treballs per a la construcció del carril que havia de donar vida a la vila, tota vegada que aquesta perdé el plet en relació al tren o carril de Barcelona a Valls, uns apunts del nostre veí, i fill de la vila, Joan Badosa i Briquets, que ens ajuda a completar aquest treball historiogràfic, i ens en parla del nostre carrilet:

     “Quan érem molt criatures, anàvem a jugar, amb freqüència, a un edifici a mig fer, que hi havia en l’espai comprés entre els darreres de la Casa de la Vila i el Canal de la Dreta (antiga propietat de “Cal Amigant”). D’aquell edifici abandonat tothom en deia “L’estació”, essent-ne molts els anys que fou refugi dels pobres captaires (i en sovint hostal de baralles i renyines).

     A mida, però, que ens férem grans sabérem que un senyor santboià, que tots els veïns coneixien pel “Senyor Ollé”, després d’haver obtingut el necessari permís del Govern, -per la construcció d’un carril que tenia de fer el trajecte de Barcelona a Martorell, passant per Sant Boi, aquell començà les obres en el tram que comprenia: des del cap pont del riu, de la part de terme de Cornellà, fins a uns 300 metres més amunt del “Molí Nou”. Entre aquestes obres, hi era compresa la sobredita “Estació”, els cap ponts del riu, els ponts del Canal i el de la Riera d’En Bertran, com també el terraplè del trajecte, i altres obres més encara.

     Això esdevingué dintre l’any 1886.

     Es veu, però, que el senyor Ollé començà es obres a gran escala i aparentant gran riquesa, per tal de veure sí, dintre aquell curs (d’obres) podria trobar accionistes que “l’apoiessin”, però, es veié ben aviat dintre el major desengany, car no trobà ningú que l’ajudés.

     No obstant, i tindre paralitzades les obres, el senyor Ollé, continuà buscant protecció i ajuda, una bona pila d’anys, sense aconseguir que ningú es prestés a ajudar-lo (ni el propi Ajuntament que havia perdut son plet, i era aquella situació la millor per aconseguir-ne tal millora pública).

     Tal vegada, amargat per això, el senyor Ollé abandonà la vila, sense que podem contar quina en fou la seva fi. Sols sabem que deixà, com a representant seu en la vila, a un guàrdia civil retirat, que tots coneixíem pel nom de senyor Francisco.

     Així és com quedaren frustrades les il·lusions d’un bon santboià, desenganyat i arruïnat, que volgué portar a cap una obra de vital interès pels santboians, que tan mal servits estaven al voler viatjar anant a la ciutat de Barcelona, servint-se dels mals camins, i dels vehicles d’aquells temps de diligències i de tartanes.”

 

NOTA EDITORIAL:

Extret dels quaderns d'història, inèdits, de Baldiri Déu i Priu (volum IV – pàgines 141 i 141v). Originals conservats a l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.

La riuada de Sant Antoni de 1898 (article de Joan Badosa, 1958)

 

LA RIUADA DE SANT ANTONI

     Després de moltes pluges de l'any anterior, començà l'any 1897, amb aiguats generals a Catalunya, quasi contínuament. Això feu, que els primers dies del mes de gener, torrents, rieres i rius, tots anaven plens. El 15 i 16, les pluges augmentaren d'aital manera, que el riu començà a sobreeixir amb tanta fúria, que en poques hores quedaren coberts d'aigua els plans del baix Llobregat. De Castelldefels, fins a la muntanya de Montjuïc, tots els camps i pobles quedaren inundats.

     Els que presenciarem aquell terrible dia 16, per més que volguéssim explicar detalladament tot el que passava, ens veuríem impotents. Quan l'aigua començà entrar a Sant Boi, ja feia estona que es sentien les campanes dels pobles veïns tocant a Sometent. Les cases de pagès, de fora dels pobles, tiraven tirs demanant auxili. Les parets de tanca de les cases de la part baixa de la Vila, s'ensorraven amb l'empenta de l'aigua. Els gossos lladraven contínuament. L'aviram i conills dels galliners, sucumbien en l'aigua. Grinyols de tocinos barrejats amb crits histèrics de persones de totes edats i sexes feien enternir els sentiments més adormits. Els tocinos, cabres, bens i aviram que fou possible salvar, foren col·locats a dalt dels pisos, dintre el dormitori de les persones. Els cavalls i vaques, en els llocs baixos que semblaven més segurs. Els sacs de gra o farina, també amb penes i treballs, foren pujats als pisos.

     Per allà les cinc hores de la tarda, al començar-se a fer fosc, al veure els veïns que a la Rambla ja hi havia un metre d'aigua, que al carrer Nou dos metres i que els carrers de Sant Baldiri, Progrés, Borrell, O'Donnell i Major, oscil·laven entre un i dos metres, començaren a provar de sortir de les cases per temor del que pogués passar, ja que les pluges no minvaven, ni el riu tampoc. Es veia la gent per les teulades, provant si d'una casa a l'altre trobaven alguna sortida; cosa difícil, ja que les diferències d'altures i vados malograven aquells heroics intents. Quan ja feia dues hores o tres que les aigües s'havien ficat dintre les cases, començaren a caure envans i primers trams d'escales. Això, en cada casa que passava motivava uns xiscles i crits de dones i criatures que feia tremolar. El gran fou quan va sentir-se el terrabastall de les quatre primeres cases que s'ensorraren en el carrer de Borrell, cap a la part del carrer Progrés, ens semblava veure la fi del món.

     Els homes bé prou procuraven fer el cor fort donant ànims a les dones i criatures, però se’ls veia tant que ells també tenien por, que encara feien entristir més. Eren moltes les persones, que resant, demanaven auxili a Déu. Després de caure les cases del carrer Borrell, en caigueren quatre més al carrer Nou, i seguidament quatre més a la part baixa del carrer de Sant Baldiri. Entre aquestes últimes hi havia una casa de pagès, bastant gran, nomenada "Can Flocant". Aquestes últimes cases caigueren a la una de la matinada del dia 17, dia de Sant Antoni.

     En aquesta hora que hem mencionat anteriorment, va parar de ploure, començant-se a veure algunes estrelles. Això feu obrir un raig d'esperança, fent eixugar les llàgrimes d'una pila de mils persones que aquella nit tràgica, havia mantingut vetllant amb el cor oprimit.

     Per allà les set del matí del dia 17, les aigües començaren a decréixer poc a poc. Allà a les nou hores, va sortir el sol, que feia dies que no l'havíem vist. A la una de la tarda, començàrem a veure el bombat del centre de la Rambla, encara que tot ple de llot, fustes, calaixos, aviram morta, cadires i altres utensilis dels baixos de les cases.

     En els carrers més fondos que la Rambla, uns grups d'homes de la part alta de la Vila, havien format unes barques, amb botes de les que s'usen per a portar letrina, per a treure les persones dels pisos, baixant-les pels balcons i finestres, amb escales de collir fruita i traslladar-les a les cases on no havia arribat la riuada.

     La Plaça de l'Església, estava abarrotada de gent, desitjosa de contemplar des d'aquella altura, el panorama tràgic que oferia el pla del Llobregat. Eren les tres de la tarda del dia 17 i el riu en alguns punts, encara pujava per damunt dels camps. Amb tot, ja poguérem veure que el pont del riu, de la carretera que va a Barcelona, que era de fusta, l'aigua se l'havia emportat. Totes les cases de pagès d'aquelles marines, semblava que flotessin al mig d'un gran llac d'aigua. Els arbres dels camps, estaven tots ajeguts, confonent-se entre piles de runes.

     Malgrat escaure's aquell dia 17, en diumenge, i festivitat de Sant Antoni Abat, ningú, ni a l'església, pensava que fos festa. Tothom, qui més qui menys, es sentia afectat per les pèrdues ocasionades per aquella tràgica riuada. Encara que, per fortuna, a Sant Boi no hi hagueren desgràcies personals, les pèrdues eren incalculables, doncs, a més de mobles, aviram, parts i molts altres desperfectes que havien sofert les cases dels barris baixos, els camps quedaren plens de llot, sorres, canyes i brosses dolentes de totes menes, amb les corresponents pèrdues per tots els sembrats i una gran part dels arbres. Carreteres, terraplens, regadores i el canal, estaven rebentats per varis punts, deixant unes basses que semblaven llacs. Cal també remarcar el problema que tenien de resoldre els habitants de les cases afectades pel riu, doncs, a més d'estar plenes de llot, moltes cuines, escales, parets i envans, estaven ensorrats, impedint, de moment, poder-les habitar.

     A mida que el riu, poc a poc, anava minvant el cabal d'aigua el problema més gran fou el transport personal i de gèneres a Barcelona, doncs, no tenien altra remei que anar a voltar per Molins de Rei i com que les carreteres llavors estaven en pèssim estat i no hi havia altra tracció que tartanes, carros i cotxes de quatre rodes moguts per mules o cavalls, això era un trastorn que sofríem tots els santboians.

     Més tard l'Ajuntament de la Vila decidí posar una barca per passar el riu, solament per les persones, evitant d'aquesta manera, les molèsties de voltar per Molins de Rei. El posar la dita barca va reportar uns treballs molt difícils, doncs no es trobava la manera de passar, d'una part a l'altre del riu, el cable que tenia de sostenir-la.

     Es feren mil provatures i l'única que va donar resultat fou l'heroisme d'un home que li deien el Cruz, que es va lligar un cordill a la corretja del cos i nedant, vestit solament amb "tapa-rabos" i amb l'aigua tan freda, logrà travessar el riu, anant a parar uns dos-cents metres més avall de l'indret de sortida. No podeu imaginar-vos l'esforç que aquell home feu per a dominar l'aigua amb la tibantor del cordill a causa de la corrent. Després s'anaren canviant de cordills a cordes fins deixar ben fermat un cable de ferro que fou el que sostenia la barca mitjançant un tirant de la barca amb dues rutlles al cap que eren les que corrien pel cable.

     Al cap de pocs dies que la barca funcionava, caigué a l'aigua un dels barquers nomenat "El Cadiraire", desapareixent per sempre.

     I acabarem així els nostres records de la riuada de Sant Antoni, per a no cansar més als nostres lectors, passant per alt molts detalls de la gran riuada.

 

JOAN BADOSA BRIQUETS

 

Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 28, març de 1958).

Baldiri Déu i Priu, articles inèdits (I)

La construcció del carril de Barcelona a Valls (1877).

     D’acord amb la Llei de Ferrocarrils del 12 de febrer del 1877, el senyor ... Gomà ..., presentà al ministre de Foment: Memòria del projecte i plànols portant la data del 1er. d’abril de l’any 1878, obtenint-ne la concessió.

     Aquell primitiu projecte, denominat “Ferrocarril de Barcelona a Valls”, -avui formant part de la “R.E.N.F.E.”, o sigui la xarxa general dels carrils espanyols- tenia que passar per Sant Boi, i la vila havia de tindre estació de 2ª categoria, per quan havia de servir també pels pobles de: Sant Climent, Santa Coloma, Sant Vicenç dels Horts i Torrelles”.

     Però, pel que se sap i es constata, amb documents a la vista, el joc dels “Imponderables” donaren llur darrera paraula. El senyor Gomà –ignorem les raons que degué al·legar- aconsegueix la modificació del trajecte quedant Sant Boi sense estació i també es quedà sense la veïna vila de Viladecans, compreses ambdues en el primitiu projecte.

     El traçat primitiu anava des de l’estació de Gavà en forma directa fins a Sant Boi, comprenent-se Viladecans com estació de tercera o un simple baixador, i des de Sant Boi, en línia recta, anava al Prat i d’aquesta vila a Barcelona.

     A causa d’aquesta modificació, l’Ajuntament presentà recurs contenciós administratiu, primer, que fou perdut, i després un recurs d’alçada que també fou fallat en contra.

     Que es batallà i es deliberà, extensament, sobre aquest tort que es feia a la vila, ho justifica tota la documentació que ens ha pervingut dels arxius personals de la família Amat, habitant aleshores, al C. de Sant Pere nº 4. En un d’aquests documents, signat per propietaris –no residents a la vila, i d’altres com a veïns,- hi llegim:
     “En la construcción de la línea férrea de Barcelona-Villanueva-Valls, en este distrito municipal, se construye un terraplén de un metro veinte centímetros de altura, cuya construcción den tiempos de avenidas extraordinarias del río Llobregat, quedarán las aguas embalsadas, produciendo perjuicios de consideración.

     Por cual motivo, el Ayuntamiento debería presentar reclamación en contra.

     Luego, podría comprar tres acciones y entablar contra la Junta, por emplazar estación en San Baudilio, cómo dijo el señor Rubau (Diputat del Districte).

     Luego, imprimir un folleto explicando la conducta del señor Balaguer, (Diputado también del mismo distrito), en el emplazamiento de estación, desde el envio de la exposición hasta formar parte de la conferencia en contra de San Baudilio.

     Luego, reunir a la Comisión nombrada, tanto de vecions, como los forasteros y presentarse en casa del sr. Gumà a fin de hacerle comprender: que no son los sres. Alcalde y Rubau los que desean estación.”

     Figuran en aquella lllista, com a signataris del present escrit:

            Pels propietaris forasters:                          Pels propietaris veïns:

            Ignasi de Puig i de Cisternes                    Baldiri Alabern

            Marquès de Marianao                                Baldiri Solanas

            Eusebio Güell                                              Baldiri Aleu

            Lluís Castells i Comas                               Pere Argemí

            Francesc Benet i Coloma                          Josep Bussanya

            Ramon Estruch i Ferrer                             Josep Font Aleu

            Agustí Rafecas Passarell                          Sever Fulquet

            Baldiri Raurich                                            Joan Parès Oliach

            Agustí Inglada                                             Francesc Bosch

            Josep Rubau                                               Baldiri Net Figueras

            Josep Ferrés                                               Climent Ugas

            Manuel Torrents Higuero                          Felip Prats i Pi

                                                                                  Document de la família Amat.

NOTA EDITORIAL:

Extret dels quaderns d'història, inèdits, de Baldiri Déu i Priu (volum IV – pàgines 137 i 137v). Originals conservats a l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.