EL VESTIT DE CASAMENT COM A REPRESENTACIÓ DE L'ACTE SOCIAL DEL MATRIMONI

El matrimoni no deixa de ser un canvi de família i d'estatus. La cerimònia del casament era tradicionalment el punt final de tot un procés de festeig, prometatge i negociacions econòmiques entre dues famílies.

Els pactes entre famílies o entre parelles venen de lluny i comencen amb la necessitat masculina de certificar que els fills nascuts del pacte de parella són legítims. Aquest pacte, doncs, neix com una forma de protecció mútua i protecció de la descendència.

Ara bé, l'origen etimològic de la paraula matrimoni ve de l'expressió romana matri-monium, és a dir, el dret que adquireix la dona que contrau matrimoni per  poder ser mare dins de la legalitat.

Però el que avui volem presentar és el vestit de núvia o vestit de casament, l'usat per la dona per a la cerimònia del gran dia. La importància del color i de l'estil del vestit depèn de la religió, els costums, la moda i la cultura dels qui hi participen (o dels participants). D'altra banda, aquests tipus de vestits eren també clars indicadors de l'estatus social de la casa de la noia que es casava, ja que tenien un alt cos econòmic, per la qual cosa no totes les famílies se’ls podien permetre.

Nosaltres parlarem de la tradició occidental, que és la tradició en què s'emmarca el vestit que presentem. És un vestit de finals del segle XIX, d'estil modernista, fet de seda negra amb aplicacions de brodats, tul i lluentons. És el vestit de núvia de Mercè Onze Solanes, que es va casar amb Bernat Martí Priu cap al 1900. La seva neta, Mercè Comas Martí, ha fet la donació del vestit i una altra neta, Immaculada Martí Farrés, ha donat la fotografia de la parella amb el seu fill, Pere Martí Onze. La fotografia és del 1912 aproximadament.

La utilització del negre com a vestit de núvia a l'Estat Espanyol ve de lluny i perdura fins a mitjans segle XX. Es deia que el matrimoni començava i acabava de negre, color vinculat històricament a la seriositat i a la solemnitat.

Però a la resta d'Europa, el color dels vestits de noces és el blanc. La popularitat d'aquest color pot remuntar-se a 1840, any en què es va produir el matrimoni de la reina Victoria d'Anglaterra amb  Albert de Saxònia. La reina va escollir un vestit de color blanc per a l’esdeveniment. La fotografia oficial del retrat de noces va ser extensament difosa i, arran d’això,  el blanc va esdevenir el color de les núvies. A més, Coco Chanel, cap al 1920 va ser una aferrissada defensora del blanc per als casaments.

El vestit blanc va simbolitzar la puresa de cor i la inocència de la infantesa, i més recentment s'hi ha afegit la simbologia de la virginitat, però aquesta pauta no quadra amb els vestit blancs de les segones núpcies o les parelles que han fet Pasqua abans de Rams.

Mentre que a Europa s'estenia el blanc, a Espanya la situació era molt diferent, el negre era el color imposat per als cerimonials i ocasions significatives que requerien un vestit especial. Confirmacions, casaments, oficis religiosos, funerals, exceptuant comunions, aquest color no sols permetia que el vestit pogués ser utilitzat en ocasions de dol, sinó que també admetia que el vestit s’empraria als matins o per a qualsevol ocasió, ja fos vespre o nit. D’aquesta manera el vestit era negre simplement perquè la  moda, funcionalitat i normes socials i rituals  ho establien així. A més era l’opció més adequada per al moment de realitzar la despesa econòmica.

Dintre dels vestits negres podíem trobar, és clar, vestits més assequibles, i d’altres de molt més cars, que incorporaven reflexos d’altres colors, o confeccionats amb teles, textures i acabats diferents. Sobretot a partir dels anys 10, es va convertir en comú afegir-hi brodats, passamaneries complexes i elaborades que van fer que aquelles que volien vestir de negre poguessin aconseguir un conjunt per utilitzar en les ocasions més distingides. A més, es podia incloure algun detall en blanc com puntes, ramells i buquets de flors de tarongina o altres tipologies, o vel i detalls del vestit a conjunt, per fer veure que d’alguna manera  el blanc també estava present a la indumentària.

És molt curiós com als anys 30, durant el període de la II República Espanyola, el negre es converteix en el color més comú; no obstant, i veient les fotografies originals del moment, no sols es va utilitzar aquest color, si nó que fou molt comú als vestits nupcials emprar colors pastís, cotons i raions estampats i teles en liquid satin, organza i chiffon, sobretot popularitzades per a l’estiu.

També es van posar de moda els conjunts ‘’de curt’’: moltes dones decidiren casar-se amb conjunts de sastre de dues peces, en faldilla i jaqueta, no sempre negres, sinó també en color marró obscur, tweed, color gris i inclús blau marí, normalment emprats a l’hivern i que eren molt còmodes també per la seva funcionalitat.

No obstant, i seguint amb el color negre, els anys quaranta a Espanya són un reflex de la situació socioeconòmica que va suposar l’entrada d’un regim feixista, que va imposar un model de dona supeditada al poder de l’home en l’àmbit de la llar i vestida de forma sòbria i sense cap tipus de color que suposés un escàndol o atreviment per a un moment en què la religió va ser una severa marca del ritual matrimonial.

A partir de 1950 comencen a substituir-se el vestits negres pels blancs i al 1960 tots són blancs, més o menys complexos, però tots blancs.

A partir de la moda, el vestit blanc sofrirà canvis en la llargada i en l'ornamentació, la moda ie-ie escurçarà el vestit, la moda hippy, farà que els vestits siguin més florits, i el casament de Diana de Gal·les farà que els vestits adoptin un estil neoeduardià.

Fins a l'actualitat, que els vestits de casament són tan variats com núvies es casen.

Maria-Lledó BARREDA I CASANOVA

MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT


Nota complementària:
Aquesta petita mostra va anar acompanyada d'altres accions participatives, divulgatives, que ens ajuden a ampliar el coneixement i mantenir un diàleg constant amb la ciutadania.
Podeu veure les notes publicades a Facebook:

     - Recollida de fotografies de casaments

     - Exposició i campanya de recollida de fotografies

Corpus a la vila (article d’Arcadi Mestres, 1956)

ANECDOTARI PINTORESC DE LA VILA

CORPUS A LA VILA

     Corpus. Sant Boi està de festa. La llum s’ha posat en els nostres carrers per haver-s'hi escampat una gran profusió de flors i, a les altures, lluir-hi el sol radiant que, de tant brillant, el ens sembla que no sia tan blau. Dels vells car­rers hi munta un àlit fresc de renovació; les males olors de les humitats, s'han vist anorreades per la intensa flaire dels pètals que encatifen tota la ruta la qual, a la tarda, s'hi desenvoluparà la Processó de Corpus. De, bon matí s'hi capta tot l'ambient joiós i jovençà de la primavera. I dels ràfecs de les cases del carrer de l'Alou, de traçat i nom dignes l'Edat Mitjana, s'hi sent un esverat batre d'ales de les orenetes que, al seu redós, cada any hi fan els seus nius com si els ràfecs de les velles cases carrer de l'Alou fossin l'aeroport de les ales blaves. I dos petits oronells miren atemorits a baix el carrer i un diu: “Mira quina pluja més bonica ha caigut avui”. Mentre l'altre, joiós, li contesta: “Aquesta pluja es la que m'agrada, que no ens ha mullat!”.

La processó de Corpus, de 1956, pujant pel carrer de l’Alou.

     I les flors dels jardins i la ginesta de les muntanyes, serveixen per a que mans piadoses i pacients trenin amb les flors, com les puntaires de les fulles, una varietat de formoses catifes. I si aquest any la pluja va desfer tot el treball de les persones, no fou, però, suficient perquè a l'hora de la Processó hi manquessin les flors; si la pluja se n'emportà moltes, tot seguit se n'escamparen de nou. El xàfec sols va tenir la finalitat de desfer unes fronteres que, en una mala entesa, s'hi havien erigit; quan les flors d'una parcel·la se n'entraren a la següent, aleshores quedà demostrat que tot el trajecte és, espiritualment, una sola unitat. Aquestes particions sols deuen servir per donar-li varietat artística, sense gran transcendència religiosa, car crec que Déu no pot sentir-se ofès si totes aquestes lluites, pròpies d'una ineptitud vers les infinites visions de les coses, es fan com un motiu de superació de nostra relativitat humana.

     El primer toc de les campanes anunciant la sortida de la Processó, ha servit per a que tots els balcons s'omplissin de domassos i de gent per a contemplar-la. Inicien el seu curs els gegants, que són esplai de xics i de grans, fent que amb graciosos i lleugers passos de dansa sia unànime la simpatia vers la reialesa; després tota l'escolania parroquial amarada d'una matís virolat i, tot seguit, les dues fileres, dels assistents. Els blancs vestits de les ne­nes de Primera Comunió sembla com si el símbol de la puresa s'hagués convertit en delicada albor. Totes les corporacions hi donen viva varietat amb llurs movedissos estendards. I quan passa el tàlem amb la Custòdia, un fresseig d'altes presències que terrejen, s'insinua a dins de tots els cors. I el Déu infinit davant tanta ostentació sembla que passi encongit dintre de l'Hòstia, talment com la demostració més clara de la humilitat. I si veu uns ulls indiferents i molls d'escepticisme, m'imagino que Ell amb un aire immens de simpàtica cortesia els deu dir: «Després de tot l'any d'estar clavat i nu en la creu, perdoneu-me si avui en surto un poc endiumenjat». I tot se sent corprès davant aquest acte d'humilitat; fins les flors, al pas del sacerdot que les va trepitjant, elles amb genuí exemple, transmuten el seu dolor en més intensa flaire. I la Processó s'és acabada i la gran lluminositat d'aquesta diada perdura dins nostres mirades i, per això, al caure la, nit, la, bella claror de Corpus ens sembla que encara brilli per tota l'estelada.

Arcadi Mestres i Palós

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA”, número 8, juliol de 1956.

Com eren les nostres Festes Majors d’abans?

Avui, que comença la Festa Major 2013, és un bon moment per rescatar un article de Carles Martí i Vilà (1898-1987) dedicat a les

 

FESTES MAJORS ANTIGUES

 

   Antigament les dificultats de desplaçar-se feien que noces i bateigs, fires i festes s'aprofitessin per a portar a cap veritables mobilitzacions familiars. A peu per les dreceres, utilitzant rudimentaris mitjans de locomoció, en carretes o a llom del bestiar mular o del humils ases que ajudaven als pagesos en el conreu de la terra, s'aplegaven dels pobles més o menys veïns.

   Aleshores es canviaven noves dels parents apartats, es feien tractes de tota mena d'afers, de grans, de terres, de bestiar. Es planejaven casaments i capítols i sobretot s'esbravaven en dinades i festes, produint-se a voltes veritables disbauxes que es traduïen en endeutaments i despeses que les havien de posar a frec de la ruïna.

   Forts i ben generals devien ésser a Catalunya aquests excessos en el segle XV. En bell article radiat del Sr. Duran i Sanpere, de les festes majors (1) comentava una disposició del rei Ferran, el Catòlic, intentant posar-hi aturador i arribant a fixar el que es podia gastar a cada casa per aquelles diades. Molta importància donava a la qüestió, quan, durant els preliminars de las operacions de guerra que havien de portar a terme la conquesta de Granada, el mes de juliol de 1487 dictava, des de la ciutat de Màlaga, la lletra reial que volia posar remei al desori que feia trontollar les cases, especialment les de pagès i masies. De la redacció del document es desprèn que es volia limitar preferentment el dispendi major, el de la taula. No creiem que la vila de Sant Boi s'escapés a aquestes costums de tot arreu.

   Un incident d'ordre local ens dona a conèixer alguns dels divertiments més populars en les festes dels nostres passats.(2) Fou en l'any 1649, quan el rei de Franca s'havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets, sobretot concedint-los els bens dels que lluitaven contra la seva dominació.

   El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué las festes de la vila, no precisament la major sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senen. Els jurats i altres representants de la població aixecaren acta de protesta i en ella nomenen els espais seculars en els quals s'havia materialitzat la prohibició.

   Eren primerament les danses, els balls de plaça, tan importants, especialment els que es celebraven a l'acabament dels oficis religiosos. Mai havem sabut veure la intervenció o preferències que macips i obrers, prohoms i abanderats, administradores i promeresses de las confraries de l'església tenien en els balls de plaça, però indubtablement d'alguna prerrogativa disfrutaven perquè les gaudien a tot arreu. Només sabem que les darreres feien capta per la vila proveïdes d’almorratxes de cristall i ruixaven amb aiguarrós els qui feien donatius a las bacines, ornades amb una petita imatge de plata del patró del respectiu altar.

   En el ban o crida no es deia res de las fires de Sant Baldiri, potser perquè rendien bons emoluments als senyors de l'alou del castell, però és de creure que donada la inseguretat i misèria que s'havien apoderat del país, no tindrien aleshores la importància que assoliren antigament. No es prohibien sols les danses, tampoc es permeté fer cossos. El cos era una mostra de las manifestacions esportives d'aquell temps, unes curses a peu que, fins fa relativament pocs anys, havien tingut gran ambient a la vila. Consistien generalment en donar diverses voltes a un circuit de carrers o bé de camins no massa allunyats de les poblacions i es celebraven a tot el Pla.

   Durant el segle passat era popular encara aquesta costum i gaudien de cert renom els corredors locals Gabriel Andreu i Baldiri Bosch. Aquest darrer prengué part en molts cossos amb brillant resultats, al Prat i a Molins de Rei entre altres llocs.

   Es contaven d'ell nombroses anècdotes, una molt espe­cial i que segurament no seria possible entre els esportistes actuals. Per un amic fou advertit formalment que estigués ben previngut, ja que hi havia la intenció d'embruixar-lo, perquè no continués acaparant tots els moltons i oques que es donaven com a premi en aquelles competicions. Afortunadament, trencant les temences que envaïen ja al campió, li entregà una certa pedra, que era tan valuós talismà, que faria infructuosos les maniobres del seus enemics només que portant-la a la butxaca.

   Eren aferrissades les lluites en el cos, però procedint amb una noblesa que potser no existiria avui, moltes vegades a l'acabament de la cursa, es menjaven vençuts i vencedors, en franca companyonia, els saborosos premis tan durament disputats abans.

   A mes de les curses a peu se'n celebraven a la nostra vi­la de cavalls, de les quals es conserva un bell quadre al castell de Samalús, procedent de la tan magnífica com oblidada casa pairal de Can Puig, del carrer Major de Sant Boi. Possiblement apassionaven també fort a la gent perquè hi havien moltes eugues de cria a tota la plana de marina. Potser per celebrar-se fora de la jurisdicció de l'alou no es parla en l’esmentada crida dels jocs de la pilota.

   El cos i el joc de la pilota devien ésser els que motivaven les queixes dels Visitadors del Bisbat, incitant ais ju­rats que prohibissin la seva celebració durant les hores dels divinals oficis. El lloch ahont los fadrins de Sant Boy juguen a pilota o a raqueta que crida tant l'atenció del Baró de Maldà en la seva visita a la nostra població, estigué situat fins al segle passat en l’actual carrer del general Sanjurjo, entre el de Viladecans i el començament del Nou de Madoz. Es tradició que celebraven competicions amb els pobles veïns en diades senyalades.

   De l’apassionament que s'hi posava en dona un tast el mateix Rafel d'Amat, l’esmentat baró, quan parlant del joc, ens diu: hi juguen los fadrins d'Esplugues ... fent-s'hi a cops de pala tras de la pilota y dale a la pilota anant mig a tomballons, que és platxeria a hom veure com hi suen i com si fatiguen ... A la veïna població d'El Prat, tam­bé es practicava aquest joc (3).

   A mes de les danses i el cos, la prohibició en concretava també en fer passades ab jutglaria.

   En què consistien aquestes passades de joglaria? En jocs de mans? En jocs de circ per carrers i places? En cantades d'aires populars o satírics? En passades de ball esbojarrat, acompanyant del sac i tamborino, del flabiol o algun altre instrument típic del país? En curts entreme­ses teatrals, d'aire religiós ò còmic, dintre algun pati o plaça? En una mica de totes o varies d'aquestes coses? Probablement eren una cercavila per atreure la gent a les festes. Las declaracions d'uns testimonis d'un fet, escaigut probablement a començaments del segle XVII, parlen vagament d'anar a veure una comèdia a Sant Feliu.

   Els jocs de riffa i els de grescha que no es permetien anteriorment al pont de Sant Boi, devien caure com l'anell al dit en les diades de festa major. I els altres que motivaven apostes, de daus o de naips, devien també tenir la seva importància i motivaven desplaçaments, des dels pobles veïns del jugadors. No es posaven traves per a la seva celebració ja que estaven autoritzats sols en taulells o llocs expressos que devien contribuir o dependre del senyor.

   En la lletra de Ferran el Catòlic es queixava de les bregues i homicidis que seguien a les festes. El 21 de maig de 1602 fou mort a la plaça de l'Alou un bastaix de Bar­celona. El mataren per afers de joc o por qüestions derivades de vendes a les fires? (4).

   Potser la més agradable de les poques notes concretes que ens arriben de les nostres festes antigues, correspon a l'any 1844, en el que s'anunciava al veterà «Diari de Bar­celona» que, durant les ballades que es celebrarien després dels solemnials oficis, es posaria a la venda un llibre de la «Vida de Sant Baldiri», edició expressa santboiana feta per En Baldiri Castells, de can Castellets, pare de l'il·lustre germandat Castells i Comas.

   Era la traducció d'una obra escrita en francès pel canonge Mathon de la ciutat de Nimes, on conquerí les pal­mes del martiri el nostre Sant Patró. Fou passat al català per mossèn Josep Puig, beneficiat del Pi, i constava de 500 exemplars, tirats a l'impremta de Valentí Torres, a la Rambla dels Estudis, a més de nombroses estampes (5).

   D'aquest llibre en coneixem dos exemplars. Un que posà en nostres mans mossèn Salvador Balletbó, actual rector de Sant Joan Despí, per a entregar a la Biblioteca Popular de la qual, per atzarosos camins, passà a la de Barcelona del carrer del Carme. L'altre, por gentilesa de la senyora Maria Noé, vídua de Pinyol, està en poder d'En Jaume Canalias i Vilà.

   Si algun més d'aquests llibres anés a les mans d'algun amic i no tingués especial interès en conservar-lo, li agrairíem que, directament o per mitjà del que signa, el fes arribar a la Biblioteca Popular, en els prestatges de la qual estem segurs de que hi trobaria lloc d'honor.

 

CARLES MARTÍ VILÀ

Cronista de la Vila

 

(1) Butlletí de Divulgació històrica. Barcelona. Treball radiat el 16 de juny de 1951. Rubricata. Rubí. Nº 77, 29 juny 1952.

(2) Arxiu Parroquial de Sant Boi. Manual 23, en 8é, folis 270 v. al 272.

(3) El juego de la pelota. Jaime Codina. Revista Prat, nº 170, 16 abril 1957.

(4) A. Parroquial de S. B. Llibre d'Òbits.

(5) Recopilación ... varios vecinos de San Baudilio Llobregat. Barcelona. Imprenta Catalana de Joaquín Bosch. Plaza del Oli nº 4.1845. Follet. 16 pàgs. Col·lecció de
l'autor.

* * *

NOTA EDITORIAL: Publicat a la revista “VIDA SAMBOYANA”, número 18, maig de 1957, pàgines 9 i 10. S’han corregit i normalitzat algunes paraules per tal de facilitar la comprensió del conjunt del text [Carles Serret i Bernús, historiador, responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat, maig de 2013].

TEMPS DE QUARESMA (article de 1958)

     Cada any la Quaresma ens sobta amb una manifestació del sentiment religiós dels santboians. Després del Via-Crucis que tots el diumenges a la tarda desfila pels nostres carrers, segueix el veritable esclat de fe del matinal, concorregudíssim, del Divendres Sant, que sembla conservar i superar tota la solemnitat dels anteriors.

     I l’any passat ens sorprengué encara l’impressionant processó nocturna del Sant Enterrament, que, amb artístics i bells passos de la Passió de Nostre Senyor: el Sant Sepulcre, l’Oració de l’Hort i l’Assotament a la columna, en corrua inacabable, passà davant d’una enfervorida multitud que omplia els carrers i places de Sant Boi.

     D’aquell sentiment que fa vibrar les cordes més íntimes de tots, els que hi prenen part i els que ho presencien, poc queda ni en documents ni en rastre material de cap mena i, o molt anem errats, o havia estat més intens encara en temps passats.

 La Processó del Sant Enterro a sant Boi del Llobregat. El pas de ''L'Assotament''.

Imatge de la dècada 1960-1970.

     Del Sant Crist de l’Amparo que es venerava segles enrere a la nostra església parroquial, si no fossin les diverses edicions de goigs que plasmaven aquella devoció, res n’hauria arribat fins a nosaltres. I davant seu i als seus peus devien haver-se esplaiat i trobat consol molts dels dolors i contrarietats que havien afligit als santboians que ens precediren.

     De les antigues habituds religioses de Setmana Santa no queda més detall que els de la construcció dels Monuments que, des de que existeix l’actual temple, han assolit veritable grandiositat i molts anys fins categoria artística. Més, de la vibració espiritual que promovien, què en queda? Potser, i ben excepcionalment, només un perdó, que es formalitzà a l’any 1544, en deixa entreveure alguna cosa.

     Era també per la solemnial diada dels Divendres Sant i es concreta ben clarament que després d’acabar el sermó que pronuncià el reverent mossèn Pere F. Roig a la nostra parroquial església.

     Davant del senyor rector, del batlle de l’Alou i d’altra gent principal de la vila, la dona Joana Domingo, per amor de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, perdonà a la persona o persones que haguessin intervingut en la mort del seu marit escaiguda en temps passats.

     Aquestes persones, estarien empresonades? Havien fugit per eludir el càstig? Romanien inconeguts, com els autors de tantes malvestats com aleshores succeïen? En qualsevol d’aquests casos el perdó de la part que havia sofert el dany, paralitzaria l’acció de la justícia.

     El nostre esforç per aclarir aquest fet ha estat inútil. Falles en la documentació de l’Arxiu Parroquial, parcialment destruït pel foc durant els aldarulls de 1936, no permeten constatar els òbits del temps esmentat.

     Si no podem donar amb precisió el fet de sang, res ens impedeix, però, recollir tota l’emoció i la manifestació viva de fe i de pietat d’aquells passats nostres, que es manifesta en l’acte solemnialment escrit del perdó i el ressò cristianíssim del sermó del Sant Divendres que, en l’any 1544, ressonà sota les voltes de la vella església santboiana.

CARLES MARTÍ I VILÀ

Cronista de la vila

NOTA EDITORIAL: Publicat a “Vida Samboyana” (número 28, març de 1958).

La festa de Sant Antoni Abat (article de 1956)

ANECDOTARI PINTORESC DE LA VILA. LA FESTA DE SANT ANTONI ABAT

     La festa de Sant Antoni Abat sempre s'ha celebrat en la nostra vila amb gran magnificència, fins al punt d'absorbir tota la festa dels pagesos que antigament era patrimoni de la diada de Sant Nin i Sant Non, co-patrons de Sant Boi i a més dels hortolans del Pla del Llobregat. No seria ja hora de restablir aquesta festivitat, que no és res més que la nostra segona festa major?

     En els meus temps d'infant, el Sant Antoni dels "Burros", com es diu vulgarment, es celebrava amb major esplendor, car la pugna entre els del "Jardí" i del "Local" estimulava a les comissions de festes llurs, i en elles es dirimia la supremacia santboiana per l'organització de festejos. Era una lluita aferrissada que començava quan tot just ningú encara podia atinar que ja es poguessin iniciar els treballs per la major esplendidesa d'aquesta festa.

     Enrieu-se'n de la diplomàcia mundial d'avui de "teló i reteló". Eren aquestes unes accions secretes que es valien de tota influència o sol·licitud primordial per poder celebrar l'Ofici Solemne. Anys hi hagué que davant les exigències irreductibles dels dos bàndols es celebraren amb tota pompa, dos oficis, un en l'església parroquial i l'altre en la del Convent. Recordo que durant la benedicció, que els participants de les dues societats, que ho feien separadament, la gent contaven, amb l'interès de l'usurer amb les seves unces, els carruatges i cavalleries que hi prenien part, i era com una gran victòria si en la entitat preferida n'hi haguessin concorregut més. I quan segurament encara no devien existir aquestes dues entitats tampoc tot eren flors i violes.

     En Alvar Marieges m'havia explicat, entre tantes coses del seu temps, que en un ball de cal "Ninyo" va armar-se'n també una de molt bona. En el moment de tocar-se la toia i en el subhastar hi hagué segurament alguna confusió. I el vell Tofolet, que aleshores devia ésser jove, s'enfurismà de tal guisa que per a apaivagar-lo tingué d'acudir-hi l'autoritat, segurament el Morales, l'empleat d'aquells temps idíl·lics que ell sol era tota la "plantilla" del nostre avui Magnífic Ajuntament. Arribant ell a la sala, tot seguit va voler posar-hi ordre i encarant-se amb el Tofolet, que aquell dia anava mudat com si hagués fet la primera comunió, diferent dels altres dies de treball que lluïa la seva tradicional brusa blava i barretina vermella, li digué: "Home, un xic de serenitat. Voleu callar?" Més el Tofolet, amb aquella energia peculiar de la milícia que ell havia aprés en la campanya del Nord en la darrera guerra carlista, li contestà: "No vull". "Veiem doncs si us tindré d'arrestar", murmurà empipat l'agutzil. Més ell li replicà: "Romansos". I el Morales, ofès, va cridar: "És que jo soc l'autoritat". I el Tofolet, desafiant-lo i segur de sí mateix, sentencià: "El que tú no ets 'na'". Un gran avalot va reproduir-se dins la petita sala de cal "Ninyo". Més un d'ells va tenir la sublim inspiració de manar que els músics toquessin. I aleshores com un gran miracle de Sant Antoni Abat o bé realitzant-se el gran somni del vell pensador grec, que pretenia amb el poder persuasiu i infal·lible de la música canviar la faç del món fent-lo més bo, el cant del pentagrama guanyà. Tot es calmà, fins al punt que a l'acabar-se el darrer ball de nit, en els ulls de tots els assistents ja els hi lluïa el desig d'espera del Sant Antoni de l'any següent.

ARCADI MESTRES PALÓS

 

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 2, gener de 1956).

Les “Setmanes Santes” del Nacional-Catolicisme

Des dels següents enllaços podreu accedir als següents àlbums fotogràfics:
- La col·lecció de rajoles que conservem de l’antic Via-Crucis.

- La processó de “Divendres Sant” de 1966.
També, fora de tema (off-topic), podeu visitar una col·lecció d’anuncis comercials, d’establiments i empreses santboianes, recuperats de la Guia Catalònia, 1920.
Bones vacances.

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

Memoràlia: El nacionalcatolicisme

El règim sorgit de la victòria franquista no concebia cap pràctica religiosa més enllà del catolicisme. De fet, s’identificava la condició d’espanyol amb la de catòlic. Des que la guerra havia adoptat el caire de croada l’adoctrinament religiós identificava els objectius de l’Església catòlica amb el règim franquista. Segons el nacionalcatolicisme, la religió catòlica era l’única manera possible d’entendre la vida política tradicional. Això afectava tots els aspectes de la vida social i moral dels individus. L’Estat sufragava les activitats eclesiàstiques i, a canvi, cedia a l’Església una gran part de l’ensenyament. A més, feia obligatori l’ensenyament de la religió catòlica a totes les escoles, tant públiques com privades. El catolicisme ultraconservador va buscar i trobar la legitimació històrica en l’atmosfera mística i inquisitorial de l’Imperi i en l’església de la Contrareforma i es va afanyar a justificar la dura repressió empresa contra les ideologies contràries: la maçoneria i el comunisme.
En l’àmbit local, va saber aprofitar els greuges patits durant els anys de guerra i explotar el “martirologi” local. La rehabilitació de l’església i del casal parroquial, la reconstrucció de la rectoria (pagada amb fons públics) i la restitució de les campanes de Sant Baldiri (a la fotografia) són fites significatives d’aquells primers anys.
Com a contrapunt cal dir que ben aviat, però, l’església va actuar com a refugi per a persones vinculades a les més diverses ideologies però sempre allunyades del falangisme de nou encuny. La protecció que podia oferir l’església donava una —per no dir l’única— alternativa de participació pública més enllà del “Movimiento”.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

(Revista VIURE SANT BOI, maig de 2007)

Foto: Festa de reposició de les campanes de l’església de Sant Baldiri (1941). Fons Jaume Vilà Tous de l'AHMSBL.