ANECDOTARI PINTORESC DE LA VILA
CORPUS A LA VILA
Corpus. Sant Boi està de festa. La llum s’ha posat en els nostres carrers per haver-s'hi escampat una gran profusió de flors i, a les altures, lluir-hi el sol radiant que, de tant brillant, el ens sembla que no sia tan blau. Dels vells carrers hi munta un àlit fresc de renovació; les males olors de les humitats, s'han vist anorreades per la intensa flaire dels pètals que encatifen tota la ruta la qual, a la tarda, s'hi desenvoluparà la Processó de Corpus. De, bon matí s'hi capta tot l'ambient joiós i jovençà de la primavera. I dels ràfecs de les cases del carrer de l'Alou, de traçat i nom dignes l'Edat Mitjana, s'hi sent un esverat batre d'ales de les orenetes que, al seu redós, cada any hi fan els seus nius com si els ràfecs de les velles cases carrer de l'Alou fossin l'aeroport de les ales blaves. I dos petits oronells miren atemorits a baix el carrer i un diu: “Mira quina pluja més bonica ha caigut avui”. Mentre l'altre, joiós, li contesta: “Aquesta pluja es la que m'agrada, que no ens ha mullat!”.
I les flors dels jardins i la ginesta de les muntanyes, serveixen per a que mans piadoses i pacients trenin amb les flors, com les puntaires de les fulles, una varietat de formoses catifes. I si aquest any la pluja va desfer tot el treball de les persones, no fou, però, suficient perquè a l'hora de la Processó hi manquessin les flors; si la pluja se n'emportà moltes, tot seguit se n'escamparen de nou. El xàfec sols va tenir la finalitat de desfer unes fronteres que, en una mala entesa, s'hi havien erigit; quan les flors d'una parcel·la se n'entraren a la següent, aleshores quedà demostrat que tot el trajecte és, espiritualment, una sola unitat. Aquestes particions sols deuen servir per donar-li varietat artística, sense gran transcendència religiosa, car crec que Déu no pot sentir-se ofès si totes aquestes lluites, pròpies d'una ineptitud vers les infinites visions de les coses, es fan com un motiu de superació de nostra relativitat humana.
El primer toc de les campanes anunciant la sortida de la Processó, ha servit per a que tots els balcons s'omplissin de domassos i de gent per a contemplar-la. Inicien el seu curs els gegants, que són esplai de xics i de grans, fent que amb graciosos i lleugers passos de dansa sia unànime la simpatia vers la reialesa; després tota l'escolania parroquial amarada d'una matís virolat i, tot seguit, les dues fileres, dels assistents. Els blancs vestits de les nenes de Primera Comunió sembla com si el símbol de la puresa s'hagués convertit en delicada albor. Totes les corporacions hi donen viva varietat amb llurs movedissos estendards. I quan passa el tàlem amb la Custòdia, un fresseig d'altes presències que terrejen, s'insinua a dins de tots els cors. I el Déu infinit davant tanta ostentació sembla que passi encongit dintre de l'Hòstia, talment com la demostració més clara de la humilitat. I si veu uns ulls indiferents i molls d'escepticisme, m'imagino que Ell amb un aire immens de simpàtica cortesia els deu dir: «Després de tot l'any d'estar clavat i nu en la creu, perdoneu-me si avui en surto un poc endiumenjat». I tot se sent corprès davant aquest acte d'humilitat; fins les flors, al pas del sacerdot que les va trepitjant, elles amb genuí exemple, transmuten el seu dolor en més intensa flaire. I la Processó s'és acabada i la gran lluminositat d'aquesta diada perdura dins nostres mirades i, per això, al caure la, nit, la, bella claror de Corpus ens sembla que encara brilli per tota l'estelada.
Arcadi Mestres i Palós
NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA”, número 8, juliol de 1956.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada