LES DIDES (article de 1969)

   Un retall de diari amb l’anunci de la popular obra d’en Pitarra “La Dida”, ens fa recordar aquests personatges tan populars abans i que es pot dir que ja han passat a la història.

   Els avenços de la medicina, tan vistosos en tot el que es refereix al naixement i criança dels infants, ha fet innecessària la importantíssima comesa que duien a terme, quan, per la mort de la mare en el part, massa freqüent algun dia, o per la impossibilitat física d’alletar al ser indefens que venia al món, tenien de substituir a la que els havia donat la vida.

   Entre les mares havia constituït una veritable contrarietat no poder criar elles mateixes el novell infant. Salvant comptades excepcions, quan demanaven una altra dona a complir la missió que per llei natural els corresponia, era en cas d’excepcional necessitat.

   Encara que fossin remunerats, naturalment, els serveis de les dides, es pot dir que a l’integrar-se tant dintre l’intimitat de les llars, eixamplaven el cercle familiar.

   Passaven gairebé sempre a viure a la casa, deixant els seus, pares, marits, fills ... Tot treball dur els era vedat, i, a la taula, gaudien del millor tracte, que havia de contribuir a la sanitat i creixença del petit ser que atreia l’amor i l’interès de tots.

   La seva tasca no era una professió. A voltes es tractava de mares dissortades que, en ple període d’alletament o en el part, perdien els seus fillets, i resolien el problema fisiològic i, al mateix temps l’econòmic, que era latent a la majoria de cases de treballadors.

   No totes les dides eren pagades. Quan venia el cas, entre les mares novelles, sempre n’hi havia una que partia de bon grat la llet que corresponia al seu fillet per donar-la al que es veia desemparat.

   Si el propi era prou gran i començava a tolerar altre aliment, sopes gairebé sempre, els pujaven tots dos, mentre la font fos prou abundosa. Si està ja refet, a voltes desmamaven el seu i feien la criança de l’altre, remunerada ja aleshores, naturalment.

   El deslletament de l’infant era potser el moment més dolorós per la dida, que veia finit amb ell el seu efímer imperi i trencava el llaç que l’unia al petit ser. Joan Maragall descrivia aquesta hora magistralment, enfocant-la des de l’angle oposat, des del de l’infant.

          Crida en la nit l’infant son primer dol

          perquè li han amargat la font de vida.

          Arrenca un plor en la nit, sense consol

          - Què has fet de la dolçor del teu pit, dida?

          Perquè avorrís el pit li han embrutat

          amb la pols del sanet tan amarganta,

          i dolorosament meravellat,

          el pren i el deixa, i mira i se n’espanta.

          - Què has fet, dida? Què has fet? Estic perdut!

          Ai, braços que em teniu! Adéu-siau!

          Ai dolça tebior del pit suau,

          Que contra de tot mal m’eres salut!

          Per què ara te’m fas avorridora?

          Com ha estat això, dida? Com ha estat?...

          I es redreça l’infant desesperat ...

          La dida gira el cap com traïdora.

          Més ell li pren el rostre i l’hi espia ...

          - Dida! Dida! ... I para en sec el plor,

          i una mirada d’home que es malfia

          als ulls li esfulla la primera flor.

   El conflicte que motivava la necessitat dels serveis de les dides feia que fossin esperades amb afanys i la seva arribada portava com un respir d’alleujament.

   Entre la que substituïa les seves funcions a la mare i el petit infant es creaven gairebé sempre llaços d’afecte veritable. Si la dida tenia la sort de que creixés sa i formós, es convertia en el centre de totes les atencions a la llar. La primera dent, els primers passos o paraules, anaven acompanyats de presents o pagues, més o menys esplèndids.

   La vida més descansada era la d’ella. Els requisits i els millors talls anaven al seu plat i se li evitaven totes les contrarietats que poguessin alterar el benestar i placidesa i, per conseqüència, la qualitat de l’alimentació del petit.

   A voltes la seva preponderància s’arribava a convertir en una petita tirania domèstica.

   Com que es tractava de casos d’urgència, la major part de vegades, era una de les coses que obligava a més desplaçaments entre els pobles. Un matrimoni va establir-se a Sant Boi per aquest motiu. Ella esdevingué la dida del fill d’una de les cases més acabalades de la vila. La muller de l’hereu no podia criar.

   Amb la dida entrà al treball de jornaler el seu marit, i era, naturalment, el didot. Una munió d’anys han estat aquí designats amb aquests noms. Mentre els que els varen contractar, després de malalties i altres contratemps, familiars i econòmics, han desaparegut de l’àmbit santboià.

   Si a la nostra vila es podien comptar les dides, dintre les ciutats constituïen gairebé un estament. A Madrid eren legió les dides gallegues que deixaven, quan era hora, els infants a la cura de mares i germanes i baixaven a passar un temps de benestar i abundància, per tornar a la seva terra ben vestides, grasses i amb uns quants diners a la butxaca que resolien, la major part de vegades, els problemes de la casa.

   Vaig presenciar, als voltants de l’any 30, un espectacle que, coincidint en realitat amb inicis de decadència, semblava l’apoteosi de les dides. Era al Parc de Sant Mamés, a Bilbao, una tarda assoleiada de maig.

   Totes vestides de blanc, exuberants i plenes de collarets formats amb petites monedes de plata, acomboiaven i deixaven a estones uns cotxets infantils, que aleshores constituïen un luxe excepcional, conversant alegrement entre elles.

   Els petits ocupants, probablement privilegiats per la fortuna, feien pensar que eren de cases de comerciants, naviers o empresaris de grans fundicions ... Potser cap més record em dona una idea tan cabal de la importància i riquesa de la ciutat bilbaïna i del temps passatger de comoditats i benestar que gaudien aquelles dones que no trigarien massa a tornar als durs treballs de la terra i a les estretors i privacions de la pròpia llar.

   En aquests temps d’avui en que biberons i papilles, científicament dosificats, substitueixen les seves funcions, d’anàlisis i preparacions abans del part i dels parts en clíniques expresses, tan esplèndid tot, que deixa entreveure un millorament físic de la raça, sembla anacrònic parlar de dides.

   Deixeu-nos, però, dedicar un record a aquell estament oblidat, a tantes dones que en la seva comesa, abnegadament, s’havien guanyat un eixamplament en el cercle dels afectes familiars i havien contribuït, amb veritable eficàcia, a la continuïtat de la vida.

CARLES MARTÍ VILÀ

Cronista de la vila

 

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 158, gener de 1969).

LA FÀBRICA GÜELL (article de 1974)

     La fàbrica Güell ha plegat. Infinitat de famílies santboianes, durant més de tres quarts de segle, havien trobat en ella treball i pa.

     Donant per motiu la concentració d’indústries, perquè amb l’acumulació i modernització de l’utillatge pogués augmentar la producció i competir amb qui sigui necessari, s’han traslladat les activitats del prestigiós establiment als voltants de la ciutat de Manresa.

     Alguns dels obrers han seguit el desplaçament. Molts s’han quedat, mitjançant indemnitzacions, més o menys discretes ... Possiblement durin temps els conflictes derivats de l’habitació de les casetes de la Colònia Güell, annexes al treball de la fàbrica, o dels impostos municipals de Santa Coloma i altres coses que deuran anar sortint.

     En obrir, en 1890, el geni emprenedor d’Eusebi Güell, que sabia escollir els seus col·laboradors, amb el Sr. Ferran Alsina de Director, la gran edificació industrial, obrí una perspectiva de treball a les poblacions de la vorera dreta del Llobregat, Sant Vicenç, Santa Coloma i Sant Boi.

     El patrici barceloní havia adquirit les hisendes de Can Soler i Can Julià, el nom de les quals havia sonat tant en les lluites polítiques i socials catalanes del segle XVII. I, al peu de la carretera del canal, bastí les grans naus industrials on havia d’encabir-se la que aleshores era considerada com la més moderna maquinària tèxtil que es coneixia.

     De Santa Coloma no cal dir que hi acudí força personal que costà molt ajustar a la disciplina del treball. Com que tots procedien de famílies pageses, si tenien de collir raïms, ametlles o pomes, feien uns dies de festa. Pagant una mica més de jornal als que no fallaven cap dia durant l’any, s’anaren corregint per si soles aquestes anomalies.

     De Sant Vicenç venia també un nombrós contingent de treballadors que sofria molts retards per la manca de pont a la Riera de Torrelles, quan aquesta venia crescuda, fins que a l’any 1903 la casa Güell construí un pont penjat exprés, del que poden veure’s encara avui els estreps que sostenien els cables.

     A Sant Boi hi havia un nombrós grup de treballadors que feien anar els telers casolans, i, d’un a un, es presentaren tots a la fàbrica nova que els assegurava treball fix.

     Molts homes, jornalers del camp que anaven a la colla, depenent dels alts i baixos de la feina, i altres que es dedicaven a ocupacions també insegures, nodriren les files dels “fabricants”. En general el pagès era refractari als treballs a cobert i entre parets i a alguns no els provava.

     També hi concorregué una multitud de dones, encara que costés molt arrencar-les de la llar i de l’empara de les parets familiars, i malgrat una veritable campanya de difamació contra un treball, bescantat amb raó o sense raó, i al que s’havien de presentar a primeres hores del matí i plegar igualment, gran part de l’any, ja de nit.

     Era llarga la jornada de treball i comportava, naturalment, les interrupcions del menjar quotidià.

     El dinar se l’enduien alguns ja al matí. Però, al migdia, una corrua de dones o nois, amb el cistell al braç, anaven a “dur el dinar”, per la vora del canal o de la carretera, cercant el sol o l’ombra segons fos hivern o estiu. El duien, pels seus familiars només, la majoria; i altres pels familiars també i, al mateix temps, per tots els que podien resoldre aquest servei, cobrant un modest estipendi que no crec que arribés a una pesseta setmanals.

     I una altra corrua, a mig matí i a mitja tarda, es formava també, de dones que duien els infants perquè les seves mares que treballaven poguessin alletar-los, privades de complir els deures materns a la pròpia llar.

     Sense “ràdios” ni televisions i amb escasíssims diaris, la transmissió de notícies en aquell temps era exclusivament verbal i pel camí i a les hores de descans circulava tota mena de noves, amb una profusió increïble i amb una veracitat que deixava quelcom que desitjar, i que, alguns cops, abarcava fets que encara havien de succeir.

     Durant molts anys la repercussió més gran de les coses santboianes s’escaigué a la fàbrica més que a les barberies i tavernes de la població. El bon sentit del llegidor es farà càrrec que moltes de les coses relatades no corresponen als darrers anys.

     Un món especial, ple de jerarquies, s’havia creat allà. El Director, amb els administradors del despatx, constituïen un estament superior. Seguien els quatre majordoms o subdirectors, encarregats, contramestres, capseres, i després manyans, fusters i paletes, els del tint, els filadors, el personal dels telers, femení la majoria, els que engegaven els batans, els dels carros del transport, els vigilants de nit ...

     Els velluts i panes de can Güell gaudiren de bona fama i tenien un fort volum comercial. Els grans carros anaven contínuament a Barcelona portant peces i peces que representaven un augment de benestar en el Sant Boi, no gaire ric d’abundors d’aquell temps.

     Ja fa bastants anys la propietat passà dels Güell a la casa Bertrand i Serra.

     Si l’aturada de les activitats de la fàbrica s’hagués escaigut en els primers quaranta o cinquanta anys de funcionament, hauria esdevingut una veritable catàstrofe per Sant Boi, que tenia tres puntals en la seva economia: el treball del camp, el ram de la construcció i la fàbrica Güel. La casa Dubler, que donà també un gran impuls a la creixença de la vila, començà les seves activitats trenta anys més tard.

     Avui les zones industrials plenes de novells obradors, la gran puixança de Barcelona i la vitalitat en tots els aspectes de la nostra vila, que ha fet comparèixer, cercant treball i benestar, veritables multituds provinents del sud d’Espanya, fan que la fallida de la més veterana indústria de la contrada passi, no desapercebuda, però si reduït a límits ben modests el contratemps de la seva desaparició.

     Una població novella s’anà creant al voltant de la fàbrica, la Colònia Güell, una munió de casetes amb petit jardí al davant, que donava un especial encís als carrers, pulcra i quieta, recolzada a una frondosa pineda ... Uns quants edificis, que destaquen del grup esmentat, eren deguts al genial arquitecte Antoni Gaudí, gran amic del patrici Eusebi Güell, per compte del qual construí, entre altres, la casa que avui és Museu del Teatre a Barcelona, el Parc Güell, i, potser superant totes les seves demés ores, l’església en plena pineda, que malgrat tenir construït poc més que la cripta, és avui encara, orgull dels seus habitants.

     Com quedarà aquesta població en paralitzar-se la fàbrica?

     Equidistant de Santa Coloma i de Sant Boi, encara que pertanyent a aquella oficialment, per un conjunt de circumstàncies, s’ha girat més aviat de cara a la nostra vila. Mai com un apèndix, menys com un suburbi i sempre conservant la seva personalitat pròpia, tan interessant i tan viva, que ha superat més d’una vegada les activitats culturals nostres.

     Tot era quietud els dies feiners. Algunes dones, infants cap a les escoles ... Tot canviava a les nits, i el dissabte a la tarda, perquè en el treball es feia la setmana anglesa. Hi havia una Cooperativa de consum que podria haver servit de model a moltes institucions actuals semblants, administrada pels mateixos obrers, amb fons de reserva. Una germandat, La Familiar, funcionava per ajuda i assistència de malalts.

     Existien importants escoles: la femenina, regida per Germanes Carmelites, i la de nois, que tingué boníssims professors que arribaren a preparar els seus alumnes per entrar directament a la Universitat. Els exàmens públics constituïen veritables esdeveniments.

     En totes aquestes coses seria imperdonable no fer constar que havien col·laborat, noble i activament, primer els Srs. Güell i després la casa Bertrand i Serra.

     El diumenge i les diades, la gent arreu vibrava per totes les manifestacions culturals i artístiques ... Representacions teatrals, esport, conferències (en un dels cicles feu la seva primera conferència pública l’actual ministre d’Educació i Ciència, Cruz Martínez Esteruelas). Exposicions de dibuix i pintura, concerts ... Deixà, en tots els que tingueren la sort de sentir-lo, el més gran record aquell Orfeó Infantil de l’escola d’en Josep Baiget, que havia triomfat a Barcelona i altres llocs, i que ennoblia les festes de Pasqua i tantes altres, a la colònia i als contorns.

     Són igualment dignes de recordar les publicacions L’ESTEL, abans de la guerra, i LABOR després, esforç meritíssim en població de reduït nombre d’habitants. Havien florit vocacions religioses, arribat a terme estudis superiors ... Un planter de jovent, ple de nobles ambicions, ha sorgit d’aquella vida aparentment quieta.

     No sabríem deixar d’esmentar un acte d’abnegació a començament de segle, quan un jove caigué a les calderes bullentes de la fàbrica i calgué renovar tota la pell, a petits trossos, que permeteren que els fos arrencada i donaren els seus companys i l’amo i el clergue, en gest de germania que ennobleix i dignifica tota una població.

     Potser el centre de les activitats de la Colònia ha estat l’Ateneu Unió, societat recreativa, amb les seves seccions: Coral La Maquinista, escacs, caçadors, teatre, etc. i que havia ajudat a extirpar l’analfabetisme organitzant classes nocturnes per adults.

     El que signa té el convenciment que, superant la contrarietat laboral el moment, no decaurà en cap aspecte la vida i la creixença de la Colònia Güell. El seu magnífic emplaçament, la forta personalitat col·lectiva que ha resistit tantes proves i ha acollit tan brillants realitzacions, són la millor garantia.

Carles Martí i Vilà

Cronista de la Vila

NOTA EDITORIAL: Publicat a “Vida Samboyana” (número 219, febrer de 1974).

LA MATANÇA DEL PORC. LES MOCADERES (article de 1977)

 

     Les mocaderes, fresques i lluentes la majoria, feien honor a les cases on treballaven i eren tractades a cos de rei. Eren nomenades així les dones que netejaven la “mocada” durant la matança del porc.

     Eren dues: l’ajudanta i la mocadera. La tasca que els donava nom, i potser abans la més important, era netejar els intestins e la bèstia sacrificada, és dir, la mocada i facilitar la posterior elaboració d’embotits i parts que s’havien de salar i conservar.

     Treballaven a les botigues de la població que venien tocino, dues o més vegades a la setmana, segons la parròquia que tingués la casa.

     Generalment eren ben pagades i tractades, més com més hàbils fossin en la confecció de bisbes, botifarres, salsitxes i botifarrons, bosses de llar, aprofitant fins allà on fos possible les parts del mateix porc.

     Havien de deixar ben polits els llomillos i pernils i fins la carn magra, en temps relativament moderns, perquè abans anava tota dintre l’embotit, perquè, ¿què hi havien tingut de posar dintre les botifarres? La venda de carn magra com a tal, varen imposar-la, de fet, els estiuejants que venien, la major part d’ells, tot l’hivern expressament a la vila, per poder comprar aquell bé de Déu de viandes tan honradament confeccionades.

     Les ajudantes tallaven amb ganivets normals la carn que aniria a l’embotit, netejaven tot el necessari, i, en una paraula, ajudaven a la mocadera que mesurava i tastava la sal i el pebre i coïa i vetllava el punt exacte de cocció de botifarres blanques i negres, l’elaboració del llar blanc i el llar de la caldera; la selecció de carns saldes, viades o no, la fricció i la salada dels pernils, que es guardarien fins a l’estiu en els saladors, frescs, espaiosos i ventejats, que tenien a totes les cases que s’hi dedicaven. L’escaldada i neteja de la testa i els peus de les víctimes, i posaven tant de punt en la seva tasca, que, més aviat semblaven peces d’ornament dels aparadors que viandes per vendre.

     Tenien dret a una soldada i, a més, a endur-se una moderadíssima part de la bèstia sacrificada: una botifarra blanca, una de negra i una part de la cua i de sota d’ella.

     Però on mocaderes i ajudantes adquirien la màxima importància era en la matança en cases particulars i especialment a les masies.

     Si la casa os es feia la festa, perquè el dia de matar el porc era una festa, s’esqueia dintre la vila, s’havia d’anar a l’escorxador de l’Ajuntament.

     A les masies, a les cases de marina principalment, els matadors feien la matança davant de la casa. I per complir amb les exigències sanitàries, portaven ells mateixos determinats orgues de la bèstia o bèsties sacrificades, que eren suficients perquè el menescal pogués certificar el bon estat de les mateixes.

     Si no era molt propera a la vila, la gent de la casa portaven en tartana o carret, mocadera i ajudanta, que durant tot el dia mestressejarien tant com els fos possible.

     Les mestresses veritables suportaven la quasi tirania, interessades en què la feina fos feta a consciència i que la vianda es guardés bé tot l’any. I que fins a la matança vinent poguessin atendre les menjades dels familiars i les dels llogats, permanents o no, que els convenia atendre amb menges de la casa, del corral, del camp, del porc ...

     A les pagesies, exceptuant alguns temps excepcionals, generalment s’estava més ben proveït de viandes que de diners i mentre no manquessin les coses indispensables, la gent es considerava feliç.

     Feliç era el dia de la matança del porc, o dels porcs, i de l’abundor de la diada en participaven, poc o molt, tots els entrants a la casa. Fins els gossos feien capcinades, endormiscats en la treballosa digestió que els talls sobrers i l’escurada d’óssos els produïen.

     La feina de les botigues era augmentada amb les gerres o pots de vidre, en els que enmig d’un pèlag de llar es conservaria tota la carn que no fossin pernils, cansalada o que hagués d’anar dintre les botifarres.

     Tard s’acabava la festa. Tota la gent de la casa en participava i cants i rialles acompanyaven el repàs del vespre.

     Després tothom a dormir. I l’endemà a reprendre el treball de cada dia, amb la mica de mal gust a la boca, després d’aquelles jornades de gresca i festassa, que això era gairebé sempre la matança del porc a les cases. Festa per tots els que feinejaven i molt especialment, amb una mica d’urc i sentint-se importants i gairebé insubstituïbles, per les mocaderes i les seves companyes, les ajudantes.

     Fa mes d’una cinquantena d’anys, quan passaven pels vells carrers santboians, tan quiets, on la mainada podia jugar confiadament, feien una certa sensació, i la gent deia, amb una punta d’engelosiment: Mireu les mocaderes de cal Nicanor, de ca la Xarrica, de cal Serra, de cal Piu, de cal Tirito, de ca la Candelària ... les tendes que havien posat el piló gran, de fusta, a la porta, en senyal de què aquell dia mataven i hi hauria vianda fresca ...

Carles Martí i Vilà

Cronista de la vila

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 255, març de 1977).