Corpus a la vila (article d’Arcadi Mestres, 1956)

ANECDOTARI PINTORESC DE LA VILA

CORPUS A LA VILA

     Corpus. Sant Boi està de festa. La llum s’ha posat en els nostres carrers per haver-s'hi escampat una gran profusió de flors i, a les altures, lluir-hi el sol radiant que, de tant brillant, el ens sembla que no sia tan blau. Dels vells car­rers hi munta un àlit fresc de renovació; les males olors de les humitats, s'han vist anorreades per la intensa flaire dels pètals que encatifen tota la ruta la qual, a la tarda, s'hi desenvoluparà la Processó de Corpus. De, bon matí s'hi capta tot l'ambient joiós i jovençà de la primavera. I dels ràfecs de les cases del carrer de l'Alou, de traçat i nom dignes l'Edat Mitjana, s'hi sent un esverat batre d'ales de les orenetes que, al seu redós, cada any hi fan els seus nius com si els ràfecs de les velles cases carrer de l'Alou fossin l'aeroport de les ales blaves. I dos petits oronells miren atemorits a baix el carrer i un diu: “Mira quina pluja més bonica ha caigut avui”. Mentre l'altre, joiós, li contesta: “Aquesta pluja es la que m'agrada, que no ens ha mullat!”.

La processó de Corpus, de 1956, pujant pel carrer de l’Alou.

     I les flors dels jardins i la ginesta de les muntanyes, serveixen per a que mans piadoses i pacients trenin amb les flors, com les puntaires de les fulles, una varietat de formoses catifes. I si aquest any la pluja va desfer tot el treball de les persones, no fou, però, suficient perquè a l'hora de la Processó hi manquessin les flors; si la pluja se n'emportà moltes, tot seguit se n'escamparen de nou. El xàfec sols va tenir la finalitat de desfer unes fronteres que, en una mala entesa, s'hi havien erigit; quan les flors d'una parcel·la se n'entraren a la següent, aleshores quedà demostrat que tot el trajecte és, espiritualment, una sola unitat. Aquestes particions sols deuen servir per donar-li varietat artística, sense gran transcendència religiosa, car crec que Déu no pot sentir-se ofès si totes aquestes lluites, pròpies d'una ineptitud vers les infinites visions de les coses, es fan com un motiu de superació de nostra relativitat humana.

     El primer toc de les campanes anunciant la sortida de la Processó, ha servit per a que tots els balcons s'omplissin de domassos i de gent per a contemplar-la. Inicien el seu curs els gegants, que són esplai de xics i de grans, fent que amb graciosos i lleugers passos de dansa sia unànime la simpatia vers la reialesa; després tota l'escolania parroquial amarada d'una matís virolat i, tot seguit, les dues fileres, dels assistents. Els blancs vestits de les ne­nes de Primera Comunió sembla com si el símbol de la puresa s'hagués convertit en delicada albor. Totes les corporacions hi donen viva varietat amb llurs movedissos estendards. I quan passa el tàlem amb la Custòdia, un fresseig d'altes presències que terrejen, s'insinua a dins de tots els cors. I el Déu infinit davant tanta ostentació sembla que passi encongit dintre de l'Hòstia, talment com la demostració més clara de la humilitat. I si veu uns ulls indiferents i molls d'escepticisme, m'imagino que Ell amb un aire immens de simpàtica cortesia els deu dir: «Després de tot l'any d'estar clavat i nu en la creu, perdoneu-me si avui en surto un poc endiumenjat». I tot se sent corprès davant aquest acte d'humilitat; fins les flors, al pas del sacerdot que les va trepitjant, elles amb genuí exemple, transmuten el seu dolor en més intensa flaire. I la Processó s'és acabada i la gran lluminositat d'aquesta diada perdura dins nostres mirades i, per això, al caure la, nit, la, bella claror de Corpus ens sembla que encara brilli per tota l'estelada.

Arcadi Mestres i Palós

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA”, número 8, juliol de 1956.

La festa de Sant Antoni Abat (article de 1956)

ANECDOTARI PINTORESC DE LA VILA. LA FESTA DE SANT ANTONI ABAT

     La festa de Sant Antoni Abat sempre s'ha celebrat en la nostra vila amb gran magnificència, fins al punt d'absorbir tota la festa dels pagesos que antigament era patrimoni de la diada de Sant Nin i Sant Non, co-patrons de Sant Boi i a més dels hortolans del Pla del Llobregat. No seria ja hora de restablir aquesta festivitat, que no és res més que la nostra segona festa major?

     En els meus temps d'infant, el Sant Antoni dels "Burros", com es diu vulgarment, es celebrava amb major esplendor, car la pugna entre els del "Jardí" i del "Local" estimulava a les comissions de festes llurs, i en elles es dirimia la supremacia santboiana per l'organització de festejos. Era una lluita aferrissada que començava quan tot just ningú encara podia atinar que ja es poguessin iniciar els treballs per la major esplendidesa d'aquesta festa.

     Enrieu-se'n de la diplomàcia mundial d'avui de "teló i reteló". Eren aquestes unes accions secretes que es valien de tota influència o sol·licitud primordial per poder celebrar l'Ofici Solemne. Anys hi hagué que davant les exigències irreductibles dels dos bàndols es celebraren amb tota pompa, dos oficis, un en l'església parroquial i l'altre en la del Convent. Recordo que durant la benedicció, que els participants de les dues societats, que ho feien separadament, la gent contaven, amb l'interès de l'usurer amb les seves unces, els carruatges i cavalleries que hi prenien part, i era com una gran victòria si en la entitat preferida n'hi haguessin concorregut més. I quan segurament encara no devien existir aquestes dues entitats tampoc tot eren flors i violes.

     En Alvar Marieges m'havia explicat, entre tantes coses del seu temps, que en un ball de cal "Ninyo" va armar-se'n també una de molt bona. En el moment de tocar-se la toia i en el subhastar hi hagué segurament alguna confusió. I el vell Tofolet, que aleshores devia ésser jove, s'enfurismà de tal guisa que per a apaivagar-lo tingué d'acudir-hi l'autoritat, segurament el Morales, l'empleat d'aquells temps idíl·lics que ell sol era tota la "plantilla" del nostre avui Magnífic Ajuntament. Arribant ell a la sala, tot seguit va voler posar-hi ordre i encarant-se amb el Tofolet, que aquell dia anava mudat com si hagués fet la primera comunió, diferent dels altres dies de treball que lluïa la seva tradicional brusa blava i barretina vermella, li digué: "Home, un xic de serenitat. Voleu callar?" Més el Tofolet, amb aquella energia peculiar de la milícia que ell havia aprés en la campanya del Nord en la darrera guerra carlista, li contestà: "No vull". "Veiem doncs si us tindré d'arrestar", murmurà empipat l'agutzil. Més ell li replicà: "Romansos". I el Morales, ofès, va cridar: "És que jo soc l'autoritat". I el Tofolet, desafiant-lo i segur de sí mateix, sentencià: "El que tú no ets 'na'". Un gran avalot va reproduir-se dins la petita sala de cal "Ninyo". Més un d'ells va tenir la sublim inspiració de manar que els músics toquessin. I aleshores com un gran miracle de Sant Antoni Abat o bé realitzant-se el gran somni del vell pensador grec, que pretenia amb el poder persuasiu i infal·lible de la música canviar la faç del món fent-lo més bo, el cant del pentagrama guanyà. Tot es calmà, fins al punt que a l'acabar-se el darrer ball de nit, en els ulls de tots els assistents ja els hi lluïa el desig d'espera del Sant Antoni de l'any següent.

ARCADI MESTRES PALÓS

 

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 2, gener de 1956).