SANT BOI DE LLOBREGAT: HISTÒRIA I PATRIMONI
Avui, Diada de Sant Jordi, aprofitem l'avinentesa per presentar-vos una nova proposta, un joc divertit i innovador, ara dedicat a difondre el coneixement sobre el Sant Boi del segle XVIII, un període d'entreguerres, complex i de grans canvis en tots els ordres.
Només teniu que accedir als enllaços que us adjuntem: entreu i jugueu!
També us podeu descarregar el dossier (format PDF), imprimir-lo i jugar-hi en família...
Amb el suport de la Diputació de Barcelona.
Text publicat a:
De Maria-Lledó Barreda, Jordi Garcia i Carles Serret. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, 1993 (reeditat el 1994). Pàgines 166 a 184.
“Tot i el creixement econòmic que s'evidenciava des del darrer terç del segle XVII als territoris de l'antiga Corona d'Aragó, no hem de caure en l'error de creure que la situació fos igual per a tot el conjunt de l'Estat. A la major part dels territoris, els símptomes polítics i econòmics de decadència eren més que evidents. L'esforç bel·lic dels intents de consolidació de l'Imperi no eren paral·lels a la creació d'estructures polítiques i econòmiques fortes per al conjunt de la Península. Aquest desgavell intern s'incrementa per les pressions internacionals que seguiren la mort sense successió del rei Carles II.
Aquest, poc abans de morir, havia designat com a successor el pretendent francès, davant de l'oposició de les grans potències marítimes, la Gran Bretanya i les Províncies Unides, que no podien acceptar el control absolut de la casa de Borbó de la major part continental de l'Occident europeu.
Sense entrar en grans detalls d'aquest conflicte, direm que l'antiga Corona d'Aragó es va inclinar progressivament pel candidat austríac, l'Arxiduc Carles, mentre l'aristocràcia castellana feia pinya al voltant del candidat francès, Felip d'Anjou. L'esclat de la guerra, d'escala europea, va tenir la seva expressió pròpia a Catalunya a partir del posicionament decidit d'un grup de notables de la Plana de Vic, que el 1705 signaren el Pacte de Gènova amb importants representants de l'Imperi Britànic.
La revolta, a partir de les comarques centrals del Principat, s'estengué ràpidament gràcies al suport aliat, i les autoritats castellanes es veieren obligades a lliurar Barcelona, el 9 d'octubre d'aquell any.
L'Arxiduc Carles, proclamat rei, va establir la seva residència a Barcelona, des d'on va iniciar la reconquesta del que considerava territori propi. De tot aquest període, en tenim poquíssimes dades relatives a les repercussions sobre la nostra vila, però coneixem que entre els membres de l'aristocràcia que donaren un suport immediat al nou monarca es trobaven els marquesos de Vilasor, els senyors del Castell de Sant Boi. Aquests es van veure obligats a exiliar-se a Viena, seguint als monarques quan aquests abandonaren definitivament el Principat, Carles (1711) i Elisabet (1713).
A partir de la fi de l'any 1704, les despeses de la vila tornen a registrar nombrosos pagaments a grups de tropes en trànsit i d'altres despeses relatives al servei de bagatges.
Unes de les dades més curioses són els pagaments que es destinen a grups de vilatans que treballen -forçats o voluntaris ?- a les obres de consolidació de les defenses de Barcelona (setembre de 1705) i diverses partides emprades quan els jurats i batlles, en representació de la vila, anaren a prestar obediència al nou rei. A la fi d'aquell any, Sant Boi, allotjava noves companyies de miquelets i de cavalleria, i així mateix, d'altres contingents de tropa, dels quals, en alguna ocasió, s'especifica la nacionalitat anglesa. També és manifesta la contínua mobilització del sometent local, per a la realització de tasques informatives i de vigilància dels moviments del gruix de les forces borbòniques (final de 1705 - inici de 1706).
Malgrat aquestes notícies, la vila va continuar el seu ritme habitual, tot realitzant els treballs de suport material (obligatori) a un o altre bàndol, d'acord amb la marxa del conflicte.
Després del primer setge de Barcelona (primavera de 1706), es va aconseguir la retirada de les tropes borbòniques, i així mateix, el trasllat de l'escenari del conflicte bèl.lic lluny de les nostres contrades. Els anys immediats, la vila recuperà una relativa tranquil.litat, per bé que -com de costum- va tenir diversos soldats a campanya, que registren diverses despeses als registres comptables.
El volum documental sobre aquest període flaqueja a partir de 1707, i s'evidencia, però, una reducció dràstica de les partides de despesa. A més, les sèries documentals conservades es presenten incompletes. Tot i així, podem seguir el pols -molt feble- de la vila en la darrera fase del conflicte (1713-1714).
Un representant de la vila, de cognom Gibert, va participar a les reunions de les Juntes de Braços Generals, celebrades a Barcelona entre la fi de juny de 1713 i a la primeria de juliol de 1714. Gibert formava part del Braç Reial (popular), d'on va sorgir -amb molta fermesa- la proposta de resistència a ultrança; forçada per la retirada dels aliats, com a conseqüència del Tractat d'Utrecht. Els catalans restàvem sols en la continuació del conflicte. Desconeixem, però, quina fou l'actitud del nostre representant en les diverses votacions realitzades, tot i que segurament optà per la resistència, idea reforçada per la forta repressió i càstigs que s'hagueren de suportar a la vila un cop acabat el conflicte.
L'hivern de 1713 i primavera de 1714, la vila de Sant Boi, ocupada pels exèrcits borbònics, va ser utilitzada com a punt de suport, proveïment i descans d'algunes de les forces que participaren al setge de Barcelona.
Els darrers dos mesos del conflicte augmenten els pagaments a diversos correus d'enllaç que van i vénen al Pla de Barcelona amb ordres adreçades a les tropes assetjants. Al llarg de tot el conflicte també es produïren, al Pla del Llobregat, diverses operacions per part dels guerrillers catalans, a la recerca de queviures i d'altres proveïments per Barcelona, ciutat que es trobava al límit de la seva capacitat de resistència, malgrat els esforços dels seus dirigents, entre els quals destaca el conseller en Cap de la Ciutat, Rafael Casanova i Comes.
L'onze de setembre de 1714, esgotada i desguarnida pels efectes de l'actuació artillera, Barcelona es lliurava als exèrcits borbònics. Aquest va començar, tot seguit, la tasca repressora -física i jurídica- contra persones, lleis i costums. Els militars preparaven el camí a les noves autoritats civils, designades a dit entre els addictes a la causa borbònica.
L'endemà mateix de la caiguda de la ciutat, s'iniciaven els treballs de reconstrucció i es documenta la participació forçosa de santboians (fi de setembre) en les obres de desenrunament i reparació de les drassanes de Barcelona. La nostra vila, aquella tardor-hivern, es troba sota el control de forces militars que pertanyien al Regiment de Castella.
Si disposàvem de pocs materials per acostar-nos als anys anteriors, a partir de 1714, comencen -per bé que amb alts i baixos- les sèries de correspondència de l'Arxiu Històric Municipal. A més, tenim l'ajut -inestimable- dels manuscrits de Magí Castells, que, escrits en la primera meitat del segle XIX, ens parlen -entre d'altres moltes coses- de l'immediata postguerra de Successió.
Carles Martí, Codina (1986) i Serret (1990) els han utilitzat i els han anat publicant -parcialment- en els seus treballs.
"(...) Esta població se troba que prestá en lo temps del siti, ab treballs y comestibles pasat de 3000 ll. catalanas, y lo any 1713 después de presentar dits comptes lo gobern prometé abonarne 1500 ll., tenien estos crédits, y las disputas de la Corona no estaban desididas, lo gobern no donaba pressa en cobrar perque no tenía la forsa formal.
Pero per aisó lo any 1716 lo gobern demaná 7000 ll. que eran de tota clase de contribucions se había atrasat lo Poble com consta lo llibre de Catastro (...)
Los vehins vehense Ynsoltats ab discrecions (estas se contaban per cada soldat de caball un cortá y mitg de ordi y dos sous - y un soldat de peu sols dos sous) segons lo número de soldats luego pujaba molt. Resolgueren fer una llista del número de casas, de totas las terras, fruyters, viñas, boscus y herms - cuantas mojadas ni había y quinas qualitats, y quedá graduada la riquesa en esta forma. (...)"
Veiem que s'exigeix a la vila 7000 lliures, equivalents al producte absolut de set anys d'ingressos de les millors anyades del segle anterior; una suma desorbitada, inabastable per a la hisenda local.
Els manuscrits continuen la narració -detalladíssima- dels problemes que comportà la realització del "Cadastre", tant dels derivats de la mateixa exigència governativa, com per l'ocultació de terres -voluntària o involuntària- lògica, davant de l'arbitrarietat i injustícia de les mesures fiscals adoptades per les autoritats.
Després, Castells prosseguix de manera concisa, però molt certera, l'explicació dels canvis específics que sobre l'Administració municipal representà la promulgació dels Decrets de Nova Plana (1716 i 1718).
"(...) Después que fou tret lo siti en Barna, tragueren los Consells, y posaren en gobernar sols sinch homens guañaban son salari; los anomenaban Rejidors o Jurats; ells sols podían manar y executar cualsevol tracte y execusió. (...)"
Els Consells locals foren suprimits, i així mateix els càrrecs vitalicis dels batlles jurisdiccionals, que a més perderen bona part de les seves atribucions, actuant estrictament com a enllaços entre la vila i els senyors dominicals. Només el manteniment de determinades formes aristocràtiques permetia una mínima representació territorial per mitjà de la següent articulaciö:
Jurisdicció de l'alou: Dos regidors.
Jurisdicció de la Pobla: Dos regidors.
Jurisdicció Reial: Batlle i un regidor.
A més, fins al 1714 s'havien alternat els sistemes de votacions amb les "insaculacions" (tria a l'atzar entre llistes restringides de candidats), mentre que ara s'imposava la realització de propostes d'individus que necessitaven el reconeixement i la certificació obligatoris per part de les autoritats superiors.
Hem estat parlant en tot moment de la pressió que comportava per a la hisenda local, la presència contínua de grups de tropa o combois militars. Bé, totes aquelles notícies no eren més que advertències (una broma talment) amb relació al que caldria suportar ara.
Ja durant el 1714, trobem una petició dels jurats de la vila, en què sol.licitaven la condonació de diversos deutes, a canvi de l'allotjament de tropes -desmesurat- que comportava el setge de Barcelona.
L'any 1716 es produïren diversos incidents quan l'oficialitat de diverses unitats -vingudes d'Itàlia- i que es trobaren disseminades per Sant Boi i Sant Feliu, denuncien els Jurats davant del marquès de CastelRodrigo, argumentant les deficients condicions en què es troben:
"(...) los jurados no cumplen con la orden de v. E. traiendolos como si fuesen jitanos, de masería, en masería, aviendo mas de una legua de distancia de una, a otra, y sin considerar la mortificación de nueve años de cautiverio en la Prision (...)"
La resposta del marquès (10 de juny) commina els jurats a mantenir fins a nova ordre la immobilització de tropes a les cases que les allotgin en aquell moment. Els jurats, entenent que la mesura resultava excessivament onerosa per als actuals amfitrions i insolidària perquè n'eximia d'altres, reclamaren tot seguit:
"(...) que el alojamiento de dichos oficiales, en las casas dentro dicha Villa permaneciendo, en ellas, y sin mudarles de una, a, otra casa y muy perjudicial, y de grande Incomveniente, a, los duenyos de aquellas; pues haviendoles de suministrar sábanas, ropa blanca, y demas cosas pertenecientes al alojamiento, (experimentandose de singularmente, que todas las consumen, por el mal trato, que les tienen), solamente llevarían el Cargo de dicho alojamiento Unos, y quedarían libres desde luego los demas naturales de dicha Villa, siendo assí, que el estilo, y consuetut, que siempre se ha practicado, en dicha Villa, y es que en sus naturales se ha alojado, por turno, entre todos assí, en las Casa de adentro, como fuera de aquella, a fín que todos igualmente lleven la Carga de dicho alojamiento. (...)
Por tanto dichos Jurados suplican sea del agrado de Va. Exca. el permitirles alojar dichos oficiales, y capitanes assí, en las Casas sitas, dentro, como fuera de dicha Villa, por turno, como assí siempre se ha practicado, gracia, que esperan recibir de la granceza, y benignidad de Va. Exca. (...)"
CastelRodrigo va tallar la polèmica amb un simple: "No ha lugar".
Cedim novament el protagonisme a Magí Castells, per parlar del període més crític de la postguerra, l'any 1719:
"(...) Lo poble estaba deben 1180 ll. - lo gobern enviá una discreció de 40 soldats a caball. Lo Sr. Ajuntament que eran Feliu Moragas Batlla 1r. - Joseph Gibert Batlla 2n. - Joan Tort - Baldiri Oliveras - y Andreu Martí Regidors, anaren a Barna a trobar un tal Cayo, arrendador de Carniserías que los prestás diners, no se negá en prestarlos, pero com a particulars, pagaren los atrasos tragueren la discresió, donaren a ell la carta de pago y est la entregá a T. Batista, Carniser; quan fou vensut lo plaso dit Cayo volgué cobrar, tingueren gran disputa (i) acudiren al Sr. Yntenden veyent ell la escriptura no pogué fer (sino) justisia una nit vingueren de Barna, una partida de soldats sen portaren a caball y lligat ha Feliu Moragas fou un mes prés, tingueren de pagar tota la partida del vale y a mes 100 ll. de gastos, y tots los demés companys ajustaren los diners que pogueren y a mes feren lo arrendament de la carnisería per dos anys pagan adelantat y valgué 600 ll. cumpliren lo pago y dit Moragas surtí de la presó. (...)"
Incidents d'aquest tipus tingueren lloc en diversos municipis, Codina (1966) també documenta un endeutament particular dels representats locals del Prat, aquell mateix any de 1719.
Un canvi internacional d'aliances provocà una nova guerra amb França, que en millor posició d'arrencada que Espanya, intentà una invasió del Principat amb la intenció de segregar-lo de la Corona de Castella. El nou conflicte intensificà els moviments de les partides guerrilleres que restaven en activitat des de 1714, reforçades pel retorn d'exiliats i el suport relatiu que trobaven en bona part dels municipis que havien manifestat un decidit suport a la causa austriacista entre 1705 i 1714.
Les autoritats castellanes iniciaren els reclutaments forçosos per tal d'impedir que els joves poguessin incorporar-se a les partides de guerrillers. A més de triar els soldats, calia aportar els recursos suficients per garantir el seu sosteniment. El juliol de 1719 arribava una ordre comminant a formar el sometent, ja que els "Carrasclets" es passejaven amb gran facilitat pel nord de la comarca.
Castells explica que es féu una llista dels caps de casa i es designà una dotació de trenta individus, renovables de 15 en 15 dies, i que es responsabilitzaren de les tasques de control de la població; romanien aquarterats a casa de mossén Amat i de nit mantenien 10 homes de vigilància permanent. A mitjan agost, els Fusellers de França (guerrillers) arribaren a la part baixa de la comarca i desarmaren els destacaments civils de Sant Vicenç i Molins de Rei, que, de ben segur, no degueren oposar gaire resistència.
Entenent les autoritats superiors que el sometent estava esdevenint un mecanisme indirecte de proveïment d'armes als revoltats, determinaren suprimir-lo i eximir aquesta força de les tasques de defensa, no així de les de control. Amb importants dosis de monetari, s'asseguraren una bona plantilla de confidents, que mantenien als militars sempre informats dels moviments dels guerrillers. El 16 de gener de 1720 es presentà mogut per la població santboiana, quan els guerrillers assaltaren, amb molta contundència, la part baixa de la vila:
"(...) A vuit horas del matí vingueren en Semboy gran número de Foosallers de Fransa (dits voluntaris o carrasquets). Mataren a Dn. Joseph Fornaguera y son nebot y dos soldats de caball juns (que) estaban allotjats en casa Baldiri Mateu (a) llaugé; en casa Jph Roca que habita Pera Blanch cuatra soldats, Casa Puig, casa Boneu, casa Cardona (vuy es Dr. Armengol) també hi había soldats pero se salvaren per tenir las portas tancadas, alguns provaren de fugir y ne mataren tres, que tots juns los morts son onze; y dels fusallers sols un de nafrat. Podeu afigurar quin rebol hi había en esta població los corns y els crits dels fusallers no paraban may semblan lo dia del judici, había fujit molta gent de po, perque deyan que los soldats volían saquejar y cremar la vila. Valga lo Sr. Rector y lo Sr. Bisbe de Barna, que ho apesihuaren molt, la forsa que tenía Fornaguera era 50 soldats de caball, sen portaren los caballs dels morts y fujiren en la Montaña. Dit día en la tarde vingué gran partida de soldats de Barna, reconagueren lo poble y la montaña fins al hostal del Bori, después sen tornaren y feren enterrar los soldats. (...)"
Aquest incident tenia un significat especial per als santboians, ja que Fornaguera era el responsable directe de les tasques de "visura" de les terres del terme per a la realització del Cadastre.
Aquella nit vingué a la vila un important grup militar encapçalat per Oleguer Ametller, l'alcalde major de la Cosa Criminal de Barcelona, que prengué declaració dels fets succeïts i adoptà diverses mesures repressives. La mort de Fornaguera no era producte de l'atzar de l'aldarull subsegüent a l'assalt, sinó un objectiu ben definit, d'on es desprén que entre els participants hi havia -per força- santboians, més o menys afectats pels treballs d'aquell.
Ametller s'endugué els pares d'alguns pressumptes fusellers, tot embargant diversos béns mobles sota l'acusació d'haver alçat "armas contra lo Rey". La por a la repressió, o bé a possibles delacions, forçà la marxa de molts vilatans joves que s'adheriren a les forces guerrilleres. L'endemà:
"(...) Portaren los cosos de Fornaguera y son nebot ab Professó al Combent de P. P. Servitas después de celebrarlos los oficis los enterraren (se creu) en la tomba en seguida se feu gran dinar que eran més de 200 soldats lo que tingué que pagar lo poble, y después sen torna lo destacamen en Barna, en dit día. (...)"
Els dies finals de gener i els primers de febrer, es produïren execucions sumaríssimes per l'un i l'altre bàndol, sembrant una onada de terror que s'estengué per tots els pobles veïns: Gavá, Begues ...
"Lo día de Carnestoltas vingueren 50 fusallers se posaren al Castell, se feren pujar dinar, en acabar vejeren venir un Regimen de Soldats de Barna, los bolían embestir pero las bonas personas los donaren entenen de marxar, lo Sr. Ajuntt. anaren a rebrer los soldats y deian que tot ho volían matar, rejistraren la vila y Castell, veyen no trovaren cap fusaller sa apasihuá tot, pero allotjaren los Oficials ab sinch casa a espensas de la vila los feren lo gasto y los soldats feren desditxas en la població."
Cap a la fi de març, l'exèrcit controlava les viles més importants, els guerrillers es veieren obligats a refugiar-se als pobles de muntanya. Aquesta presència esporàdica de guerrillers es va mantenir al llarg dels mesos d'abril i maig, si bé cada cop més debilitada, i amb problemes seriosos d'abastament. Les partides que es mantenien en peu, més que respondre a grups organitzats, començaven a actuar com a grups d'irredemptistes pròfugs de la justícia. Aquesta nova situació permeté les autoritats borbòniques prendre la iniciativa, facilitada pels nous acords que s'establiren amb França.
"(...). Abril 6.Vingué guarnició en esta vila de 150 soldats y 35 fosallers de peu - 50 soldats y 50 soldats dragons, estos 100 de caball se allotjaren lo Coronel y una compañia en casa Amigant, y los demés allá ahon ells volían, se tingueren a espensas de la vila donarlos oli, lleña y demés cosas.
Abril 22. Vingué una orde que en tot Cataluña se lebantés lo Somaten, de tants Pobles un quefe (o capità) en Semboy fou Josep Parellada de la Bohiga tenía entre Caballería y Infantería 90 homens de somaten tots amos de casa. Sempre anaban per las montanyas de Begas posan sentinellas per los turons perseguin los voluntaris o carrasquets.
5 de maig 1720. se publica lo perdó general, -lo que fou ab les seguents condicions:
1. per lo termini de 15 días se debían presentar, y prendre lo pasaport de los Comendans ahon se presentesin.
2. als 8 días del pasaport consedit habían de aber entregat las armas.
3. no anaban compresos en lo perdó los que había mort Eclesiastichs, Oficials y soldats y a rendits. Dins pchs días ne tornaren molts en prendrer lo perdó y tornaren mol ben vestits y equipatjats perque a Fransa los habían ben arreglats.
Maig 16. Vingué una orde que tots los somatens se retiressin en sas casas.
Juny 4. Vingué una orde que tots los que tenían armas baix la sua responsabilitat la entreguessin y quedasen libres que las tenían desde 17 abril, a més de las 15 cargas o trets de polbora jun 15 balas tenían cada un. (...)"
El moviment guerriller a la zona del Llobregat, va tenir un epíleg -tràgic- el dia 8 de setembre de 1720:
"(...) Vingueren 10 soldats de caball y lo botxí, anaren en Viladecans agafaren dos fills de Silbestra Farrer complices de la mort de D. Joseph Fornaguera feta en Semboy casa Llaugé en lo dia 16 Janer del pnt. any. Després de ferlos disposar ab Deu los mataren y portaren los caps en Semboy, los posaren en una gabia de ferro cada un y los colocaren un en casa las Monjas Gerónimas del Pon y carrer de San Baldiri, y lo altre en Casa las Monjas de Valldonsella, situada en la Pobla en lo carrer Major de la vila; lo que hi hagué gran consternació. (...)"
D'aquests fets, en tenim constància també als registres comptables de la vila, on trobem que uns dies més tard es consigna el pagament d'1 lliura i 8 sous que serviren per proporcionar aiguardent al botxí "l'executor de les sentències" quan va venir "a posar los caps". Autoritats militars recorregueren la comarca, prenent bona nota dels absents, exigint el retorn immediat -sota pena de vida- d'aquells que encara restessin refugiats per les muntanyes.
"(...) 1721 - Día del Dijous gras ab molts prechs dels Sr. Rector y ell ab comissió que tenía del gobern se li presentaren que junts ab el espay de vuit días foren lo número de 34, dit Sr. Rector los presentaba dits fosallers de Fransa, anomenats voluntaris o Carrasquets al Sr. Comendan los prengué los noms y señas y confessió de lo que habían fet; després de haberlo escrit los diqué que no tinguessin ningun temor que ya podían anr ab las suas familias y podían anar a treballar, y cuant haurían vinguts tots los donaría lo perdó, veyen aixó cada dia sen presentaren perque ya estaban cansats de anar per las Montañas.
Lo día segon de cuaresma los enviá a buscar tots que eran, lo dit número de 34, los feu anar en Casa martí al manjadó, los feu asentar, y los digué que los havia de donar lo paper del perdó. Luego feu posar 4 granaders armats ab bayoneta a la porta, 4 més a la finestra y la demés forsa junt la Caballería formada a lo pati cuant ho tingué tot preparat, los digué Carrasquets fills haveu de anar a Barna. los feu lliga de dos en dos tots en una filera, y feu posar una filera de soldats per part lo día estaba plobent y per aixó los portaren presos a Barna, a las presons del Rey, Joan Bofí y Rafael Saurí no habían comparegut.
Cuan lo Sr. Rector sapigué lo sucsehit quedá mitg mort, inmediatament feu posar las Mulas a la Calesa ploben sen aná ha Barna, feu diligencias anan ha trobar lo Gobern demanan li atenguessin lo promés, baix la sua paraula de honor se habían presentat per lo tan, si ningun dels mossos prenía mort, ell no podía dir missa sens llicencia del Sumo Pontífice, perque había faltat en la veritat. Lo Gobern vehent aixó determiná no matarlos pero los posaren en una Galera per espay de 10 anys ab retenció, en dit temps ne moriren mols. Despues de esta hora en aban tans ne agafaban tans ne penjaban. (...)"
El coratjós mossèn, que féu de mitjancer i valedor dels guerrillers, era Francesc d'Albertí, aquell que citàvem com a promotor de la construcció de la nova església parroquial de Sant Baldiri.
A la darreria de 1723, s'avisà la vila de la propera arribada de l'Estat Major del coronel José de Zuricharay, que venia de les campanyes a Itàlia, que es va mantenir a la població durant un període de temps força dilatat. La pressió de les tropes a la nostra població es va alleugerir -notablement- amb el Tractat de Viena (1725), tot permetent un llarg període de tranquil·litat.
L'ESTADA A SANT BOI DEL CONSELLER CASANOVA
Rafael Casanova i Comes era vidu de Maria Bosch i Barba, hereva d'una de les famílies santboianes més influents. Aquesta havia mort a la darreria de l'any 1704, després de vuit anys de matrimoni. La hisenda santboiana va passar als seus fills; primerament a Francecs, que era l'hereu, i després de la seva prematura mort (1710), a Rafael, l'únic supervivent dels quatre fills d'aquell enllaç.
Casanova fou ferit a Barcelona, en els darrers combats de l'onze de setembre de 1714. Tradicionalment s'ha contat que quan l'estat de la ferida a la cuixa ho permeté, fou traslladat amb moltes precaucions a Sant Boi, on va estar amagat a casa d'un ferrer de tall al carrer de l'Alou i, posteriorment, a la casa pairal de la seva difunta muller: a Can Bosch (l'actual Can Barraquer del carrer del Pont).
No podem documentar -ara com ara- aquestes notícies, però hem d'assenyalar que Sant Boi no era una vila que oferís gaires garanties de seguretat per a la figura de l'ex-conseller, on eren sempre presents els militars i després els guerrillers, que podien arribar a comprometre'l i que pertorbaren la tranquil.litat de la població, al llarg de 12 anys. A més a més, el seu fill Rafael poca protecció podia oferir-li, ja que hagué de marxar a Cervera a cursar els estudis de Dret, la mateixa carrera del pare.
A partir de 1720, tenim documentat Casanova als llibres del Cadastre de la vila, com un dels principals terratinents de la població. Tot i que desconeixem la seva possible participació en assumptes comunitaris durant la seva estada entre nosaltres, sí que coneixem la seva negativa a acceptar la qüestió dels allotjaments. Casanova va mantenir un plet amb els jurats de la vila, i es va negar a cedir la casa de Sant Boi als militars. Els jurats santboians promogueren l'estiu de 1725, encapçalats per Josep Parellada de la Bohiga (capità del sometent durant el període de tensió amb els guerrillers), una causa contra Rafael Casanova davant de les autoritats militars, de què conservem el següent memorial:
"Excmo. Señor = Los Regidores de la Villa y termino de San Baudilio de llobregat obispado y Corregimiento de esta Ciudad representan a V.E. que en dicho lugar tiene y possee el Dr. en ambos derechos Rafael Casanovas (vecino) de esta Ciudad una heredad de las mejores con su casa capaz, y en esta quartos suficientes para poder con toda decencia aloarse qualquier official militar de las tropas de este Real Exercito, que con pretexto de reservarlos para sus habitaciones, tiene serrados y en su poder las llaves, sin haverla querido soltar por mas ruegos que le hayan los Regidores echo en ocasiones de tropel, y como segun practica y costumbre de dicha villa, son solamente exemptos de alojamiento en ella las casa de Cavalleros y Letrados habitadas por sus Dueños y no en otra manera, y no sea justo que dicho Dr. Casanovas sin habitarla quiera eximirse de modo que la habitacion que tiene su parcero es solo capaz para el alojamiento de los soldados; Suplican humildemente a V.E. sea de su agrado decretar y mandar que de los quartos que tiene dicho Dr. Rafael Casanovas reservados y serrados se destinen parte para el alojamiento y decencia de algun official militar cada y quando se offresca, dando en consequencia las ordenes convenientes de lo que deven los Suplicantes obrar, que lo recibiran a singular favor del recto y justificado proceder de V.E. = Barcelona doze de Julio de mil setecientos veinte y cinco."
Casanova es mantenia ferm en una posició de força, obligant els regidors a recórrer a les autoritats superiors, que van actuar amb moderació, per tal de no donar peu a cap polèmica que pogués comportar repercussions polítiques. La resposta governativa fou la següent:
"(...) Ocupadas las casas del estado llano con alojamientos, o no siendo capaces ni decentes, podran los Suplicantes valerse de las casa de los Cavalleros y demas exemptos, requiriendo a los dueños para que entreguen las llaves y señalen los quartos necessarios, y resistiendose a esta disposicion, los señalara al Bayle a fin de que se ocupen siempre que llegara el caso de alojar en dichas casas (...)"
Signa la resposta el marquès de Risbourg, capità general del Principat (1724-1735). Curiosament, en lloc de resoldre directament el cas plantejat, s'optà per decretar una mesura de caràcter general, on s'inclou la teòrica sortida al conflicte local. No sabem com quedaria la qüestió, ni quina actitud prendria Casanova. De tota manera, ja hem indicat que poc després d'aquestes dates s'alleugeriren ostensiblement els allotjaments.
Aquesta notícia, més enllà de l'anècdota, esdevé un document clau per conèixer la seva conducta i posicions, gairebé desconegudes, en el període posterior a 1714. Casanova va exercir novament d'advocat a Barcelona, on residia al carrer dels Banys, i es va retirar a Sant Baoi l'any 1737 (quan devia tenir uns 75 anys), on va morir el primer dia de maig de 1743.
No hem de dubtar que al Principat, d'aquells primers anys d'ocupació borbònica, tota actitud de resistència a les autoritats governatives -amb independència de les seves motivacions- era susceptible d'ésser castigada severament. Recordem a tall d'exemple un cas local: les despulles dels caps dels germans Ferrer, executats l'any 1720, romangueren exposades a l'escarni públic durant cent anys, fins que el pare de Magí Castells, batlle constitucional de la vila durant el trienni liberal, n'ordenà la retirada immediata l'any 1820.”
Introducció, transcripció i notes a cura de Jaume Codina, Josep Moran i Mercè Renom. Curial Edicions Catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona,1992. Pàgines 225 a 229.
[fol. 416]
San Boy.
Muy Sor. nuestro:
En satisfacción de la favorecida de V.S. de 27 de marzo próximo pasado, aconpañamos con ésta la noticia de esta villa, que a pesar de nuestros vivos dezeos de servir a V.S., va tarde, corta y mal hechada. Tarde, por el tiempo que gastamos en revolver este archivo; corta, porque no encontramos en él cosa que mereciese la atención; y mal hechada, por no poder dar otro nuestros cortos caudales. Confiamos que estas razones serán atendidas por la benignidad de V.S. y que, convencido de ellas, nos proporcionará ocasiones para acreditar nuestros dezeos de servir a V.S., cuya vida rogamos a Dios guarde muchos años.
San Boy y junio 15 de 1789.
B.L.M. de V.S.
S.S. servidores,
Matheu, rector. (1)
Baudilio Soler de la Torre. (2)
Sor. Dn. Francisco de Zamora.
[fol. 416 en blanc, 417]
[Geografía]
[1-3, 8] San Boy (y según otros Senboy) de Llobregat, obispado y corregimiento de Barcelona, nombrado así por su patrón san Baudilio, que introduxeron los franceses,(3) quienes le nombran «Saint Boi», es villa abierta, edificada parte en la falda de un montecillo y parte en el llano, a cosa de dos horas de distancia del mar y otro tanto de Barcelona por la parte de poniente, cita en la misma parte a pocos pasos de distancia del río Llobregat, que viniéndole del puente de Molins de Rey por el término de San Vicente deis Horts desagua al mar en el término de la parroquia de San Pedro y San Pablo del Prat. Este río no permite la mayor parte del año vadearse, por lo que mantiene el rey N. S. (a la maior inmediación que permiten las avenidas) un barco, con el que pasan los vezinos de la villa el río pagando un dinero por persona, baia o no montada, y doze ardites cada carro.
[13] Es partida la jurisdicción de la villa entre el rey, el marqués de Santa Cruz y la abadesa del monasterio de Valldonsella de Barcelona, (4) abrazando su término otras quatro jurisdicciones por las quatro Quadras que tiene en su ámbito, que son: la del Fonollá, la de Benviure, la del Llor y la de la Torre Salvana, cuios señores son Dn. Josef de Amigant, Dn. Juan Ignasio Lacavallería y de Bori, Dn. Josef de Duran y el marqués de Barbera [respectivamente]. Y estas siete jurisdicciones son administradas por otros tantos bayles nombrados por sus respective señores.
[17, 18] Compónese la villa de unas 240 casas, que forman [fol. 417 v] (aunque sin simetría) algunas calles y plazas. Y en lo restante del término habrá esparcidas unas 60. Son las casas (5) parte de tapias, parte de cal y canto, y parte de ladrillo, las más medianamente decentes.
[21] A la inmediación de la plaza maior está el suntuoso templo parroquial baxo la invocación de san Baudilio, asistido de un cura párroco y dos tenientes. (6) A corta distancia de la villa (pero dentro su término) ay un convento de padres servitas con su iglesia muy decente con la invocación de la Visitación. (7) Y en la Quadra de Benviure ay una capilla que tiene por titular san Miguel; y otra en la del Llor, cuya patrona es santa Bárbara. (8)
[27, 29] Dentro la misma villa ay dos hornos de cozer pan distrituales, uno del marqués de Santa Cruz y otro del Ayuntamiento, y otros dos hornos particulares de cozer ladrillo. Ay tanbién un molino de harina de particulares, que toma por medio de una azequia el agua del río, cuyas aguas beben por lo regular sus moradores en invierno; pero en verano beben agua de pozos, por estar distantes de la villa las pocas fuentes (pero de buena calidad) que se encuentran en su término.
[Agricultura e historia, natural]
[32, 33] La maior parte del término es llana y húmeda, y la otra porción algo montuosa y seca.. Sus tierras están divididas entre algunos labradores proprietarios, algunos colonos y arrendatarios, unos temporales y otros por enfiteusis, cuyos contratos son regulares. El pago de los colonos es con frutos: de trigos, al quarto; de legumbres, cáñamos y lino, el quinto; de vino, la mitad; y de frutas, vendiéndose por junto en el campo, dos tercios, pero si se venden [fol. 418] a cargo del colono por menor, la mitad; las viñas que se tienen por enfiteusis, las de contratos antiguos, el sexto o el quinto, las de modernos contratos, el quarto, y las que se dan en el día, de siete, dos.
[35, 37] El diezmo y primicia se paga de todo trigo, zebada, habena, cáñamo, lino y ubas de viña y de parra de cepas griegas. La cota es de 33, 3, esto es: dos por el diezmo y uno por la primicia. Ésta pertenece al solo cura párroco, y aquél parte al dicho y parte a varios señores particulares. El total de estos pagos ascenderá cada año, conputados los fértiles con los estériles, a 830 quarteras de trigo, a 60 de zebada, a 90 de habena, a 40 quintales de cáñamo, a 4 de lino y a 400 cargas de vino. Y con esto queda dicho que ay en el término una buena porción de viñas. Ay también algunos olivares, moreras (pocas), árboles frutales (muchos) y una gran porción de álamos blancos bestidos de parras. Y los campos donde están todos estos árboles se cultivan y siembran de trigos u otras semillas, con la differiencia que los campos plantados de árboles y sembrados después de trigos apenas darán más de quatro a cinco por uno, pero los campos libres de árboles llegarán a ocho y nueve por uno.
[36, 45, 53, 54.] Las viñas se cultivan con azedones y los campos con muías y bueyes, consistiendo los abonos en sólo estiércol y formigueros. No se mantienen más animales que los necesarios para la labranza y subsistencia propria. No ay [fol. 418 v] tierras destinadas para pastos ni se hazen otros a propósito que algunos forra-ges; y todos los particulares mandan pazer sus animales mutuamente en sus tierras, alzados los frutos. De la poda de los árboles sale la manutención de leña y queda todavía alguna porción para vender.
[Industria,, oficios y fábricas]
[81] Compónese la villa, casi toda, de gente del campo, a excepción de algunos artesanos de primera necesidad. Por tanto, no se conocen industria, gremios ni fábricas. Para entretener las muchachas con alguna utilidad, introduxo, habrá más de veinte años, el reverendo Dor. Dn. Juan Francisco Berneda, cura párroco que era de la villa, algunas maestras de encajes blancos y negros y blondinas; pero no se ha logrado en esta industria el incremento que se podía esperar, porque los mismos padres distrahen a sus hijas de esta labor empleándolas en los trabajos del campo y —lo peor— en conducir cargos de frutos a Barcelona (aunque sea antes de amanecer), con lo que no se crían con aquel recogimiento que debrían criarse.
[Comercio]
[98] El maior comercio de esta villa consiste en conducir a Barcelona diariamente y casi todo el año muchas frutas y de toda especie, algunas leñas y una buena porción de paja. Véndese también a los taberneros de Barcelona y circumvezinos una buena porción de vino. Y aunque también se vende buena cantidad de trigos a los panaderos de aquella ciudad, no se puede esto contar por comercio activo, por inportar casi el tanto el pan que de allá se conduce a esta villa para su subsistencia. La seda que se coge en ésta no es [fol. 419] partida de consideración; por tanto, tanpoco lo será el comercio que se haze con ella.
[Política]
[107] El Ayuntamiento, que tiene por escudo de armas una campana, se compone de cinco regidores, dos diputados y dos síndicos, procurador el uno, y el otro personero, cuyas juntas preside el bayle real. Pero quando presencia las funciones de la iglesia, se incorporan con él los otros dos bayles de la villa, el del marqués de Santa Cruz y el de la abadesa de Valldonsella, ocupando el primer [lugar] el del marqués, en cuya jurisdicción está cita la parroquial, el segundo el de la abadesa y el tercero el real. De los regidores, primero y segundo son individuos de la jurisdicción del marqués, tercero y quarto de la de la abadesa, y el quinto de la del rey. Los proprios y arbitrios de la villa reddituarán annualmente unas 700 libras.
[109, 111, 134] Ay en la villa una caxa de correo y dos cárceles, una en el castillo de la jurisdicción del marqués y otra en la de la abadesa; ambas malas por la comodidad y salud de los presos. Los pesos y medidas que usa la villa son regulados por los de Barcelona.
[116] El pan de la gente acomodada es de solo trigo; el de los jornaleros, con mezclilla de centeno, cebada o legumbres. El Ayuntamiento abastece de pan por arriendo, beneficiando al arrendatario con un dinero por cada pan de los pequeños y con dos maravedís por cada uno de los grandes, sobre el precio, peso y calidad de Barcelona.
[120, 126, 130] Tiene la villa bastantes jornaleros en sus habitantes [fol. 419 v] para sus faenas, a accepción del tiempo de las ciegas. Son las gentes robustas, bien plantadas, algo glotonas y poco retenidas en el gastar, no dudando en gastarse el día de fiesta y su vigilia en glotonerías y juego lo que ganaron en toda la semana; con lo que resultan varios pobres voluntarios, siendo muy pocos los de solemnidad y necesidad. Mugeres sin casarse y de edad avanzada son muy raras, casándose casi todas muy jóvenes y criando sus hijos.
[131] Celébranse annualmente unos 18 matrimonios; se administran unos 92 bautismos y se hazen unos 71 entierros.
[Letras y antigüedades]
[135] Mantiene la villa con su salario un maestro de primeras letras para los muchachos; y al mismo tiempo ay en ella varias maestras de encajes, sin salario, para las muchachas.
[143] Un arco de puente, que todavía parece, aunque algo roto, inmediato a la villa y contiguo a la calle llamada del Pont, evidencia el antiguo puente de cal y canto que tenía esta villa para pasar el río. Asimismo los pedazos de paredes gruesas que en el día se ven al rededor del castillo del marqués de Santa Cruz, cito en la cima del montecillo donde está la villa, están publicando lo grande de aquella fortaleza en los tiempos antiguos, manteniéndose hasta el año 40 del siglo pasado, que fue volado con ocho hornillos. (9)
Sant (10) Boy y junio 15 de 1789.
D. Francisco Matheu y Smandía, rector de Sanboy.
Baudilio Soler de la Torre.
NOTES:
(1) Francesc Matheu i Esmandia, rector de Sant Boi de Llobregat entre 1785 i 1800, autor d'un catecisme en català que obtingué una difusió extraordinaria (mes de 70 edicions al llarg del segle xix).
(2) Pagès el mes hisendat de la vila. El seu mas, a muntanya, al límit amb el terme de Santa Coloma de Cervelló, parcialment en terrenys de la futura Colònia Güell.
(3) Sant Baldiri era natural de Nimes.
(4) El marquès de Santa Cruz era senyor del castell; l’abadessa de Valldonzella, de la Pobla Arlovina.
(5) Deia, ratllat, “calles”.
(6) O vicaris. El temple es conserva, restaurat.
(7) Actual manicomi.
(8) Aquestes dues capelles es conserven, però desafectades.
(9) Barrinades.
(10) Deia «San»; la t es afegida posteriorment.
Avui, que comença la Festa Major 2013, és un bon moment per rescatar un article de Carles Martí i Vilà (1898-1987) dedicat a les
Antigament les dificultats de desplaçar-se feien que noces i bateigs, fires i festes s'aprofitessin per a portar a cap veritables mobilitzacions familiars. A peu per les dreceres, utilitzant rudimentaris mitjans de locomoció, en carretes o a llom del bestiar mular o del humils ases que ajudaven als pagesos en el conreu de la terra, s'aplegaven dels pobles més o menys veïns.
Aleshores es canviaven noves dels parents apartats, es feien tractes de tota mena d'afers, de grans, de terres, de bestiar. Es planejaven casaments i capítols i sobretot s'esbravaven en dinades i festes, produint-se a voltes veritables disbauxes que es traduïen en endeutaments i despeses que les havien de posar a frec de la ruïna.
Forts i ben generals devien ésser a Catalunya aquests excessos en el segle XV. En bell article radiat del Sr. Duran i Sanpere, de les festes majors (1) comentava una disposició del rei Ferran, el Catòlic, intentant posar-hi aturador i arribant a fixar el que es podia gastar a cada casa per aquelles diades. Molta importància donava a la qüestió, quan, durant els preliminars de las operacions de guerra que havien de portar a terme la conquesta de Granada, el mes de juliol de 1487 dictava, des de la ciutat de Màlaga, la lletra reial que volia posar remei al desori que feia trontollar les cases, especialment les de pagès i masies. De la redacció del document es desprèn que es volia limitar preferentment el dispendi major, el de la taula. No creiem que la vila de Sant Boi s'escapés a aquestes costums de tot arreu.
Un incident d'ordre local ens dona a conèixer alguns dels divertiments més populars en les festes dels nostres passats.(2) Fou en l'any 1649, quan el rei de Franca s'havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets, sobretot concedint-los els bens dels que lluitaven contra la seva dominació.
El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué las festes de la vila, no precisament la major sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senen. Els jurats i altres representants de la població aixecaren acta de protesta i en ella nomenen els espais seculars en els quals s'havia materialitzat la prohibició.
Eren primerament les danses, els balls de plaça, tan importants, especialment els que es celebraven a l'acabament dels oficis religiosos. Mai havem sabut veure la intervenció o preferències que macips i obrers, prohoms i abanderats, administradores i promeresses de las confraries de l'església tenien en els balls de plaça, però indubtablement d'alguna prerrogativa disfrutaven perquè les gaudien a tot arreu. Només sabem que les darreres feien capta per la vila proveïdes d’almorratxes de cristall i ruixaven amb aiguarrós els qui feien donatius a las bacines, ornades amb una petita imatge de plata del patró del respectiu altar.
En el ban o crida no es deia res de las fires de Sant Baldiri, potser perquè rendien bons emoluments als senyors de l'alou del castell, però és de creure que donada la inseguretat i misèria que s'havien apoderat del país, no tindrien aleshores la importància que assoliren antigament. No es prohibien sols les danses, tampoc es permeté fer cossos. El cos era una mostra de las manifestacions esportives d'aquell temps, unes curses a peu que, fins fa relativament pocs anys, havien tingut gran ambient a la vila. Consistien generalment en donar diverses voltes a un circuit de carrers o bé de camins no massa allunyats de les poblacions i es celebraven a tot el Pla.
Durant el segle passat era popular encara aquesta costum i gaudien de cert renom els corredors locals Gabriel Andreu i Baldiri Bosch. Aquest darrer prengué part en molts cossos amb brillant resultats, al Prat i a Molins de Rei entre altres llocs.
Es contaven d'ell nombroses anècdotes, una molt especial i que segurament no seria possible entre els esportistes actuals. Per un amic fou advertit formalment que estigués ben previngut, ja que hi havia la intenció d'embruixar-lo, perquè no continués acaparant tots els moltons i oques que es donaven com a premi en aquelles competicions. Afortunadament, trencant les temences que envaïen ja al campió, li entregà una certa pedra, que era tan valuós talismà, que faria infructuosos les maniobres del seus enemics només que portant-la a la butxaca.
Eren aferrissades les lluites en el cos, però procedint amb una noblesa que potser no existiria avui, moltes vegades a l'acabament de la cursa, es menjaven vençuts i vencedors, en franca companyonia, els saborosos premis tan durament disputats abans.
A mes de les curses a peu se'n celebraven a la nostra vila de cavalls, de les quals es conserva un bell quadre al castell de Samalús, procedent de la tan magnífica com oblidada casa pairal de Can Puig, del carrer Major de Sant Boi. Possiblement apassionaven també fort a la gent perquè hi havien moltes eugues de cria a tota la plana de marina. Potser per celebrar-se fora de la jurisdicció de l'alou no es parla en l’esmentada crida dels jocs de la pilota.
El cos i el joc de la pilota devien ésser els que motivaven les queixes dels Visitadors del Bisbat, incitant ais jurats que prohibissin la seva celebració durant les hores dels divinals oficis. El lloch ahont los fadrins de Sant Boy juguen a pilota o a raqueta que crida tant l'atenció del Baró de Maldà en la seva visita a la nostra població, estigué situat fins al segle passat en l’actual carrer del general Sanjurjo, entre el de Viladecans i el començament del Nou de Madoz. Es tradició que celebraven competicions amb els pobles veïns en diades senyalades.
De l’apassionament que s'hi posava en dona un tast el mateix Rafel d'Amat, l’esmentat baró, quan parlant del joc, ens diu: hi juguen los fadrins d'Esplugues ... fent-s'hi a cops de pala tras de la pilota y dale a la pilota anant mig a tomballons, que és platxeria a hom veure com hi suen i com si fatiguen ... A la veïna població d'El Prat, també es practicava aquest joc (3).
A mes de les danses i el cos, la prohibició en concretava també en fer passades ab jutglaria.
En què consistien aquestes passades de joglaria? En jocs de mans? En jocs de circ per carrers i places? En cantades d'aires populars o satírics? En passades de ball esbojarrat, acompanyant del sac i tamborino, del flabiol o algun altre instrument típic del país? En curts entremeses teatrals, d'aire religiós ò còmic, dintre algun pati o plaça? En una mica de totes o varies d'aquestes coses? Probablement eren una cercavila per atreure la gent a les festes. Las declaracions d'uns testimonis d'un fet, escaigut probablement a començaments del segle XVII, parlen vagament d'anar a veure una comèdia a Sant Feliu.
Els jocs de riffa i els de grescha que no es permetien anteriorment al pont de Sant Boi, devien caure com l'anell al dit en les diades de festa major. I els altres que motivaven apostes, de daus o de naips, devien també tenir la seva importància i motivaven desplaçaments, des dels pobles veïns del jugadors. No es posaven traves per a la seva celebració ja que estaven autoritzats sols en taulells o llocs expressos que devien contribuir o dependre del senyor.
En la lletra de Ferran el Catòlic es queixava de les bregues i homicidis que seguien a les festes. El 21 de maig de 1602 fou mort a la plaça de l'Alou un bastaix de Barcelona. El mataren per afers de joc o por qüestions derivades de vendes a les fires? (4).
Potser la més agradable de les poques notes concretes que ens arriben de les nostres festes antigues, correspon a l'any 1844, en el que s'anunciava al veterà «Diari de Barcelona» que, durant les ballades que es celebrarien després dels solemnials oficis, es posaria a la venda un llibre de la «Vida de Sant Baldiri», edició expressa santboiana feta per En Baldiri Castells, de can Castellets, pare de l'il·lustre germandat Castells i Comas.
Era la traducció d'una obra escrita en francès pel canonge Mathon de la ciutat de Nimes, on conquerí les palmes del martiri el nostre Sant Patró. Fou passat al català per mossèn Josep Puig, beneficiat del Pi, i constava de 500 exemplars, tirats a l'impremta de Valentí Torres, a la Rambla dels Estudis, a més de nombroses estampes (5).
D'aquest llibre en coneixem dos exemplars. Un que posà en nostres mans mossèn Salvador Balletbó, actual rector de Sant Joan Despí, per a entregar a la Biblioteca Popular de la qual, per atzarosos camins, passà a la de Barcelona del carrer del Carme. L'altre, por gentilesa de la senyora Maria Noé, vídua de Pinyol, està en poder d'En Jaume Canalias i Vilà.
Si algun més d'aquests llibres anés a les mans d'algun amic i no tingués especial interès en conservar-lo, li agrairíem que, directament o per mitjà del que signa, el fes arribar a la Biblioteca Popular, en els prestatges de la qual estem segurs de que hi trobaria lloc d'honor.
Cronista de la Vila
(1) Butlletí de Divulgació històrica. Barcelona. Treball radiat el 16 de juny de 1951. Rubricata. Rubí. Nº 77, 29 juny 1952.
(2) Arxiu Parroquial de Sant Boi. Manual 23, en 8é, folis 270 v. al 272.
(3) El juego de la pelota. Jaime Codina. Revista Prat, nº 170, 16 abril 1957.
(4) A. Parroquial de S. B. Llibre d'Òbits.
(5) Recopilación ... varios vecinos de San Baudilio Llobregat. Barcelona. Imprenta Catalana de Joaquín Bosch. Plaza del Oli nº 4.1845. Follet. 16 pàgs. Col·lecció de
l'autor.
* * *
NOTA EDITORIAL: Publicat a la revista “VIDA SAMBOYANA”, número 18, maig de 1957, pàgines 9 i 10. S’han corregit i normalitzat algunes paraules per tal de facilitar la comprensió del conjunt del text [Carles Serret i Bernús, historiador, responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat, maig de 2013].
Voleu conèixer la relació de Rafael Casanova amb Sant Boi? Aquest diumenge, dia 12 de setembre, nova edició de la passejada cultural "Sant Boi a l'època de Rafael Casanova", de la mà de Carles Serret, historiador i biògraf del Conseller en Cap.%5B5%5D.jpg)
Les primeres referències sobre la prestació dels serveis de correspondència a Sant Boi daten de 1789. Un document d’aquell any esmenta l’existència d’una «caxa de correos» a Sant Boi. També tenim constància que, el 1842, la senyora Serafina Puig era la conductora dels «boletines oficiales». 
Avui per avui, no hi ha una raó contrastada del perquè hi figura una campana a l’escut de Sant Boi (i al de Sant Just, per exemple). Fins no fa gaire se’n donaven dues explicacions, encara que contraposades. Totes dues relacionaven la campana amb la institució del sagramental (sometent): una deia que hi era un homenatge; l’altra, que pretenia fer escarni de les autoritats borbòniques després de la Guerra de Successió.
(Moià, v. 1660 - Sant Boi, 1743)
El doctor Jaume Codina ha fet, a l’arxiu de la parròquia de Sant Baldiri, un gran nombre de descobertes. Una de les més espectaculars és un contracte sobre la primera escola que hi hagué a Sant Boi. En fa 500 anys. El juny de 1505 s’obrí aquesta primera escola de minyons (només per a nens), gràcies a la iniciativa de cinc caps de casa: Jaume Ricart, Salvador Fuster, Jaume Joan, Pere Bosc i Antoni Ferrer. Era una escola privada i elitista, amb numerus clausus (restringida a 10 alumnes) i d’una modernitat sorprenent. El mestre, Vicenç Prat (batxiller en arts), es comprometé a impartir-hi lliçons de gramàtica i poesia per 20 ducats l’any. El pagament incloïa el lloguer de la casa-habitació on feia les classes, quatre quarteres de forment i dues càrregues de vi most. Una altra de les clàusules estipulava una indemnització de 25 lliures en cas d’incompliment del contracte.
