SANT BOI (1700-1725): GUERRA I GUERRILLERS FINS AL TRACTAT DE VIENA

Text publicat a:

 

“HISTÒRIA DE SANT BOI DE LLOBREGAT”

De Maria-Lledó Barreda, Jordi Garcia i Carles Serret. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, 1993 (reeditat el 1994). Pàgines 166 a 184.

“Tot i el creixement econòmic que s'evidenciava des del darrer terç del segle XVII als territoris de l'antiga Corona d'Aragó, no hem de caure en l'error de creure que la situació fos igual per a tot el conjunt de l'Estat. A la major part dels territoris, els símptomes polítics i econòmics de decadència eren més que evidents. L'esforç bel·lic dels intents de consolidació de l'Imperi no eren paral·lels a la creació d'estructures polítiques i econòmiques fortes per al conjunt de la Península. Aquest desgavell intern s'incrementa per les pressions internacionals que seguiren la mort sense successió del rei Carles II.

Aquest, poc abans de morir, havia designat com a successor el pretendent francès, davant de l'oposició de les grans potències marítimes, la Gran Bretanya i les Províncies Unides, que no podien acceptar el control absolut de la casa de Borbó de la major part continental de l'Occident europeu.

Sense entrar en grans detalls d'aquest conflicte, direm que l'antiga Corona d'Aragó es va inclinar progressivament pel candidat austríac, l'Arxiduc Carles, mentre l'aristocràcia castellana feia pinya al voltant del candidat francès, Felip d'Anjou. L'esclat de la guerra, d'escala europea, va tenir la seva expressió pròpia a Catalunya a partir del posicionament decidit d'un grup de notables de la Plana de Vic, que el 1705 signaren el Pacte de Gènova amb importants representants de l'Imperi Britànic.

La revolta, a partir de les comarques centrals del Principat, s'estengué ràpidament gràcies al suport aliat, i les autoritats castellanes es veieren obligades a lliurar Barcelona, el 9 d'octubre d'aquell any.

L'Arxiduc Carles, proclamat rei, va establir la seva residència a Barcelona, des d'on va iniciar la reconquesta del que considerava territori propi. De tot aquest període, en tenim poquíssimes dades relatives a les repercussions sobre la nostra vila, però coneixem que entre els membres de l'aristocràcia que donaren un suport immediat al nou monarca es trobaven els marquesos de Vilasor, els senyors del Castell de Sant Boi. Aquests es van veure obligats a exiliar-se a Viena, seguint als monarques quan aquests abandonaren definitivament el Principat, Carles (1711) i Elisabet (1713).

A partir de la fi de l'any 1704, les despeses de la vila tornen a registrar nombrosos pagaments a grups de tropes en trànsit i d'altres despeses relatives al servei de bagatges.

Unes de les dades més curioses són els pagaments que es destinen a grups de vilatans que treballen -forçats o voluntaris ?- a les obres de consolidació de les defenses de Barcelona (setembre de 1705) i diverses partides emprades quan els jurats i batlles, en representació de la vila, anaren a prestar obediència al nou rei. A la fi d'aquell any, Sant Boi, allotjava noves companyies de miquelets i de cavalleria, i així mateix, d'altres contingents de tropa, dels quals, en alguna ocasió, s'especifica la nacionalitat anglesa. També és manifesta la contínua mobilització del sometent local, per a la realització de tasques informatives i de vigilància dels moviments del gruix de les forces borbòniques (final de 1705 - inici de 1706).

Malgrat aquestes notícies, la vila va continuar el seu ritme habitual, tot realitzant els treballs de suport material (obligatori) a un o altre bàndol, d'acord amb la marxa del conflicte.

Després del primer setge de Barcelona (primavera de 1706), es va aconseguir la retirada de les tropes borbòniques, i així mateix, el trasllat de l'escenari del conflicte bèl.lic lluny de les nostres contrades. Els anys immediats, la vila recuperà una relativa tranquil.litat, per bé que -com de costum- va tenir diversos soldats a campanya, que registren diverses despeses als registres comptables.

El volum documental sobre aquest període flaqueja a partir de 1707, i s'evidencia, però, una reducció dràstica de les partides de despesa. A més, les sèries documentals conservades es presenten incompletes. Tot i així, podem seguir el pols -molt feble- de la vila en la darrera fase del conflicte (1713-1714).

Un representant de la vila, de cognom Gibert, va participar a les reunions de les Juntes de Braços Generals, celebrades a Barcelona entre la fi de juny de 1713 i a la primeria de juliol de 1714. Gibert formava part del Braç Reial (popular), d'on va sorgir -amb molta fermesa- la proposta de resistència a ultrança; forçada per la retirada dels aliats, com a conseqüència del Tractat d'Utrecht. Els catalans restàvem sols en la continuació del conflicte. Desconeixem, però, quina fou l'actitud del nostre representant en les diverses votacions realitzades, tot i que segurament optà per la resistència, idea reforçada per la forta repressió i càstigs que s'hagueren de suportar a la vila un cop acabat el conflicte.

L'hivern de 1713 i primavera de 1714, la vila de Sant Boi, ocupada pels exèrcits borbònics, va ser utilitzada com a punt de suport, proveïment i descans d'algunes de les forces que participaren al setge de Barcelona.

Els darrers dos mesos del conflicte augmenten els pagaments a diversos correus d'enllaç que van i vénen al Pla de Barcelona amb ordres adreçades a les tropes assetjants. Al llarg de tot el conflicte també es produïren, al Pla del Llobregat, diverses operacions per part dels guerrillers catalans, a la recerca de queviures i d'altres proveïments per Barcelona, ciutat que es trobava al límit de la seva capacitat de resistència, malgrat els esforços dels seus dirigents, entre els quals destaca el conseller en Cap de la Ciutat, Rafael Casanova i Comes.

L'onze de setembre de 1714, esgotada i desguarnida pels efectes de l'actuació artillera, Barcelona es lliurava als exèrcits borbònics. Aquest va començar, tot seguit, la tasca repressora -física i jurídica- contra persones, lleis i costums. Els militars preparaven el camí a les noves autoritats civils, designades a dit entre els addictes a la causa borbònica.

L'endemà mateix de la caiguda de la ciutat, s'iniciaven els treballs de reconstrucció i es documenta la participació forçosa de santboians (fi de setembre) en les obres de desenrunament i reparació de les drassanes de Barcelona. La nostra vila, aquella tardor-hivern, es troba sota el control de forces militars que pertanyien al Regiment de Castella.

Si disposàvem de pocs materials per acostar-nos als anys anteriors, a partir de 1714, comencen -per bé que amb alts i baixos- les sèries de correspondència de l'Arxiu Històric Municipal. A més, tenim l'ajut -inestimable- dels manuscrits de Magí Castells, que, escrits en la primera meitat del segle XIX, ens parlen -entre d'altres moltes coses- de l'immediata postguerra de Successió.

Carles Martí, Codina (1986) i Serret (1990) els han utilitzat i els han anat publicant -parcialment- en els seus treballs.

"(...) Esta població se troba que prestá en lo temps del siti, ab treballs y comestibles pasat de 3000 ll. catalanas, y lo any 1713 después de presentar dits comptes lo gobern prometé abonarne 1500 ll., tenien estos crédits, y las disputas de la Corona no estaban desididas, lo gobern no donaba pressa en cobrar perque no tenía la forsa formal.

Pero per aisó lo any 1716 lo gobern demaná 7000 ll. que eran de tota clase de contribucions se había atrasat lo Poble com consta lo llibre de Catastro (...)

Los vehins vehense Ynsoltats ab discrecions (estas se contaban per cada soldat de caball un cortá y mitg de ordi y dos sous - y un soldat de peu sols dos sous) segons lo número de soldats luego pujaba molt. Resolgueren fer una llista del número de casas, de totas las terras, fruyters, viñas, boscus y herms - cuantas mojadas ni había y quinas qualitats, y quedá graduada la riquesa en esta forma. (...)"

Veiem que s'exigeix a la vila 7000 lliures, equivalents al producte absolut de set anys d'ingressos de les millors anyades del segle anterior; una suma desorbitada, inabastable per a la hisenda local.

Els manuscrits continuen la narració -detalladíssima- dels problemes que comportà la realització del "Cadastre", tant dels derivats de la mateixa exigència governativa, com per l'ocultació de terres -voluntària o involuntària- lògica, davant de l'arbitrarietat i injustícia de les mesures fiscals adoptades per les autoritats.

Després, Castells prosseguix de manera concisa, però molt certera, l'explicació dels canvis específics que sobre l'Administració municipal representà la promulgació dels Decrets de Nova Plana (1716 i 1718).

"(...) Después que fou tret lo siti en Barna, tragueren los Consells, y posaren en gobernar sols sinch homens guañaban son salari; los anomenaban Rejidors o Jurats; ells sols podían manar y executar cualsevol tracte y execusió. (...)"

Els Consells locals foren suprimits, i així mateix els càrrecs vitalicis dels batlles jurisdiccionals, que a més perderen bona part de les seves atribucions, actuant estrictament com a enllaços entre la vila i els senyors dominicals. Només el manteniment de determinades formes aristocràtiques permetia una mínima representació territorial per mitjà de la següent articulaciö:

Jurisdicció de l'alou: Dos regidors.

Jurisdicció de la Pobla: Dos regidors.

Jurisdicció Reial: Batlle i un regidor.

A més, fins al 1714 s'havien alternat els sistemes de votacions amb les "insaculacions" (tria a l'atzar entre llistes restringides de candidats), mentre que ara s'imposava la realització de propostes d'individus que necessitaven el reconeixement i la certificació obligatoris per part de les autoritats superiors.

Hem estat parlant en tot moment de la pressió que comportava per a la hisenda local, la presència contínua de grups de tropa o combois militars. Bé, totes aquelles notícies no eren més que advertències (una broma talment) amb relació al que caldria suportar ara.

Ja durant el 1714, trobem una petició dels jurats de la vila, en què sol.licitaven la condonació de diversos deutes, a canvi de l'allotjament de tropes -desmesurat- que comportava el setge de Barcelona.

L'any 1716 es produïren diversos incidents quan l'oficialitat de diverses unitats -vingudes d'Itàlia- i que es trobaren disseminades per Sant Boi i Sant Feliu, denuncien els Jurats davant del marquès de CastelRodrigo, argumentant les deficients condicions en què es troben:

"(...) los jurados no cumplen con la orden de v. E. traiendolos como si fuesen jitanos, de masería, en masería, aviendo mas de una legua de distancia de una, a otra, y sin considerar la mortificación de nueve años de cautiverio en la Prision (...)"

La resposta del marquès (10 de juny) commina els jurats a mantenir fins a nova ordre la immobilització de tropes a les cases que les allotgin en aquell moment. Els jurats, entenent que la mesura resultava excessivament onerosa per als actuals amfitrions i insolidària perquè n'eximia d'altres, reclamaren tot seguit:

"(...) que el alojamiento de dichos oficiales, en las casas dentro dicha Villa permaneciendo, en ellas, y sin mudarles de una, a, otra casa y muy perjudicial, y de grande Incomveniente, a, los duenyos de aquellas; pues haviendoles de suministrar sábanas, ropa blanca, y demas cosas pertenecientes al alojamiento, (experimentandose de singularmente, que todas las consumen, por el mal trato, que les tienen), solamente llevarían el Cargo de dicho alojamiento Unos, y quedarían libres desde luego los demas naturales de dicha Villa, siendo assí, que el estilo, y consuetut, que siempre se ha practicado, en dicha Villa, y es que en sus naturales se ha alojado, por turno, entre todos assí, en las Casa de adentro, como fuera de aquella, a fín que todos igualmente lleven la Carga de dicho alojamiento. (...)

Por tanto dichos Jurados suplican sea del agrado de Va. Exca. el permitirles alojar dichos oficiales, y capitanes assí, en las Casas sitas, dentro, como fuera de dicha Villa, por turno, como assí siempre se ha practicado, gracia, que esperan recibir de la granceza, y benignidad de Va. Exca. (...)"

CastelRodrigo va tallar la polèmica amb un simple: "No ha lugar".

Cedim novament el protagonisme a Magí Castells, per parlar del període més crític de la postguerra, l'any 1719:

"(...) Lo poble estaba deben 1180 ll. - lo gobern enviá una discreció de 40 soldats a caball. Lo Sr. Ajuntament que eran Feliu Moragas Batlla 1r. - Joseph Gibert Batlla 2n. - Joan Tort - Baldiri Oliveras - y Andreu Martí Regidors, anaren a Barna a trobar un tal Cayo, arrendador de Carniserías que los prestás diners, no se negá en prestarlos, pero com a particulars, pagaren los atrasos tragueren la discresió, donaren a ell la carta de pago y est la entregá a T. Batista, Carniser; quan fou vensut lo plaso dit Cayo volgué cobrar, tingueren gran disputa (i) acudiren al Sr. Yntenden veyent ell la escriptura no pogué fer (sino) justisia una nit vingueren de Barna, una partida de soldats sen portaren a caball y lligat ha Feliu Moragas fou un mes prés, tingueren de pagar tota la partida del vale y a mes 100 ll. de gastos, y tots los demés companys ajustaren los diners que pogueren y a mes feren lo arrendament de la carnisería per dos anys pagan adelantat y valgué 600 ll. cumpliren lo pago y dit Moragas surtí de la presó. (...)"

Incidents d'aquest tipus tingueren lloc en diversos municipis, Codina (1966) també documenta un endeutament particular dels representats locals del Prat, aquell mateix any de 1719.

Un canvi internacional d'aliances provocà una nova guerra amb França, que en millor posició d'arrencada que Espanya, intentà una invasió del Principat amb la intenció de segregar-lo de la Corona de Castella. El nou conflicte intensificà els moviments de les partides guerrilleres que restaven en activitat des de 1714, reforçades pel retorn d'exiliats i el suport relatiu que trobaven en bona part dels municipis que havien manifestat un decidit suport a la causa austriacista entre 1705 i 1714.

Les autoritats castellanes iniciaren els reclutaments forçosos per tal d'impedir que els joves poguessin incorporar-se a les partides de guerrillers. A més de triar els soldats, calia aportar els recursos suficients per garantir el seu sosteniment. El juliol de 1719 arribava una ordre comminant a formar el sometent, ja que els "Carrasclets" es passejaven amb gran facilitat pel nord de la comarca.

Castells explica que es féu una llista dels caps de casa i es designà una dotació de trenta individus, renovables de 15 en 15 dies, i que es responsabilitzaren de les tasques de control de la població; romanien aquarterats a casa de mossén Amat i de nit mantenien 10 homes de vigilància permanent. A mitjan agost, els Fusellers de França (guerrillers) arribaren a la part baixa de la comarca i desarmaren els destacaments civils de Sant Vicenç i Molins de Rei, que, de ben segur, no degueren oposar gaire resistència.

Entenent les autoritats superiors que el sometent estava esdevenint un mecanisme indirecte de proveïment d'armes als revoltats, determinaren suprimir-lo i eximir aquesta força de les tasques de defensa, no així de les de control. Amb importants dosis de monetari, s'asseguraren una bona plantilla de confidents, que mantenien als militars sempre informats dels moviments dels guerrillers. El 16 de gener de 1720 es presentà mogut per la població santboiana, quan els guerrillers assaltaren, amb molta contundència, la part baixa de la vila:

"(...) A vuit horas del matí vingueren en Semboy gran número de Foosallers de Fransa (dits voluntaris o carrasquets). Mataren a Dn. Joseph Fornaguera y son nebot y dos soldats de caball juns (que) estaban allotjats en casa Baldiri Mateu (a) llaugé; en casa Jph Roca que habita Pera Blanch cuatra soldats, Casa Puig, casa Boneu, casa Cardona (vuy es Dr. Armengol) també hi había soldats pero se salvaren per tenir las portas tancadas, alguns provaren de fugir y ne mataren tres, que tots juns los morts son onze; y dels fusallers sols un de nafrat. Podeu afigurar quin rebol hi había en esta població los corns y els crits dels fusallers no paraban may semblan lo dia del judici, había fujit molta gent de po, perque deyan que los soldats volían saquejar y cremar la vila. Valga lo Sr. Rector y lo Sr. Bisbe de Barna, que ho apesihuaren molt, la forsa que tenía Fornaguera era 50 soldats de caball, sen portaren los caballs dels morts y fujiren en la Montaña. Dit día en la tarde vingué gran partida de soldats de Barna, reconagueren lo poble y la montaña fins al hostal del Bori, después sen tornaren y feren enterrar los soldats. (...)"

Aquest incident tenia un significat especial per als santboians, ja que Fornaguera era el responsable directe de les tasques de "visura" de les terres del terme per a la realització del Cadastre.

Aquella nit vingué a la vila un important grup militar encapçalat per Oleguer Ametller, l'alcalde major de la Cosa Criminal de Barcelona, que prengué declaració dels fets succeïts i adoptà diverses mesures repressives. La mort de Fornaguera no era producte de l'atzar de l'aldarull subsegüent a l'assalt, sinó un objectiu ben definit, d'on es desprén que entre els participants hi havia -per força- santboians, més o menys afectats pels treballs d'aquell.

Ametller s'endugué els pares d'alguns pressumptes fusellers, tot embargant diversos béns mobles sota l'acusació d'haver alçat "armas contra lo Rey". La por a la repressió, o bé a possibles delacions, forçà la marxa de molts vilatans joves que s'adheriren a les forces guerrilleres. L'endemà:

"(...) Portaren los cosos de Fornaguera y son nebot ab Professó al Combent de P. P. Servitas después de celebrarlos los oficis los enterraren (se creu) en la tomba en seguida se feu gran dinar que eran més de 200 soldats lo que tingué que pagar lo poble, y después sen torna lo destacamen en Barna, en dit día. (...)"

Els dies finals de gener i els primers de febrer, es produïren execucions sumaríssimes per l'un i l'altre bàndol, sembrant una onada de terror que s'estengué per tots els pobles veïns: Gavá, Begues ...

"Lo día de Carnestoltas vingueren 50 fusallers se posaren al Castell, se feren pujar dinar, en acabar vejeren venir un Regimen de Soldats de Barna, los bolían embestir pero las bonas personas los donaren entenen de marxar, lo Sr. Ajuntt. anaren a rebrer los soldats y deian que tot ho volían matar, rejistraren la vila y Castell, veyen no trovaren cap fusaller sa apasihuá tot, pero allotjaren los Oficials ab sinch casa a espensas de la vila los feren lo gasto y los soldats feren desditxas en la població."

Cap a la fi de març, l'exèrcit controlava les viles més importants, els guerrillers es veieren obligats a refugiar-se als pobles de muntanya. Aquesta presència esporàdica de guerrillers es va mantenir al llarg dels mesos d'abril i maig, si bé cada cop més debilitada, i amb problemes seriosos d'abastament. Les partides que es mantenien en peu, més que respondre a grups organitzats, començaven a actuar com a grups d'irredemptistes pròfugs de la justícia. Aquesta nova situació permeté les autoritats borbòniques prendre la iniciativa, facilitada pels nous acords que s'establiren amb França.

"(...). Abril 6.Vingué guarnició en esta vila de 150 soldats y 35 fosallers de peu - 50 soldats y 50 soldats dragons, estos 100 de caball se allotjaren lo Coronel y una compañia en casa Amigant, y los demés allá ahon ells volían, se tingueren a espensas de la vila donarlos oli, lleña y demés cosas.

Abril 22. Vingué una orde que en tot Cataluña se lebantés lo Somaten, de tants Pobles un quefe (o capità) en Semboy fou Josep Parellada de la Bohiga tenía entre Caballería y Infantería 90 homens de somaten tots amos de casa. Sempre anaban per las montanyas de Begas posan sentinellas per los turons perseguin los voluntaris o carrasquets.

5 de maig 1720. se publica lo perdó general, -lo que fou ab les seguents condicions:

1. per lo termini de 15 días se debían presentar, y prendre lo pasaport de los Comendans ahon se presentesin.

2. als 8 días del pasaport consedit habían de aber entregat las armas.

3. no anaban compresos en lo perdó los que había mort Eclesiastichs, Oficials y soldats y a rendits. Dins pchs días ne tornaren molts en prendrer lo perdó y tornaren mol ben vestits y equipatjats perque a Fransa los habían ben arreglats.

Maig 16. Vingué una orde que tots los somatens se retiressin en sas casas.

Juny 4. Vingué una orde que tots los que tenían armas baix la sua responsabilitat la entreguessin y quedasen libres que las tenían desde 17 abril, a més de las 15 cargas o trets de polbora jun 15 balas tenían cada un. (...)"

El moviment guerriller a la zona del Llobregat, va tenir un epíleg -tràgic- el dia 8 de setembre de 1720:

"(...) Vingueren 10 soldats de caball y lo botxí, anaren en Viladecans agafaren dos fills de Silbestra Farrer complices de la mort de D. Joseph Fornaguera feta en Semboy casa Llaugé en lo dia 16 Janer del pnt. any. Després de ferlos disposar ab Deu los mataren y portaren los caps en Semboy, los posaren en una gabia de ferro cada un y los colocaren un en casa las Monjas Gerónimas del Pon y carrer de San Baldiri, y lo altre en Casa las Monjas de Valldonsella, situada en la Pobla en lo carrer Major de la vila; lo que hi hagué gran consternació. (...)"

D'aquests fets, en tenim constància també als registres comptables de la vila, on trobem que uns dies més tard es consigna el pagament d'1 lliura i 8 sous que serviren per proporcionar aiguardent al botxí "l'executor de les sentències" quan va venir "a posar los caps". Autoritats militars recorregueren la comarca, prenent bona nota dels absents, exigint el retorn immediat -sota pena de vida- d'aquells que encara restessin refugiats per les muntanyes.

"(...) 1721 - Día del Dijous gras ab molts prechs dels Sr. Rector y ell ab comissió que tenía del gobern se li presentaren que junts ab el espay de vuit días foren lo número de 34, dit Sr. Rector los presentaba dits fosallers de Fransa, anomenats voluntaris o Carrasquets al Sr. Comendan los prengué los noms y señas y confessió de lo que habían fet; després de haberlo escrit los diqué que no tinguessin ningun temor que ya podían anr ab las suas familias y podían anar a treballar, y cuant haurían vinguts tots los donaría lo perdó, veyen aixó cada dia sen presentaren perque ya estaban cansats de anar per las Montañas.

Lo día segon de cuaresma los enviá a buscar tots que eran, lo dit número de 34, los feu anar en Casa martí al manjadó, los feu asentar, y los digué que los havia de donar lo paper del perdó. Luego feu posar 4 granaders armats ab bayoneta a la porta, 4 més a la finestra y la demés forsa junt la Caballería formada a lo pati cuant ho tingué tot preparat, los digué Carrasquets fills haveu de anar a Barna. los feu lliga de dos en dos tots en una filera, y feu posar una filera de soldats per part lo día estaba plobent y per aixó los portaren presos a Barna, a las presons del Rey, Joan Bofí y Rafael Saurí no habían comparegut.

Cuan lo Sr. Rector sapigué lo sucsehit quedá mitg mort, inmediatament feu posar las Mulas a la Calesa ploben sen aná ha Barna, feu diligencias anan ha trobar lo Gobern demanan li atenguessin lo promés, baix la sua paraula de honor se habían presentat per lo tan, si ningun dels mossos prenía mort, ell no podía dir missa sens llicencia del Sumo Pontífice, perque había faltat en la veritat. Lo Gobern vehent aixó determiná no matarlos pero los posaren en una Galera per espay de 10 anys ab retenció, en dit temps ne moriren mols. Despues de esta hora en aban tans ne agafaban tans ne penjaban. (...)"

El coratjós mossèn, que féu de mitjancer i valedor dels guerrillers, era Francesc d'Albertí, aquell que citàvem com a promotor de la construcció de la nova església parroquial de Sant Baldiri.

A la darreria de 1723, s'avisà la vila de la propera arribada de l'Estat Major del coronel José de Zuricharay, que venia de les campanyes a Itàlia, que es va mantenir a la població durant un període de temps força dilatat. La pressió de les tropes a la nostra població es va alleugerir -notablement- amb el Tractat de Viena (1725), tot permetent un llarg període de tranquil·litat.

 

L'ESTADA A SANT BOI DEL CONSELLER CASANOVA

Rafael Casanova i Comes era vidu de Maria Bosch i Barba, hereva d'una de les famílies santboianes més influents. Aquesta havia mort a la darreria de l'any 1704, després de vuit anys de matrimoni. La hisenda santboiana va passar als seus fills; primerament a Francecs, que era l'hereu, i després de la seva prematura mort (1710), a Rafael, l'únic supervivent dels quatre fills d'aquell enllaç.

Casanova fou ferit a Barcelona, en els darrers combats de l'onze de setembre de 1714. Tradicionalment s'ha contat que quan l'estat de la ferida a la cuixa ho permeté, fou traslladat amb moltes precaucions a Sant Boi, on va estar amagat a casa d'un ferrer de tall al carrer de l'Alou i, posteriorment, a la casa pairal de la seva difunta muller: a Can Bosch (l'actual Can Barraquer del carrer del Pont).

No podem documentar -ara com ara- aquestes notícies, però hem d'assenyalar que Sant Boi no era una vila que oferís gaires garanties de seguretat per a la figura de l'ex-conseller, on eren sempre presents els militars i després els guerrillers, que podien arribar a comprometre'l i que pertorbaren la tranquil.litat de la població, al llarg de 12 anys. A més a més, el seu fill Rafael poca protecció podia oferir-li, ja que hagué de marxar a Cervera a cursar els estudis de Dret, la mateixa carrera del pare.

A partir de 1720, tenim documentat Casanova als llibres del Cadastre de la vila, com un dels principals terratinents de la població. Tot i que desconeixem la seva possible participació en assumptes comunitaris durant la seva estada entre nosaltres, sí que coneixem la seva negativa a acceptar la qüestió dels allotjaments. Casanova va mantenir un plet amb els jurats de la vila, i es va negar a cedir la casa de Sant Boi als militars. Els jurats santboians promogueren l'estiu de 1725, encapçalats per Josep Parellada de la Bohiga (capità del sometent durant el període de tensió amb els guerrillers), una causa contra Rafael Casanova davant de les autoritats militars, de què conservem el següent memorial:

"Excmo. Señor = Los Regidores de la Villa y termino de San Baudilio de llobregat obispado y Corregimiento de esta Ciudad representan a V.E. que en dicho lugar tiene y possee el Dr. en ambos derechos Rafael Casanovas (vecino) de esta Ciudad una heredad de las mejores con su casa capaz, y en esta quartos suficientes para poder con toda decencia aloarse qualquier official militar de las tropas de este Real Exercito, que con pretexto de reservarlos para sus habitaciones, tiene serrados y en su poder las llaves, sin haverla querido soltar por mas ruegos que le hayan los Regidores echo en ocasiones de tropel, y como segun practica y costumbre de dicha villa, son solamente exemptos de alojamiento en ella las casa de Cavalleros y Letrados habitadas por sus Dueños y no en otra manera, y no sea justo que dicho Dr. Casanovas sin habitarla quiera eximirse de modo que la habitacion que tiene su parcero es solo capaz para el alojamiento de los soldados; Suplican humildemente a V.E. sea de su agrado decretar y mandar que de los quartos que tiene dicho Dr. Rafael Casanovas reservados y serrados se destinen parte para el alojamiento y decencia de algun official militar cada y quando se offresca, dando en consequencia las ordenes convenientes de lo que deven los Suplicantes obrar, que lo recibiran a singular favor del recto y justificado proceder de V.E. = Barcelona doze de Julio de mil setecientos veinte y cinco."

Casanova es mantenia ferm en una posició de força, obligant els regidors a recórrer a les autoritats superiors, que van actuar amb moderació, per tal de no donar peu a cap polèmica que pogués comportar repercussions polítiques. La resposta governativa fou la següent:

"(...) Ocupadas las casas del estado llano con alojamientos, o no siendo capaces ni decentes, podran los Suplicantes valerse de las casa de los Cavalleros y demas exemptos, requiriendo a los dueños para que entreguen las llaves y señalen los quartos necessarios, y resistiendose a esta disposicion, los señalara al Bayle a fin de que se ocupen siempre que llegara el caso de alojar en dichas casas (...)"

Signa la resposta el marquès de Risbourg, capità general del Principat (1724-1735). Curiosament, en lloc de resoldre directament el cas plantejat, s'optà per decretar una mesura de caràcter general, on s'inclou la teòrica sortida al conflicte local. No sabem com quedaria la qüestió, ni quina actitud prendria Casanova. De tota manera, ja hem indicat que poc després d'aquestes dates s'alleugeriren ostensiblement els allotjaments.

Aquesta notícia, més enllà de l'anècdota, esdevé un document clau per conèixer la seva conducta i posicions, gairebé desconegudes, en el període posterior a 1714. Casanova va exercir novament d'advocat a Barcelona, on residia al carrer dels Banys, i es va retirar a Sant Baoi l'any 1737 (quan devia tenir uns 75 anys), on va morir el primer dia de maig de 1743.

No hem de dubtar que al Principat, d'aquells primers anys d'ocupació borbònica, tota actitud de resistència a les autoritats governatives -amb independència de les seves motivacions- era susceptible d'ésser castigada severament. Recordem a tall d'exemple un cas local: les despulles dels caps dels germans Ferrer, executats l'any 1720, romangueren exposades a l'escarni públic durant cent anys, fins que el pare de Magí Castells, batlle constitucional de la vila durant el trienni liberal, n'ordenà la retirada immediata l'any 1820.”