11 DE SETEMBRE (Vida Samboyana, octubre de 1976)

 

            La Historia de Cataluña es muy extensa.  Sus primitivos po­bladores fueron los íberos y sucesivamente vinieron a estable­cerse en ella los fenicios, griegos, cartagineses y romanos.  Sufrió en el siglo V la invasión de los bárbaros y en el siglo VIll, la de los árabes que el pueblo catalán rechazó con energía.  Desde fines del siglo IX, formó un condado independiente fundado por Wifredo, el Velloso, en el año 888.  En el siglo XIl, siendo Conde de Barcelona, Berenguer IV, enlazóse el condado con el reino de Aragón y éste con el de Castilla en 1479.  En 1640 se alzó en armas Cataluña entera contra el gobierno de Felipe IV y en la Guerra de Sucesión (1700-1714) tomó partido por el archiduque Carlos de Austria y ello le costó la pérdida de sus libertades, pues, vencedor Felipe V, abolió en 1714 los fueros de Cataluña, que nuestra región no logró recuperar hasta el año 1932, en el que el parlamento de la Segunda República Española le otorgó el Estatuto Autónomo por el que se rigió hasta el año 1939, en el que volvió a perder su autonomía.

            A nuestra villa le cupo el honor de ser elegida para la con­memoración del 11 de septiembre y dar con ello testimonio de fe al hombre que fue en aquella época el primer líder defensor de las libertades catalanas, D. Rafael Casanova.  Según medios informativos ofíciales, los asistentes a la celebración de la «DIADA» en la Plaza de Cataluña de Sant Boi, oscilaban entre las 30.000 y las 35.000 personas.  Creo sinceramente que estos datos no se ajustan a la realidad.  Nuestra plaza, abarrotada, tiene un superficie de 17.000 metros cuadrados y las calles ad­yacentes estaban repletas a rebosar.  Nuestro cálculo se apro­xima a las 100.000 personas y no comprendemos a qué puede conducir el aminorar o empequeñecer un acto histórico de un pueblo que sabe mucho de silencio y de “SENY”.

            La voz del pueblo es la voz de Dios.  Está escrito: “La liber­tad no es otra cosa que aquello que las personas tienen dere­cho a hacer y que la sociedad no tiene derecho a impedir».  Es el derecho de obedecer sólo a la ley; porque, sabido es, que la libertad sin una autoridad fuerte e incólume, no es libertad al cabo del tiempo, sino anarquía y esto, los catalanes, lo sabemos muy bien, como también sabemos que la unión de la libertad y el orden es el último grado de la civilización y por consiguiente la perfección de la sociedad civil.

            Debemos empezar a razonar y de nuestro razonamiento ob­tener conclusiones que nos permitan discernir, en nuestra opi­nión, entre lo que está bien lo que está mal o entre lo que nos conviene o no nos conviene.  Dejarnos llevar por los demás es convertirnos en marionetas y sabido es que quien chilla más no es, generalmente, el que tiene la razón.  Debemos ver por nuestros ojos y no dejarnos llevar por verdades deformadas o verdades a medias.

            Es necesario desechar la mentira, el odio y las pasiones vio­lentas.  Pensar en que todos los ideales contienen una gran y loable ambición y que de diferentes doctrinas pueden obtener­se sugerencias e iniciativas que pueden conducir a un mundo mejor.  No hay pueblo en la tierra que haya, podido prosperar sin la influencia de una libertad de opinión que se traduzca en crítica constructiva.

            Todo debe hacerse por el pueblo, pero a condición de que la inteligencia, respaldada por la autoridad, lo refrende y discipline.

            La verdad es a veces un tanto dura, pero debemos apren­der a aceptarla con la mejor voluntad, sin apasionamientos des­mesurados que dan ocasión a inevitables fisuras.

            Sant Boi, tierra hospitalaria, fue escogida de nuevo para ce­lebrar la conmemoración de la «DIADA», después de 40 años de silencio ya que no de olvido.  Ondearon miles de banderas catalanas y, con fervor, se expresaron profundos sentimientos de amor a la tierra en que vivimos.  Nuestro pueblo es tierra viva, con historia, lenguaje y costumbres que no requieren de la revolución ni la violencia para entender el concepto nacional en una unidad que nada quiere saber de separatismos ni se­paradores.

  

ANTONIO RODRÍGUEZ RÓDENAS

 Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 251, octubre de 1976, pàgina 5).

TOT CATALUNYA, PRESENT A SANT BOI (Vida Samboyana, setembre de 1976)

            Èxit total era el comentari final que sentia arreu de Sant Boi, mentre la gent allí reunida anava marxant pels carrers cap a l’estació o cap als aparcaments dels cotxes. La gent del poble estaven també entusiasmats per l’èxit de la celebració de la Diada de l’onze de setembre en la seva pròpia vila. La plaça de Catalunya s’omplí de gom a gom, i hom creu que foren cent mil les persones que l’omplien juntament amb els que hi havia en els carrers que hi menaven.

            L’acte començà a un quart de sis de la tarda, quan la “speaker”, l’artista Maria Josep Arenós, demanà un minut de silenci per tots els qui han mort per la llibertat, i per l’última víctima, J. M. Zabala. Després –mentre encara arribaven riuades de gent- inicià el torn d’intervencions Miquel Roca Junyent, seguit per Octavi Saltor i Jordi Carbonell.

            El gran míting unitari de l’onze de setembre es va cloure amb el cant d’”Els Segadors”, dirigit per Oriol Martorell des de la tarima. El retorn de Sant Boi fou també impressionant.

“LA NOSTRA FORÇA ÉS I SERÀ TRIOMFANT”

“Ofegueu el que pugui dividir i tota intenció de partidisme”

            Ahir, l’honorable senyor Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya, adreçà als catalans, en commemoració de l’Onze de Setembre, el missatge següent:

            “Ciutadans de Catalunya:

            Si avui no podem commemorar la diada de l’Onze de Setembre com nosaltres voldríem. Si avui sentim més que mai el dolor de la nostra manca de llibertat. Si avui no oblidem els nostres empresonats i perseguits. Si avui som conscients del que representa la nostra fidelitat a Catalunya. Si estem ben units i som dignes del nostre poble, la victòria que obtindrem serà esclatant.

            No en dubteu, la nostra força és i serà sempre triomfant si posem la fervorosa voluntat de complir amb els nostres deures envers Catalunya.

            És per això que us demano ben fervorosament que ofegueu el que ens pugui dividir i tota intenció de partidisme, car no ha arribat encara el moment de fer-ho.

            Ara com ara, pensem solament en l’obligació que tenim de constituir una Catalunya que gaudeixi de llibertat, de benestar i de pau. Sense deixar, però, de lluitar, si cal, perquè tots els altres pobles d’Espanya retrobin també la llibertat per tal que puguin viure tan bé con els plagui.

            Davant la situació en què ens trobem, i del nostre futur, dissortadament no massa afalagador tant en l’ordre polític com en l’econòmic, crec que tot el que no sigui tenir-ho present i lluitar amb intel·ligència i sense complexes és un greu error que pot ésser dramàtic al nostre país.

            És per això que amb la nostra conducta de cada dia cal ésser exigent i, per tant, no deixar-nos emportar per promeses fal·lacioses i per il·lusions, per respectables que siguin, si aquestes no estan arrelades profundament a la nostra terra.

            Fem que el nostre poble tingui tothora la imatge que reflecteix la seva resolta voluntat de governar-se tal com nosaltres ho entenem, que vol dir aportar a la nostra vida nacional la llibertat, el progrés i la justícia social.

            Ciutadans de Catalunya, no oblidem tampoc que avui, la Diada de l’Onze de Setembre, representa la nostra irreversible determinació de fer tots els sacrificis que calgui per tal que la Generalitat de Catalunya reneixi més forta i esplendorosa que mai.

            Visca Catalunya. – Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya.”

Article sense signar

Publicat: A VIDA SAMBOYANA (número 250, setembre de 1976, pàgina 3).

Fa cent anys: 1913-2013 - CENT ANYS DE LA RAMBLA RAFAEL CASANOVA

     Rafael Casanova i Comes, darrer Conseller en Cap de l'antic consell barceloní (1713-1714), va viure a “Can Bosch” (avui Can Barraquer), del carrer del Pont, casa pairal de la família de la seva dona. Retirat des del 1737, va fixar la seva residència a la nostra vila on moriria tot començar el mes de maig de 1743. El dia 3 fou enterrat a la capella de la Pietat, de l'església parroquial de Sant Baldiri, lloc on encara reposen les seves restes i que va esdevenir, ara fa 100 anys, punt de celebració d'homenatges per part d’institucions, entitats i organitzacions polítiques i cíviques –de tot tipus- adscrites al moviment nacionalista català i per la ciutadania en general.

Descoberta

     L’estiu de 1912 havia aparegut l’obra "Estudis biogràfichs i crítichs de catalans ilustres ..." de Josep Rafael Carreras i Bulbena (1860-1931) i que fou, en sentit estricte, el primer treball biogràfic sobre la figura de Rafael Casanova i Comes. L'aparició de l'obra sembla va passar desapercebuda als ulls dels polítics locals. Va ser uns mesos més tard, al mes de febrer de 1913 quan es rebé, a l'Ajuntament de Sant Boi, una comunicació de la "Unió Nacionalista Radical", de Barcelona, tot anunciant:

     "la celebración de un "aplech" en esta villa el dia 9 del Corriente para honrar la memoria del conceller de Barcelona Rafael de Casanova, cuyo cadaver, segun se ha podido averiguar descansa en una tumba de la iglesia parroquial de esta villa, acordándose enterado con satisfaccion, y que asista a la misa que se celebrará para el eterno descanso del alma de aquel gran patricio, una comisión del Ayuntamiento"[i]

     De les organitzacions nacionalistes locals, un cop recuperades de la sorpresa inicial, en sorgiren diverses iniciatives d'entre les que destaquem la petició que es féu de donar el nom de Rafael Casanova a un dels carrers o places més importants de la població:

     "Acordóse que quede sobre la mesa una instancia suscrita por varios vecinos de la población y forasteros solicitando se ponga el nombre de Rafael Casanovas a una calle ó Plaza de las más importantes de la villa."[ii]

     L'Ajuntament de Sant Boi, regit per la Lliga Regionalista, va discutir, i aprovar, el tema en la següent sessió ordinària:

     "Vista la instancia suscrita por varios vecinos y forasteros solicitando que se dé el nombre de Rafael de Casanova a alguna de las calles o Plaza más importantes de esta villa. El Ayuntamiento creyendo conveniente perpetuar la memoria en la misma de aquel insigne patricio defensor de los fueros de Cataluña cuyos restos descansan en una tumba de la Iglesia Parroquial, acuerda por unanimidad, que en adelante la Rambla de Maluquer se denomine de 'Rafael de Casanovas'".[iii]

     A l'aprovació d'aquella proposta es produí una nova iniciativa popular, encapçalada novament pels membres de la UNR, que tot seguit va ser comunicada al consistori santboià, es tractava d'obrir:

     "una suscripción para construir una artística làpida con el nombre de Rafael de Casanova para ser colocada en la Rambla de esta villa, destinada a perpetuar la memoria del heroico defensor de Cataluña y comunicando los detalles para la ejecución del proyecto. En su vista el Ayuntamiento acuerda; 1º Haberse enterado con viva satisfacción de la iniciativa de la Unión Nacionalista Radical, cuyo acuerdo acepta integramente y con entusiasmo esta Corporación y 2º encabezar la suscripción con 50 pesetas sintiendo que la penuria de la Hacienda municipal no permite destinar mayor suma".[iv]

La Diada de Sant Andreu

     Afortunadament, la subscripció popular va ser un èxit i, poc després, va acordar-se celebrar la festa d'inauguracíó de la placa el següent 30 de novembre. Cal recordar que el 30 de novembre s'escau la celebració de la festa de Sant Andreu i que en aquesta diada era quan es verificava la renovació anual dels càrrecs polítics de l'antic consell barceloní:

     "Manifiesta la presidencia: que como no ignoran los señores Concejales la "Unió Nacionalista Radical de Barcelona, habia tomado la iniciativa de costear por medio de suscripción pública, una lápida monumental que a la vez que commemorase al insigne patricio D. Rafael de Casanova sirviese de rotulo a la Rambla de su nombre; que realizada con éxito la empresa estaba colocada ya la lápida en la fachada de la casa propiedad de D. Juan Dalmasso y se habia señalado el dia de hoy a las 11'30 para el solemne acto del descubrimiento de la misma y su entrega al Ayuntamiento; y que siendo la hora fijada proponía que el Ayuntamiento en Corporación asistiera a la ceremonia. Aceptada la proposición se organizó la Comitiva oficial compuesta de los señores del margen, de D. Matons, delegado del Exmo. Sr. Alcalde de Barcelona, del presidente de la citada asociación y de varios socios de la misma y de la agrupación catalanista de esta villa. Llegados a la mencionada casa tomó la palabra el Sr. Simó ofreciendo, en sentidas frases la lápida al Ayuntamiento. El Sr. Alcalde, despues de descorrer la cortina que la ocultaba, en medio de una estruendosa salva de aplausos, manifestó que la aceptaba en nombre del pueblo y daba las más expresivas gracias a todos los que han contribuido a este merecido homenaje. Concluyó el acto con un discurso pronunciado por el señor Matons, asociándose al mismo en nombre del Ayuntamiento de Barcelona."[v]

     D’aquell acte també se’n feu ressò el diari “La Vanguardia”, tot dedicant-li un extens article anònim, on ens dona tota mena de detalls sobre l’acte i les característiques físiques, autor i procedència dels elements emprats per a la confecció de les artístiques motllura i placa commemorativa.

EN SAN BAUDILIO DE LLOBREGAT

Homenaje á Rafel de Casanova

     La «Unió Nacionalista Radical» quiso honrar la memoria del insigne patricio Rafel de Casanova, haciendo un llamamiento á las entidades hermanas, á las corporaciones populares y en general á los admiradores de los grandes hombres de otros tiempos, respondieron todos al deseo de la entidad organizadora, y ayer ésta hizo entrega del homenaje colectivo al Conceller en cap, al magnífico Ayuntamiento de San Baudilio de Llobregat.

     Una lápida dé mármol encarnado, en la que se lee: «Rambla d'en Casanova», encuadrada en artistico marco de piedra de La Floresta, puro estilo Luis XIV, dará nombre al mejor paseo de aquella pintoresca población ribereña. En la parte superior del marco hay esta cifra: 1714, y en la inferior la del año actual: 1913. El marco pesa 980 kilos. La lápida es obra del arquitecto don José Simó, y ha sido construida en Reus.

     Para asistir al acto de la entrega asistieron de Barcelona numerosos excursionistas, á pie en su mayoría, y los restantes en el ferrocarril del Nordeste de España, de cuya estación partieron á las diez casi en punto. Durante el trayecto la gente joven entonó himnos patrióticos y diferentes canciones catalanas, amenizando así el viaje que, tal vez por falta de material, á pesar de ser corto, resultó incomodo, pues los pasajeros vieronse obligados á acomodarse dónde y cómo pudieron. Pasillos y plataformas iban atestadas; sin embargo, no se formuló la menor protesta.

     Al llegar el convoy á San Baudilio de Llobregat fueron recibidos los expedicionarios, entre los que se contaba el señor Matons, en representación del Ayuntamiento de Barcelona, por el alcalde de la referida población, Don Salvador Bou; el primer teniente, don Juan Busaña; el síndico don Emilio Forns, y el secretario, don Alfonso Font. En los andenes y fuera de las vallas de la estación había muchos vecinos, que allí acudieron para dar á los forasteros un cariñoso saludo de bienvenida.

     El señor Matons y los individuos de la comisión organizadora y otros representantes de entidades catalanistas, visitaron las Casas Consistoriales, y después recorrieron las calles de San Baudilio, esperando la hora señalada para el descubrimiento. Mientras tanto, los abanderados colocaban en los balcones y terrado de la casa que ostenta la lápida, que es la señalada con el número 1, propiedad de don Domingo Dalmasso, y hace frente á la plaza mercado, las enseñas de sus centros respectivos.

     Eran ellas las siguientes: «Associació Nacionalista de Calella», «Nets dels Almogavers», Grop «Vía Fora», «Associació Nacionalista Catalana», «Unió Nacionalista Radical», «Sang Nova», «Centre Nacionalista de Gracia», «Ateneu Obrer del III Districte», «Orfeó de Sans», «Centre Nacionalista República de Barcelona», «Esbart Catalá de Dançaires» y «Ateneu Llibertat del Districte IX».

     A las once y media el señor Simó y Bofarull por la entidad organizadora, dirigiéndose al numeroso público congregado frente á la casa referida, dio comienzo al discurso de entrega de la lápida.

     Todos conocéis, -dijo,- el origen de este homenaje; la lápida que ahora descubriremos es una afirmación para el día de mañana.

     En la lápida hay una fecha y un nombre; las primeras señalan un lapso de tiempo, dos siglos, de tristeza y de negación de nuestra historia; el nombre es un ejemplo vivo de fortaleza, un símbolo de virilidad, una muestra perenne del hombre civil.

     Casanova es el representante honrado del pueblo, que mancha su investidura, pero con la sangre de sus venas. Es un momento culminante de la conciencia nacional popular, el símbolo de la Cataluña de ayer, ejemplo para la de hoy, ideal para la del porvenir.

     Vosotros, vecinos de San Baudilio, con vuestra asistencia á este acto, con vuestra cooperación, demostráis la simpatía que os inspira este homenaje. Tened siempre presente el alto espíritu de patriotismo que hizo nuestro el nombre que ella ostenta.

     Dirigiéndose al alcalde, prosiguió: “Al ofreceros esta lápida, á vos, que representáis al pueblo, os digo que ella no solamente es histórica, sino que es la afirmación de la Cataluña que renace y revive á pesar del tiempo y de las contrariedades todas”.

     Contestó el alcalde: Acepto, y tirando de una cuerda hizo caer el lienzo que cubría la lápida. Al aparecer ésta resonó un fuerte aplauso, cantándose las estrofas d’els Segadors y se vitoreó á Cataluña. Desde el terrado y balconea de la casa cayeron sobre la multitud diferentes impresos alusivos á la fiesta, recogidos todos con avidez y cuidadosamente guardados.

     Don Salvador Bou, añadió: Acepto en nombre del pueblo y al hacerlo me complazco en dar las más expresivas gracias a cuantos han contribuido á esta obra.

     Se adelanta don Martín Matons. El Ayuntamiento de Barcelona que represento, dice, quiso cooperar á la obra iniciada por la Unión Nacionalista Radical para homenajear al que debería ser espejo de los representantes de aquella ciudad. ¡Ojalá que éstos se mirasen en las tradiciones de nuestros grandes hombres! ¡Benditos sean éstos, malhayan los que no les imitan!.

     El Ayuntamiento de Barcelona se honra tomando parte en fiesta de tan alto sabor patriótico.

     Tal vez vengan días de lucha; yo que voy ya para viejo: no podré llevar á cabo grandes empresas pero quiero un sitio en las filas.

     El señor Roig y Pruna cerró los discursos con el siguiente: Pueblo de San Baudilio, en nombre de todos los que hemos venido, en nombre de la corporación organizadora y de las diferentes entidades de Cataluña que han acudido á hacer afirmación del verbo catalanista, agradezco sinceramente la acogida que nos has dispensado.

     Es preciso que al pasar por delante de esta casa, vecinos de San Baudilio, tengáis un recuerdo para aquel hombre que por su patria derramó generosamente la sangre. Y tened presente que al honrar á Casanova no tributamos un homenaje personal sino que en aquel nombre comprendemos á cuantos en 1714 lucharon heroicamente por la libertad de Cataluña.

     Terminó el señor Roig dando un viva á Cataluña que fué unánimemente contestado y con esto dióse la fiesta por terminada. Eran las doce menos cuarto.

     Mientras se aguardaba la llegada del tren descendente, los que en él deseaban regresar á Barcelona dieron otra vuelta por la población; los que á pie habían venido, á pie volvieron á la ciudad condal, algunos con bandera, todos cantando animosos y alegres y procurando resguardarse del sol cuyos rigores eran impropios de la estación.

     Con algún retraso arrancó el tren con los expedicionarios. Las autoridades y vecindario que les habían, recibido á su llegada, fueron á despedirles, expresando su deseo de que menudeasen fiestas tan honrosas como la que acababa de efectuarse.

     El convoy arrancó antes de dar la locomotora el correspondiente silbido. Los jóvenes cantaron otra vez estrofas patrióticas y en un momento se llegó á la minúscula estación de la Riera de Magoria, donde se efectuó el desfile.[vi]

* * * *

     Vint-i-sis anys més tard, el mes d’agost de 1939, una Comissió Gestora provisional del municipi de Sant Boi, configurada a dit per les autoritats militars victorioses a la recentment acabada guerra civil, va prendre el següent acord:

     "de conformidad con la disposición segunda de la Orden del 13 de abril de 1938 se puede acordar la supresión de las denominacions actuales por constituir las mismas evidente agravio para los principios inspiradores del Movimiento Nacional, se acuerda por unanimidad sustituir los actuales nombres de las calles que a continuación se relacionan, por los mismos que tenían antes de la nefasta proclamación de la República (...). También y de conformidad con la disposición 3ª de la referida Orden y al efecto de satisfacer el deseo de todos los habitantes de esta Villa de honrar la memoria de hombres ilustres y perpetuar el nombre de nuestro invicto Caudillo; se acuerda por unanimidad reemplazar las actuales denominaciones de las calles y plazas que se relacionan, con los nombres siguientes:

     (...) La Rambla de Casanovas por Rambla del Caudillo (...)."[vii]

     Va caldre esperar, 40 anys, perquè tornés a imposar-se la voluntat popular i Casanova pogués recuperar el seu lloc d’honor.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

Sant Boi de Llobregat, novembre de 2013

---

[i] Llibres d'Actes Municipals, 2 de febrer de 1913 (AHMSBL).
[ii] Llibres d'Actes Municipals, 13 d'abril de 1913 (AHMSBL).
[iii] Llibres d'Actes Municipals, 20 d'abril de 1913 (AHMSBL).
[iv] Llibres d'Actes Municipals, 1 de juny de 1913 (AHMSBL).
[v] Llibres d'Actes Municipals, 30 de novembre de 1913 (AHMSBL).
[vi] La Vanguardia, dilluns 1 de desembre de 1913 (pàgina 5).
[vii] Llibres d'Actes Municipals. 15 d'agost de 1939 (AHMSBL).

Els “ateneus” a Sant Boi de Llobregat. Uns apunts històrics.

 

   Va ser després de la primera guerra carlina quan, a Sant Boi, aparegueren iniciatives de cultura burgesa i que, de la fusió amb la cultura popular, serien els antecedents més remots del fenomen ateneístic local.

   El 1840 s’inaugurava el primer “teatre local”, per iniciativa de la família Castells i, en paral·lel, sorgiren els primers “casinos”: el Centro Samboyano i el Círculo del Llobregat.

   L’any 1859 es presentà a la sala Euterpe, de Barcelona, l'Agrupació Coral Joventut Santboiana, entitat que donarà pas a La Terpsícore (1860), la societat coral dirigida pel músic Jaume Riba i primer referent del moviment ateneístic local. Aquell primer associacionisme abastava només la societat masculina; les dones no podien participar de forma activa en la gestió, només com a públic o participant dels espectacles.

   L’obertura de nous locals d’esbarjo va permetre nous punts de trobada i relació social. El Café del Centre, al carrer Major (1865) propietat de Miquel Campins, fou comprat per Josep Elias el 1877, el qual el va adequar als nous corrents estètics de la burgesia, i va esdevenir, amb el nom popular de “Cal Ninyo” un focus de dinamització cultural i d'atracció de forasters.

 

   La dècada de 1880-1890 es comença a consolidar un nou centre de la vila, a partir de la urbanització del “Clos dels Amigant” (actual plaça de l’Ajuntament i Rambla Casanova). Aquesta empenta modernitzadora va facilitar que, el 1887, aparegués un primer Ateneu Santboià, d'efímera durada, i que, cap a la fi de segle, va reaparèixer de la mà d'una nova societat coral, La Marsellesa (1893), sorgida d'una escissió de La Terpsícore. L'any 1899 els socis acordaren donar a la nova societat un nom que expressés amb més claredat les seves finalitats: Ateneu Instructiu i Recreatiu.

 

   Foren uns anys clau, d’eclosió de la societat civil santboiana que s’articularia, en bona part, gràcies als ateneus: Centre Estiuenc Sant Jordi (societat cultural de la colònia barcelonina d’estiuejants) i refundació de l’Ateneu Santboià (1905), creació de l’Ateneu Familiar (1913). Una dinàmica esplendorosa que no s’aturaria fins la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera, l’any 1923.

 

   Amb la República (1931) s’incrementava la importància de les associacions, de tot tipus, com a focus dinamitzadors de cultura i se n’organitzaren de molt diversa índole, com en els casos del Centre Català (Lliga) i el Casal d'Esquerres Catalanes (ACR i ERC). El 1932, un grup de persones lligades al món de la cultura i la política locals fundaren l'Ateneu Enciclopèdic. La guerra ho va anorrear gairebé tot. Amb ella, i conseqüència directa de les limitacions que imposaria el bàndol vencedor, el 1939, es perdria bona part de la xarxa associativa. S’imposava una reconstrucció de la societat civil a partir de l'acceptació del nou marc de relacions imposat pel franquisme.

   Només grans entitats com ara els Ateneus, la Biblioteca Popular, el Futbol Club Santboià i la Unió Esportiva Santboiana van trobar relleu a les seves cúpules directives, inicialment a través d’unes gestores provisionals on tots els seus membres foren investigats i depurats abans d’autoritzar-ne el funcionament. Tot i que lentament s’anaven recuperant iniciatives culturals, aquestes estaven mancades d’objectius clars i estaven més encaminades a l’esbarjo o al mer entreteniment, que no pas a recuperar la dinàmica que hi havia abans de 1939.

   Aquestes limitacions i la pèrdua dels objectius fundacionals feu que no s’afrontessin, de manera ferma, els reptes que els hi va brindar el creixement local de les dècades següents. En molts pocs anys, les estructures del Sant Boi tradicional trontollaren: 10.811 habitants el 1950, 19.968 el 1960, 50.051 el 1970, ...

 

CARLES SERRET I BERNÚS

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

Corpus a la vila (article d’Arcadi Mestres, 1956)

ANECDOTARI PINTORESC DE LA VILA

CORPUS A LA VILA

     Corpus. Sant Boi està de festa. La llum s’ha posat en els nostres carrers per haver-s'hi escampat una gran profusió de flors i, a les altures, lluir-hi el sol radiant que, de tant brillant, el ens sembla que no sia tan blau. Dels vells car­rers hi munta un àlit fresc de renovació; les males olors de les humitats, s'han vist anorreades per la intensa flaire dels pètals que encatifen tota la ruta la qual, a la tarda, s'hi desenvoluparà la Processó de Corpus. De, bon matí s'hi capta tot l'ambient joiós i jovençà de la primavera. I dels ràfecs de les cases del carrer de l'Alou, de traçat i nom dignes l'Edat Mitjana, s'hi sent un esverat batre d'ales de les orenetes que, al seu redós, cada any hi fan els seus nius com si els ràfecs de les velles cases carrer de l'Alou fossin l'aeroport de les ales blaves. I dos petits oronells miren atemorits a baix el carrer i un diu: “Mira quina pluja més bonica ha caigut avui”. Mentre l'altre, joiós, li contesta: “Aquesta pluja es la que m'agrada, que no ens ha mullat!”.

La processó de Corpus, de 1956, pujant pel carrer de l’Alou.

     I les flors dels jardins i la ginesta de les muntanyes, serveixen per a que mans piadoses i pacients trenin amb les flors, com les puntaires de les fulles, una varietat de formoses catifes. I si aquest any la pluja va desfer tot el treball de les persones, no fou, però, suficient perquè a l'hora de la Processó hi manquessin les flors; si la pluja se n'emportà moltes, tot seguit se n'escamparen de nou. El xàfec sols va tenir la finalitat de desfer unes fronteres que, en una mala entesa, s'hi havien erigit; quan les flors d'una parcel·la se n'entraren a la següent, aleshores quedà demostrat que tot el trajecte és, espiritualment, una sola unitat. Aquestes particions sols deuen servir per donar-li varietat artística, sense gran transcendència religiosa, car crec que Déu no pot sentir-se ofès si totes aquestes lluites, pròpies d'una ineptitud vers les infinites visions de les coses, es fan com un motiu de superació de nostra relativitat humana.

     El primer toc de les campanes anunciant la sortida de la Processó, ha servit per a que tots els balcons s'omplissin de domassos i de gent per a contemplar-la. Inicien el seu curs els gegants, que són esplai de xics i de grans, fent que amb graciosos i lleugers passos de dansa sia unànime la simpatia vers la reialesa; després tota l'escolania parroquial amarada d'una matís virolat i, tot seguit, les dues fileres, dels assistents. Els blancs vestits de les ne­nes de Primera Comunió sembla com si el símbol de la puresa s'hagués convertit en delicada albor. Totes les corporacions hi donen viva varietat amb llurs movedissos estendards. I quan passa el tàlem amb la Custòdia, un fresseig d'altes presències que terrejen, s'insinua a dins de tots els cors. I el Déu infinit davant tanta ostentació sembla que passi encongit dintre de l'Hòstia, talment com la demostració més clara de la humilitat. I si veu uns ulls indiferents i molls d'escepticisme, m'imagino que Ell amb un aire immens de simpàtica cortesia els deu dir: «Després de tot l'any d'estar clavat i nu en la creu, perdoneu-me si avui en surto un poc endiumenjat». I tot se sent corprès davant aquest acte d'humilitat; fins les flors, al pas del sacerdot que les va trepitjant, elles amb genuí exemple, transmuten el seu dolor en més intensa flaire. I la Processó s'és acabada i la gran lluminositat d'aquesta diada perdura dins nostres mirades i, per això, al caure la, nit, la, bella claror de Corpus ens sembla que encara brilli per tota l'estelada.

Arcadi Mestres i Palós

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA”, número 8, juliol de 1956.

Santboians al “Valle de los Caídos” ?

   Si arrel del reportatge “Avi, et trauré d’aquí!”, emès per TV3 (dimarts 19 de març de 2013), us heu fet aquesta pregunta, estem en disposició de facilitar un mínim d’informació, en la vessant santboiana d’aquest dramàtic procés, encara obert.

   L’Arxiu Històric Municipal conserva un expedient, iniciat l’abril de 1960, amb el significatiu títol “Traslado de los restos de los Caídos por Dios y por España, al Monasterio del Valle de Cuelgamuros”.

   L’expedient s’inicia amb la comunicació, a 9 famílies (7 de la vila i 2 de foranes), d’una Circular de l’Excel·lentíssim Governador Civil (publicada al BOP el 16 d’abril de 1960) i on, entre d’altres coses, s’explica que:

   “La inauguración del Monumento Nacional de la Santa Cruz del Valle de los caídos, que constituye el lugar más adecuado para el definitivo reposo de los restos de los Héroes y Mártires de la Cruzada, trae como consecuencia que carezca de razón de ser la gratitud de los enterramientos de los que cayeron en nuestra Gloriosa Cruzada, hechos en los Cementerios municipales de esta provincia.”

   I, a continuació, s’informa que fins el 31 de juliol els familiars de “Héroes y Mártires” podran demanar el trasllat, si les restes d’aquells estan en “sepulturas individuales o colectivas, cedidas gratuitamente en su día por el Ayuntamiento”.

   Per tal d’incentivar la participació, s’especifica que totes les despeses correran a càrrec del “Patronato de la Fundación de la Santa Cruz del Valle de los Caídos” i que, oportunament, s’informarà a les famílies de la data en que es produirà l’exhumació. També s’indica que, si no hi ha comunicació en contra, transcorregut el termini, es procedirà al trasllat d’aquells que “no conservaren los restos en sepulturas a su cargo”. I, finalment, s’indica que aquesta darrera condició no invalidarà a les famílies que puguin acollir-se a la proposta, cas de repensar-s’ho, amb posterioritat.

   Després de diverses investigacions i d’un creuament de peticions informatives, dues famílies s’acolliren -d’entrada-, a l’oferiment governatiu:

   · La del senyor EDUARDO MOSSOTTI AGGRADO, sots caporal del Sometent, assassinat el 5 d’agost de 1936 i enterrat al nostre cementiri local.

   · La del senyor ALBERTO ARBÓS RIBAS, mort en combat i enterrat al cementiri de Pamplona.

   Un any després d’iniciat el procediment, concretament el dilluns 24 d’abril de 1961, i complint tots els preceptes legals (civils i de Dret Canònic) va procedir-se a l’exhumació i dipositar les restes a una urna – columbari (subministrada pel servei de Pompes Fúnebres de Barcelona), tot seguint unes “Instrucciones para la remisión al Valle de los Caídos de los Gloriosos restos procedentes de la Cruzada Nacional” dictades des de la Subsecretaria del “Ministerio de la Gobernación”. De dits treballs s’aixecà una “Acta de exhumación de restos”, l’original de la qual està inclosa en dit expedient.

   El periple, però, va tardar molt a tancar-se a efectes administratius. Fins el mes de febrer de 1962 no es va rebre una comunicació oficial del Govern Civil, acreditativa del dipòsit de les restes santboianes al “Valle de los Caídos”.

   Per tant, la resposta a la pregunta que hem fet servir de títol és que SÍ, com a mínim en un cas –i de forma voluntària- entre les inhumacions registrades al Cementiri de Sant Boi de Llobregat.

   I, això, sense comptar d’altres santboians, desapareguts o morts als fronts de guerra, dels que encara -a dia d’avui- en desconeixem que se’n va fer.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL

Fa 50 anys: mesures contra l’especulació immobiliària

 

     El 20 de novembre de 1960 es van donar les claus a les famílies beneficiàries del grup d’habitatges públics que, per iniciativa municipal, s’havien construït a “La Muntanyeta”. Ben aviat, com succeïa habitualment en moltes concessions de protecció oficial, es va detectar un moviment especulatiu, en forma de traspassos i al que l’Ajuntament de l’època va intentar posar fre, mitjançant un impost dissuasori, tal i com recull l’Acta de la sessíó de la Comissió Municipal Permanent del 7 de març de 1963:

   “Con objeto de evitar la especulación en los traspasos de las viviendas y locales de negocio, construidos a iniciativa de este Ayuntamiento, con arreglo a las normas dictadas por la legislación vigente acerca de las viviendas de renta limitada y las subvencionadas, se acuerda que a partir del día 1 del próximo mes de abril, los citados traspasos deberán satisfacer al Ayuntamiento la cantidad de 5.000 ptas. quedando con esto modificado el acuerdo adoptado por esta misma Comisión Municipal Permanente en fecha 27 de Diciembre de 1960.

   Los traspasos entre familiares, tanto “inter-vivos” como “mortis-causa” quedan exceptuados de la indicada cantidad, siempre y cuando se trate de transmisiones, entre padres, hijos, conyuges y hermanos. Los traspasos entre tios y sobrinos, abuelos y nietos pagarán solamente la cantidad de 2.500 ptas.”

Arxiu Històric Municipal

Joan Lleó, una exposició de 1958

     Avui, 28 de febrer, i al Centre d’Art Can Castells, s’inaugura una exposició dedicada al pintor Joan Lleó, ja traspassat.

     L’any 1958 exposava, a Sant Boi, per primer cop i a l’estatge de l’antiga Biblioteca Popular, Cal Sílio del carrer Major.

     Julio Casado va dedicar-li, a VIDA SAMBOYANA, un article que ens ajuda a conèixer aspectes biogràfics i tècnics d’aquest pintor:

 

JUAN LLEÓ

     Lleó expone por primera vez en San Baudilio; agradecemos al amigo el honor que supone para nuestra villa el favor de cedernos su colección artística.

     Dejemos a la opinión pública, entendidos y profanos, los diversos comentarios que la colección presentada en la Sala de Lectura de nuestra Biblioteca Popular, levantara en todos los tonos. La U. E. C. sólo quiere anunciar la buena nueva, repitiendo lo que tanto se ha dicho. Lleó no es nue­vo en las lides artísticas, su ya madura técnica ha cruzado las lejanas tierras, atravesando las fronteras y hollando pueblos, nos basta sólo admirar su espléndida obra para convencernos de ello, de comprobar que estamos ante un artis­ta en el dilatado arte de la acuarela. Desde que en 1945 inició sus estudios en la Escuela Superior de Bellas Artes de San Jorge en Barcelona, hasta 1958 en que le ha sido otorgada la Medalla de la Agrupación Acuarelista de Cataluña la transitoria de Lleó ha sido un alarde de tecnicismo y acierto en el difícil arte de la composición, los viajes a Pa­rís en 1950 y el de Italia en 1953, de donde regresa con una madurez artística que aun conociendo su afán, a todos nos conmueve y sorprende; la confianza en él depositada a na­die defrauda.

     Las becas ganadas tan elegantemente le permitieron convencerse de su valor. En 1955 Lleó expuso una escogi­da selección de sus obras en la sala «Dardo», de Madrid, en aquellos días toda la prensa de la capital de la nación estuvieron de acuerdo en que el joven acuarelista catalán «era un consumado realizador de lo decorativo» «pisando las huellas del gran acuarelista Ceferino Oliver» «Lleó ha conseguido sin asomarse a los extravagantes «ismos» ver los temas de España y traernos a sus cartones de un modo nue­vo, no exento de belleza». Y así, por el estilo, toda la prensa donde Lleó expuso y quiso mostrarnos la calidad de sus obras.

     Quisiéramos por ello, en un tema tan importante como éste, reunir las condiciones necesarias que indudablemente no poseemos. La calidad artística de Lleó, su categoría es­piritual, plasmada en los murales de las iglesias de Nuestra Señora de Belén, en Barcelona, de Capellades, Tossa de Mar y Hospitalet de Llobregat, nos hablan de una potencia interior que va fluyendo segura y definida, arrasando viejos moldes y aplastando conceptos absurdos.

     La colección de acuarelas que nos será dado admirar pú­blicamente en la Biblioteca Popular a la cual damos nuestras sinceras gracias por su colaboración a la divulgación de la cultura popular, absorberá por completo nuestra atención.

     La Fundación «R. Amigó Cuyas» le concedió una beca para ampliar sus estudios en Italia a su regreso Lleó nos trajo un regalo artístico que es como una canción y líneas graciosas. En París nos maravilla con el arte personal de sus apuntes y estudios en tonos inéditos hasta ahora.

     No nos cansaríamos de admirar éstos, verdes maravi­llosos, aciertos bucólicos de la comarca olotina, ni ese de­rroche técnico de los paisajes samboyanos, de Mallorca, Bilbao, Ibiza, Asturias, etc., etc., de tantos y tantos lugares que han sido plasmados por Lleó.

     Hemos creído los de la U. E. C. que la obra del dilec­to amigo era digna de ser conocida en San Baudilio, y ahí la tenemos viva y pujante, fresca y alegre como una co­rriente de agua que cruza valles y torrentes. Si tantas co­sas tenemos que admirar de Juan Lleó es su modestia, su sencillez, casi rayana a la exageración. Debemos agradecer­le también que en estos días de la Fiesta Mayor sea su presencia pictórica un repique de campanas lanzadas en re­bato de alegrías.

     Gracias al amigo Lleó, que mereciendo tanto, tan poco le hemos dado, y gracias por su aportación que ha hecho posible que en los tiempos actuales nos sea permitido admi­rar tanta belleza en un tan reducido espacio.

JULIO CASADO

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 30, maig de 1958).

Sant Boi també va celebrar els 50 anys de “Carrilet”

     Aquests darrers mesos hem dedicat força atenció a la història i commemoracions associades al “Centenari del Carrilet” (1912-2012). Fa 50 anys, en complir-se les “Noces d’or” de la línia Barcelona – Martorell, també es desenvoluparen diversos actes i que coincidien en uns anys d’importants treballs de modernització de la línia.

     Trobem, a la revista local “Vida Samboyana”, el següent article:

“Exposición commemorativa del 50 aniversario de la inauguración del Ferrocarril

     El pasado dia 27 de enero tuvo lugar la inauguración de la exposición conmemorativa del cincuentenario de la puesta en servicio del ferrocarril, o mejor dicho, nuestro “carrilet”, que fue instalada en el salón de actos del Ayuntamiento y organizada por la U.E.C. local, con el patrocinio de la Corporación Municipal.

 Cartell (Fons: Carles Martí i Vilà – AHMSBL)

     El acto inaugural, que fue presidido por el alcalde de ésta don José Milà Gelabert, juez de paz don Ramón Mañosa Bernaldo de Quirós, teniente coronel jefe de la Base de Parque y Talleres de Automovilismo don Luis Iglesias, y otras autoridades, así como por el director de la Compañía General de Ferrocarriles Catalanes señor Turell.

Fotografia, sense descripció, que acompanyava l’article

     Formaban la exposición varias colecciones de fotografías de indudable valor histórico y anecdótico, varias de ellas del antiguo fotógrafo local don Jaime Canalias Vila, por cuanto reproducían los actos de la inauguración de la línea en aquel ya lejano 29 de diciembre de 1912. También figuraban expuestas maquetas y muestras del material de tracción, conductores eléctricos, raíles, etc., que emplea la Compañía para el mantenimiento y mejoramiento de sus servicios.

Fotografies de la mostra (Fons: Carles Martí, AHMSBL)

     Para hacerse una idea del incremento tomado por el ferrocarril en el transcurso de estos últimos años, ofrecemos a continuación unos datos entresacados de su gráfico expuesto en la misma:

Año 1924      Año 1961

Transportes de viajeros ...………………. 500.000     9.630.000

     El transporte de mercancías en el año 1961 se elevó a la suma de 792.000 Tm. Acusando un ligero descenso con relación a los últimos cinco años.

     Indudablemente que el popularmente denominado “carrilet” ha sido factor decisivo del progresivo engrandecimiento de esta villa, y aunque hay que reconocer que desde los primeros balbuceos de 1912 hasta la actualidad los servicios han mejorado ostensiblemente, también adolece de defectos que no vamos precisamente a señalar ahora, ya que los mismos han sido aireados en más de una ocasión en estas mismas páginas.

     Termino este breve comentario depositando mi más absoluta confianza en las fuerzas rectoras de la Compañía, con la seguridad de que velan con la mejor voluntad por la eficacia del servicio.

J. A. D.”

* * *

Fotografies de la mostra (Fons: Carles Martí, AHMSBL)

NOTA EDITORIAL: Publicat a “Vida Samboyana” (número 87, febrer de 1963). Desconeixem qui s’amaga darrera de les inicials que signen l’article.

TEMPS DE QUARESMA (article de 1958)

     Cada any la Quaresma ens sobta amb una manifestació del sentiment religiós dels santboians. Després del Via-Crucis que tots el diumenges a la tarda desfila pels nostres carrers, segueix el veritable esclat de fe del matinal, concorregudíssim, del Divendres Sant, que sembla conservar i superar tota la solemnitat dels anteriors.

     I l’any passat ens sorprengué encara l’impressionant processó nocturna del Sant Enterrament, que, amb artístics i bells passos de la Passió de Nostre Senyor: el Sant Sepulcre, l’Oració de l’Hort i l’Assotament a la columna, en corrua inacabable, passà davant d’una enfervorida multitud que omplia els carrers i places de Sant Boi.

     D’aquell sentiment que fa vibrar les cordes més íntimes de tots, els que hi prenen part i els que ho presencien, poc queda ni en documents ni en rastre material de cap mena i, o molt anem errats, o havia estat més intens encara en temps passats.

 La Processó del Sant Enterro a sant Boi del Llobregat. El pas de ''L'Assotament''.

Imatge de la dècada 1960-1970.

     Del Sant Crist de l’Amparo que es venerava segles enrere a la nostra església parroquial, si no fossin les diverses edicions de goigs que plasmaven aquella devoció, res n’hauria arribat fins a nosaltres. I davant seu i als seus peus devien haver-se esplaiat i trobat consol molts dels dolors i contrarietats que havien afligit als santboians que ens precediren.

     De les antigues habituds religioses de Setmana Santa no queda més detall que els de la construcció dels Monuments que, des de que existeix l’actual temple, han assolit veritable grandiositat i molts anys fins categoria artística. Més, de la vibració espiritual que promovien, què en queda? Potser, i ben excepcionalment, només un perdó, que es formalitzà a l’any 1544, en deixa entreveure alguna cosa.

     Era també per la solemnial diada dels Divendres Sant i es concreta ben clarament que després d’acabar el sermó que pronuncià el reverent mossèn Pere F. Roig a la nostra parroquial església.

     Davant del senyor rector, del batlle de l’Alou i d’altra gent principal de la vila, la dona Joana Domingo, per amor de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, perdonà a la persona o persones que haguessin intervingut en la mort del seu marit escaiguda en temps passats.

     Aquestes persones, estarien empresonades? Havien fugit per eludir el càstig? Romanien inconeguts, com els autors de tantes malvestats com aleshores succeïen? En qualsevol d’aquests casos el perdó de la part que havia sofert el dany, paralitzaria l’acció de la justícia.

     El nostre esforç per aclarir aquest fet ha estat inútil. Falles en la documentació de l’Arxiu Parroquial, parcialment destruït pel foc durant els aldarulls de 1936, no permeten constatar els òbits del temps esmentat.

     Si no podem donar amb precisió el fet de sang, res ens impedeix, però, recollir tota l’emoció i la manifestació viva de fe i de pietat d’aquells passats nostres, que es manifesta en l’acte solemnialment escrit del perdó i el ressò cristianíssim del sermó del Sant Divendres que, en l’any 1544, ressonà sota les voltes de la vella església santboiana.

CARLES MARTÍ I VILÀ

Cronista de la vila

NOTA EDITORIAL: Publicat a “Vida Samboyana” (número 28, març de 1958).

Una crítica constructiva al nostre “Carrilet” (article de 1961)

 

NUESTRO FERROCARRIL

     Carecemos de un medio mejor para efectuar los desplazamientos que el ferrocarril, por lo menos, de un medio más económico aunque, recientemente, se hayan elevado las tarifas en un cuarenta por ciento.

     Esta elevación de precios ha sido acogida con resignación por considerar quizás que con la misma mejoraría el servicio pero, desgraciadamente, no es así. Continúa igual, y ello quiere decir que persisten los graves inconvenientes que perjudican notablemente a los usuarios.

     En general, cuando llueve, no circulan los trenes, unas veces por falta de fluido eléctrico y otras por la acumulación de las aguas en los túneles de entrada a la estación de término. Por cada día que los trenes se ajustan al horario pasan dos en los que salen con retrasos. En las horas punta, los vagones en servicio son insuficientes, el personal tiene que ir colgado cómo puede y si añadimos a la falta de luz en los vagones y la descuidada limpieza, comprendemos el motivo de las quejas y reclamaciones de los pasajeros.

     Justo es que se pague lo necesario para obtener un buen servicio pero, también, en justa correspondencia, es preciso que este buen servicio sea prestado con continuidad y sean solventados muchos de los inconvenientes que hace años perduran.

ANTONIO RODRÍGUEZ RÓDENAS

NOTA EDITORIAL: Publicat a “Vida Samboyana” (número 71, octubre de 1961).

LA REPRESSIÓ

SANTBOIANS EXECUTATS AL CAMP DE LA BOTA (1939-1943)

DATA	NOM	EDAT	MILITÀNCIA	OFICI	NAIXEMENT
1939-03-29	MARINÉ BADIA, Josep	38	CNT		Sant Boi
1939-07-04	ALONSO BERBEL, Josep	37	CNT	Barber	Cantón (Múrcia)
1939-11-04	LÀZARO MONÉS, Nemesi	34	CNT	Pagès	Barcelona
1940-10-17	PALÓS ROVIRA, Salvador	36	CNT	Jornaler	Sant Boi
1943-03-27	BENITO FORNOS, Hilari	34	CNT	Pagès	Barcelona
1943-06-16	VIA COMES, Jaume	30	CNT		Sant Boi

TESTIMONIS DE LA REPRESSIÓ

“Un cop arribats a la presó Model, custodiats per la guàrdia civil, ens interrogaren. Quan començaren pel primer company, els va informar que havíem estat tancats en camps de concentració a França. El funcionari de la presó no s'ho volia creure. Quan ho varen contrastar amb la documentació que els havia lliurat la guàrdia civil i varen veure que era cert, el funcionari es negà a admetre'ns i comunica a la guàrdia civil què, en aquests casos, quan es portava refugiats vinguts de França, havien de traslladar‑los a Reus, on destinaven els soldats en companyies de treballadors, encarregades de refer les destrosses de la guerra.” Josep Ferrés Marigó

"Estava al Bar Núria quan se’m van posar al davant un caporal i una parella de la Guàrdia Civil. Sense preguntar-me ni el nom, em vam donar una puntada de peu que em va fer caure, em van posar les manilles, i mentre m'aixecaven, em van seguir clavant puntades de peu. Després em van conduir a un despatx solitari de l'Ajuntament. Allà em van llegir una denúncia signada cap de la Falange de Sant Boi, un ex-amic meu ...” Francesc Suriol i Solé (abril de 1939)

“Al tard, després d'un mal ranxo per sopar, sense cap mos de pa, pujàvem escales amunt cap al local que teníem assignat, per passar llista, com cada dia, matí i vespre, en aquella petita nau. Ens feien estirar sobre les rajoles humides del terra i passaven per sobre nostre, amb porres a les mans, trepitjant-nos. Ens encaixonaven com una pila de carn.      Aquella pila de carn humana era un festí de polls, puces i xinxes, que venien atrets per l'olor de la sang dels nostres dits infectats. Miràvem de col·locar-nos de la manera més còmoda per no sentir la ferum i l'alè dels altres, amb la mà lliure per poder rascar les picades dels paràsits.      Cada dia, quan la corneta ressonava a primera hora del matí, encara fosc, ens havíem d'aixecar. En moure'm, feia la impressió que no podria caminar pel dolor i pel cruiximent d'ossos que patia. Com sempre, algun presoner quedava estès al terra, com mort, i era transportat pels propis presoners a la infermeria.” Leopold Altés i Molins (Intern al camp de concentració de San Marcos, Lleó)

“A les dones dels d’esquerra...les feien anar a escombrar la merda que hi havia al Jardí....a la tieta l’hi van fer anar...Sí, sí, sí..els hi van pelar el cap, les van fer anar a treure tota la porqueria. I a la Tuies, com sempre havia estat malalta, i una part de la família era de dretes, no l’hi van fer anar.” Núria Ros

 

NOTA EDITORIAL: Textos presentats a l’exposició “San Baudilio, 1939-1950. El primer franquisme” i que tancava la trilogia “Testimoni d’un poble” dedicada al període 1931-1950. La trilogia d’exposicions fou produïda pel Museu de Sant Boi de Llobregat, tenint com a comissari a l’historiador Carles Serret i Bernús, i va poder veure’s entre els anys 2006 i 2007.

Afectes, desafectes i indiferents

     Des de l’inici de la guerra, i a mesura que anaven ocupant nous territoris, el bàndol guanyador va engegar un sistema de control col·lectiu (amb una més que evident voluntat de revenja) que pretenia neutralitzar a totes aquelles persones considerades contràries al règim sorgit de la victòria feixista.

     La repressió no només va afectar a persones destacades per la seva militància política o pel seu paper en la societat civil republicana, sinó a la totalitat de la població: des dels soldats de lleva, fins als familiars dels morts al front.

     En tot aquell sistema, inspirat en models nazis, els Ajuntaments van jugar un paper destacat a partir de les Comissions Municipals de Depuració i del sistema dels avals. El treball d’aquestes comissions i la informació que obtenien fou determinant alhora de decidir, en molts casos, el destí de nombrosos imputats: execucions, empresonaments, desterraments, incautacions de bens, depuracions de funcionaris, ...

     Els avals eren uns documents que certificaven el comportament polític d’abans i durant el conflicte bèl·lic, tot recollint dades significatives de suport o de denúncia contra l’objectiu perseguit: des d’una oferta de treball, un canvi de residència, la matriculació a un centre escolar o universitari, la depuració d’organismes i empreses públiques, la consecució d’un destí o una pròrroga al Servei Militar o bé el suport necessari per assolir l’alliberament de presoners o el retorn dels exiliats. Els avals més preuats eren aquells que anaven signats per personalitats manifestament conservadores, militars, religiosos i/o falangistes.

     En el cas de Sant Boi, un cop obtinguts els avals (generalment amb dos signataris), se sol·licitava una certificació a la Comissió Municipal de Depuració que, tot sovint, anava acompanyada d’informes redactats per investigadors locals que depenien de la Comissió Gestora de l’Ajuntament.

     A l’Arxiu Històric Municipal custodiem milers d’aquests documents que aporten informació -molt valuosa- per a l’estudi del període.

     Grau d’acceptació del nou règim en els soldats de les lleves de 1936 a 1941 (mostra de 259 individus):

 

Afectes	89	34,36 %
Desafectes	59	22,78 %
Indiferents	111	42,86 %

NOTA EDITORIAL: Textos presentats a l’exposició “San Baudilio, 1939-1950. El primer franquisme” i que tancava la trilogia “Testimoni d’un poble” dedicada al període 1931-1950. La trilogia d’exposicions fou produïda pel Museu de Sant Boi de Llobregat, tenint com a comissari a l’historiador Carles Serret i Bernús, i va poder veure’s entre els anys 2006 i 2007.

Algunes notes sobre l’ocupació de la comarca (gener de 1939)

     Quatre dies abans de l’ocupació, el dissabte 21 en Josep Chalmeta fill i veí de Vilaboi –afectat per la mobilització de les lleves del 1910 al 1916 per a fer fortificacions- va haver d’acudir a la citació de l’Ajuntament. Al seu diari ens en dona força detalls:

     “Al recoger del trabajo a las 7 de la mañana, me sorprendió al llegar a casa, ver a mi esposa cosiendo, la cual me participó la desagradable noticia, de que hemos de presentarnos en el Ayuntamiento, para ir a fortificaciones, llamados por el funesto Negrin las quintas del 10 al 16 ambas inclusive, tras varias horas de espera nos dieron medio pan, mi estimada Vicenta me trajo un plato de arroz, que me comi de pie, en la acera del Bar Nuria. A las 3 de la tarde empezamos a salir en camiones hacia Hospitalet, vinieron a despedirme mi estimada esposa e hijos Teresina y Mateo, cuya despedida no olvidare nunca.“

     La nit d’aquell dia va fer cap a l’estació de tren de Molins de Llobregat amb el grup de persones grans procedents de Vilaboi i de l’Hospitalet:

     “... en los andenes de dicha Estación y en duro y frio suelo descansamos un rato, luego a pié salimos hacia Papiol,”

     Des de Molins de Llobregat van dirigir-se a peu cap al Papiol. A peu hi hagueren arribat abans:

     “...nos alojaron, mejor dicho, nos amontonaron en un salón, donde pasamos una cruel noche, durante ella me hice cargo, del bajo concepto en que nos tienen, los que para desgracia de España, nos gobiernan, ya que somos tratados peor que cabezas de ganado. Mis compañeros de filas son: Jaime Mercadé, Fidel Martínez, Enrique Planell, Francisco Serra y Antonio Petit (Rimbo) los que nos consolamos mutuamente.”

23 i 24 DE GENER de 1939

     Des de feia un parell de dies vint soldats de transmissions manats per un tinent, potser pertanyents a la 43 Divisió , “s’allotjaven” a cal Patana. En Jaume Coca Ros, parent de la casa era un d’aquests soldats [1]. El dilluns 23 aquests soldats van marxar a corre-cuita, abandonant rotlles de fil, dos bidons de sosa càustica i una bicicleta que faria molt bon servei als germans Coca durant la postguerra [2]. A últim hora van sortir de la població en direcció a Lloret en Pere Pi-Sunyer (nebot de Carles Pi Sunyer) i Santiago Torres Baldó que estaven destinats a una unitat sanitària.

     L’alcalde Gaietà Mestres i Parés d’E.R.C presidí aquell vespre una reunió a la sala de la Comissió de Govern de l’Ajuntament. S’inicià a 2/4 i cinc d’onze i durà fins 2/4 quarts i cinc de dotze. Hi assistiren un capità de cognom Sánchez, el tinent del S.I.M Rubio, el comissari de l’Exèrcit de l’Ebre Josep Martorell, Josep Castelló Bel per la C.N.T. i la Solidaritat Internacional Antifeixista, Climent Camins Brach pel P.S.U.C., Joan Ventura Castillo per l’U.G.T, el senyor Ruíz en representació del destacament d’ordre públic, Assumpció Torralba per la J.S.U, Josep M.Villalba Manadé pel Socors Roig Internacional, i Francesc Anguera Gebellí de forma extraoficial per l’Unió de Rabassaires. No va assistir cap membre de la F.A.I, ni de les JJLL ni d’Estat Català.

     S’informà que l’evacuació s’efectuaria quan el comandament ho ordenés, per això calia realitzar una relació de queviures i mitjans de transport amb els que es podia comptar. Tothom va oferir la seva col·laboració. Es curiós observar la referència feta a la quinta columna “la quinta columna ya trabaja” per aquesta raó els representants de l’ordre públic havien d’excedir-se en el seu cel. Es va criticar que una col·lectivitat de la C.N.T hagués evacuat sense tenir en compte les ordres. L’acta evidència la gran necessitat de mitjans de transport existent. Es deia també que a Viladecans, Pinedes i Horts no s’havia realitzat la darrera mobilització de forma ordenada. Finalment s’acordà la redacció d’un ban perquè els comerços tinguessin obert durant les hores que es mana. El representant del comissariat va proposar fins i tot fer un míting adreçat a les dones per executar les obres de fortificació que calgués. S’acordà que l’acte es celebraria l'endemà dimarts a les quatre de la tarda i parlaria un representant del comissariat, un de l’alcalde, un del Front Popular, en Castelló pels homes i Torralba per les dones [3].

     A dos quarts de déu de l’endemà el capità d’artilleria Jaume Martínez i Vendrell, veí de la Colònia Güell que durant la postguerra participaria a la fundació del Front Nacional de Catalunya es despedí de la seva promesa Àngels Rodrígues a la plaça de l’Església. Allà es van dir el darrer adéu. Ella, des la barana, veié com en Jaume creuà el pont sobre el Llobregat. Eren dos quarts de déu del mati [4].

     La bateria republicana d’artilleria on era destinat en Josep Coca Ros va arribar a Vilaboi aquella tarda i va estacionar en un camp de pereres situat a uns 300 metres del Pont dels Carros. L’artiller tenia la família a cal Patana i va demanar permís per anar-los a visitar, li van permetre però acompanyat d’un sergent que havia de garantir que en Pepito retornaria. Abans de la voladura del pont els artillers i les 4 peces van creuar cap a la riba dreta del Llobregat [5].

     Vilaboi vivia aquella nit les darreres hores republicanes. A Enric Arandes Balaguer se li va gravar la veu del pregoner que cridava pels carrers deserts de la ciutat:

     ”... el último tren con refugiados saldría en el plazo de pocas horas."

     Ell mateix explicava la impressió que li va produir la màquina d'aquell tren:

     "La locomotora del último tren era una que tenía dos calderas.(...). En aquel último tren subía gran número de personas, la mayoría mujeres y niños. Se les veía nerviosos, agitados, apesadumbrados, (...). El ambiente (..) algo flotaba en el mismo, algo impalpable, tal vez la tragedia que nos envolvía a todos. Para unos, aquellas escenas significaban la liberación. Para otros en cambio, el destierro y la suerte de un futuro francamente nada alentador.”[6].

     La temença i la por estaven justificades aquell vespre del dia 24 les tropes franquistes ocupaven el cim de Sant Ramon, el caporal de carrabiners Francesc Galí Herrera m'explicà que tenia la seva companyia de metralladores posicionada al vessant de muntanya la que mira a Sant Climent, en allà servidors i màquines van ser copats. En Francesc com que era a tocar de l’ermita va tenir temps de baixar corrents cap a l'interior de Vilaboi. Forces de la 50 Divisió van rellevar als ocupants:els legionaris de la 6 Bandera de la Legió pertanyents a la 13 Divisió (La mano negra) que van poder prosseguir l’avenç fins a les rodalies de Vilaboi.

     Francesc Galí i Herrera procedent de la muntanya de Sant Ramón es dirigí amb els pocs efectius que quedaven a la seva unitat de carrabiners cap al riu Llobregat i va creuar-lo pel pont dels Carros. A la riba esquerra rebé instruccions perquè s’esperés allà i intentés recuperar algun ressagat. Es va col·locar amb el seu grup de carrabiners a uns 300 metres i va poder observar com la tanqueta que cobria la retirada creuava el pont, moments abans de que fos volat. E. Arandes escrigué que les voladures del pont dels Carros i del pont del Carrilet van provocar que les cases de la Rambla tremolessin:”...igual que si una mano monstruosa las hubiera sacudido. La que nosotros habitábamos quedo resquebrajada de arriba abajo.” El veí de Cornellà Josep Llobera i la seva familia eren dins del refugi quan van rebre la noticia de la voladura del pont de Sant Boi.

JORDI AMIGÓ I BARBETA

Historiador. Arxiver municipal de Sant Just Desvern

 

---

[1] Testimoni de Joaquim Coca Ros el 18.02.2003 a Sant Boi de Llobregat, van ser-hi fins el 24 de gener.

[2] PERNAU i RIU, JOSEP: Diario de la caída de Cataluña. Ediciones. B. Grupo Z.- Barcelona, 1989.-297 pàg.- pàg.199. Entrevista a Joaquim Coca Ros el 18/02/2003 a Sant Boi de Llobregat.

[3] D’aquest document preciós es conserva fins i tot l’esborrany realitzat en quartilles on hi ha fetes a ma les notes presuroses de la reunió. També es conserven dos fulls d’aquesta acta mecanografiada, segurament l’endemà 24, però no va finalitzar-se de passar a net, motiu pel qual cal recórrer a l'esborrany per veure la conclusió de la reunió. (AHMSBL. Actes Diverses 1939) En Baldiri Déu als seus escrits també es refereix a aquesta reunió, però la situa a les sis de la tarda, es de lògica pensar que la memòria al cap dels anys li va fer una petita mala passada, en Carles Serret seguint Baldiri Déu, publicà a l’obra de síntesis sobre la història de Sant Boi que la reunió havia tingut lloc a les sis de la tarda. Es evidentment que només hi hagué una reunió i que es celebrar a les 10’30 hora republicana.

[4] MARTÍNEZ ;ob. cit.; pàg.17. I testimoni Àngels Rodríguez 17.07.1999.

[5] Testimoni de Joaquim Coca Ros, Sant Boi de Llobregat 18.02.2003.

[6] ARANDES BALAGUER, ENRIC: Vida Samboyana .- 1964, núm.99.- Reproduït a Memòria compartida Recull de textos santboians.- Sant Boi, 1997.- Ajuntament de Sant Boi de Llobregat.- Pàg. 42-44. La maquina de vapor es tractaria d’una locomotora Garrat de fabricació belga, Sant Leonard . El tanc d'aigua era davant i a continuació venia la caldera i la cabina de conducció. Era més llarga que les demés i tenia doble motricitat. (Informació Josep M. Gelabert Campos, especialista en temes ferroviaris.)