Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Casablanca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Casablanca. Mostrar tots els missatges

El Museu als Barris: Casablanca

L’any 2008 el Museu i l’Arxiu Històric Municipal van desenvolupar – amb el suport de la Diputació de Barcelona i del PMI Casablanca - un ambiciós projecte de recerca històrica, sota el nom “El Museu als Barris” i que, en una primera fase, va abastar els barris de Casablanca i Camps Blancs.
Es va contactar amb particulars, entitats i institucions per tal de rescatar el màxim de documentació (originals o còpies digitals) relativa a la trajectòria vital d’aquests dos barris del sud de la nostra ciutat. Tot el material recuperat -ara en curs d’explotació- ha permès incrementar  els nostres fons amb milers de documents (fotografies, cartells, revistes, actes, entrevistes orals i videogràfiques,…) i que, un cop tractats i condicionats, restaran a disposició de futures investigacions i treballs divulgatius sobre aquests barris i sobre la nostra ciutat en general.
Un dels productes desenvolupats ha estat la confecció de dos vídeos sobre la trajectòria històrica d’aquests dos barris. Avui, us presentem –en primícia- el realitzat per al barri de Casablanca (pitjar sobre la imatge):
casablanca 019_0001(L’històric dirigent veïnal, Manuel Tarazaga, en un dels fotogrames del vídeo)
El vídeo, de mitja hora de durada, ha estat realitzat per En José Luis Espejo, a partir del guió desenvolupat, de forma conjunta, amb En Carles Serret.

EL BEISBOL: L’ESPORT DEL DIAMANT. Entrevista amb l'Antonio Hervás.

Dintre del projecte “El Museu als barris”, i que al llarg de l'any 2008 hem desenvolupat als barris de Casablanca i Camps Blancs, es va entrevistar el 7 de febrer de 2008, al fundador del Club de Beisbol Sant Boi, Antonio Hervás Jiménez i que, en l’actualitat, n’ocupa la gerència de les instal·lacions. Us volem oferir un extracte d’aquesta entrevista, inèdita, per tal de difondre l’ahir, el present esportiu i les inquietuds d’un jovent, d’un club i d’un barri que malauradament, avui, centra la nostra atenció per un tràgic esdeveniment extraesportiu.
L’Antonio era jugador, molt implicat a l’èlit del beisbol. Jugava a l’equip campió del país i d’aquest a la selecció. Una afició que li suposava molta dedicació: entrenaments, viatges. La seva implicació al beisbol, li venia de molt petit. En una època en que gairebé tots els nens jugaven al futbol, a ell, el beisbol l’omplia més. Allò que passava en els barris, que els que no eren d’allà no eren admesos. El mateix passava a Montjuïc. Els que vivien als voltants del Camp del Beisbol (los Tres Pinos) es creien que eren els únics que podien jugar al beisbol, i els que eren de més a sota (Casa Valero, on vivia l’Antonio) havien de jugar al futbol. Però a ell li agradava més al beisbol. Li va costar molt que l’acceptessin. Des de 1961, i fins avui, continua aquesta vinculació.
1Va arribar a Camps Blancs en uns anys difícils, aquí i arreu. El franquisme s’acabava però les llibertats no arribaven. Hi havia una important franja de jovent que tenia moltes inquietuds. Es volien fer associacions; però el nivell cultural no era molt extens. Els que tenien inquietuds feien associacions, bé culturals o polítiques; però les carències eren les pròpies de tot el país. A l’inici de la dècada dels setanta, a Camps Blancs (aleshores “Cinco Rosas”) hi havia una sèrie de nens, dels quals un –que venia de Montjuïch, i els seus germans havien estat jugadors- que tenia guants, i que duia dins el cuc del beisbol. Van anar al Centro Social Sindical (depenent de l’antic “Movimiento”), i van preguntar qui els podia entrenar. El Juan Torres, del Centro, els va dir que com a jugador actiu hi havia ell (l’Antonio). Al principi s’ho va prendre amb un cert distanciament però amb el compromís de fer-los algun entrenament. Als dos dies van anar a buscar-lo, el van fer aixecar del llit, i no va tenir més remei que entrenar-los. A partir d’aquest moment va començar una etapa idíl·lica que, ha durat “hasta ahora”.
3 Es feu una trobada al “Centro” en forma de conferència. Una convocatòria oberta al públic que va reunir una bona munió de nens. Se’ls va parlar d’aquest esport i els nens van quedar fascinats, tot i que els seus referents previs els reduïen a algunes escenes televisives o cinematogràfiques. Allà va començar un procés on es difícil de dir qui va arrossegar a qui. Ell veia en “los chicos” un mirall del que havia estat ell mateix. I va començar, de forma seriosa, l’epopeia esportiva d’un barri. S’entrenava els dissabtes, des del matí a la tarda, tot compartint el modest terreny de joc del CF “Viento”. Els recursos econòmics eren més que escassos i calia fer rifes i pidolar aquí i allà. De la federació es varen aconseguir els primers equipaments bàsics (uniformes, guants, ...). Aquesta primera etapa va durar fins el curs 1977-78 quan es va poder comptar amb un terreny de joc propi, el mateix que tenen avui dia, però amb unes condicions de ferm i instal·lacions, absolutament precàries.
2 L’Antonio destaca, sobretot, que el que ha fet que aquesta aventura hagi valgut la pena ha estat “els nois i les noies”. Poder-los oferir, durant anys molt difícils, una activitat i un lloc on poder desenvolupar el seu esport, un esport d’equip. Totes i tots hi posaven moltes ganes i s’ho passaven molt bé. Ells li han agraït que fes el possible per ajudar-los i per fer-los feliços. Aquest costat humà el valora més que els èxits esportius, que també han estat molt i molt important. El capital que més valora són els centenars de nens i nenes que han passat pel club, deixant i recollint experiències fonamentals en les seves vides.
El club de beisbol, tot i no ser en cap mode un projecte tancat, ha estat caracteritzat per una simbiosi i fidel reflex del que ha estat la vida dels barris de Camps Blancs i Casablanca. Tant en els moments bons, com en els moments més difícils. Abans picaves de mans i et venien una munió de nens. Ara hi ha més competència. L’any 1985 van decidir adoptar el nom de tota la població. Sense oblidar els orígens i on estaven. L’aportació dels nois i noies dels barris és la més important del club, però s’havia d’obrir a altres àmbits de la població. Ara toca competir –també- amb d’altres modalitats esportives, que abans no hi havia. A Sant Boi, apart del futbol i el rugbi, hi havia poc o un nul treball per la pedrera local. Avui sí, tothom ho fa, i hi ha més competència; i en el trajecte des del centre del poble fins aquí (l’entrevista es desenvolupa a les oficines del club), es troben més entitats, com el futbol, el rugbi, el bàsquet ...
4 El barri ha viscut diferents èpoques: bones i dolentes. L’època bona eren els primers 8 ó 10 anys: tot era nou, hi havia nens. Després va venir el problema de la droga, que va marcar el barri amb anys foscos i tristos (entre finals dels setanta i principis dels vuitanta). El barri va patir un càstig gran; hi havia també el problema de l’atur. També va patir el problema de l’abandonament. Molts joves, quan es casaven o s’emancipaven marxaven del barri. Aquest va anar decaient i fent-se més inactiu. Amb pocs nens. Ara és quan sembla que torna a florir el barri. Venen persones joves, immigrants, s’ha arreglat els jardins, els blocs, i per això el barri està en un bon moment. I millorarà encara més.
5 Respecte al present i les perspectives de futur considera que la situació del club és molt bona. Està considerat com un dels millors, sinó el millor, club de beisbol estatal. S’ha treballat bé. El primer equip, de lliga nacional, és dels tres primers. Aquest any s’ha guanyat el subcampionat a la lliga europea. Si la situació actual és bona, el futur es veu amb molt d’optimisme. S’han posat unes bases per treballar de cara al futur. El treball a l’escola del club es fonamental per garantir aquest futur.
6 L’any 1971-72 eren 13 ó 14 nens, que s’havien de ficar en qualsevol lloc, i no tenien material ni res. Ara, al 2008, en un panorama esportiu complicat i sense ajudes, s'està jugant competicions europees a gran nivell i lluitant a totes les lligues i campionats nacionals i, allò més important, en totes les categories. L’únic que li sap un xic de greu és que el camp no s’omple però, en un bon partit, hi pot haver de 300 a 400 persones.
Decididament, però, tot aquest esforç ha valgut la pena.”
Ens volem sumar a les seves paraules i manifestar els millors desigs de cara a que aquest club esportiu pugui reprendre la seva marxa habitual, el més aviat i amb la màxima normalitat possible.
Entrevista i transcripció: José Luis Espejo (7 de febrer de 2008)
Extracte i arranjament de l'edició: Carles Serret (29 de gener de 2009)
Fotografies: Club de Beisbol Sant Boi, Antonio Hervás, Nicolás Cabezas i AHM de Sant Boi.

Can Dubler: una fallida històrica

     image
     L’any 1974 es va viure amb incertesa el destí d’una de les empreses locals més emblemàtiques: Manufacturas Españolas Dubler, S.A. (popularment coneguda com Can Dubler o les sedes). Des de la inauguració l’any 1917, havia estat el gran motor de la industrialització de Sant Boi.
     En plena crisi del tèxtil, que ja havia acabat amb la Colònia Güell i amb Can Massallera, els treballadors de Can Dubler (prop de 600 famílies afectades) van ser literalment abandonats per la direcció i els propietaris del negoci, que vivien a l’estranger i no tenien cap intenció de passar maldecaps amb aquest afer.
     Davant de la pressió constant dels creditors, els treballadors mateixos van haver de recórrer -a la desesperada- a la sol·licitud de fallida voluntària per poder fer front als deutes amb el patrimoni de l’empresa i, amb els sobrants, intentar trobar vies de futur.
     En primera instància aquesta petició fou rebutjada, però després d’un recurs en un segon jutjat, finalment se’ls va donar la raó. La sentència tenia efectes retroactius des de gener de 1972 i comportà també la suspensió "in extremis" de la subhasta de la maquinària.
     A partir d’aquesta “fallida” històrica s’engegà un llarg procés de negociació que va permetre continuar el negoci, durant uns anys, amb una nova marca i model d’empresa: la Cooperativa Tèxtil Santboiana.
ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Publicat a la revista municipal "VIURE SANT BOI", novembre de 2008)

Memoràlia: Casablanca, un barri mobilitzat (1977)

Era un moment de canvi –s’acabaven de celebrar les primeres eleccions per triar parlamentaris i senadors a Madrid– i encara faltaven dos anys per a la constitució dels ajuntaments democràtics ...
El juny i el juliol de 1977, el barri de Casablanca es trobava en peu de guerra. Greus mancances estructurals en matèria urbanística –conseqüència d’un creixement fet sense cap mena de planificació– i la inexistència dels mínims serveis comunitaris per garantir una vida digna havien portat l’Associació de Veïns a plantejar diverses accions reivindicatives.
En varen destacar els diversos talls de trànsit que es van fer a la carretera de la Santa Creu de Calafell tot forçant els vehicles a travessar el barri perquè els conductors poguessin conèixer –de primera mà– l’estat de la urbanització i les seves reivindicacions.

La detenció de Manuel Tarazaga.
Tot i que des d’un primer moment es mantingueren conversacions amb l’administració municipal –que semblava disposada a emprendre algunes millores amb una certa urgència– les manifestacions se succeïren i una d’elles va acabar amb la detenció d’un dels dirigents veïnals, Manuel Tarazaga. En poques hores, tot Sant Boi va veure’s inundat de pintades exigint-ne l’alliberament i la premsa del moment se’n feu un ampli ressò mediàtic a partir de les notícies divulgades pels corresponsals locals.
Finalment, Tarazaga va recuperar la llibertat després de 10 dies a la presó Model. Resoldre els problemes més bàsics del barri va requerir molt més de més temps.


ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, setembre de 2007)
Foto: Anys 70, manifestació al barri de Casablanca (AHMSBL).

Memoràlia: Alarma sanitària. Un cas de poliomelitis

L’estiu de l’any 1969, una greu alarma sanitària va sacsejar la vida dels barris de Casablanca i Camps Blancs. Semblava que s’havia detectat un cas de poliomielitis. Aquesta malaltia es coneix també com a “malaltia de la paràlisi infantil”: un virus ataca la medul·la espinal de la persona afectada, tot provocant una paràlisi de les funcions motrius, sense trastorns de les sensacions ni de les funcions vegetatives.
La malaltia tingué una important incidència en el nostre entorn des d’inicis de la dècada dels cinquanta, fins que les vacunes de Salk i l’oral de Sabine, amb virus vius, van aconseguir finalment que comencés a remetre.
La notícia va causar molta alarma i es va estendre a la velocitat de la llum. Un cop fetes les consultes pertinents, les autoritats municipals van ordenar als serveis de sanitat que procedissin a vacunar tots els nens i totes les nenes dels dos barris. Es van subministrar més de 3.000 dosis per via oral.

Falsa alarma.
Els experts van fer anàlisis rigoroses del cas inicial i, finalment, van poder verificar que, afortunadament, tot havia estat una falsa alarma i que calia desactivar els mecanismes de control. Anys més tard es produiria una alarma similar, en aquest cas real, amb alguns
brots aïllats de meningitis.




ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, novembre de 2007)


Foto: Nens jugant al lloc on actualment hi ha la plaça de l’Olivera (aprox. 1968), del barri de Casablanca.
Foto: Joan Vendrell Capmany (AHMSBL).

Memoràlia: La història dels nostres barris


El Museu de Sant Boi i l’Arxiu Històric Municipal (juntament amb els tècnics dels casals i els consells de barri) impulsen enguany un projecte de proximitat que té com a objectiur acostar la tasca d’aquests organismes als diferents barris que conformen la ciutat.
Aquest projecte, que compta amb el suport de la Diputació de Barcelona, s’endinsarà en la història i la trajectòria vital de cada barri i descobrirà i en farà partícips els veïns i les veïnes protagonistes. La tasca que es faci servirà per millorar el coneixement històric mitjançant la recollida de documentació (amb donacions o reproduccions digitals) de fonts primàries (entitats i particulars).


Entrevistes i material documental. Per sobre de tot, es vol aconseguir la recuperació d’elements d’identificació col·lectiva: territorial, cultural i social (fotografies, filmacions, impressos d’agitació i propaganda, butlletins, revistes...). També es faran entrevistes a persones significatives en la trajectòria col·lectiva dels nostres barris: primeres i primers habitants, líders veïnals, responsables d’AMPA, comerciants de llarga implantació...
Tot aquest treball serà retornat als barris en forma de produccions audiovisuals, exposicions i publicacions que donaran a conèixer el procés desenvolupat i l’oportunitat i interès de la recuperació de la memòria històrica col·lectiva.
En una primera fase, el treball es durà a terme a Camps Blancs i Casablanca i, posteriorment, seguiran la resta de barris de la ciutat.


ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, juliol de 2007)

Foto: Manifestació veïnal al carrer Viladecans, Casablanca (AHMSBL).

Memoràlia: Pius XII, Camps Blancs i un miracle

És prou sabut com n’és de difícil accedir a un habitatge social, per la gran descompensació existent entre l’oferta i la demanda. Els col·lectius més desafavorits, entre ells el de les persones immigrants, són els que sempre han patit de forma més dramàtica els efectes d’aquest problema, en haver d’acceptar condicions draconianes: pisos pastera, locals sense les mínimes condicions de salubritat i habitabilitat, barraquisme, lloguers sobrevalorats sense garanties...
La situació és equiparable a la que van viure moltes famílies santboianes ara fa 40 anys. En anunciar-se la construcció de “Cinco Rosas”, centenars de persones van adreçar-se a l’Administració municipal en demanda d’un pis. L’Ajuntament tenia 350 dels 1.500 pisos i en va adjudicar una bona part a funcionaris municipals, policies, militars i persones addictes al règim que disposaven d’una “recomanació” de prou nivell. Sense un aval de pes, les possibilitats s’esvaïen perillosament.
El mes de setembre de 1967 una modesta família del carrer Barcelona –hem de creure que després d’esgotar d’altres vies–, va enviar una dramàtica carta ni més ni menys que a Roma, al Vaticà. D’allà es posaren en contacte amb el Bisbat de Barcelona qui, via Càritas Diocesana, féu la corresponent petició a l’Ajuntament. La resposta va ser afirmativa.
El més curiós del cas és que la carta inicial s’havia adreçat al Papa Pius XII quan ja feia 9 anys que aquest havia traspassat. Ben bé tot un miracle.

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL
(Revista VIURE SANT BOI, gener de 2008)

Foto: Retrat de Pius XII sobre una imatge de Camps Blancs en construcció (Fons Joan Vendrell de l’AHMSBL)

Memoràlia: Classes a l'aire lliure

El Diario de Barcelona del 3 de març de 1976 dedicava un reportatge gràfic –d’una pàgina sencera– al conflicte que es vivia al barri de Casablanca arran de l’acomiadament d’una mestra de l’escola San Rafael. Un article de Joan Vendrell Capmany, publicat al número d’abril de la revista Vida Samboyana fa un bon repàs del procés.
Tota la plantilla docent es va solidaritzar amb l’afectada, obtingueren el suport dels pares i les mares de l’alumnat i van acordar fer una protesta “original”: no s’entraria a l’escola i les classes es farien a l’aire lliure, concretament al solar on actualment hi ha la plaça de l’Olivera.
Amb tota mena de mobiliari, facilitat tant per les famílies i el veïnat com per comerciants, rotllanes d’alumnes intentaven seguir les classes amb una relativa “normalitat” enmig d’una guerra de pancartes amb eslògans de tot tipus: "No queremos despidos a mitad de curso", "Menos lloros y más justicia".
Tenses reunions La gravetat del problema i la sorpresa d’una acció reivindicativa com aquella (sumada a manifestacions i altres accions posteriors) van provocar nombroses i tenses reunions entre l’Administració, la propietat i el personal docent del centre.
Així es va arribar a una solució definitiva per a les moltes mancances –més que evidents– d’aquell projecte escolar privat.



Arxiu Històric Municipal
(Revista VIURE SANT BOI, març de 2008)



Foto: Imatge de la protesta publicada al Diari de Barcelona del 3 de març de 1976

Memoràlia: La indústria dels televisors

El novembre de 1968 s’inaugurava, al polígon industrial Sales–Fonollar, una planta de la multinacional holandesa Philips. Era un projecte de gran envergadura, en consonància amb la forta implantació i extensió del fenomen televisiu en aquells anys.
L’acte inaugural va comptar amb la presència, entre d’altres, del ministre Gregorio López Bravo i de l’holandès F.J. Philips. Als parlaments es va fer una lloança de les innovacions tecnològiques i s’exposaren les característiques del procés productiu, tot destacant l’alt grau d’automatització i la complexitat organitzativa d’un centre amb més de 500 treballadors i treballadores.
Passaren els anys. Després de diverses crisis i regulacions, l’octubre de 1994 la planta de Sant Boi es va desvincular del grup holandès i, de la mà d’un grup d’exdirectius, revifà amb una nova marca: Tecnimagen.
Després d’uns anys difícils, durant els quals van intentar obrir-se forat al mercat, trobaren un filó en la distribució sota comanda a les grans superfícies. El fet de comercialitzar la seva producció amb marques de tercers els comportava un important estalvi en màrqueting i publicitat.
L’any 2007 però, tot i essent la darrera empresa que fabricava televisors de tub catòdic, el projecte va fer fallida. Actualment, la liquidació dels béns de l’empresa està en marxa.



Arxiu Històric Municipal
(Revista VIURE SANT BOI, abril de 2008)

Foto: Les autoritats visiten la planta de Sant Boi el dia de la inauguració (Segura - Arxiu Històric Municipal)

Ampliació de la notícia a:
http://www.tecnimagen.es/
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=422736&idseccio_PK=1009
http://www.3cat24.cat/noticia/204164