DONANTS DE MEMÒRIA - 1: DES DEL RECORD (PER MAITE MORENO CONESA)

DESCÀRREGA

EL VESTIT DE CASAMENT COM A REPRESENTACIÓ DE L'ACTE SOCIAL DEL MATRIMONI

El matrimoni no deixa de ser un canvi de família i d'estatus. La cerimònia del casament era tradicionalment el punt final de tot un procés de festeig, prometatge i negociacions econòmiques entre dues famílies.

Els pactes entre famílies o entre parelles venen de lluny i comencen amb la necessitat masculina de certificar que els fills nascuts del pacte de parella són legítims. Aquest pacte, doncs, neix com una forma de protecció mútua i protecció de la descendència.

Ara bé, l'origen etimològic de la paraula matrimoni ve de l'expressió romana matri-monium, és a dir, el dret que adquireix la dona que contrau matrimoni per  poder ser mare dins de la legalitat.

Però el que avui volem presentar és el vestit de núvia o vestit de casament, l'usat per la dona per a la cerimònia del gran dia. La importància del color i de l'estil del vestit depèn de la religió, els costums, la moda i la cultura dels qui hi participen (o dels participants). D'altra banda, aquests tipus de vestits eren també clars indicadors de l'estatus social de la casa de la noia que es casava, ja que tenien un alt cos econòmic, per la qual cosa no totes les famílies se’ls podien permetre.

Nosaltres parlarem de la tradició occidental, que és la tradició en què s'emmarca el vestit que presentem. És un vestit de finals del segle XIX, d'estil modernista, fet de seda negra amb aplicacions de brodats, tul i lluentons. És el vestit de núvia de Mercè Onze Solanes, que es va casar amb Bernat Martí Priu cap al 1900. La seva neta, Mercè Comas Martí, ha fet la donació del vestit i una altra neta, Immaculada Martí Farrés, ha donat la fotografia de la parella amb el seu fill, Pere Martí Onze. La fotografia és del 1912 aproximadament.

La utilització del negre com a vestit de núvia a l'Estat Espanyol ve de lluny i perdura fins a mitjans segle XX. Es deia que el matrimoni començava i acabava de negre, color vinculat històricament a la seriositat i a la solemnitat.

Però a la resta d'Europa, el color dels vestits de noces és el blanc. La popularitat d'aquest color pot remuntar-se a 1840, any en què es va produir el matrimoni de la reina Victoria d'Anglaterra amb  Albert de Saxònia. La reina va escollir un vestit de color blanc per a l’esdeveniment. La fotografia oficial del retrat de noces va ser extensament difosa i, arran d’això,  el blanc va esdevenir el color de les núvies. A més, Coco Chanel, cap al 1920 va ser una aferrissada defensora del blanc per als casaments.

El vestit blanc va simbolitzar la puresa de cor i la inocència de la infantesa, i més recentment s'hi ha afegit la simbologia de la virginitat, però aquesta pauta no quadra amb els vestit blancs de les segones núpcies o les parelles que han fet Pasqua abans de Rams.

Mentre que a Europa s'estenia el blanc, a Espanya la situació era molt diferent, el negre era el color imposat per als cerimonials i ocasions significatives que requerien un vestit especial. Confirmacions, casaments, oficis religiosos, funerals, exceptuant comunions, aquest color no sols permetia que el vestit pogués ser utilitzat en ocasions de dol, sinó que també admetia que el vestit s’empraria als matins o per a qualsevol ocasió, ja fos vespre o nit. D’aquesta manera el vestit era negre simplement perquè la  moda, funcionalitat i normes socials i rituals  ho establien així. A més era l’opció més adequada per al moment de realitzar la despesa econòmica.

Dintre dels vestits negres podíem trobar, és clar, vestits més assequibles, i d’altres de molt més cars, que incorporaven reflexos d’altres colors, o confeccionats amb teles, textures i acabats diferents. Sobretot a partir dels anys 10, es va convertir en comú afegir-hi brodats, passamaneries complexes i elaborades que van fer que aquelles que volien vestir de negre poguessin aconseguir un conjunt per utilitzar en les ocasions més distingides. A més, es podia incloure algun detall en blanc com puntes, ramells i buquets de flors de tarongina o altres tipologies, o vel i detalls del vestit a conjunt, per fer veure que d’alguna manera  el blanc també estava present a la indumentària.

És molt curiós com als anys 30, durant el període de la II República Espanyola, el negre es converteix en el color més comú; no obstant, i veient les fotografies originals del moment, no sols es va utilitzar aquest color, si nó que fou molt comú als vestits nupcials emprar colors pastís, cotons i raions estampats i teles en liquid satin, organza i chiffon, sobretot popularitzades per a l’estiu.

També es van posar de moda els conjunts ‘’de curt’’: moltes dones decidiren casar-se amb conjunts de sastre de dues peces, en faldilla i jaqueta, no sempre negres, sinó també en color marró obscur, tweed, color gris i inclús blau marí, normalment emprats a l’hivern i que eren molt còmodes també per la seva funcionalitat.

No obstant, i seguint amb el color negre, els anys quaranta a Espanya són un reflex de la situació socioeconòmica que va suposar l’entrada d’un regim feixista, que va imposar un model de dona supeditada al poder de l’home en l’àmbit de la llar i vestida de forma sòbria i sense cap tipus de color que suposés un escàndol o atreviment per a un moment en què la religió va ser una severa marca del ritual matrimonial.

A partir de 1950 comencen a substituir-se el vestits negres pels blancs i al 1960 tots són blancs, més o menys complexos, però tots blancs.

A partir de la moda, el vestit blanc sofrirà canvis en la llargada i en l'ornamentació, la moda ie-ie escurçarà el vestit, la moda hippy, farà que els vestits siguin més florits, i el casament de Diana de Gal·les farà que els vestits adoptin un estil neoeduardià.

Fins a l'actualitat, que els vestits de casament són tan variats com núvies es casen.

Maria-Lledó BARREDA I CASANOVA

MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT


Nota complementària:
Aquesta petita mostra va anar acompanyada d'altres accions participatives, divulgatives, que ens ajuden a ampliar el coneixement i mantenir un diàleg constant amb la ciutadania.
Podeu veure les notes publicades a Facebook:

     - Recollida de fotografies de casaments

     - Exposició i campanya de recollida de fotografies

El carrer que mai no va existir o la dissort d’un legionari …

La sessió plenària de l’Ajuntament de Sant Boi, de data 3 de juliol de 1969, recull un curiós acord. Entre molts d’altres temes va acordar-se, a proposta de l’Alcalde Josep Figueras, la concessió d’un carrer “de nueva apertura o proyecto” a la memòria del Sr. Antonio María Blanco, soldat de la Brigada Paracaigudista, mort en acte de servei a Sidi Ifni (a tocar de l’antiga colònia del Sàhara Occidental) el 4 de juliol de 1957 i de qui, les seves despulles, havien estat traslladades i soterrades al nostre cementiri local. També es decidia informar de l’acord a les diverses autoritats (IV Regió Militar i Brigada Paracaigudista a Alcalà d’Henares) i a la Sra. María Luz Blanco, mare del malaurat soldat.

Tres mesos més tard, en sessió plenària del 16 d’octubre, s’acordava anul·lar i deixar sense efecte la decisió del 3 de juliol, donat que si bé en un principi s’havia tingut la creença de la mort en acte de servei, s’havia pogut comprovar –de forma deguda- que no havia estat així, sinó per accident, mentre es banyava a la mar. Per part municipal quedava tancat el tema.

La confusió s’havia produït, probablement, per la proximitat de dates amb el conflicte armat que es va produir arrel de la invasió, el novembre del 1957, d’una part de l’antiga regió d’Ifni i el Sàhara, per grups guerrillers que comptaren amb el suport governamental del recentment independitzat Marroc. El conflicte obert s’allargaria fins el juliol de 1958 i es mantingué, en estat latent, fins el 1969 data de cessió definitiva d’aquell territori al Marroc.

Però, que havia passat a Sidi Ifni, el 4 de juliol de 1957?

Un cop finalitzat un exercici tàctic, el personal de la 10ª Companyia de la II Bandera Paracaigudista, va ser autoritzat a banyar-se a les platjes de Sidi Ifini. Era una zona coneguda per la seva perillositat i s’havien adoptat mesures de precaució. Tot i així, algun soldat massa atrevit va ser arrossegat per les famoses “Siete Olas” i, en acudir en el seu socors, varen perdre la vida fins a quatre CLP’s (1):

   • CLP Antonio María Blanco
   • CLP Francisco Nicolás Muñoz
   • CLP Federico Lozano Cuartero
   • CLP Francisco Rodríguez Molina

Només un dels rescatadors va poder arribar a terra. La resta va desaparèixer fins què, uns dies més tard, el capriciós Atlàntic va retornar els cossos a la sorra de les platges saharianes.

És evident que aquells quatre soldats no havien mort en combat, però sí que havien mort en una missió de servei.

CARLES SERRET I BERNÚS

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

1) Caballeros Legionarios Paracaidistas.