Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Festes Populars. Mostrar tots els missatges

L'APLEC DE LA CREU DE CAN CARTRÓ

La mitologia antiga ens parla de l'au "Fènix" que reneix de les seves cendres. La filosofia del segle XIX va aportar el concepte, nietzschià, de l'etern retorn... Sigui com sigui, la realitat és què, avui, l'APLEC DEL PI DE CAN CARTRÓ és una realitat, una festa feliçment recuperada i amb una clara voluntat de continuació, des de la confluència de l'esforç de persones, entitats i institucions, dels quatre municipis que hi conflueixen i limiten.

Aquest "Aplec", hereu d'aquella gesta, quasi heroïcitat, de l'any 1956, quan per celebrar els 25 anys de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC), la secció local santboiana -tot just acabada de crear- va alçar aquesta creu a tocar del lloc on, fins el 22 de febrer de 1915, s'havia alçat el "Pi de Can Cartró" el vell arbre monumental que havia acollit aplecs, dinars i berenades, fins que el vent huracanat d'un temporal el va aterrar.

     Un "pi" llegendari, que la memòria popular veia i equiparava a un far que servia de referència als mariners que s'acostaven a la desembocadura del Llobregat. Des de la nostra talaia, un segle més tard, no podem valorar la versemblança d'aquella història, però sí que demostra la importància simbòlica d'aquell Pi i, especialment, d'aquest indret i d'aquests petits turons de la riba dreta del Pla del Llobregat.

     Llocs plens d'història: jaciments arqueològics, terra de frontera, de masies i camins ramaders, escenari de batalles i escaramusses vàries, de trists episodis de bandolerisme i de refugi de les poblacions del Pla en mil i una circumstàncies dramàtiques. I de fires històriques com la de Sant Pau o aplecs, com els de la sardana, que s'havien celebrat a Can Ribot...

     Perquè la seva història més pròpia, la intrahistòria és aquella vinculada a la de la pròpia gent que l'habitava, la del món dels pobles i de les masies, la de l'agricultura de muntanya, especialment la de la vinya què, després del pas de la fil·loxera a les acaballes del segle XIX, va veure's substituïda per tot tipus d'arbres fruiters i pel bosc feréstec, en constant creixement i amb els seus pros i contres associats.

     Un canvi del sistema vital que no fou gens fàcil i que va anar acompanyat de l'abandó de moltes peces de terra i amb elles, en un fet especialment greu o dramàtic, el de moltes masies en marxar les famílies masoveres -no propietàries-, a la cerca d'un millor futur en l'incipient industrialització i les majors comoditats de la vida urbana d'aquells temps. I l'abandó de camins, corriols, d'eres, rierols, fonts, ... i, amb ells, l'abandó i pèrdua de nombrosos topònims, fets i històries personals, ...

     La presència humana, permanent, va anar substituint-se per passavolants, especialment els dies festius: excursionistes, caçadors, cercadors de bolets, espàrrecs, ginesta o flors boscanes... que fruïen del paisatge, dels arbres, de les fonts (avui gairebé desaparegudes) i del silenci i sorolls de la natura. També, com no, dels serveis prestats, a diverses generacions, per masies com la propera de "Can Cartró", en especial des què amb la família Viscarri s'especialitzà en atendre, amb servei de restauració, a tots aquells visitants esporàdics, o no tant esporàdics, després d'una bona passejada... Des de fa molts i molts anys, però, l'asfalt i els vehicles a motor han anat guanyant terreny i l'excursionisme ha optat per cercar espais llunyans i cotes i fites més elevades, deixant les nostres muntanyes desprotegides davant la pressió constant que exerceixen les veïnes poblacions, cada cop més encimbellades. Pressió urbanística, infrastructural, humana...

     La història ens diu que el darrer Cartró, la darrera persona que va portar aquest cognom, abans que els Sàbat i els Viscarri es fessin càrrec de la masia, ara deu fer uns 150 anys, fou assassinat per uns lladres. Amb aquell crim execrable s'extingia una nissaga, però va deixar petja en el nom de la masia que els va veure néixer i morir, en una font, en el "Pi" i en el turó que perpetua el seu nom.

Aquest fet dramàtic, ens ha parlat del preu que s'havia de pagar per l'aïllament. Al llarg de molts segles, partides de bandolers (de vegades producte de lluites civils i d'altres, com una via d'obtenir recursos fàcils), es feren amos i senyors d'aquestes muntanyes i valls. Més enllà del recurs a la legítima supervivència, hi havia el menyspreu per aquells què, en moltes ocasions, també els havien donat refugi. I també ens parlen de la seva insolència quan es diu que, sense cap escrúpol, es jugaven els diners mal adquirits, a les tavernes dels nostres pobles i, en posar les monedes en joc, tenien el cinisme de fer constar la seva procedència: "Un Via, un Lluch, un Sala, un Mas...".

Ho havia explicat el recordat Manuel Goicoechea, excursionista i escriptor, qui va recollir -entre 1950 i 1970- diverses històries i contalles breus d'aquestes muntanyes que tan i tan bé coneixia. També ens va parlar de la Tereseta de Can Coc Vell, "la Coca" qui sortia de l'antiga casa (enrunada en temps de Goicoechea), poc més avall de la Creu d'En Querol, i, per Sant Boi i Cornellà anava a peu, a Barcelona, a vendre ous, aviram, bolets -quan n'era temps- i, de retorn, també caminant, portava bacallà, congre i arengades.

I també recollia una contalla, de la família Viscarri, que gairebé ens fa creure que en aquest turó hi trobem el melic del món:

     "Contava en Fidel Viscarri que quan ell tenia uns deu anys, el seu pare -l'avi Josepva dir-li:
     -Demà, que és Dissabte de Glòria, anirem a la Muntanya del Pi d'En Cartró i des d'allí podràs sentir el repic d'Al·leluia de les campanes de vint-i-cinc pobles.
     -Encara que jo no vaig comprovar-ho mai -afegia el pare d'En Jaume- és de creure que així havia d'ésser, perquè, si bé era impressionant el brogit de joia de tots diversos tons, es feia impossible de comptar-los puix que cantons pujava a la muntanya amb veus metàl·liques de totes les campanes brandaven ensems... Però, el pare no mentia mai!
     Ara, que el repicar de les campanes s'esdevé a mitja nit, entre el Dissabte Sant i el Diumenge de Resurrecció, ara que dalt la muntanya s'hi enlaira la Creu en lloc del pi, encara ha d'ésser molt emocionant poder escoltar-hi el clam d'Al·leluia dels vint-i-cinc pobles de la rodalia."

     De ben segur què, ara, en ple segle XXI, amb el brogit del trànsit i de les nostres ciutats i viles, i de les infrastructures vials que les envolten i comuniquen, aquest repte d'identificar les campanes de vint-i-cinc pobles és, ben bé, quelcom inviable, impossible.

Però, perquè no intentar-ho?.

També semblava impossible recuperar l'Aplec i, ves per on, aquí estem. Després d'una desena d'edicions, des d'un dels pobles limítrofes, emprenem una nota etapa, amb l'agermanament dels quatre municipis i esperem què, per molts i molts anys, puguem seguir gaudint de les nostres muntanyes.

Els temps moderns necessiten, com mai, que seguim recuperant -des del màxim respecte per la natura- aquells hàbits sanitosos i, ara, que està tan de moda el caminar, el fer senderisme, el "nordic walking", les bicicletes de muntanya i tantes d'altres modalitats esportives que podem practicar a prop de casa i sense gaire despeses, ni esforç. Estem en un bon moment per descobrir o redescobrir camins, torrents, masies, fonts, històries i agermanar-nos, novament i de forma periòdica, tot estrenyent vincles d'amistat i veïnatge, aquí, dalt, a la "Creu del Cartró".

Carles Serret i Bernús
Historiador

Sant Boi de Llobregat, 23 d'octubre de 2016

Fa cent anys: La II “Fiesta del Pedal”. Una festa reivindicativa.

CICLISMO

LA FIESTA DEL PEDAL

IMPRESIÓN

Pocas veces una manifestación ciclista ha alcanzado tanto éxito como el que obtuvo el domingo pasado la «Fiesta del Pedal», que por segunda vez celebraron las huestes velocipédicas barcelonesas en San Baudilio de Llobregat.

Indudablemente el ciclismo crece con la rapidez que crecen en nuestra capital todos los deportes. De ello es prueba el éxito de la manifestación deportiva del domingo, como lo es también el acto de protesta que figuró en el programa de la “Fiesta del Pedal”.

Los ciclistas barceloneses que con gran entusiasmo dirigen sus máquinas por nuestras intransitables carreteras, en busca un día de un trofeo, de la diversión otro, o sencillamente impulsados por el deseo de fortalecer sus músculos, de respirar el sano ambiente del campo y dé visitar los cercanos y simpáticos pueblos que rodean la capital, protestaron enérgicamente el domingo en San Baudilio, del abandono en que se tiene a nuestros caminos, por donde el ciclista con gran entusiasmo dirige su máquina para “hacer sport”, para practicar el bello deporte velocipédico.

Y protestaron porque tienen derecho, porque les sobra razón, y porque son fuertes. Fuertes, porque ese crecimiento del deporte ciclista los ha elevado a categoría de potencia deportiva, en cuyo reinado se cuentan a miles los súbditos que rinden culto a su soberano, al soberano deporte velocipédico.

He aquí el por qué siendo fuertes se puede protestar con toda la energía que proporciona el número, la razón y la calidad de los protestantes.

La calidad de los protestantes en el sentido más grande de la palabra, porque quien como el ciclista anhela por mutuo propio fortalecerse mediante el deporte, es que quiere que España cuente con hombres de hierro, con hombres regenerados físicamente por el ejercicio, y quien desea la regeneración física de la raza de su patria, merece toda suerte de aplausos.

Si elogios merecen los ciclistas por su perseverante labor unionista cuyos resultados nos es dable señalar, de muchos más son acreedores por la obra de divulgación que del deporte realizan por fuera de Barcelona, gracias -a sus excursiones. Y estas visitas a los rústicos lugares apartados de la capital, no siempre proporcionan a esos pueblos sólo morales beneficios, sino que cual el domingo dejan a la vez un átomo de progreso y una molécula de caridad para alivio de las penas que semejantes nuestros sufren por culpa de su infortunio.

Explayamiento, deporte, unión, política rural, caridad ... he aquí los motivos de la fiesta que en San Baudilio de Llobregat celebraron nuestros ciclistas.

Exito, éxito y éxito . . he aquí el resultado de la manifestación deportiva de la “Fiesta del Pedal”.

La reunión

Anticipadamente de la hora señalado para reunirse en la plaza de la Universidad, punto de partida de la manifestación ciclista, iban llegando en grupos y aisladamente todos cuantos ciclistas gustan de disfrutar de las gestas deportivas, y son, por consiguiente, verdaderos amantes del deporte.

Llegaron también gran número de motoristas, en motos y sidecars, que al igual que sus amigos los pedalistas, participaron con gusto de la fiesta que se celebraba. Media hora antes de la que se había anunciado para la partida, empezóse a organizar el orden por el cual debían seguir las distintas -entidades ciclistas. Estas se situaron, una tras otra, en la forma siguiente:

Grupo Ciclista de Exploradores Barceloneses, Sport Ciclista Catalá, Touring Club Ciclista, Grupo Deportivo del Centro de Viajantes y Representantes del Comercio y de la Industria, Club Ciclista de Sans y Moto Club Deportivo.

La Unión Velocipédica Española no siguió en grupo por cuanto que la mayoría de sus socios, pertenecientes a las sociedades citadas, se supuso que se cobijarían bajo el banderín de las mismas.

Antes de partir, numerosos fotógrafos impresionaron diversas placas, cuyas fotografías servirán para la historia del ciclismo.

La excursión

A las 7’30 de la mañana se pusieron en marcha los excursionistas, camino de San Baudilio.

Desde la Plaza de la Universidad dirigiéronse por la calle de Cortes, Paseo de Gracia, Granvía Diagonal, carretera de Sarriá, Paseo de Güell hasta Pedralbes, en donde se hizo el primer alto en espera de los rezagados, y para descanso de todos.

Diez minutos desnués pusiéronse de nuevo en marcha a paso bastante rápido no parando hasta llegar a Cornellá, en cuyo pueblo hubo otro descanso de más de veinte minutos.

Y ya desde allí dirigiéronse directamente a San Baudilio, entrando en el pueblo mucho antes de la hora de llegada que se suponía.

En San Baudilio

El recibimiento que dispensó el pueblo de San Baudilio a los ciclistas barceloneses, fué extraordinariamente cariñoso.

Casi todos los vecinos de la villa esperaban frente al mercado a los expecionarios, y en cuanto asomó el grupo de exploradores, vanguardia de la manifestación, echáronse las campanas al vuelo y todo el mundo se lanzó al paso de esa juventud deportista que iba a visitarles.

Las muestras de la cariñosa acogida que San Baudilio hizo a los forasteros, incluso se manifestaron con un hermoso arco de triunfo levantado en una de las calles que conduce a la plaza de la Iglesia, a cuyo frente se leía en letras doradas la siguiente dedicatoria: San Boy a los ciclistas.

Fotografia: Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.

En dicha plaza tuvo lugar la reunión, con la cual finalizó la excursión colectiva.

Poco después empezó el desfile de cidistas, motociclistas y automovilistas, quienes se diseminaron por el pueblo en busca de provisiones con que calmar el natural apetito.

Después del almuerzo, la comisión organizadora se trasladó a las Casas Consistoniales,
para visitar al Alcalde y Concejales y depositar en el balcón los banderines de las sociedades concurrentes al acto.

En el despacho de la Alcaldía, nuestro compañero en la prensa Sr. Canto Arroyo hizo las presentaciones de los individuos la prensa y demás significados deportistas del ciclismo. Cruzáronse entre unos y otros las frases de rigor. El Alcalde, Sr. Salvador Bou les dió la bienvenida en nombre del pueblo.

Las enseñas de las sociedades quedaron expuestas en el balcón en este orden: bandera de los Exploradores Barceloneses, banderines del Club Ciclista de Sant Bétulo Sport de Badalona, Grupo Deportivo del C. y. R., Sport Ciclista Catalá, Touring Club Ciclista y el que la comisión regalaba al grupo de exploradores.

Mientras tanto, en la plaza, frente el Ayuntamiento, los ciclistas formaban animados grupos. El Sr. Samsó, desde el balcón, les dirigió la palabra para transmitirles la bienvenida del Alcalde, y les rogó, al mismo tiempo, que ninguno de ellos faltase al mitin anunciado para las 11 en la plaza de la Iglesia.

El Mitin

Cerca de las doce comenzó el acto de protesta de los ciclistas. La plaza de la Iglesia se hallaba animadísima. En ella no Sólo se veían todos los ciclistas, sino también gran número de vecinos de San Baudilio.

Nuestro compañero en la prensa señor Salvador, en nombre de la Unión Velocipédica Española, fué el primero de los oradores que dirigió la palabra a los concurrentes al mitin.

Salvador saludó a sus compañeros y dijo que estaba satisfechísimo de que un núcleo tan numeroso de ciclistas hubiese atendido las indicaciones que se hicieron a los deoortistas barceloneses, para que asistieran a un acto de tanta importancia cual el que representaba la unánime protesta contra el pésimo estado de las carreteras españolas.

Habló largamente con su brillantez peculiar, cuya peroración fué premiada con grandes aplausos.

El Sr. Oliva, por el Club Ciclista de Sans, usó de la palabra en segundo término, para decir que se sentía orgulloso de poder cooperar en esa labor de regeneración física de la juventud, labor que era necesario la secundaran todos, incluso el Gobierno, en todos sus detalles, uno de los cuales era el de mejorar las carreteras por donde los ciclistas practican uno de los ejercicios de la cultura física.

Dedicó también frases de elogio para San Baudilio.

Fué justamente aplaudido.

A continuación le correspondió hablar a nuestro querido amigo y compañero en la prensa, D. Narciso Masferrer, el cual fué saludado con una salva de aplausos en cuanto apareció en primer término para perorar.

El director de Vida Moderna, en nombre de la prensa, empezó diciendo que se le perdonara que hablase en castellano.

Manifestó que cuanto él y sus compañeros decían era oído no sólo por los que en aquella plaza se hallaban, sino por todos los ciclistas esnañoles que al igual que los barceloneses, sentían el deseo de la protesta contra el Gobierno, por el abandono en que tiene sumido los pisos de nuestras carreteras.

Recomendó la unión para constituir la fuerza capaz de conseguir esa mejora.

Se extendió luego en otras consideraciones que dieron a su peroración esa belleza
que tanto atrae en la fácil palabra de Masferrer.

Como los anteriores oradores, el culto periodista fué ovacionado al terminar su brillante discurso.

Habló por último el distinguido ex presidente de la “U. V. E.” D. Daniel Samsó, el cual empezó saludando al ilustre pueblo de San Baudilio y a sus amigos los ciclistas, elogiando el proceder de los vecinos de San Boy, por el recibimiento que dispensaron a los deportistas barceloneses.

Se extendió luego en hermosas consideraciones sobre el motivo del mitin y terminó pidiendo un voto de confianza para que el Comité pudiera, en nombre de todos, protestar enérgicamente del abandono en que están nuestros caminos.

Grandes aplausos coronaron el discurso del Sr. Samsó.

Terminado el mitin, volvieron a Barcelona, en el magnífico Pilain del Sr. Aguilar, los queridos amigos Sres. Samsó, Cabot y Masferrer. También regresó a la capital en su sidecar Sun el conocido industrial Sr. Sanromá, quien formó parte de la expedición con su linda hijita, así como
nuestro corresponsal en Badalona, señor Rovira, quien llevaba en su sidecar a su bella hija.

Cerca del mediodía se procedió a sortear los objetos donados por diversas entidades, cuyos resultados fueron:

1.° Núm. 14, objeto del Ayuntamiento de San Baudilio.

2.° 2.629, del ídem, ídem.

3.º 623, de la Atracción de Forasteros de San Baudilio.

4.° 3.878, de la U. V. E.

5.° 5.000, del Sport Ciclista Catal.

6.° 3.249, del Touring Club Ciclista.

7.° 3.124, del Grupo Deportivo del Centro de Viajantes.

8.° 469, del Club Ciclista de Sans.

9.° 2.209, del Moto Club Deportivo.

10. 2.588, de la Comisión organizadora.

11. 3.966, de la ídem.

12. 458, del Sr. Sanromá.

13. 3.199, del Sr. Guitart.

14. 2.702, del Sr. Carbonell.

15. 1.283, del Sr. Vilardell.

16. 4.256, del Sr. Santín.

Los agraciados pueden pasar a recoger los objetos en casa del Sr. Bonjoch, Consejo de Ciento, 377.

Antes del sorteo se hizo entrega a los Exploradores del banderín con que la Comisión obsequió a los simpáticos muchachos.

El cronista del Comité Provincial dió las gracias a los organizadores.

Y como final de fiesta reuniéronse en fraternal banquete los organizadores y algunos industriales y ciclistas. Muchos fueron también los expedicionarios que se quedaron a comer en San Baudilio.

A las primeras horas de la tarde empezaron a desfilar en grupos y aisladamente, cuantos ciclistas fueron el domingo huéspedes del hospitalario San Baudilio de Llobregat.

La Comisión organizadora hizo entrega al Alcalde del importe de 1 recaudado para los pobres del pueblo, cuya cantidad ascendía a unas 200 pesetas.

El ciclismo barcelonés ha otorgado una nueva corona de laurel, de éxito, con la segunda “Fiesta del Pedal”.

La tercera fiesta, la del año próximo, otorgará otra más que habremos de sumarla a la gran lista de las que posee.

ARNAL

Nota editorial: Text publicat al diari “MUNDO DEPORTIVO” del 7 de maig de 1914 (pàg. 2 i 3). Transcripció i edició a càrrec de Carles Serret (AHMSBL).

Corpus a la vila (article d’Arcadi Mestres, 1956)

ANECDOTARI PINTORESC DE LA VILA

CORPUS A LA VILA

Corpus. Sant Boi està de festa. La llum s’ha posat en els nostres carrers per haver-s'hi escampat una gran profusió de flors i, a les altures, lluir-hi el sol radiant que, de tant brillant, el ens sembla que no sia tan blau. Dels vells carrers hi munta un àlit fresc de renovació; les males olors de les humitats, s'han vist anorreades per la intensa flaire dels pètals que encatifen tota la ruta la qual, a la tarda, s'hi desenvoluparà la Processó de Corpus. De, bon matí s'hi capta tot l'ambient joiós i jovençà de la primavera. I dels ràfecs de les cases del carrer de l'Alou, de traçat i nom dignes l'Edat Mitjana, s'hi sent un esverat batre d'ales de les orenetes que, al seu redós, cada any hi fan els seus nius com si els ràfecs de les velles cases carrer de l'Alou fossin l'aeroport de les ales blaves. I dos petits oronells miren atemorits a baix el carrer i un diu: “Mira quina pluja més bonica ha caigut avui”. Mentre l'altre, joiós, li contesta: “Aquesta pluja es la que m'agrada, que no ens ha mullat!”.

La processó de Corpus, de 1956, pujant pel carrer de l’Alou.

I les flors dels jardins i la ginesta de les muntanyes, serveixen per a que mans piadoses i pacients trenin amb les flors, com les puntaires de les fulles, una varietat de formoses catifes. I si aquest any la pluja va desfer tot el treball de les persones, no fou, però, suficient perquè a l'hora de la Processó hi manquessin les flors; si la pluja se n'emportà moltes, tot seguit se n'escamparen de nou. El xàfec sols va tenir la finalitat de desfer unes fronteres que, en una mala entesa, s'hi havien erigit; quan les flors d'una parcel·la se n'entraren a la següent, aleshores quedà demostrat que tot el trajecte és, espiritualment, una sola unitat. Aquestes particions sols deuen servir per donar-li varietat artística, sense gran transcendència religiosa, car crec que Déu no pot sentir-se ofès si totes aquestes lluites, pròpies d'una ineptitud vers les infinites visions de les coses, es fan com un motiu de superació de nostra relativitat humana.

El primer toc de les campanes anunciant la sortida de la Processó, ha servit per a que tots els balcons s'omplissin de domassos i de gent per a contemplar-la. Inicien el seu curs els gegants, que són esplai de xics i de grans, fent que amb graciosos i lleugers passos de dansa sia unànime la simpatia vers la reialesa; després tota l'escolania parroquial amarada d'una matís virolat i, tot seguit, les dues fileres, dels assistents. Els blancs vestits de les nenes de Primera Comunió sembla com si el símbol de la puresa s'hagués convertit en delicada albor. Totes les corporacions hi donen viva varietat amb llurs movedissos estendards. I quan passa el tàlem amb la Custòdia, un fresseig d'altes presències que terrejen, s'insinua a dins de tots els cors. I el Déu infinit davant tanta ostentació sembla que passi encongit dintre de l'Hòstia, talment com la demostració més clara de la humilitat. I si veu uns ulls indiferents i molls d'escepticisme, m'imagino que Ell amb un aire immens de simpàtica cortesia els deu dir: «Després de tot l'any d'estar clavat i nu en la creu, perdoneu-me si avui en surto un poc endiumenjat». I tot se sent corprès davant aquest acte d'humilitat; fins les flors, al pas del sacerdot que les va trepitjant, elles amb genuí exemple, transmuten el seu dolor en més intensa flaire. I la Processó s'és acabada i la gran lluminositat d'aquesta diada perdura dins nostres mirades i, per això, al caure la, nit, la, bella claror de Corpus ens sembla que encara brilli per tota l'estelada.

Arcadi Mestres i Palós

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA”, número 8, juliol de 1956.

Com eren les nostres Festes Majors d’abans?

Avui, que comença la Festa Major 2013, és un bon moment per rescatar un article de Carles Martí i Vilà (1898-1987) dedicat a les

FESTES MAJORS ANTIGUES

Antigament les dificultats de desplaçar-se feien que noces i bateigs, fires i festes s'aprofitessin per a portar a cap veritables mobilitzacions familiars. A peu per les dreceres, utilitzant rudimentaris mitjans de locomoció, en carretes o a llom del bestiar mular o del humils ases que ajudaven als pagesos en el conreu de la terra, s'aplegaven dels pobles més o menys veïns.

Aleshores es canviaven noves dels parents apartats, es feien tractes de tota mena d'afers, de grans, de terres, de bestiar. Es planejaven casaments i capítols i sobretot s'esbravaven en dinades i festes, produint-se a voltes veritables disbauxes que es traduïen en endeutaments i despeses que les havien de posar a frec de la ruïna.

Forts i ben generals devien ésser a Catalunya aquests excessos en el segle XV. En bell article radiat del Sr. Duran i Sanpere, de les festes majors (1) comentava una disposició del rei Ferran, el Catòlic, intentant posar-hi aturador i arribant a fixar el que es podia gastar a cada casa per aquelles diades. Molta importància donava a la qüestió, quan, durant els preliminars de las operacions de guerra que havien de portar a terme la conquesta de Granada, el mes de juliol de 1487 dictava, des de la ciutat de Màlaga, la lletra reial que volia posar remei al desori que feia trontollar les cases, especialment les de pagès i masies. De la redacció del document es desprèn que es volia limitar preferentment el dispendi major, el de la taula. No creiem que la vila de Sant Boi s'escapés a aquestes costums de tot arreu.

Un incident d'ordre local ens dona a conèixer alguns dels divertiments més populars en les festes dels nostres passats.(2) Fou en l'any 1649, quan el rei de Franca s'havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets, sobretot concedint-los els bens dels que lluitaven contra la seva dominació.

El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué las festes de la vila, no precisament la major sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senen. Els jurats i altres representants de la població aixecaren acta de protesta i en ella nomenen els espais seculars en els quals s'havia materialitzat la prohibició.

Eren primerament les danses, els balls de plaça, tan importants, especialment els que es celebraven a l'acabament dels oficis religiosos. Mai havem sabut veure la intervenció o preferències que macips i obrers, prohoms i abanderats, administradores i promeresses de las confraries de l'església tenien en els balls de plaça, però indubtablement d'alguna prerrogativa disfrutaven perquè les gaudien a tot arreu. Només sabem que les darreres feien capta per la vila proveïdes d’almorratxes de cristall i ruixaven amb aiguarrós els qui feien donatius a las bacines, ornades amb una petita imatge de plata del patró del respectiu altar.

En el ban o crida no es deia res de las fires de Sant Baldiri, potser perquè rendien bons emoluments als senyors de l'alou del castell, però és de creure que donada la inseguretat i misèria que s'havien apoderat del país, no tindrien aleshores la importància que assoliren antigament. No es prohibien sols les danses, tampoc es permeté fer cossos. El cos era una mostra de las manifestacions esportives d'aquell temps, unes curses a peu que, fins fa relativament pocs anys, havien tingut gran ambient a la vila. Consistien generalment en donar diverses voltes a un circuit de carrers o bé de camins no massa allunyats de les poblacions i es celebraven a tot el Pla.

Durant el segle passat era popular encara aquesta costum i gaudien de cert renom els corredors locals Gabriel Andreu i Baldiri Bosch. Aquest darrer prengué part en molts cossos amb brillant resultats, al Prat i a Molins de Rei entre altres llocs.

Es contaven d'ell nombroses anècdotes, una molt especial i que segurament no seria possible entre els esportistes actuals. Per un amic fou advertit formalment que estigués ben previngut, ja que hi havia la intenció d'embruixar-lo, perquè no continués acaparant tots els moltons i oques que es donaven com a premi en aquelles competicions. Afortunadament, trencant les temences que envaïen ja al campió, li entregà una certa pedra, que era tan valuós talismà, que faria infructuosos les maniobres del seus enemics només que portant-la a la butxaca.

Eren aferrissades les lluites en el cos, però procedint amb una noblesa que potser no existiria avui, moltes vegades a l'acabament de la cursa, es menjaven vençuts i vencedors, en franca companyonia, els saborosos premis tan durament disputats abans.

A mes de les curses a peu se'n celebraven a la nostra vila de cavalls, de les quals es conserva un bell quadre al castell de Samalús, procedent de la tan magnífica com oblidada casa pairal de Can Puig, del carrer Major de Sant Boi. Possiblement apassionaven també fort a la gent perquè hi havien moltes eugues de cria a tota la plana de marina. Potser per celebrar-se fora de la jurisdicció de l'alou no es parla en l’esmentada crida dels jocs de la pilota.

El cos i el joc de la pilota devien ésser els que motivaven les queixes dels Visitadors del Bisbat, incitant ais jurats que prohibissin la seva celebració durant les hores dels divinals oficis. El lloch ahont los fadrins de Sant Boy juguen a pilota o a raqueta que crida tant l'atenció del Baró de Maldà en la seva visita a la nostra població, estigué situat fins al segle passat en l’actual carrer del general Sanjurjo, entre el de Viladecans i el començament del Nou de Madoz. Es tradició que celebraven competicions amb els pobles veïns en diades senyalades.

De l’apassionament que s'hi posava en dona un tast el mateix Rafel d'Amat, l’esmentat baró, quan parlant del joc, ens diu: hi juguen los fadrins d'Esplugues ... fent-s'hi a cops de pala tras de la pilota y dale a la pilota anant mig a tomballons, que és platxeria a hom veure com hi suen i com si fatiguen ... A la veïna població d'El Prat, també es practicava aquest joc (3).

A mes de les danses i el cos, la prohibició en concretava també en fer passades ab jutglaria.

En què consistien aquestes passades de joglaria? En jocs de mans? En jocs de circ per carrers i places? En cantades d'aires populars o satírics? En passades de ball esbojarrat, acompanyant del sac i tamborino, del flabiol o algun altre instrument típic del país? En curts entremeses teatrals, d'aire religiós ò còmic, dintre algun pati o plaça? En una mica de totes o varies d'aquestes coses? Probablement eren una cercavila per atreure la gent a les festes. Las declaracions d'uns testimonis d'un fet, escaigut probablement a començaments del segle XVII, parlen vagament d'anar a veure una comèdia a Sant Feliu.

Els jocs de riffa i els de grescha que no es permetien anteriorment al pont de Sant Boi, devien caure com l'anell al dit en les diades de festa major. I els altres que motivaven apostes, de daus o de naips, devien també tenir la seva importància i motivaven desplaçaments, des dels pobles veïns del jugadors. No es posaven traves per a la seva celebració ja que estaven autoritzats sols en taulells o llocs expressos que devien contribuir o dependre del senyor.

En la lletra de Ferran el Catòlic es queixava de les bregues i homicidis que seguien a les festes. El 21 de maig de 1602 fou mort a la plaça de l'Alou un bastaix de Barcelona. El mataren per afers de joc o por qüestions derivades de vendes a les fires? (4).

Potser la més agradable de les poques notes concretes que ens arriben de les nostres festes antigues, correspon a l'any 1844, en el que s'anunciava al veterà «Diari de Barcelona» que, durant les ballades que es celebrarien després dels solemnials oficis, es posaria a la venda un llibre de la «Vida de Sant Baldiri», edició expressa santboiana feta per En Baldiri Castells, de can Castellets, pare de l'il·lustre germandat Castells i Comas.

Era la traducció d'una obra escrita en francès pel canonge Mathon de la ciutat de Nimes, on conquerí les palmes del martiri el nostre Sant Patró. Fou passat al català per mossèn Josep Puig, beneficiat del Pi, i constava de 500 exemplars, tirats a l'impremta de Valentí Torres, a la Rambla dels Estudis, a més de nombroses estampes (5).

D'aquest llibre en coneixem dos exemplars. Un que posà en nostres mans mossèn Salvador Balletbó, actual rector de Sant Joan Despí, per a entregar a la Biblioteca Popular de la qual, per atzarosos camins, passà a la de Barcelona del carrer del Carme. L'altre, por gentilesa de la senyora Maria Noé, vídua de Pinyol, està en poder d'En Jaume Canalias i Vilà.

Si algun més d'aquests llibres anés a les mans d'algun amic i no tingués especial interès en conservar-lo, li agrairíem que, directament o per mitjà del que signa, el fes arribar a la Biblioteca Popular, en els prestatges de la qual estem segurs de que hi trobaria lloc d'honor.

CARLES MARTÍ VILÀ

Cronista de la Vila

(1) Butlletí de Divulgació històrica. Barcelona. Treball radiat el 16 de juny de 1951. Rubricata. Rubí. Nº 77, 29 juny 1952.

(2) Arxiu Parroquial de Sant Boi. Manual 23, en 8é, folis 270 v. al 272.

(3) El juego de la pelota. Jaime Codina. Revista Prat, nº 170, 16 abril 1957.

(4) A. Parroquial de S. B. Llibre d'Òbits.

(5) Recopilación ... varios vecinos de San Baudilio Llobregat. Barcelona. Imprenta Catalana de Joaquín Bosch. Plaza del Oli nº 4.1845. Follet. 16 pàgs. Col·lecció de
l'autor.

* * *

NOTA EDITORIAL: Publicat a la revista “VIDA SAMBOYANA”, número 18, maig de 1957, pàgines 9 i 10. S’han corregit i normalitzat algunes paraules per tal de facilitar la comprensió del conjunt del text [Carles Serret i Bernús, historiador, responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat, maig de 2013].

LA MATANÇA DEL PORC. LES MOCADERES (article de 1977)

Les mocaderes, fresques i lluentes la majoria, feien honor a les cases on treballaven i eren tractades a cos de rei. Eren nomenades així les dones que netejaven la “mocada” durant la matança del porc.

Eren dues: l’ajudanta i la mocadera. La tasca que els donava nom, i potser abans la més important, era netejar els intestins e la bèstia sacrificada, és dir, la mocada i facilitar la posterior elaboració d’embotits i parts que s’havien de salar i conservar.

Treballaven a les botigues de la població que venien tocino, dues o més vegades a la setmana, segons la parròquia que tingués la casa.

Generalment eren ben pagades i tractades, més com més hàbils fossin en la confecció de bisbes, botifarres, salsitxes i botifarrons, bosses de llar, aprofitant fins allà on fos possible les parts del mateix porc.

Havien de deixar ben polits els llomillos i pernils i fins la carn magra, en temps relativament moderns, perquè abans anava tota dintre l’embotit, perquè, ¿què hi havien tingut de posar dintre les botifarres? La venda de carn magra com a tal, varen imposar-la, de fet, els estiuejants que venien, la major part d’ells, tot l’hivern expressament a la vila, per poder comprar aquell bé de Déu de viandes tan honradament confeccionades.

Les ajudantes tallaven amb ganivets normals la carn que aniria a l’embotit, netejaven tot el necessari, i, en una paraula, ajudaven a la mocadera que mesurava i tastava la sal i el pebre i coïa i vetllava el punt exacte de cocció de botifarres blanques i negres, l’elaboració del llar blanc i el llar de la caldera; la selecció de carns saldes, viades o no, la fricció i la salada dels pernils, que es guardarien fins a l’estiu en els saladors, frescs, espaiosos i ventejats, que tenien a totes les cases que s’hi dedicaven. L’escaldada i neteja de la testa i els peus de les víctimes, i posaven tant de punt en la seva tasca, que, més aviat semblaven peces d’ornament dels aparadors que viandes per vendre.

Tenien dret a una soldada i, a més, a endur-se una moderadíssima part de la bèstia sacrificada: una botifarra blanca, una de negra i una part de la cua i de sota d’ella.

Però on mocaderes i ajudantes adquirien la màxima importància era en la matança en cases particulars i especialment a les masies.

Si la casa os es feia la festa, perquè el dia de matar el porc era una festa, s’esqueia dintre la vila, s’havia d’anar a l’escorxador de l’Ajuntament.

A les masies, a les cases de marina principalment, els matadors feien la matança davant de la casa. I per complir amb les exigències sanitàries, portaven ells mateixos determinats orgues de la bèstia o bèsties sacrificades, que eren suficients perquè el menescal pogués certificar el bon estat de les mateixes.

Si no era molt propera a la vila, la gent de la casa portaven en tartana o carret, mocadera i ajudanta, que durant tot el dia mestressejarien tant com els fos possible.

Les mestresses veritables suportaven la quasi tirania, interessades en què la feina fos feta a consciència i que la vianda es guardés bé tot l’any. I que fins a la matança vinent poguessin atendre les menjades dels familiars i les dels llogats, permanents o no, que els convenia atendre amb menges de la casa, del corral, del camp, del porc ...

A les pagesies, exceptuant alguns temps excepcionals, generalment s’estava més ben proveït de viandes que de diners i mentre no manquessin les coses indispensables, la gent es considerava feliç.

Feliç era el dia de la matança del porc, o dels porcs, i de l’abundor de la diada en participaven, poc o molt, tots els entrants a la casa. Fins els gossos feien capcinades, endormiscats en la treballosa digestió que els talls sobrers i l’escurada d’óssos els produïen.

La feina de les botigues era augmentada amb les gerres o pots de vidre, en els que enmig d’un pèlag de llar es conservaria tota la carn que no fossin pernils, cansalada o que hagués d’anar dintre les botifarres.

Tard s’acabava la festa. Tota la gent de la casa en participava i cants i rialles acompanyaven el repàs del vespre.

Després tothom a dormir. I l’endemà a reprendre el treball de cada dia, amb la mica de mal gust a la boca, després d’aquelles jornades de gresca i festassa, que això era gairebé sempre la matança del porc a les cases. Festa per tots els que feinejaven i molt especialment, amb una mica d’urc i sentint-se importants i gairebé insubstituïbles, per les mocaderes i les seves companyes, les ajudantes.

Fa mes d’una cinquantena d’anys, quan passaven pels vells carrers santboians, tan quiets, on la mainada podia jugar confiadament, feien una certa sensació, i la gent deia, amb una punta d’engelosiment: Mireu les mocaderes de cal Nicanor, de ca la Xarrica, de cal Serra, de cal Piu, de cal Tirito, de ca la Candelària ... les tendes que havien posat el piló gran, de fusta, a la porta, en senyal de què aquell dia mataven i hi hauria vianda fresca ...

Carles Martí i Vilà

Cronista de la vila

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 255, març de 1977).

LES FESTES DE CARNESTOLTES (article de febrer de 1958)

Com un pesombre infantil recordo un enterrament del Carnestoltes la diada del dimecres de cendra.

Les atxes o teies enceses dels acompanyants a la ridícula cerimònia mortuòria, entre els que s’aplegaven tots els bromistes de Sant Boi. Els vestits blancs i enfarinament de cares de tots ells, que, a la nit i a les clarors flamejants prenien impressionants aparences; la prèdica o predicot que feia no sé si dir el més trempat o el més desvergonyit de la colla, en que es blasmava el difunt i s’aprofitava l’ocasió per a fer descarnades al·lusions als fets picants o desagradables i a les incidències de la política local, tot prenia un aire fantasmagòric que va gravar-se fondament en la meva retina d’infant. Em sembla que no vaig arribar al punt final de la festa que consistia en cremar el túmul i el ninot ple de palla que representava el pobre Carnestoltes.

Les festes esbojarrades que precedien a les austeritats de la Quaresma (amb autèntics dejunis i privació absoluta de carn si no era per a malalts, i de tota mena de balls i festes) havien estat tan extremades, que els pobres esplais que comentem no eren res comparats amb els que havien tingut lloc molt abans.

A tot el baix Llobregat aquestes coses motivaren veritables esdeveniments en danses i gatzares. A Sant Vicenç dels Horts i la seva rodalia, amb el nom de La Disfressada, se succeïen per carrers i places una colla de balls, esbojarrats la majoria.

A Viladecans i Gavà se celebrava un conjunt de festes de les dues poblacions, entre les que predominava el Ball de l’Espolsada, l’elecció d’unes parelles de joves, el “novensà” i la “novensana”, i de vell, el vell i la vella, els més de la gresca i es feien també prèdiques i finalment la cremada dels Carnestoltes.

Entre els santboians, de les costums populars del dimecres de cendra, ha quedat sols la de la berenada que, anys enrera, pocs deixaven de celebrar a les fonts, pels camps o a la pròpia casa.

Els balls de disfresses havien tingut també un gran succés en l’ambient massa quiet però facciós de la gent de la vila. L’habitud de la cara tapada i la llibertat que tenien les noies disfressades d’escollir parella, cosa que no podien fer mai, donava lloc a bromes de tota mena i a comentaris que durarien setmanes i setmanes. Una de les festes més celebrades era si algun jove es disfressava de dona, i havien arribat a fer-ho molt bé, i podia engrescar algun “tenorio” local.

Els balls infantils de trajos, actualment vigents, constitueixen potser la nota més simpàtica de les festes de Carnaval i són implantades de poc entre nosaltres.

També durant molts anys unes grandioses cavalcades donaven gran relleu i animació als carrers de la vila. Grups de turcs, molins holandesos, jardins ambulant, castells i dracs gegantins, alternaven amb florides carretel·les i cotxes plens de manoles.

I lluites i persecucions amb serpentines i paperets se succeïen, especialment a la Rambla i pels voltants del Pou Comú.

En una d’elles es va produir un fet que havia de tenir conseqüències importants dintre l’àmbit local. Per fer-se càrrec serà necessari donar alguns antecedents.

Tothom sap les fortes rivalitats que han existit sempre entre les agrupacions recreatives. Fa una seixantena d’anys hi havia a la vila no més que una sala de ball i teatre, al carrer Major i els partits eren dos: un de choral, La Marsellesa, que s’havia format en una escissió del Coro Vell i l’altre era constituït per un grup de joves que la gent els deia els Llepissets.

El propietari del cobejat local, Petit de cognom, i que segons la costum tan santboiana, era conegut amb un motiu, el Nen, cedia la sala als uns i als altres. Un dia, potser impensadament, resultà que l’havia compromesa per a una mateixa festa als dos grups rivalitzants. I a l’home, per a sortir del mal pas, no se li ocorregué altra cosa que dir, al que l’havia cedida primerament, que no s’en recordava.

Als pocs dies, quan s’esqueia el diumenge de Carnestoltes, els choristes de la Marsellesa, que eren els desairats, prengueren la més completa venjança. Entre les nombroses carrosses que formaven la Cabalgata d’aquell any, fou la nota sensacional un grup al·legòric compost no més pel cotxer i un ocupant dalt, amb pitet i gorra de cop, que contínuament feia bromes al·lusives al fet esmentat. Darrera el carruatge penjava un gran rètol que deia:

Com que el Nen és tan petit

no es recorda del que ha dit.

No creiem que cap altre vers hagi obtingut tant gran ressò a la vila. D’aquells contrapunts i reaccions, que s’ha de conèixer als santboians per a comprendre l’importància que arribarien a prendre, en sortí la magnífica agrupació que arribaria a prendre tan de vol i constitueix avui l’Ateneu Santboià.

CARLES MARTÍ I VILÀ

Cronista de la vila

NOTA EDITORIAL : Aparegut a “Vida Samboyana” (número 27, febrer de 1958)

LA FIRA DE LA CANDELERA

Article de Carles Martí i Vilà (1898-1987), publicat el mes de juliol de 1975.

I

A les dues de la matinada, que no clarejava encara, els hostalers, els que tenien fondes o tavernes, es llevaven a veure el temps que feia. Si plovia se’n tornaven al llit. Si estava núvol miraven i remiraven, pesaven i sospesaven les probabilitats de pluja ... Si es veia l’estrellat i s’anunciava un dia esplèndid, començaven la matança d’aviram i de conills i els preparatius pels esmorzars i dinars, berenades i ressopons dels incomptables visitants i firaires que acudirien a Molins de Rei per la diada de la Candelera.

Bon goig en tenien d’estar previnguts. Carrers mullats, calaixos eixuts, i si la pluja destorbava l’allau de forasters que de totes bandes compareixien a la fira, s’haurien de trobat al vespre amb cuines i rebosts plens de vianda que s’hauria fet malbé inevitablement i els guanys, tan esperats d’aquells dies, es convertirien en irreparables pèrdues.

Els carreters de vi i de grans i tota mena de tragines dels dies feiners, malgrat que gairebé tots s’aturessin als hostals de la vila riberenca, no haurien consumit les enormes quantitats de queviures que en aquella diada eren necessaris.

Si la Candelera riu el fred es viu, però el fred rai ... No espantava pas la sorollosa gentada que hi feia cap de tots els indrets. Per la banda de tramuntana la gent de Castellbisbal i del Papiol i, més propers, els de Santa Creu i la Rierada, baixaven a grans colles ... Per la part de migdia, de Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet, d’Esplugues i Sant Just i de més lluny encara ...

Als primers anys de la fira venien a peu o en carrets ... Quan s’estrenà la via fèrria fins a Martorell, els trens que baixaven i els que pujaven venien plens, com en dies de festa o més, i, a glopades, omplenaven primerament les andanes i després els carrers i places de la vila dels molins reials.

I de l’altra bandada del riu? Per la Travessera, que ara en diuen Quatre Camins, baixaven de Pallejà i Sant Andreu de la Barca i pujaven els de Sant Vicenç i Torrelles, de Santa Coloma i Sant Boi ... I, des de més enllà, no en mancaven del Prat, Gavà i Viladecans i fins de Begues i Sant Climent ... I dels pobles de Corbera i la Palma i de Cervelló i Vallirana, amb aires de festa, en tartanes i carrets i molts a peu, des de distàncies considerables, i de la major part de masies d’aquelles muntanyes, tots feien cap, desitjosos d’adquirir eines, atuells de pagès, mil coses que trobarien a les parades de la fira, que s’havia especialitzat en tot el que es referia al treball del camp.

Des de la Travessera, sota aquells plàtans que jo no n’he vist de més frondosos ni a la Devesa de Girona, arribaven al famós pont de pedra sobre el Llobregat. I es pot dir que ja entraven a la vila, on els cobria també un no menys espès dosser de brancatge que s’ajuntava a les parets de les cases, deixant entrar aleshores la tebior del sol que no arribaria a traspassar-lo al bo de l’estiu.

I gent i gent ... I parades de tot, des de les futileses que no mancaven a cap de les fires, anells i arracades, agulletes i mil coses per a les nois, de metalls de baixa qualitat ... Ja n’hi havia de bones a les botigues de la població, que venien joies de preu i no poques, sobretot l’endemà, segon dia de la fira, que la gent de Molins de Rei es tirava al carrer ... I joguines per als infants, i molinets de vent i roses i papallones de paper ... I coquetes i carquinyolis i torrons de tot arreu i de tota mena i una infinitat de coses que seria inacabable enumerar ...

I en els hostals i estables expressos, s’arrenglerava el bestiar mular i els cavalls i alta s’arreplegaven tots els interessats en la compra, que eren més nombrosos aquell dia que en tota la resta de l’any. I es succeïen les trestes i alabances exagerades de les bèsties objecte de transacció, per decidir i arrencar el major preu possible als escamats possibles compradors.

Els porquets, en les petites cledes quadrades de fusta, que separaven les cries o lots posats a la venda, tenien el quarter general a una plaça gran, davant de l’Ajuntament.

Molts forasters, si els haguessin demanat per la Plaça de l’Ajuntament, s’haurien arronsat d’espatlles, però a la plaça dels gorrinets hi haurien anat aclucats d’ulls i us ensenyaven el camí com si fossin a casa seva.

I els planters d’hortalisses, no gaire lluny, hi eren tan abundants que difícilment cap pagès o hortolà hauria demanat alguna mena de planta del temps, que no fos allà, ja que la majoria de planteraires, des del Vendrell fins a Mataró, tenien estesa, a la vista del públic, la seva parada.

I de planter de fruiters de tota mena i fins d’arbres de bosc, de tanca i de jardineria, n’hi havia per donar i per vendre i per triar ... i tots els comparets que, sense dedicar-se als planters, n’havien fet alguna capçada, es refiaven de la Candelera per arrodonir la venda.

Les parades d’eines per totes les feines del camp, es veien arreplegades al carrer Major, el més ple de la gentada imponent que s’anava succeint durant tot el dia, i era gairebé una proesa seguir-lo de cap a cap.

La distribució de llocs, als venedors i gent de les parades, era un veritable trencaclosques, difícil de resoldre. Un cosí meu, que era funcionari municipal, en Josep Martí i Borrell, havia intervingut molts anys en aquesta tasca i sempre que havien intentat substituir-lo, tornaven a demanar el seu concurs, perquè era impossible acontentar tothom. I de tenir un lloc o un mal lloc depenia moltes vegades l’èxit de les vendes.

Els pagesos que venien amb els seus carrets i passaven el dia a Molins de Rei, convertit tot el poble en un immens firal, fixaven l’estatge a la Riera, que a la seva desembocadura en el Llobregat oferia molt d’espai. I allà encenien focs i coïen viandes a la brasa, sota un sol xardorós de febrer, si el dia era bo, o cercant arrecerar-se del vent, si el fred era viu, i ajuntant-se en colles de cada poble, quan podien, perquè cap al migdia no sobrava lloc a cap indret de la vila.

Si el pont vell, ara destruït, afavoria la concurrència en aquella diada, quan a les darreries de 1912 començà a funcionar el carrilet, a les taquilles de les estacions es formava cua i des dels Quatre Camins colles més nodrides d’anants a la fira, coincidien amb el pas dels trens per aquella estació, i facilitaven i veien augmentar encara els visitants.

En el seu segle i quart d’existència, quantes vicissituds haurà passat la fira! Una d’elles quan deixà de ser, festiva, laboral i religiosament, la diada. Pluges i neus i glaçades ... Cops de riu de diversa intensitat, com el que destruí, i no sols a causa de l’aigua, el magnífic pont de pedra, orgull de la vila. Ventades com la que desencadenà, a la mateixa diada de la Candelera, una onada de fred que, a l’any 1956, flagel·là tot Catalunya i matà arbres i plantes fins a la ciutat de Sagunt. Per la força del vent a un amic meu, venint de la fira, li caigueren uns pals d’electricitat tan prop d’ell que de poc el maten.

Commocions polítiques i socials, epidèmies, guerres exteriors i internes ... Tot pogué superar-ho l’enorme vitalitat que ha estat sempre el distintiu de la magna manifestació comercial llobregatana.

Les dues parts més importants de la instal·lació de la fira, la de la carretera amb els hostals i les grans voravies i el conjunt dels carrers que volten l’Ajuntament, estaven unides per la llarguíssima i estreta via del carrer Major.

En construir-se el nou mercat, el 1935, i obrir un nou carrer que uní el de Baix, Rafel de Casanova, amb el Major, Alfons I d’Aragó, en la seva meitat sorgiren uns amples espais que facilitaren nous emplaçaments de parades i llocs de venda.

Quan en 1951 es commemorà el centenari de la institució de la fira, creada per un decret de la reina Isabel II, el 1851, encara que la fira comencés en realitat a l’any següent, s’inicià un procés d’evolució, prenent un to de solemnitat els brillantíssims actes que emmarcaren l’esdeveniment.

A la planta baixa del mercat se celebraren exposicions de les activitats comercials, industrials, agrícoles i de cultura de la vila, que modernitzaren i donaren actualitat, injectant nova vida a la continuació de la fira. L’evolució del país, la utilització de maquinària agrícola i de tota mena, el luxe i bon gust de els botigues de la població i dels productes dels obradors locals, tot ha contribuït a donar la impressió que us trobeu dintre una vila moderna i que la fira no queda enrera en el procés d’evolució del país.

I cal que així sia, perquè la millora de transports i comunicacions fa que els fills i els néts dels que acudien a la fira, perquè només en ella assolien tot el que podien necessitar, ara ho troben, amb major facilitat de desplaçament, a la capital barcelonina.

La permanència i actualització d’aquesta manifestació comercial antiga, és prova que, a la vila del pont novell, no s’ha perdut la vitalitat i esperit d’iniciativa que tenien aquells passats que, ara fa 125 anys, començaven la magna manifestació mercantil que continua florint a les voreres del nostre Llobregat.

II

La Candelera! ... Fira del poble del meu pare ... Els avis tenien, a la carretera, obrador de fer carros, i ell va treballar fins assolir el fadrinatge de l’ofici, però no el va exercir mai més. Era el petit d’una nombrosa germandat i li deien, familiarment, el Noi Xic ...

Va morir quan jo havia complert els tretze anys, i tot el que es relacionava amb el seu record, prenia un relleu, potser desmesurat, en les meves germanes i en mi, i ens hauria semblat un mancament que un any no haguéssim anat a la Candelera.

Perquè el nom de la Candelera, més que amb l’advocació de febrer de la Mare de Déu, tenia a casa nostra i per tota la gent del Llobregat, relació amb la fira de Molins de Rei ... No deien: anirem a fira, ni anirem a Molins de Rei, sinó anirem a la Candelera ! ...

La meva de Candelera, en el racó dels millors records, va lligada amb aquell brancatge tan espès dels plàtans, cobricel·lant tota l’amplada de la carretera, per on filtrava el sol, tebi i desvetllador de vida de començaments de febrer, amb els rentadors públics del canal i l’encreuament d’aquest amb l’esmentada carretera, amb la multitud de firaires, de visitants i gent de la terra. I amb aquell parlar, franc i afectuós, i un aire pairal que feia trobar bé a tots els indrets que anéssiu de la vila ... De la vila del pont de quinze arcades que va destruir el nostre Llobregat, tan esplèndidament substituït ara, però que nosaltres, tots els que estimem Molins de Rei, enyorem i voldríem veure de nou en peu i reconstruït, encara que fos solament peça de Museu, perquè a més del seu valor artístic i arquitectònic, era la cosa que resumia millor la personalitat i caràcter de la famosa població riberenca, arrecerada a la muntanya de Santa Creu, i que sembla presidir, plàcidament, tot el Pla del Llobregat.

CARLES MARTÍ VILÀ

Cronista de la Vila de Sant Boi

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 236, juliol de 1975).

La festa de Sant Antoni Abat (article de 1956)

ANECDOTARI PINTORESC DE LA VILA. LA FESTA DE SANT ANTONI ABAT

La festa de Sant Antoni Abat sempre s'ha celebrat en la nostra vila amb gran magnificència, fins al punt d'absorbir tota la festa dels pagesos que antigament era patrimoni de la diada de Sant Nin i Sant Non, co-patrons de Sant Boi i a més dels hortolans del Pla del Llobregat. No seria ja hora de restablir aquesta festivitat, que no és res més que la nostra segona festa major?

En els meus temps d'infant, el Sant Antoni dels "Burros", com es diu vulgarment, es celebrava amb major esplendor, car la pugna entre els del "Jardí" i del "Local" estimulava a les comissions de festes llurs, i en elles es dirimia la supremacia santboiana per l'organització de festejos. Era una lluita aferrissada que començava quan tot just ningú encara podia atinar que ja es poguessin iniciar els treballs per la major esplendidesa d'aquesta festa.

Enrieu-se'n de la diplomàcia mundial d'avui de "teló i reteló". Eren aquestes unes accions secretes que es valien de tota influència o sol·licitud primordial per poder celebrar l'Ofici Solemne. Anys hi hagué que davant les exigències irreductibles dels dos bàndols es celebraren amb tota pompa, dos oficis, un en l'església parroquial i l'altre en la del Convent. Recordo que durant la benedicció, que els participants de les dues societats, que ho feien separadament, la gent contaven, amb l'interès de l'usurer amb les seves unces, els carruatges i cavalleries que hi prenien part, i era com una gran victòria si en la entitat preferida n'hi haguessin concorregut més. I quan segurament encara no devien existir aquestes dues entitats tampoc tot eren flors i violes.

En Alvar Marieges m'havia explicat, entre tantes coses del seu temps, que en un ball de cal "Ninyo" va armar-se'n també una de molt bona. En el moment de tocar-se la toia i en el subhastar hi hagué segurament alguna confusió. I el vell Tofolet, que aleshores devia ésser jove, s'enfurismà de tal guisa que per a apaivagar-lo tingué d'acudir-hi l'autoritat, segurament el Morales, l'empleat d'aquells temps idíl·lics que ell sol era tota la "plantilla" del nostre avui Magnífic Ajuntament. Arribant ell a la sala, tot seguit va voler posar-hi ordre i encarant-se amb el Tofolet, que aquell dia anava mudat com si hagués fet la primera comunió, diferent dels altres dies de treball que lluïa la seva tradicional brusa blava i barretina vermella, li digué: "Home, un xic de serenitat. Voleu callar?" Més el Tofolet, amb aquella energia peculiar de la milícia que ell havia aprés en la campanya del Nord en la darrera guerra carlista, li contestà: "No vull". "Veiem doncs si us tindré d'arrestar", murmurà empipat l'agutzil. Més ell li replicà: "Romansos". I el Morales, ofès, va cridar: "És que jo soc l'autoritat". I el Tofolet, desafiant-lo i segur de sí mateix, sentencià: "El que tú no ets 'na'". Un gran avalot va reproduir-se dins la petita sala de cal "Ninyo". Més un d'ells va tenir la sublim inspiració de manar que els músics toquessin. I aleshores com un gran miracle de Sant Antoni Abat o bé realitzant-se el gran somni del vell pensador grec, que pretenia amb el poder persuasiu i infal·lible de la música canviar la faç del món fent-lo més bo, el cant del pentagrama guanyà. Tot es calmà, fins al punt que a l'acabar-se el darrer ball de nit, en els ulls de tots els assistents ja els hi lluïa el desig d'espera del Sant Antoni de l'any següent.

ARCADI MESTRES PALÓS

NOTA EDITORIAL: Publicat a “VIDA SAMBOYANA” (número 2, gener de 1956).

Fa cent anys: “LES CASTANYERES”

Quan acabant el setembre, queia ja alguna fulla groga dels grans plàtans de la Rambla, un dissabte a la tarda una, el diumenge l’altre, començaven a parar el seu petit establiment les castanyeres.

A les placetes, per les cantonades de carrer més concorregudes dels voltants o als indrets més adients de la plaça, on havia anat convergint tota la vida santboiana, el mercat, l’Ajuntament, les tartanes que portaven els no massa nombrosos passatgers a la veïna estació de Cornellà.

No necessitaven gaire espai. Un fogó de peu metàl·lic , caixons o altres estris del combustible i el sac de les castanyes per coure i la senalla on guardarien les cuites, eren tot el seu parament.

A mig octubre hi eren gairebé totes. Amb el seu mocador al cap, sac, faldilles i davantal, i un mocador gran tirat a les espatlles quan el fred començava a fer-se sentir.

La Ció de “Cal Parda” i la Teresa de “Cal Mano”, a la Rambla, pels volts de 1915.

Fotografia (retall) del fons “Joan Ros Cardona” (Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat).

El ple era absolut per la diada de Tots Sants, en la que, a Sant Boi, devien ser comptadíssimes les cases que no celebraven la típica castanyada.

Al mateix temps que elles, feien l’aparició en els aparadors de pastisseries i botigues, els plats pleníssims de panellets. No crec que sigui tan antiga la costum dels panellets, però ha pres ben bé força de llei entre nosaltres, no sols aquí sinó a tot Catalunya.

La venda de castanyes, molts anys enrera, no era lliure. Era exclusiva de les promeresses, administradores de l’altar de la Pietat del temple parroquial santboià, monopoli que s’estenia potser també a la venda d’ous. La intervenció en el petit moviment comercial de les castanyes que havien de venir de fora, probablement de les poblacions dels faldars del Montseny, no devia oferir dificultats a les eixerides promeresses, que feien aplega per les festes de la vila i albs bateigs, de blat, castanyes, ous ...

Potser la costum o dret consuetudinari vingués de més antic, però durant els segles XVII i XVIII i possiblement part del XIX, fou vigent i motivà alguna petita qüestió.

No passaven mals de cap per aquestes coses les castanyeres del nostre record. Ben assegudes a la cadireta baixa, davant del fogó que ajudava directament a escalfar-les, veien passar tot Sant Boi i aturar-se molts a la seva parada, on podien coure lliurement, a més de les castanyes, moniatos, passats prèviament pel forn dels forners de pa, i en venien potser més que d’aquelles, i darrerament, cuits també al caliu, aquesta planta exòtica que ha pres tant de peu als camps llobregatins i que es comeix amb el nom de palosantos.

La comesa de les castanyeres no s’acabava per la diada de Tots Sants. Mentre abundava la fruita en els mercats muntanyencs de Catalunya, elles no desertaven dels seus fogonets. Per Nadal i Cap d’Any no fallaven, i a vegades resistien les fredors de tot l’hivern per plegar definitivament a la Setmana Santa.

L’abundor de llaminadures, la major facilitat de trobar treballs més remuneradors, la incomoditat de restar tantes hores a la intempèrie, quan el fred comença a fer-se viu, han aclarit el nombre d’aquestes simpàtiques i tradicionals figures dels nostres carrers i places ...

Els nostres carrers i places, amb l’esmentada i altres desercions, perden contínuament personalitat i van prenent un aspecte potser de més brill, urbanísticament parlant, però que igual aquí que a l’indret més allunyat i aliè a la nostra terra i a les nostres coses.

CARLES MARTÍ I VILÀ

Publicat a “VIDA SAMBOYANA”

(Número 157, desembre de 1968, pàgina 13)

EL MUSEU PARTICIPA A LA DIADA DE SANT JORDI

Aquest dlluns, Diada de Sant Jordi, el Museu de Sant Boi es farà present a la Rambla de Rafael Casanova i Plaça de l'Ajuntament amb un espai promocional, propi.
Al llarg de tot el dia desenvoluparem, a més, una activitat especial:

Celebrem el Sant Jordi a la Plaça de l’Ajuntament !

Com escrivien els romans ...
Voleu saber com escrivien els romans ? ... en quins suports, materials, ... el museu us convida a fer d’escriptors llatins i escriure amb un sytlus i una tabella cerata .. sabeu que és ? ... us portarem una reproducció de la primera inscripció que es va trobar a Sant Boi en una gerra .... un Sant Jordi a la romana ? ... no us ho podeu perdre !!
Dia: Dilluns, 23 d’abril de 2012, a partir de les 11 h. (podeu afegir-vos en qualsevol moment)
Lloc: Plaça de l’Ajuntament

-------------------------------

I, com a preàmbul d'aquest Sant Jordi 2012, tenim el plaer d'anunciar-vos la participació santboiana a un acte, molt especial, de "recreació històrica" que ens durà al període de la Guerra de Successió i a un espai singular i emblemàtic, concretament al "Castell de Montjuïc" (Barcelona), aquest diumenge, 22 d'abril, a partir de les 11'30 h.:
Informació al web de l'Ajuntament de Barcelona.
Informació al bloc del Departament de Cultura de l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat

MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT

La Carxofada al museu ....

Jornada de portes obertes
Com cada any el museu de Sant Boi organitza una jornada de portes obertes per la Carxofada. Podeu visitar les dues exposicions permanents Sant Boi: temps i espai i Rafael Casanova i el seu temps, i l’exposició temporal Diades. Les Termes Romanes i la Torre Benviure també faran jornada de portes obertes.

(Informació general clicant sobre el cartell)

Dia: Diumenge 15 d’abril de 2012 d’11 a 14 h

Llocs:

* Can Barraquer (Carrer del Pont,7 ), d’11 a 14 h.

* Torre Benviure (Can Paulet, 40 ) d’11.30 a 13.30 h.

* Termes Romanes (Adv.Girona s/n) d’11 a 14 h.

64 edició de la FIRA DE LA PURÍSSIMA

Amigues, amics;
Us volem recordar que el nostre Museu participa, de la 64ª edició de la Fira de la Puríssima, amb l'exposició: "Catalunya, terra pagesa", una producció conjunta del Museu d'Història de Catalunya i el sindicat agrari Unió de Pagesos, amb motiu del seu 35è aniversari.
Tanmateix, aprofitem per informar-vos que estan a la vostra disposició els següents materials:
Tota la programació, cartell, plànols d'ubicació, com arribar-hi, ...
http://santboi.cat:8080/PaginesW.nsf/Web/Planes/383C651BB4CA52AFC12577890036E051?OpenDocument&Clau=Purissima&Idioma=ca
Una petita història de l'evolució de la nostra tradicional Fira. Obra de Carles Serret i Bernús, fou publicada, el 1996, amb motiu de la 50ª edició.
http://www.santboi.cat/fotos/fira_purissima/historia.pdf
Cartells històrics de la Fira de la Puríssima. Una exposició viRtual de la col·lecció conservada a l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.
http://www.santboi.cat:8080/PaginesW.nsf/ca-WebGaleria?ReadForm&Idioma=ca&CodiGaleria=Cartells+de+diferents+edicions+de+la+Fira+de+la+Pur%C3%ADssima&Clau=Purissima
Que gaudiu d'aquests dies de Fira, caracteritzada pel fet que la pràctica totalitat d'activitats es desenvolupen pels carrers de la nostra ciutat.
Tot Sant Boi és una festa.

MUSEU DE SANT BOI DE LLOBREGAT

Fa cent anys: Mesures per Tots Sants.

1910-10-24: Acta de la Junta Administrativa del Cementiri de Sant Boi de Llobregat.

“Autorizar a la presidencia para que el día 1º de Noviembre próximo nombre dos vigilantes para que ayuden al sepulturero a sostener el orden, medida indispensable dada la concurrencia que afluye al cementerio.

Que se prohiba la colocación de coronas y demás adornos en las sepulturas sin la cooperación del sepulturero ó de sus auxiliares.

Que se redacte un aviso, excitando al público a respetar la necrópolis el cual se fijará en sitio visible de la misma el día 1º de Noviembre próximo.”

És evident que, el fet que la gent visiti els cementiris per Tots Sants per tal de visitar les tombes dels seus difunts, és un costum encara vigent. Ara bé, costa de creure que -cent anys enrere- i sinó fos per ser un fet documentat, calgués prendre mesures d’ordre públic en data tan assenyalada.

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

Les “Setmanes Santes” del Nacional-Catolicisme

Des dels següents enllaços podreu accedir als següents àlbums fotogràfics:
- La col·lecció de rajoles que conservem de l’antic Via-Crucis.

- La processó de “Divendres Sant” de 1966.
També, fora de tema (off-topic), podeu visitar una col·lecció d’anuncis comercials, d’establiments i empreses santboianes, recuperats de la Guia Catalònia, 1920.
Bones vacances.

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

LA FIRA AL CARRER, UN POBLE AL CARRER

Com ja és tradicional, entre els dies 6 i 8 de desembre, celebrarem una nova edició de la Fira de la Puríssima. El Museu, com cada any, s’hi suma tot mantenint obertes les seves instal·lacions i on continua la exposició “Les mil i una rumbes”.

La nostra participació, però, no es redueix a les nostres instal·lacions i, enguany, podreu trobar una significativa mostra gràfica sobre el Centenari del Sindicat Agrícola (avui Cooperativa Agrària Santboiana, SCCL) i que trobareu inserida dintre de la tradicional exposició de productes del camp, a la carpa fresca del recinte firal del Parc de la Muntanyeta.

També, com a complement informatiu, us volem oferir una part del treball que vàrem confegir, per a la cinquantena edició de la Fira (l’any 1996) i on es recullen els antecedents i orígens del que avui és la principal convocatòria anual dintre del calendari festiu santboià.

Gaudiu de la Fira !!!

FIRA DE LA PURÍSIMA: ANTECEDENTS HISTÒRICS

Les antigues fires

El dret de celebrar fires a la nostra vila fou concedit, pel rei Jaume I el Conqueridor, a les acaballes de la campanya de conquesta de les terres de València, al segle XIII, a la família Llacera, custodis de l’antic Castell de Sant Boi.

La proximitat de la nostra vila amb Barcelona i l’existència d’un pont -sòlid- a començaments del segle XIV, facilitaven la presència d’una gran gentada. La constatació de repetits conflictes i la promulgació d’ordinacions ens donen a conèixer la importància de la vella fira i l’important moviment comercial que aquesta comportava.

Quant el pont fou substituït pel pas en barca, conseqüència de la seva repetida destrucció per la violència del nostre Llobregat, les fires van perdre importància arribant a desaparèixer completament de la nostra documentació baix-medieval.

Podem assegurar què, aquelles antigues fires santboianes, malgrat els repetits intents per relacionar-les, no van tenir cap efecte en la formulació de l’actual Fira de la Puríssima.

Les iniciatives de la Biblioteca Popular de Sant Boi

El mes de març de 1926 entrava en funcionament la Biblioteca Popular de Sant Boi. Des d’un bon principi va tenir en compte la realitat econòmica de la nostra vila on el sector primari era hegemònic i, a partir de les propostes d’alguns socis (Carles Martí, l'impressor Joan Font, etc.), es va procurar de dotar els seus fons d’una bona col·lecció de llibres i publicacions tècniques sobre agricultura que permetessin a la pagesia santboiana de millorar els seus coneixements sobre productivitat i qualitat.

La tardor de 1930 es va impulsar la celebració d’un cicle de conferències agrícoles i, l’any 1931, s’organitzà una “Exposició de Roses” del reconegut cultivador Pere Dot, de Sant Feliu de Llobregat. L’èxit fou tan gran que el mes de desembre d’aquell mateix any s’acordà de celebrar, al propi local de la Biblioteca, una “Exposició de Fruticultura”, concretament de pomes, que es veié acompanyada d’un concurs d’embalatge que se celebrà a l’Ateneu Santboià.

Aquesta exposició tingué un èxit rotund i va engrescar als seus promotors a llençar-se a noves aventures.

1932. “Exposició de Fruites d’Estiu”

Carles Martí, el desaparegut “Cronista de la vila” i Joan Font eren, a més, directius del Sindicat Agrícola de Sant Boi (fundat l’any 1908), on es responsabilitzaven dels contactes per a l’exportació internacional de la producció frutícola i hortícola del Pla del Llobregat.

De la seva relació amb aquestes i d’altres entitats de la vila, l’any 1932, va sortir la idea d’organitzar, per al mes de juliol, a l’Ateneu Santboià, una gran exposició agrícola l’”Exposició de Fruites d’Estiu” que, sense pensar-s'ho, constituirà el precedent més directe de la Fira de la Puríssima.

Aquesta exposició va comptar amb un Comitè d’Honor que es trobava encapçalat per Francesc Macià, president de la Generalitat, qui vindria -personalment- a inaugurar-la.

La responsabilitat organitzativa va recaure en un Comitè Executiu format per representants de la Generalitat de Catalunya, de l’USAC, de l’Ajuntament de Sant Boi, de la Biblioteca Popular, de l’Ateneu Santboià i del Sindicat Agrícola local.

Aquesta exposició va comptar amb la participació de bona part de la pagesia local que es veié acompanyada per delegacions dels altres Sindicats Agrícoles de la comarca. A més, a la Biblioteca Popular, se celebrà una exposició fotogràfica “d’assumptes frutícoles”.

La importància d’aquella iniciativa queda manifestada en l’edició d’uns vistosos cartells (amb versions en català, castellà i francès), programes, segells commemoratius, etcètera; que assoliren plenament els seus objectius: convertir la nostra població, durant un dia, en la capital agrícola de Catalunya.

1941. "Exposición de frutas y productos del campo”

En els moments més difícils de la postguerra, concretament pel 17 d’agost de 1941, la “Hermandad Sindical del Campo”, que havia substituït a l’antic sindicat, va promoure la celebració d’una nova mostra recolzada en l’existència, a la nostra vila, de la “jefatura” de la III Zona Agrícola que agrupava bona part de les “Hermandades” de la vall baixa i pla del Llobregat.

Aquesta exposició va celebrar-se als jardins de la Torre del Sol i va comptar amb l’assistència del Ministre d’Agricultura, general Miguel Primo de Rivera, fill de l’antic dictador i germà del mític José Antonio. Aquest personatge feu un discurs molt elogiós per a l’agricultura catalana i, molt especialment, per a la baix llobregatina.

La “Hermandad” de Sant Boi, repetint una de les iniciatives d’èxit de l’exposició de 1932, va instal·lar-hi un enorme corn de l’abundància, amb una riquíssima i variada selecció de fruites, que va ser l’admiració de tothom (la premsa de l’època parla de 40.000 visitants). Molts i moltes santboianes no podien menys que recordar, en aquella exposició, l’ambient local desaparegut com a conseqüència del canvi polític.

Les dificultats del període, caracteritzat pel desenvolupament de la 2ª guerra mundial, amb una gens discreta participació del règim franquista, dificultaren la repetició de l’esdeveniment els anys successius, si bé la III Zona Agrícola va celebrar diverses mostres, de poca entitat, a l’interior de la pròpia “Hermandad” que coincidiren amb la visita de diverses personalitats del moment.

Una consolidació accidentada (1947-1951)

La tardor de 1946 i a proposta del soci Joan Font i Esteve (un dels impulsors de les mostres agrícoles dels anys trenta), la “Hermandad Agrícola” va acceptar de celebrar un mercat d’arbres fruiters on poder fer les comandes i poder conèixer la producció viverista de Catalunya. L’altra gran fira comarcal, la de la “Candelera” a Molins de Rei, s’esdevenia en una data molt tardana com per adquirir els arbres frutícoles i poder fer plantacions regulars amb èxit. Va ser escollida, com a data més apropiada, el 8 de desembre, festivitat de la “Puríssima”. Aquella edició, però, per una manifesta manca de temps no es pogué realitzar, ajornant-se fins l’any següent, 1947.

El 8 de desembre de 1947 se celebrà, amb un propòsit ferm de continuïtat, la “I Feria de Planteles de Árboles Frutales y de Adorno” on, a més de la mostra, s’organitzà un concurs i un cicle de conferències sobre fruticultura, que van anar a càrrec de reconeguts enginyers agrònoms, essent clausurat per Lluís Pascual Roca, president de la Cambra Agrària Provincial de Barcelona.

Tot i la voluntat de continuïtat, l’edició de 1948 no va celebrar-se, posant novament en evidència la intermitència de les nostres exposicions agrícoles. S’ha apuntat a l’escassa presència de públic i al reduït número d’expositors la interrupció d’aquella iniciativa què, recordem-ho novament, era novedosa i trencava amb l’antiga tradició de les mostres de fruita del Pla del Llobregat per abastar una major complexitat organitzativa.

L’any 1949 va anunciar-se la “II Feria de Planteles de Árboles y de Adorno”, acompanyada d’una nova exposició de pomes a la Biblioteca Popular.

L’any 1950 va aparèixer, per primer cop, el concepte de Fira de la Puríssima associat a la “III Feria de Planteles de Árboles y de Adorno”, organitzant-se, als jardins de l'Ateneu Santboià, una gran exposició comarcal de tota classe de fruites i verdures. Aquella fira va incorporar tot un conjunt d’iniciatives culturals que ajudaven a farcir el “gall” firal.

L'edició de 1951, anunciada directament com a “Feria de la Purísima” fou molt lluïda, sobretot per a la pagesia local, que celebraren l’acabament de les obres de remodelació del vell edifici social. Aquell acte s’aprofità per descobrir una placa al carrer de Lluís Pascual Roca, que venia a substituir una part de l’antic carrer de Montmany, en senyal de reconeixement a qui havia estat president de la Cambra Agrícola Provincial. També s’aprofità per fer un homenatge als socis fundadors del Sindicat Agrícola. Finalment, a la nova Sala de Juntes s’inaugurava una galeria de retrats de santboians il·lustres.

La mostra de productes d’aquest any, 1951, es desenvolupà a l’Ateneu Santboià on encara s’estava treballant en la construcció de la nova sala de cinema i teatre i que encara no estava coberta.

Carles Serret i Bernús

(Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat)